Introducció

Des de la Revolució, la població de França ha experimentat transformacions considerables i, en dos segles, ha esdevingut més urbana, més benestant, més diversa i més envellida. En certa manera, apareix com una precursora de l’evolució de moltes altres poblacions arreu del món, començant per Europa, encara que, evidentment, cal evitar generalitzacions precipitades, atesa la complexitat de les dinàmiques demogràfiques.

Aquestes transformacions han anat acompanyades de l’evolució dels instruments d’observació de les poblacions i de les pràctiques demogràfiques, però també de l’elaboració lenta i progressiva d’un discurs i d’una ciència sobre la població. Desenvolupats a partir del segle XIX, aquests dos moviments han contribuït a inscriure les transformacions de la població de França en representacions col·lectives duradores, tant a França com més enllà. Cap dels dos no és realment propi de França, però el país els ha desenvolupat amb una dedicació particular, atorgant una atenció sense parangó a la seva pròpia població. Aquesta especialització demogràfica, amb pocs equivalents en altres llocs abans del segle XX, explica i alhora reforça la idea d’una especificitat demogràfica francesa: no és l’evolució de la població francesa allò que resulta tan particular, sinó més aviat l’atenció que se li ha dedicat i que se li continua dedicant.

D’altra banda, evidentment, les evolucions purament demogràfiques mai no ho són del tot, perquè són indestriables dels canvis socials i econòmics en curs (tipus i estructura de l’activitat econòmica; normes i pràctiques familiars; etc.), encara que la relació no sigui tan mecànica com sovint es vol creure, sobretot perquè, en una mena de moviment circular, els canvis en les pràctiques demogràfiques alimenten les representacions de la població, que al seu torn influeixen en aquestes pràctiques. Esbossat així a grans trets, aquest relat amaga importants variacions dins del territori francès: fins i tot limitant-nos a la França metropolitana, la dinàmica, la cronologia i la intensitat dels canvis varien considerablement. És el que intentarem presentar aquí, amb una atenció especial al sud-oest del país.

El marc d’estudi: França i Occitània

Com en la gran majoria de països, el territori actual de França és el resultat d’una construcció històrica lenta i tortuosa, les principals convulsions de la qual són ben conegudes: unificació del Regne de França abans del període que ens ocupa; conquestes i derrotes napoleòniques; consolidació al sud-est (Savoia i comtat de Niça); conflictes recurrents amb Alemanya i intercanvis de territoris (essencialment Alsàcia-Mosel·la); sense entrar, a més, en les diferents aventures colonials. En aquest article ens limitem a l’anomenada França hexagonal, inclosa Còrsega.

A la pràctica, la Revolució estableix el marc de referència que encara preval avui: els departaments, les fronteres i els noms dels quals van ser concebuts deliberadament per trencar amb la lògica de les províncies de l’Antic Règim, ja que s’inspiren en accidents geogràfics naturals —rius, cursos fluvials o muntanyes— i no pas en les baronies i els ducats històrics. Tanmateix, les províncies mai no desapareixen del tot i el seu record perdura tant en l’imaginari col·lectiu com en les categories administratives: quan, per exemple, apareixen les regions durant la segona meitat del segle XX —oficialitzades el 1982—, reben noms com Bretanya, Peitau-Xarentes o Llenguadoc-Rosselló.

De fet, hi ha diferents maneres de delimitar-les, per exemple a partir de les antigues fronteres lingüístiques, com fa Emmanuel Le Roy Ladurie en la seva Histoire de France des régions, en què aïlla i singularitza el «nord-català» (capítol 6). Aquí, per comoditat, seguim el marc administratiu actual, encara que això impliqui reconstruir-lo retrospectivament.

Distingirem, doncs, dos conjunts regionals importants pel que fa a la relació amb la Catalunya del Sud: d’una banda, Occitània, segons la definició de la regió administrativa actual, formada per tretze departaments a cavall entre el sud-oest i la zona mediterrània de França: l’Arieja, l’Aude, l’Avairon, el Gard, l’Alta Garona, el Gèrs, l’Erau, l’Òlt, la Losera, els Alts Pirineus, els Pirineus Orientals, el Tarn i el Tarn i Garona. De l’altra, dins d’aquest conjunt relativament vast, distingim la Catalunya del Nord, corresponent aquí, a efectes estadístics, al departament dels Pirineus Orientals.

Dinàmiques del canvi i xocs temporals

A llarg termini, dues dinàmiques dominen l’evolució de la població francesa: la davallada de la fecunditat i l’augment de la durada de la vida. Aquests moviments són relativament ben documentats a partir de mitjan segle XIX i ben aviat susciten l’atenció i la preocupació dels contemporanis. Amb Adolphe Landry prenen el nom de revolució demogràfica (1934), que introdueix un nou «règim» demogràfic caracteritzat per una limitació voluntària de la fecunditat i una mortalitat baixa. Reformulat pels nord-americans en el context de la Guerra Freda amb el terme transició demogràfica, aquest model tindrà una gran fortuna.

En certa manera, França apareix, doncs, com una precursora d’aquesta transició, que redefineix les fronteres i els mons demogràfics. Però els treballs de Louis Henry durant la immediata postguerra matisen aquesta idea d’una ruptura brusca i mecànica i posen de manifest la capacitat de les poblacions d’adaptar les seves pràctiques demogràfiques, fins i tot abans de l’anomenada transició demogràfica. Des d’aleshores, nombrosos treballs han subratllat la pluralitat i la complexitat del fenomen de davallada de la fecunditat observat en un gran nombre de països. Amb una davallada precoç, anterior al desenvolupament industrial o a la reducció de la mortalitat, França continua sent un cas alhora aïllat i emblemàtic.

L’evolució de la mortalitat és una mica més lineal, encara que continua sent accidentada i marcada per conflictes, epidèmies i altres xocs puntuals que, periòdicament, provoquen augments espectaculars, però temporals, de la mortalitat. Al segle XIX s’inicia una davallada, especialment durant la primera infància —la mortalitat infantil disminueix lentament i de manera desigual (continua sent elevada a les grans ciutats, molt especialment a París, i en determinades regions)—, que s’accelera al segle XX i afecta progressivament totes les edats. Així, l’esperança de vida en néixer passa de 43 anys a més de 80 anys el 2023 (aproximadament 35 anys el 1800) entre els homes, i de 47 a 86 anys (40 el 1800) entre les dones.

Aquest fenomen, sense precedents fins aleshores, comporta un envelliment progressiu de la població, encara més accentuat pel fet que la fecunditat disminueix al mateix temps. Per als observadors del tombant del segle XX, aquesta combinació nefasta reflecteix l’afebliment del país —especialment en comparació amb els veïns britànics o alemanys, la població dels quals creix vertiginosament— i contribueix a arrelar de manera duradora les preocupacions demogràfiques en l’imaginari col·lectiu.

Gent gran al poble de Salernes (en occità Salèrna), a Occitània, sota el lema de l’Estat republicà francès. Fotografia: Unsplash.

Tant pel que fa a la fecunditat com a la mortalitat, aquests fenòmens no són ni lineals ni uniformes: la història demogràfica d’aquests dos-cents anys és també la d’una convergència regional seguida d’una diferenciació entre espais —especialment entre ciutats i zones rurals. Occitània es distingeix per una fecunditat inicialment més baixa, però amb una davallada més lenta que al nord de França. L’esperança de vida convergeix durant el segle XIX i difereix poc de la mitjana francesa.

Circulacions

La mortalitat i la fecunditat permeten esbossar els grans trets de la dinàmica demogràfica, però centrar-s’hi excessivament comporta el risc d’ometre un element central de l’estructura de la població: les migracions, tant dins de França com entre França i altres països. També en aquest aspecte França se singularitza: mentre que els altres països europeus van ser més aviat, almenys fins a la Segona Guerra Mundial, països d’emigració, França esdevé relativament aviat un país d’immigració, un país d’acollida.

La presència d’immigrants creix lentament, però continua sent limitada fins a la Primera Guerra Mundial, passant de l’1 al 3 % de la població total, abans d’augmentar més intensament durant el període d’entreguerres, entre la Primera i la Segona Guerra Mundial, quan les pèrdues del conflicte s’afegeixen a la baixa fecunditat del segle XIX i accentuen la manca de mà d’obra (figura 1).

Aquesta presència varia molt segons el territori: com remarquen els informes de l’època, afecta principalment dos tipus d’espais, les zones frontereres i les zones industrials. Algunes, com el nord de França —i, en menor grau, l’est—, combinen totes dues dimensions, fet que multiplica per deu la presència de migrants. En altres parts del territori —especialment a l’oest—, la immigració continua sent molt limitada.

Occitània constitueix una zona intermèdia, on la immigració es veu afavorida per la presència de la frontera, però limitada pel feble desenvolupament econòmic. De fet, fins al 1914, la proporció d’immigrants a Occitània és clarament inferior a la mitjana francesa. No passa el mateix, en canvi, a la Catalunya del Nord, a tocar de la frontera amb la Catalunya del Sud, on ja des de la dècada de 1880 la proporció de migrants dins la població és tres vegades superior a la del conjunt de França. Durant el període d’entreguerres, gairebé un de cada sis habitants hi és immigrant.

Després de la Segona Guerra Mundial, la immigració a França augmenta lentament i posteriorment s’estabilitza durant l’últim quart del segle xx: entre el 6 i el 7 % dels habitants són immigrants, és a dir, aproximadament una persona de cada tretze, amb una proporció lleugerament més elevada a Occitània. A la Catalunya del Nord, continua sent important, amb aproximadament un immigrant per cada set habitants, però disminueix de manera continuada a partir de la dècada de 1970.

Més recentment, la immigració augmenta lentament a França, passant del 7 al 10 %, mentre que disminueix al sud-oest. La singularitat de la regió, tant en sentit ampli —Occitània— com estricte —Catalunya del Nord—, ha desaparegut, cosa que reflecteix alhora una extensió de les migracions cap a altres regions franceses i una complexificació dels fluxos i dels orígens. En realitat, la proporció d’immigrants a França ha convergit cap als nivells d’Occitània i de la Catalunya del Nord, més que no pas a l’inrevés.

Aquesta transformació dels fluxos i de la naturalesa de la immigració resulta més explícita quan s’examina detalladament la immigració segons l’origen. Aquí ens concentrem en la immigració espanyola (figura 2). A diferència d’altres orígens, que apareixen en onades en moments determinats —els polonesos durant el període d’entreguerres, els portuguesos a partir de la dècada de 1970, etc.—, la presència d’espanyols a França és regular i continuada, però difusa més que no pas massiva: abans de la Primera Guerra Mundial, un de cada deu immigrants a França prové d’Espanya; entre la dècada de 1920 i la de 1970, la proporció és més aviat d’un de cada cinc.

Des d’aleshores, aquesta proporció disminueix regularment a mesura que van desapareixent les generacions més nombroses —parlem aquí dels immigrants presents a França, no dels fluxos anuals: hi pot haver fluxos més intensos que, tanmateix, no comportin necessàriament un establiment permanent.

La situació és ben diferent al sud-oest, on, fins fa poc, els originaris d’Espanya representaven pràcticament dos terços dels immigrants a Occitània i la immensa majoria a la Catalunya del Nord. Tot i que Espanya continua sent el principal país d’origen a la Catalunya del Nord i un dels més importants a Occitània, el seu pes ha disminuït molt, signe de la diversificació dels orígens dels immigrants a França durant les darreres dècades.

Evidentment, la immigració recollida aquí només és la punta de l’iceberg: les relacions entre els dos conjunts són contínues, amb persones que s’estableixen a banda i banda de la frontera, com ho testimonien, per exemple, els cognoms.

Conclusió

La població de França ha canviat profundament en dos-cents anys i ha prefigurat algunes evolucions que posteriorment s’han produït a la resta del món: envelliment provocat per la davallada simultània de la fecunditat i de la mortalitat; concentració de la població als centres urbans; expansió dels fluxos migratoris i diversificació dels orígens; etc. Tanmateix, aquests canvis no han d’amagar les diferències en l’evolució de les diverses parts del país, com mostra l’exemple d’Occitània, que posa de manifest la importància dels vincles més enllà del territori nacional.

Traducció: Hug Domènech.

Una història demogràfica singular? La població de França de la Revolució fins als nostres dies