Demografia, economia i poder a Catalunya del Nord: un avís per a tota la nació

El procés d’anihilació de la llengua catalana a l’Estat francès és el fruit d’una història demogràfica i econòmica complexa que està, avui dia, obrint un nou capítol. Demogràficament, després del carnatge de la guerra dels Segadors i de la integració al regne francès, la població nord-catalana va estancar-se a uns 110.732 habitants (dades del 1801), per començar a augmentar significament a partir del 1806. L’arribada del tren el 1859 i la destrucció de les muralles de Perpinyà cinquanta anys més tard il·lustren l’obertura del territori al mercat francès i el seu desenvolupament econòmic. Des de llavors, l’economia nord-catalana s’especialitzarà en la producció agrícola per alimentar el mercat estatal, amb el cultiu de la vinya i d’hortalisses, que s’imposà en el període 1850-1900. Entre altres, amb productes com la carxofa, els enciams, les cireres, el vi i el préssec, el Rosselló esdevingué el primer productor d’albercocs de l’Estat francès, tot i que emergí també una activitat industrial notable del tabac, de l’alcohol, minera i tèxtil. Camps i horts, cooperatives i fàbriques cridaren al llarg del segle XIX una mà d’obra que vindrà per gran part del sud de la frontera. Entre el 1870 i el 1910, s’empadronaren uns 10.000 estrangers als Pirineus-Orientals, espanyols segons els censos estatals, vinguts per un 90 % del Principat, i que alimentaren una població nord-catalana que sobrepassava, a partir del 1851, els 181.955 habitants, i els 212.986 el 1911. La Primera Guerra Mundial, on van deixar la vida 6.882 nord-catalans, va intensificar la demanda en mà d’obra: si més de 13.000 estrangers són empadronats el 1911, més de 34.000 van a viure a la Catalunya del Nord el 1921.