Qui som

La Revista de Catalunya és projectada, la primavera de 1924, com una àmplia plataforma periodística cultural catalanista. El seu primer lliurament apareix el juliol d’aquell any. La dictadura de Primo de Rivera, que s’està allargant més dels noranta dies que havia promès inicialment, i que ha perseguit totes les manifestacions del catalanisme polític —progressistes i republicanes, però també conservadores— porta a una mena de front unitari en la intel·lectualitat catalana i catalanista, especialment de la generació que puja. Barrada la política, el país viu un paradoxal esclat cultural potenciat pel context de repressió i censura. En el panorama català d’aleshores manca, en paraules de Rovira i Virgili, fundador i director, “una completa revista d’idees i de cultura”. En un moment de replegament hom crida als futurs subscriptors i a “la intel·lectualitat catalana” de totes les tendències per posar-se mans a l’obra. “La vida ens ha ensenyat que els esforços honestament ambiciosos creixen més sovint que els esforços modestos. Si hom posa la voluntat i el treball a l’alçada de l'ambició” és perfectament possible, malgrat tot, tirar endavant la “revista d’idees que ens cal”. Cal impulsar una empresa d’aquesta mena perquè Catalunya ha esgotat un cicle; és necessari renovar tot un país després del fracàs progressiu, entre 1917 i 1923, de tota una política —que ha desembocat, finalment, en un cop d’estat i en la instauració d’una dictadura. El nou règim ha frenat la conflictivitat social, però també ha començat a laminar l’obra política i cultural del darrer mig segle de vida catalana i catalanista. Ha quedat esgotada del tot la cultura política vinculada a la Lliga Regionalista: la seva ètica i la seva visió de país s’ha demostrat fallida. Tant el seu catalanisme teòric com la seva actuació pràctica, que no ha aconseguit ni l’autonomia catalana ni l’hegemonia espanyola, han portat el país a un atzucac. Cal renovar les idees i la cultura política per renovar, amb elles, Catalunya sencera.

La Revista de Catalunya representa un salt qualitatiu en la vida intel·lectual catalana de l’època. És una publicació pionera a la qual seguiran d’altres a finals dels anys vint, i servirà de plataforma de debat i d’acció cultural clau per entendre els anys finals del règim de Primo, les conspiracions per portar la República i, també, el règim autonòmic de la Generalitat: la major part dels principals protagonistes de la cultura i la política d’aquells anys hi estaven estretament vinculats. Segons el conseller de cultura Ventura Gassol, “hi ha en les pàgines de la Revista de Catalunya el nostre moviment nacional d’aquests últims anys. Ha estat en tot moment una publicació oberta a tots els noms, a totes les tendències, a totes les inquietuds. El seu índex comprèn tots els escriptors de Catalunya, prescindint d’ideologies i sense cap exclusió de matisos”. No és estrany, doncs, que en les seves diverses etapes durant la dècada dels trenta quedi sota l’aixopluc de les institucions autonòmiques catalanes i a la intel·lectualitat que les ha contribuït a pensar i fer realitat. Desapareguda arran dels Fets d’Octubre, reapareix tossuda el 1938 i, durant el primer exili a França, és l’única publicació oficial que resta dempeus mentre totes les estructures culturals i polítiques del país han quedat ensorrades. Aleshores, perduda la guerra, l’objectiu de la revista passa a ser, com explicava Carles Riba a finals de 1939, “continuar una cultura interrompuda transitòriament i recollir en les seves planes l’esforç dels catalans escampats avui pel món en tots els ordres de la coneixença”. 

Durant els anys de la Segona Guerra Mundial i la postguerra europea, es planteja que la Revista de Catalunya  “hauria de tornar a ésser el lligam de totes les activitats intel·lectuals catalanes a l’exili, i particularment a França”. Tanmateix, després de publicar tres números el 1947, la revista desapareix fins al 1956, quan reemergeix a São Paulo, al Brasil, essent escrita, però, des de la Barcelona ocupada. S’hi compten col·laboracions tant d’un interior que vivia temps foscos, de desmoralització i despolitització, com les d’un exili cada vegada més distant en l’espai, però també en el temps. “És manifestant-nos com si l’anormalitat no existís que entenem mostrar més eficaçment el que hem estat i el que som, el que aspirem a esdevenir i el que mereixem d’oferir: lliurement, segons les experiències particulars, les tradicions, les aptituds i les estructures que constitueixen el nostre patrimoni de catalans”. Els dos números de 1956 i 1967 reflecteixen les dificultats i les penúries d’una època, i serveixen de pont entre dos períodes, abans i després de la dictadura, tot palesant la voluntat de transmetre la tradició entre els intel·lectuals d’abans de 1939, i els de després. Es busca “dotar un òrgan d’expressió a la nostra cultura nacional”, explica Rafael Tasis; una cultura que perviu, però que no pot expressar-se amb normalitat. Molts dels noms d’aquests dos números provenen de l’etapa anterior, i els nous es repeteixen en l’etapa posterior, als anys vuitanta. Com hi escriu Ferran Soldevila, que n’ha estat director als anys trenta, “sentim tot el que la Revista de Catalunya representa dins la història de les dècades en què va viure i tot el que representa per a la nostra història. Sentim, en altres paraules, que ja és història”.

La Revista de Catalunya sobreviu dues dictadures, una república, una guerra civil, una guerra mundial i un exili de quatre dècades. Algunes de les seves interrupcions i represes posen en relleu les convulsions d’un segle fascinant de la història de Catalunya. La seva darrera etapa, iniciada el 1986 de la mà de Max Cahner, primer conseller de cultura de la nova autonomia, l’ha portat fins a complir tot un segle d’existència. Per Cahner, “la història de la Revista de Catalunya és un reflex de la mateixa història de Catalunya i, potser per això, ha esdevingut l’expressió més clara de la voluntat de persistència d’una cultura”. En reprendre la publicació, Cahner es proposa, en un nou context d’assentament d’institucions autonòmiques, “una revista que tracti de Catalunya i de tots els Països Catalans, del passat, però, sobretot, del present i del futur, de la política i de l’economia, de l’actual autogovern i del que hauríem de tenir.” En suma, “la revista ha d’ésser explícita amb el marc de la nostra cultura: els Països Catalans; i en la continuïtat de més de mil anys. Però sobretot, la revista ha de discórrer pels camins de la modernitat. Ha d’evitar de perdre’s en l’anècdota, en les coses accessòries o superficials, però també en els excessos transcendentalistes; ha d’evitar el cofoisme i el rebentisme, la pedanteria i el casolanisme; no ha de predicar sectarismes, però no pas a canvi d’un abstencionisme sistemàtic de les qüestions polítiques, siguin les que siguin. Per damunt de tot, no ha d’oblidar l’exigència, l’honestedat, l’atractivitat i el ben escriure”.