L’impacte acumulat de canvis poblacionals

Com en tants altres països, l’estructura poblacional de Catalunya s’ha transformat progressivament i radicalment en les darreres dècades. Ja no té la forma de la tradicional piràmide demogràfica que ens ensenyaven a les escoles, sinó que ara s’ha convertit en un romboide. En el cas català, la transformació ha estat especialment dràstica. La base s’ha aprimat, el centre s’ha eixamplat i la part alta de l’estructura ha crescut. La imatge d’una població amb molts infants a la base i un pes relativament petit de la gent gran ja no ens serveix. I quan un país canvia de forma, també han de canviar les preguntes que cal fer-nos i les polítiques que s’han d’aplicar.

Els nombres són prou eloqüents. Catalunya tenia 8.124.126 habitants a començaments del 2025 (IDESCAT 2026) . El 2024 havia crescut en més de cent mil persones, però no pas perquè hi hagués més naixements que defuncions. El creixement natural va ser negatiu: van néixer 53.802 criatures i van morir 67.524 persones. El que va sostenir el creixement fou el saldo migratori exterior. Al mateix temps, la fecunditat catalana se situava en 1,08 fills per dona (IDESCAT 2025). I la imatge del romboide és encara més palesa si comparem la quantitat de gent en diferents grups d’edats: a inicis del 2026 hi havia 286.583 infants de 0 a 4 anys, però 673.694 persones de 45 a 49 anys. La població de 0 a 19 anys era el 18,6 %, mentre que la de 40 a 59 anys era el 30,4 % i la de 60 anys i més ja superava el 26 %.

És important entendre que la pregunta fonamental no és com tornem a la piràmide perduda. No hi tornarem, almenys a curt termini. Potser a llarg termini la població s’estabilitzarà a poc a poc i tornarà a tenir una estructura més rectangular, però potser no. Tot això dependrà també de l’entrada d’immigrants. La pregunta és com governem bé el romboide que ja tenim. Això vol dir entendre què ha passat, abandonar la nostàlgia i no deixar-nos atrapar tampoc per l’alarmisme. L’estructura poblacional ens diu avui en dia quines escoles necessitarem, quines feines caldrà cobrir, com haurem de cuidar la gent gran, quin habitatge farà falta, quina llengua compartirem i quin futur podran imaginar els joves que avui encara no han pogut marxar de casa.

Per què hem arribat aquí

Aquest canvi no ha arribat d’un dia per l’altre. Des de finals dels anys vuitanta, moment en què la taxa de fecunditat va començar a decréixer a una velocitat sorprenent, Catalunya i el conjunt de l’Estat espanyol tenen nivells de fecunditat molt baixos, amb oscil·lacions segons el cicle econòmic, però sempre entre els més baixos del món i molt per sota de la taxa de reemplaçament (de 2,1 naixements a la majoria dels països desenvolupats) que permet sostenir la població sense immigració. Durant els darrers anys del segle xx i primers del xxi, només alguns països de l’est asiàtic com ara Taiwan tenien els nivells de fecunditat de Catalunya. La maternitat i la paternitat s’han endarrerit. L’edat mitjana de les dones a Catalunya per al primer fill està per sobre de 32 anys, la més alta d’Europa juntament amb Itàlia. També s’han endarrerit l’emancipació de la llar dels pares, l’estabilitat laboral i sovint la formació de parella. Alhora, l’esperança de vida ha crescut molt.

La baixa fecunditat s’explica en part per factors econòmics –atur juvenil, temporalitat, salaris insuficients, difícil accés a l’habitatge– que dificulten programar trajectòries vitals (Adserà 2005, 2006, Adserà i Lozano 2021). Des de la dècada dels noranta va pesar de manera especial un mercat de treball que va incorporar massivament les dones sense transformar prou les regles de la feina ni la distribució de tasques domèstiques. Les dones han estudiat més, i avui en dia les taxes de dones amb estudis universitaris superen les dels homes, com a la majoria dels països de l’OCDE (Adserà 2017). Les dones han entrat al mercat laboral amb més aspiracions i han deixat d’acceptar que la maternitat impliqui automàticament una renúncia professional o personal. Tots aquests factors han portat a una bretxa persistent entre el nombre de fills que les dones diuen que volen tenir i els que acaben tenint (Adserà 2006). El problema és que moltes institucions encara funcionen en un marc d’aspiracions diferents: un home disponible a temps complet per a la feina, una dona disponible a temps complet per a la família, i avis que ho tapen tot. Avui, les dones busquen feines en què puguin aprofitar el seu alt capital humà i desenvolupar una carrera professional, sabent que el temps dedicat a tenir i a criar fills serà menor que en generacions anteriors. Les parelles necessiten dos sous per assolir les seves aspiracions en habitatge i en inversió en fills; molts avis i àvies ja no estan disponibles per donar suport a la criança dels nets com abans.

Tanmateix, seria un error reduir la davallada de la fecunditat solament a una qüestió de diners o d’habitatge. Almenys per a una part de la població, han canviat les preferències, o, més exactament, ha canviat el lloc que els fills ocupen dins del que s’entén com una vida satisfactòria. Els fills continuen tenint valor i, per a molta gent, continuen donant sentit, vincle i projecció cap al futur. Però per a molts ja no ocupen automàticament el centre de la vida adulta. Per a molta gent, tenir fills només sembla desitjable si no implica renunciar a una feina en què la persona pugui desenvolupar les seves habilitats, a una certa autonomia, al temps per viure i a la possibilitat d’oferir als fills unes condicions raonables.

Les polítiques públiques poden ajudar a reduir els costos de tenir fills. Les ajudes puntuals financeres o de permisos de paternitat poden encoratjar algunes parelles a tenir fills abans del que ho farien en absència d’aquests ajuts, però difícilment transformen, per si soles, el nombre final de fills. Aquesta és l’experiència que tenim a tots els països de l’OCDE (Gauthier 2013).

La conseqüència més visible d’aquest ajornament és que, de vegades, esperar vol dir no arribar-hi. La proporció de dones sense fills ha crescut molt (Adserà i Lozano 2021). Dades de l’Enquesta de Fecunditat de 2018 mostren, per exemple, que el 28 % de les dones nascudes entre el 1962 i el 1978 no tenien fills en el moment de l’enquesta (Lozano, Vidal i Adserà 2025). Una part d’aquesta infecunditat és voluntària, però una altra part és el resultat d’una acumulació d’endarreriments, especialment en la consolidació de la parella. I, a vegades, allò que havia de ser un ajornament es converteix en una renúncia no del tot triada, perquè la capacitat de concebre disminueix amb l’edat.

La immigració com a futur, no com a pedaç

Davant d’aquest panorama, sense immigració, Catalunya seria avui un país més petit, més envellit i amb més dificultats per sostenir sectors essencials. A començaments del 2025, les persones de nacionalitat estrangera representaven el 18,7 % de la població catalana, i les nascudes a l’estranger arribaven al 25,1 %. La diferència entre aquests dos percentatges indica que una part important de la població d’origen migratori ja té nacionalitat espanyola i que no es tracta de migrants temporals, sinó de persones establertes en la nostra societat. I aquest pes continuarà creixent.

També cal entendre bé la relació entre immigració i naixements. El 2024, el 35,5 % dels naixements a Catalunya van ser de mare estrangera, una proporció molt superior al pes de la població de nacionalitat estrangera. Això pot alimentar el tòpic que «els immigrants tenen molts fills». Però la realitat és més subtil. Les persones que migren solen arribar en edats joves i adultes, les edats de treballar, formar llars i tenir criatures. Per això pesen més entre els naixements que en el conjunt de la població (Adserà i Valdivia 2023). En realitat, les taxes de fecunditat dels països d’origen han caigut molt i la fecunditat de la població migrant tendeix a adaptar-se ràpidament al context del país d’arribada (Adserà 2017). El nombre de fills per dona estrangera no està gaire lluny del nombre de les nascudes a Catalunya i sabem que la segona generació (els fills dels arribats) se sol adaptar bastant ràpidament als nivells locals. La immigració pot rejovenir parcialment i temporalment l’estructura d’edats, però no reconstrueix de manera permanent la piràmide antiga.

Això obliga a parlar de la immigració d’una altra manera. Sovint la presentem com una resposta funcional a una mancança: falten treballadors, cuidadors, joves, perfils qualificats. I tot això és cert. Altres parlen de la necessitat de sostenir el sistema de pensions amb l’entrada de més gent en edat de contribuir. Catalunya necessita immigració en sectors molt diferents: en feines d’alta qualificació, en la recerca i la tecnologia, en la sanitat, en l’agricultura, en la construcció, en l’hostaleria, en el treball domèstic i en les cures. Però les persones que arriben no són només braços per sostenir una economia envellida. Són veïns, mares, pares, alumnes, emprenedors, companys de feina i futurs ciutadans. Els seus fills són una part central de les escoles, dels barris i de la ciutadania catalana que ve.

Per això integrar no és una política sectorial. És una política demogràfica, econòmica i nacional. Un país que rep immigració però no integra bé desaprofita capital humà i fabrica fractures socials. Per contra, una societat que integra bé converteix la immigració en futur compartit. Això vol dir llengua, escola, formació, reconeixement de capacitats, mobilitat laboral i vincles de pertinença. Vol dir que els fills de la immigració puguin superar educativament i econòmicament els seus pares, com ha passat històricament en altres països d’acollida. Vol dir que sentin Catalunya, i també la seva llengua, com un espai propi. Excloure els qui ja són aquí no protegeix el país. El fa més feble.

Ara bé, tampoc n’hi ha prou de tenir més població en edat de treballar. La qüestió decisiva és en quines feines treballa aquesta població, amb quins salaris, amb quina productivitat i amb quines possibilitats de progressar. Si el creixement demogràfic es combina amb una economia massa especialitzada en serveis de baix valor afegit (com ara hostaleria de baix marge, turisme intensiu en mà d’obra, treball domèstic mal pagat), el país pot créixer en habitants sense créixer prou en benestar. Pot tenir més treballadors, però no prou capacitat per sostenir pensions, serveis públics, educació i dependència. El problema és un model productiu que normalitza salaris baixos, rotació, temporalitat i poca inversió en qualificació.

Governar el romboide poblacional: emancipar, cuidar, integrar

Què es pot fer, doncs? Catalunya no té totes les competències polítiques ni tots els recursos econòmics d’un país sobirà. No regula sola els fluxos migratoris, i sovint ha d’atendre canvis poblacionals ràpids amb marges fiscals limitats. Però això no justifica la inacció. Hi ha polítiques possibles i urgents.

La primera és facilitar l’emancipació dels joves. Sense habitatge assequible i trajectòries laborals menys incertes, no hi ha projecte familiar possible. La política d’habitatge és també política demogràfica. La segona és convertir l’educació 0-3 i dels serveis d’atenció a la gent gran en una infraestructura bàsica del país, no en un luxe ni en una ajuda residual, amb l’objectiu de servir als infants i de promoure la igualtat, la fecunditat i la integració. La tercera és una conciliació real, que no recaigui només en les dones ni en els avis: horaris més racionals i permisos de paternitat que es facin servir. La quarta és una integració lingüística, educativa i laboral més ambiciosa de la població immigrada, especialment dels infants i de les mares, sovint atrapades en feines parcials, informals o poc reconegudes (Valdivia i Adserà 2023). La cinquena és qualificar l’economia: formar, acreditar, reconèixer credencials, obrir itineraris cap a sectors de més valor afegit i evitar que una part gran de la població quedi fixada en ocupacions de curt recorregut.

Tot això no garanteix un retorn als nivells de fecunditat de fa unes dècades. No està passant enlloc al món. El que sí pot fer és construir una societat menys hostil als projectes vitals dels seus ciutadans. Una política demogràfica digna d’aquest nom no ha de dir a la gent quants fills ha de tenir. Ha de fer possible que qui en vulgui tenir no hagi d’esperar fins que sigui massa tard. Ha de fer que els fills de la immigració siguin plenament part del país. Ha d’evitar que la necessitat de mà d’obra es converteixi en una trampa de baixa productivitat. I ha de tornar a donar una mica de confiança en el futur.

Catalunya no necessita una política demogràfica nostàlgica. No es tracta de reconstruir la piràmide perduda. Es tracta de governar bé el romboide. Emancipar, cuidar, integrar, qualificar i donar confiança: aquesta podria ser una agenda mínima per començar. La demografia no és només comptar persones. És decidir quines condicions fem possibles perquè la vida continuï, perquè els infants que neixen aquí —siguin fills de qui siguin— trobin un país que els reconegui com a propis, i perquè envellir no signifiqui tancar-se, sinó organitzar millor el temps, les oportunitats i les responsabilitats compartides. El futur de Catalunya no vindrà de tornar a ser el país que érem. Vindrà de fer habitable el país que ja som.

Referències bibliogràfiques

Adserà, Alícia. «Vanishing Children: From High Unemployment to Low Fertility in Developed Countries». American Economic Review, vol. 95(2), 2005, p. 189-193. DOI: 10.1257/000282805774669763

– «An Economic Analysis of the Gap Between Desired and Actual Fertility: The Case of Spain». Review Economics of the Household, vol. 4, 2006, p. 75-95. https://doi.org/10.1007/s11150-005-6698-y

– «Education and fertility in the context of rising inequality». Vienna Yearbook of Population Research, vol. 15, 2017, p. 63-92. https://www-jstor-org.ezproxy.princeton.edu/stable/26506101

Adserà, A. i M. Lozano. Per què les dones no tenen tots els fills que diuen voler tenir? Observatori Social Fundació La Caixa, 2021.

Adserà, A. i M. Valdivia. «Migrant family building: recent evidence and implications». International Migration Outlook 2023, Chapter 4. OECD, 2023.

Gauthier, A. H. (2013). «Family Policy and Fertility: Do Policies Make a Difference?». A. Buchanan i A. Rotkirch (ed.). Fertility Rates and Population Decline. Palgrave Macmillan Studies in Family and Intimate Life. Palgrave Macmillan, 2013. https://doi.org/10.1057/9781137030399_16

IDESCAT. Estadística de naixements 2024. Dades provisionals. Data de publicació: 18 de juliol de 2025. https://www.idescat.cat/novetats/?id=5275

– Estimacions de població. S2/2024–S1/2025. Dades definitives. Data de publicació: 28 de gener de 2026 https://www.idescat.cat/novetats/?id=5445&utm

Lozano, M., S. Vidal, S. i A. Adserà. (2025). «Trajectòries de parella i ocupació associades a la infecunditat a Espanya». Perspectives Demogràfiques, núm. 38, 2025, p. 1-4 (ISSN: 2696- 4228). DOI: 10.46710/ced. pd.cat.38

Valdivia, M. i A. Adserà. «Labour market integration of migrant mothers». International Migration Outlook 2023, Chapter 5. OECD, 2023.

Fer possible el futur