Introducció

L’11 de novembre de 2025 va morir, amb cent dotze anys, la senyora Angelina Torres. Era la persona més longeva de Catalunya. Va ser substituïda en aquesta condició per la senyora Carme Noguera Falguera, amb cent onze anys, que havia nascut el 1914, l’any que Enric Prat de la Riba posà en marxa la Mancomunitat de Catalunya i que va esclatar la Primera Guerra Mundial. Al llarg de la seva vida, ha vist com Catalunya està canviant profundament, començant per les condicions demogràfiques.

A mitjan 2025, a Catalunya hi havia 2.867 persones centenàries, de les quals el 56,99 % havien nascut a Catalunya i un 84,3 % eren dones.[1] La població catalana total havia arribat a la xifra de 8.124.126 persones, el 16,5 % de la població de l’Estat espanyol. Del conjunt de la població de Catalunya, el 61,4 % era nascuda al mateix país; el 13,5 %, a la resta de l’Estat espanyol; i el 25,1 % restant era nascuda fora de l’Estat espanyol.[2] L’esperança de vida en néixer, el 2023, era de 86,73 anys per a les dones, de 81,49 anys per als homes i de 84,18 anys per a ambdós sexes.[3] La taxa de fecunditat era, el 2024, d’1,09 fills (1,04 si la mare tenia la ciutadania espanyola i 1,29 si no era el cas).[4] El 2024, el creixement natural de la població havia estat negatiu de 13.722 persones (53.802 naixements i 67.524 defuncions) i el saldo migratori havia estat positiu de 122.593 persones.[5] De fet, com se sap, el saldo migratori és el resultat de la resta del saldo migratori amb l’estranger (fora de l’Estat espanyol), 129.030 persones, i el saldo migratori amb la resta de l’Estat espanyol, que és negatiu: 6.437 persones. Finalment, el PIB per habitant en Paritat de Poder de Compra (PPC) de Catalunya el 2024 era de 120,4 si Espanya era 100; i de 109,8 si el de la Unió Europea (27 estats) era 100.[6] El PIB de Catalunya, el 2025, era el 19,86 % del PIB de l’Estat espanyol i l’1,78 % de la UE-27.[7]

Quan la senyora Noguera tenia sis anys, el 1920, Catalunya era prou diferent de com era el 2025. El 1920, la població total era de 2.344.719 persones, el 78,4 % de les quals havien nascut al mateix país; el 20,2 %, a la resta de l’Estat espanyol; i l’1,2 % restant a fora de l’Estat espanyol (per a un 0,2 % no consta aquesta dada).[8] L’esperança de vida en néixer, el 1920, era de 46,6 anys per a les dones i de 43,2 anys per als homes (Cabré, El sistema català... 41). La taxa de fecunditat era, el 1920, de 2,76 fills (Cabré, El sistema català... 66).[9] El 1920, el creixement natural de la població havia estat lleugerament positiu amb 5.624 persones (54.932 naixements i 49.308 defuncions)[10] i el saldo migratori estimat per al període 1911-1920 havia estat de 224.300, la immensa majoria procedents de la resta de l’Estat (Aragó, País Valencià i Múrcia, sobretot) (Cabré, El sistema català... 181, Taula 2.1). Finalment, el PIB per habitant de Catalunya el 1920 era de 204 si Espanya era 100; i de 142,5 si l’agregat d’aleshores dels 15 estats de la Unió Europea[11] del 1995 era 100 (Carreras 27). El PIB de Catalunya, el 1920, era el 22,5 % del PIB de l’Estat espanyol (Carreras 24). La població catalana era l’11,0 % de la població espanyola (Carreras 24).

En poc més d’un segle, la població catalana ha registrat tants elements de continuïtat (encara manté una identitat catalana prevalent, però estantissa, que s’articula a l’entorn de la llengua catalana) com de canvi: el nombre total d’habitants a Catalunya s’ha multiplicat per més de 4; la població s’ha envellit; l’esperança de vida en néixer de les dones ha pujat en més de 40 anys i en més de 38 per als homes; el percentatge de nascuts a Catalunya s’ha reduït en més de 26 punts percentuals; la taxa de fecunditat ha baixat a 1 fill per dona; el saldo migratori amb l’estranger va ser, el 2024, el darrer del qual hi ha dades disponibles, de quasi 130.000 persones; i, finalment, el PIBpc en termes relatius als països del voltant s’ha reduït.

Les característiques que la població catalana presenta a finals del segon decenni del segle XXI són el resultat de la combinació de múltiples decisions que s’han anat prenent en diversos àmbits, que van del nivell més macro (l’impacte de la dinàmica internacional o de les institucions que operen damunt del país, respecte al control de les quals la població catalana ha tingut un paper entre secundari o, fins i tot, residual) a un nivell més micro (les que han pres els individus en la seva vida quotidiana, com per exemple obrir o no un negoci –i de quin tipus– o tenir més o menys fills), passant per les del nivell meso, les de les organitzacions que han articulat la societat civil, siguin partits o associacions de tot tipus. En aquesta aproximació, es fa evident que l’atribució de responsabilitats (mèrits o demèrits) sobre la situació en la qual el país es troba és més que complexa, atesa la multicausalitat que afecta el conjunt d’elements que componen el fenomen que s’explica: l’evolució de la població catalana quant a les xifres globals i quant a la seva composició interna segons edat, lloc de naixement i, també, per preferències polítiques. A la vegada, aquesta variable –la composició demogràfica de la societat catalana– també pot ser tractada com a independent, per tal com afecta altres dinàmiques socials, des de l’ús de la llengua pròpia del país (el català) al funcionament del sistema de partits que, també per ser propi, proporciona un argument fort per considerar Catalunya com una nació política, per bé que no tingui el seu propi estat.

La reflexió i l’anàlisi sobre la població catalana en els termes de l’evolució, la seva estructura i composició com a tal reposa sobre una disciplina, la demografia, que aporta dades i marcs d’interpretació que després caldrà que siguin emprats per altres ciències socials, tals com l’economia, la ciència política i la sociologia, per citar potser les més rellevants en aquest objecte d’estudi. Tant és així que en magnes obres col·lectives d’anàlisi de la societat catalana, llurs primeres pàgines acostumen a estar dedicades als elements demogràfics (Recolons et al. 1989; Sànchez 1999). Havent apamat la composició demogràfica de la població, hom pot endinsar-se en l’anàlisi d’allò que fan i per què els individus que la integren: quins valors tenen, què pensen, com s’associen, què voten, quines institucions basteixen, com les articulen i per a fer què.

Sense voluntat de fer un balanç de la història de la demografia a Catalunya entesa com a disciplina cientificoacadèmica, cal mostrar algunes de les seves fites i algunes contribucions que s’han fet en el seu si per confirmar la percepció que aquesta qüestió ha tingut un lloc destacat en la vida cultural –i, per extensió, política– del país des de fa ben bé un segle. Així mateix, cal subratllar que, dins del debat, la qüestió dels moviments de població (en especial, el fenomen de la immigració) ha centrat bona part de l’interès dels seus participants i del públic en general.

La primera contribució que cal destacar és la de Josep Antoni Vandellós amb dues obres publicades el 1935: Catalunya, poble decadent i La immigració a Catalunya. Ambdues obres constituiran «un punt de referència obligat per a comprendre l’articulació d’aquest discurs que s’origina en la por a la substitució ètnica de la població» (Domingo i Valls, «Immigració i política...» 11) i que s’estructura amb arguments científics que «componen el cercle baixa fecunditat-immigració-desnaturalització» (Domingo i Valls, «Immigració i política...» 11). Potser per la contundència de la seva argumentació, per les evidències que presentava, per la conjuntura històrica en la qual irrompia en el debat polític (els anys trenta, els de l’adveniment del feixisme al poder), per la concepció que tenia de la catalanitat o, fins i tot, perquè posava la societat catalana davant d’un mirall i li feia veure un elefant que volia ignorar, aquesta obra no tan sols va tenir un gran impacte i va generar –quan va ser possible– un debat intens, amb derives molt polaritzades, sinó que, a grans trets, continua viu.[12]

Una altra gran fita és l’aportació d’Anna Cabré, amb l’anàlisi del que ella anomenarà «el sistema català de reproducció», plantejat en la seva tesi doctoral del 1989 i publicada deu anys més tard i que pretenia ser una refutació de les tesis de Vandellós. El «sistema català de reproducció» consisteix «en el fet que, de manera sistemàtica, la constitució de cada nova generació de catalans és fruit tant de la reproducció biològica com de la incorporació substancial i permanent de persones nascudes fora, és a dir, immigrants» (Cabré, «Les onades migratòries...» 4). Per tant, la immigració –i la seva gestió– esdevé cabdal per entendre la pervivència d’una comunitat nacional diferenciada com la catalana. Tanmateix, cal dir que la mateixa autora, el 2008, es plantejava si aquest sistema era privatiu de Catalunya o era també present en altres països i concloïa que aquest sistema era «vigent en tots els països, i són molts, que es poden permetre d’escolaritzar tots els menors de setze anys i mantenir a les aules una proporció elevada de joves menors de vint-i-cinc anys» (Cabré, «Les onades migratòries...» 4). Aleshores pensava que se’l podria anomenar «sistema complex de reproducció», atesa la seva naturalesa binomial (biologia més immigració).

En el llegat de la doctora Cabré, que és immens, hi té un paper molt destacat la fundació –conjuntament amb el doctor Jordi Nadal i Ollé– del Centre d’Estudis Demogràfics (CED), creat el 1984 per la Generalitat de Catalunya i vinculat a la Universitat Autònoma de Barcelona. La doctora Cabré en va ser la primera directora (1984-2014). El CED ha fornit dades, anàlisis i promocions de recercadors en aquest camp.[13] Amb el temps, el gruix del saber sobre la demografia i, especialment, sobre la immigració s’ha anat fet gran. N’hi ha prou de veure les aportacions fetes pels especialistes en la matèria (Domingo i Valls 2015; Pascual de Sans 2011; Pascual de Sans et al. 2002). Més darrerament, cal destacar, a mode d’estat de la qüestió, les aportacions recollides a la revista Idees (número 64, 2025).

La contribució que al debat públic sobre aquesta qüestió vol fer aquest text es concreta en l’aportació de les dades públiques bàsiques sobre la població catalana i la seva evolució en el temps, així com dades d’altres països i territoris amb la finalitat de constrastar fins a quin punt el cas català és singular.

Amb aquesta finalitat bàsicament descriptiva, es presentaran diverses taules amb dades seguint l’índex següent:

L’evolució de la xifra dels habitants de Catalunya (1857-2026)
El creixement de la població: el creixement natural més el saldo migratori (1901-2024)
El creixement natural: les taxes de natalitat i de fecunditat (1900-2024)
Els moviments migratoris (1901-2024)
El procés de naturalització (2013-2025)
Els grans grups d’edat (1981-2026)
La composició de la població catalana per grup d’edat i sexe (1981, 2001, 2021 i 2026)
La composició de la població catalana segons el lloc de naixement (1877-2025)
La composició de la població catalana segons el lloc de naixement i el grup d’edat (2001 i 2025)
Les opinions polítiques segons els orígens familiars: apunts a l’Enquesta longitudinal del Centre d’Estudis d’Opinió (2025)
Conclusions generals i temptatives

L’evolució de la xifra dels habitants de Catalunya (1857-2026)

Des del cens del 1857, el primer cens modern (Cusidó i Vallverdú i Gil-Alonso 31), en el qual es va registrar que Catalunya tenia 1.652.291 habitants, fins a les darreres dades disponibles, provisionals, de l’1 de gener de 2026, amb 8.210.710 habitants, Catalunya ha incrementat la seva població en 6.556.603 persones. El salt poblacional ha estat gran: entre el 1857 i el 2026, la població catalana s’ha multiplicat per 5. Tal com es mostra a la Taula 1, des del 1857, la població no ha parat de créixer, si bé ho ha fet amb intensitats diferents segons el període històric.

Les fites més simbòliques en aquesta evolució podrien ser el fet d’arribar als 2.000.000 d’habitants l’any 1900 (el darrer del segle xix); la superació de la barrera dels 5 milions a finals de la dècada dels anys seixanta; l’assoliment de la xifra dels 6 milions el 1987; la dels 7 milions el 2006; i la dels 8 milions a finals del 2023. A grans trets, des dels anys seixanta, el creixement ha estat d’un milió d’habitants cada 17/18 anys. El 2025 s’assoleix la xifra de 8.124.126 habitants, que era la xifra prevista en l’escenari de màxims, d’acord amb una projecció feta per l’IDESCAT el 2021. En aquesta projecció, es considerava que la natalitat es recuperaria (no ha passat) i que la immigració, tot i créixer, no ho faria tant.[14]

Si hom centra l’atenció en els canvis que hi ha hagut i que s’han registrat des del 1960,[15] cada vint anys fins a arribar al 2020 i, després, al 2025 (darreres dades disponibles), es pot veure que de tots els països i territoris les dades de la població dels quals són a la Taula 2, Catalunya és un dels casos en què el percentatge de variació ha estat més gran: 106,9 %. Per damunt seu hi ha el cas excepcional d’Israel, tres petits estats europeus (Liechtenstein, Islàndia i Luxemburg) i tres Comunitats Autònomes (les Illes Balears, Madrid i el País Valencià). Per sota, per tant, queden la resta de països: Irlanda (que ha passat de perdre població durant el segle xix i bona part del xx a esdevenir un veritable tigre cèltic a inicis del segle xxi), els Estats Units d’Amèrica, Suïssa, França o el Regne Unit. Cal esmentar que l’Estat espanyol ha tingut una variació del 60,6 %; la Comunitat Autònoma Basca, del 63,5 %), o el magre increment de la població d’Alemanya, un 15,2 %. Hi ha uns pocs països que decreixen: Hongria, Croàcia, Letònia i Bulgària.

El creixement de la població: el creixement natural més el saldo migratori (1901-2024)

En tots els períodes quiquennals consignats des del 1901,[16] el creixement de la població ha estat positiu excepte en el període 2011-2015, en el qual Catalunya va perdre població perquè el saldo migratori va ser negatiu (s’explica pel retorn d’immigrants als seus països arran de la crisi iniciada el 2008) i va superar el creixement natural, que va ser relativament baix. De tota manera, no ha estat l’únic moment en què la població ha minvat. En efecte, tot i que en el decenni 1931-1940 hi hauria hagut un creixement total de quasi 100.000 persones, cal remarcar que el creixement natural del subperíode 1936-1940 és negatiu en 59.318 persones, impacte directe de la Guerra Civil.

Tal com es veu a la Taula 3, els dos components del creixement de la població, el natural (el saldo entre naixements i defuncions) i el saldo migratori, tenen evolucions relativament diferents, sigui per la magnitud de les dades sigui per les oscil·lacions registrades segons els quinquennis (o decennis, si és el cas).

Així, el creixement natural és sempre positiu excepte en els períodes 1936-1940, 2016-2020 i 2021-2024. Des de la postguerra, el creixement natural es va fent més gran, fins a arribar al màxim de 310.345 persones el període 1971-1975. A partir d’aleshores es va anar reduint fins al període 1996-2000. Es va revifar a la segona meitat de la primera dècada del segle xxi, segurament a causa del fet que les generacions molt nombroses del final dels anys setanta van començar a tenir fills, i amb l’arribada de la immigració estrangera. Els darrers anys, el creixement natural és negatiu, sobretot, per la reducció progressiva de la natalitat.

Quant al saldo migratori, ha estat positiu en tots els períodes, amb una evolució que mostra tres moments àlgids: les 366.280 persones del període 1966-1970; les 670.752 persones del període 2001-2005 i, tercer, les 418.911 persones del període 2021-2024.[17] La principal diferència entre el primer punt àlgid i els altres dos és que en el primer es tracta d’un contingent de persones que venen d’altres parts de l’Estat espanyol, mentre que en els altres dos es tracta de persones vingudes d’arreu del món, especialment de Llatinoamèrica o del Marroc.

El creixement natural: les taxes de natalitat i de fecunditat (1900-2024)

El creixement natural, com s’ha vist, és positiu llevat en uns pocs períodes i depèn de l’evolució dels naixements i les defuncions que hi ha. Tant la taxa bruta de natalitat com la taxa de fecunditat han tendit a disminuir, amb algunes petites oscil·lacions en moments determinats. Entre el 1975 i el 1980, la taxa de fecunditat a Catalunya va caure per sota la xifra de 2,1 fills per dona. No era el primer cop que succeïa: això ja havia passat a les dècades dels anys trenta i cinquanta del segle xx. Entre el 1960 i el 1975 es va recuperar, però el 1980 va quedar clarament per sota dels 2,0 fills un altre cop. Si la taxa és inferior a aquesta xifra, la població concernida, en absència d’immigració, tendeix a reduir-se a la meitat a cada generació, la qual cosa té un impacte rellevant en molts àmbits diferents, siguin econòmics o culturals. D’entrada, la població s’envelleix i hi ha cada cop menys persones en edat de treballar per cada persona dependent.

En el cas de Catalunya, la taxa de fecunditat va a la baixa. Hi ha diferències menors segons si la mare té ciutadania espanyola o no. Les ciutadanes estrangeres tenen una taxa lleugerament més alta, tot i que també segueix una tendència a la baixa. El 2025, el percentatge de nascuts a Catalunya de mare nascuda a l’estranger va ser del 46,3 %.[18]

La caiguda de la natalitat va acompanyada d’un increment de l’edat mitjana de maternitat. A Catalunya, el 1975 era de 28,27 anys, el 1996 era de 30,90 anys, el 2024 va assolir la xifra de 32,61 anys, i el 2025, de 32,8.[19] També hi ha diferències sobre la ciutadania de la mare: les dones no ciutadanes espanyoles tenen una mitjana més baixa. El 2024 va ser de 30,84 anys.

La disminució de la taxa de natalitat es troba arreu, especialment als països occidentals. A la Taula 5 hi ha les dades per als anys 2003, 2013 i 2023, establertes per ordre de creixement segons la taxa del 2023 per a divesos països –o territoris– occidentals. Les Illes Balears encapçala la llista amb 1,05 fills per dona.[20] Catalunya és al quart lloc, amb 1,11 fills. Tots els estats estan per sota la xifra de 2,1 fills, excepte el cas d’Israel, amb 3,02 fills. Així mateix, en els tres anys presentats, hi ha oscil·lacions en alguns països.

El descens de la fecunditat es pot justificar per múltiples causes, tot i que no acaben d’explicar bé el fenomen actual en tots i cadascun dels països. Cal assumir, com suggereix Adserà, que «el fort descens de la fecunditat no només es deu a limitacions econòmiques o estructurals, sinó també a canvis fonamentals en la manera com les persones prioritzen el temps, les relacions, les carreres professionals i la llibertat personal» (Adserà 2025).

Els moviments migratoris (1901-2024)

Des que al darrer terç del segle xii, el 1169, a Jaca, el rei Alfons el Cast, fill de Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, esmenta la diferència dels seus consellers segons si són aragonesos o catalans; o quan el 1173, ell mateix delimita el territori, encara sense nom, on s’aplicaran els estatuts de Pau i Treva («de Salses a Tortosa i Lleida»); o quan el 1198 ja apareix el nom per a aquest territori, Catalunya (Sabaté 2015), es pot sostenir que hi ha una comunitat relligada jurídicament i que habita en un territori delimitat geogràficament que, des del 1343, consta que rep el nom de Principat de Catalunya, que recollia la seva singularització política, jurídica i administrativa que s’estava produint des del segle xiii (Palomo Reina 2020, 2023).

Des de sempre, el Principat de Catalunya ha registrat moviments migratoris, contingents de persones que s’hi establien o que en marxaven. A banda, cal consignar els moviments interns de població, amb un impacte gens negligible en l’estructura i les dinàmiques socials, però que tenen un caràcter diferent pel fet que es tracten d’autòctons desplaçant-se dins del seu territori nacional. Centrant-nos en els primers, des de l’edat moderna hi ha hagut diverses onades immigratòries. La primera més rellevant és la de persones que venien d’Occitània i altres terres del rei de França, que van contribuir al redreçament demogràfic català després de la davallada patida per les pestes del segle xiv i les crisis polítiques del segle xv (Nadal & Giralt 2000; Torres i Sans 2002; Capdevila Muntadas 2014). El creixement demogràfic s’ha pogut estimar parcialment i es calcula que a la segona meitat del segle xvi una cinquena part dels homes catalans havien nascut a l’altra banda dels Pirineus (Capdevila Muntadas 15). Així mateix, la immigració francesa era bàsicament occitana i, encara més especialment, gascona. L’empremta que ha deixat a la població catalana no és tan sols diversos cognoms (Guasch, Gascó, Biarnès o Foix, per exemple), sinó que dona força a la hipòtesi que el perfet perifràstic que s’empra en català per al passat (el verb anar més infinitiu) seria una aportació de la immigració gascona (Jacobs 2011).

Una segona onada migratòria també important és la que es va registrar a Catalunya entre el 1910 i el 1929, protagonitzada per persones vingudes sobretot de l’Aragó, el País Valencià i de Múrcia; seguida d’una tercera que s’inicia a finals de la dècada dels cinquanta i que es perlloga fins al 1975. Aquesta tercera onada és integrada per persones vingudes també de la resta de l’Estat espanyol, especialment d’Andalusia i Extremadura, però també de les Castelles. Finalment, ja en el segle xxi, Catalunya està registrant una quarta onada immigratòria amb persones vingudes d’arreu del món, tot i que hi predominen els llatinoamericans i els marroquins. A la Taula 6 hi ha les dades sobre el saldo migratori de Catalunya en relació amb la resta de l’Estat espanyol entre el 1901 i el 2024.

Entre el 1901 i el 2024, el saldo migratori entre Catalunya i la resta de l’Estat espanyol és de 2.262.660 persones. Fins al 2000, el saldo és globalment positiu i a partir d’aleshores és negatiu. Val a dir que ja ho havia estat en el període 1981-1985, quan el saldo va ser negatiu en 90.465 persones. El fet que coincideixi amb el punt àlgid de la crisi econòmica donaria versemblança a la hipòtesi que hi devia haver el retorn d’antics immigrants, ara ja pensionistes, als seus llocs d’origen; però el fet que es produeixi quan la Generalitat restaurada comença a desplegar les seves primeres polítiques, encara que tímides, de renacionalització, potser també donaria versemblança a la hipòtesi de la sortida de funcionaris i famílies que rebutjaven l’anomenada normalització lingüística, per exemple (Laitin i Solé 1986).

A partir d’inicis del segle xxi, la immigració pren un altre caire: ara els nouvinguts són persones procedents de la resta del món. Les xifres són també importants: entre el 2002 i el 2024, el saldo migratori amb l’estranger (procedents de fora de l’Estat espanyol) és d’1.586.139 persones. Aquesta onada s’ha desplegat en dues fases: 2002-2010 i 2016-2020, ja que enmig, en el quinquenni 2011-2015, coincidint amb la gran crisi financera d’abast mundial, el saldo va ser només de 2.701 persones. Cal destacar, a banda de la magnitud del total de les xifres, que la mitjana del saldo immigratori de l’estranger és de 72.097 persones (110.000 de mitjana anual en el període 2021-2024) i, sobretot, que la noció de saldo amaga la resta entre les entrades (3.563.203 persones) i les sortides (1.977.064). Això indica que en surten més que no pas en romanen al país (vegeu la Taula 7).

Que el 2024 el saldo migratori hagi estat de 129.030 persones evidencia els grans reptes que ha d’afrontar un país com Catalunya. Va ser un volum lleugerament superior a la població de Girona (107.032 habitants) i inferior a Lleida (144.878 habitants). Si la població catalana el 2024 era de 8.012.231 persones, aquestes 129.030 representen l’1,61 %. Aquesta xifra contrasta, per exemple, amb la del Regne Unit. Allí, el saldo migratori amb l’estranger, entre el juny del 2024 i el juny del 2025, va ser de 204.000 persones (Kirk-Wade 2025), seguint les estimacions de l’Office for National Statistics.[21] I la població, a mitjan 2024, s’estima en 69.281.400 persones.[22] Els nouvinguts són, doncs, el 0,29 %. El percentatge de Catalunya és 5,6 vegades més gran que el del Regne Unit.

El procés de naturalització (2013-2025)

Les persones que arriben a Catalunya tenen l’oportunitat, si els interessa per la raó que sigui, de demanar a l’Estat espanyol que se’ls naturalitzi, és a dir, que se’ls concedeixi la ciutadania. Així, no tan sols ccedeixen a tenir el passaport espanyol, sinó que adquireixen els drets complets de ciutadania, entre els quals, el fonamental és el dret a vot en totes les eleccions. Diversos articles del Codi Civil espanyol regulen el procés d’adquisició de la ciutadania i es preveuen diverses circumstàncies, la més important de les quals és la residència. D’acord amb l’article 22 del Codi Civil, per acollir-se a aquesta via és necessari haver residit a l’Estat espanyol de manera legal, continuada i immediatament anterior a la petició, durant un termini d’anys. Generalment, el termini és de deu anys. Però són cinc si hom ha obtingut la condició de refugiat; dos anys si hom és ciutadà d’un dels països de l’antic imperi hispànic (països iberoamericans, Filipines i Guinea Equatorial, però no del Sàhara Occidental), Portugal i Brasil, Andorra i els sefardites. I és d’un any segons diverses situacions personals (haver nascut en territori espanyol, per casament o altres).

A la Taula 8 hi ha les xifres de la concessió de ciutadania a habitants de Catalunya per motius de residència per al 2024. De les 53.595 persones que van obtenir aquesta condició, el 60,8 % eren per la via Iberoamèrica plus, és a dir, menys de dos anys de residència continuada.

El procés d’adquisició de la ciutadania és relativament senzill, ja que consisteix a complir el període mínim de residència, superar dues proves a l’Institut Cervantes (una prova de coneixements constitucionals i socioculturals d’Espanya i una prova per obtenir el Diploma d’Espanyol com a Llengua Estrangera, en el nivell A2 o superior, si bé n’estan exempts si hom té l’espanyol com a llengua nadiua), aportar el certificat d’antecedents penals del país d’origen, el certificat de naixement i el certificat d’empadronament actual. I pagar les taxes corresponents.[23]

A la Taula 9 hi ha les dades de les concessions de ciutadania per residència i altres motius a Catalunya entre el 2013 i el 2025.[24]

En aquest període de 2013-2025, un total de 560.278 persones residents a Catalunya han obtingut la ciutadania espanyola. Entre aquestes persones, per espais geogràfics, el contingent més important és el de Sud-amèrica (39,2 %), seguit pel d’Àfrica (31,4 %), Centreamèrica (13,4 %) i Àsia (9,6 %). Per països, l’ordre és el següent: Marroc (24,9 %), Colòmbia (7,2 %), Equador (7,0 %), Bolívia (6,9 %), Pakistan (5,3 %), Honduras (5,3 %) i República Dominicana (4,9 %). I si s’agreguen tots els països hispanoamericans, el percentatge és del 52,6 %.[25] Cal retenir que es tracta de persones que han passat a formar part del cens electoral si tenien més de divuit anys o que ho faran quan hi arribin.

Per copsar la magnitud de les xifres, es comparen les dades del 2024 de Catalunya amb altres països europeus. Els resultats es recullen a la Taula 10. Catalunya està a la part superior de la taula, no en termes absoluts, però sí en termes relatius, sigui en percentatge de persones que han adquirit la ciutadania el 2024 sobre la població del 2024 (0,86 %); sigui sobre el percentatge de persones que han adquirit la ciutadania entre el 2015 i el 2024 respecte la població del 2024 (4,76 %).

Si comparem aquestes dades, es pot veure que el percentatge de nous ciutadans a Catalunya sobre la població, el 2024, en el període 2015-2024, a Catalunya és 2,7 vegades més gran que a Alemanya; 2,975 vegades més gran que a França i 22,7 vegades més gran que a Polònia, per exemple. Si es compara Catalunya amb l’Estat espanyol, a Catalunya el percentatge és 1,8 cops més gran. Així mateix, Catalunya, que el 2024 tenia el 16,5 % de la població espanyola, va tenir el 21,2 % dels nous ciutadans espanyols. Aquest percentatge és del 23 % si es tenen en compte les dades per al període 2015-2024.

Com a balanç final d’aquesta qüestió del procés de naturalització, cal mostrar les dades de l’encreuament entre les xifres de ciutadania (són o no ciutadans espanyols) i les xifres de la població segons el seu lloc de naixement (nascuts o no a l’Estat espanyol). A la Taula 11 es mostren les dades corresponents: un 73,5 % de la població catalana ha nascut a l’Estat espanyol i té la ciutadania espanyola; un 17,4 % han nascut fora de l’Estat espanyol i tenen una ciutadania no espanyola; un 7,7 % són nascuts fora de l’Estat espanyol i tenen la ciutadania espanyola; i, finalment, una minoria de l’1,4 % són nascuts a l’Estat espanyol i tenen la ciutadania no espanyola.

Si, en termes contemporanis, la lògica de l’estat nació feia que la coincidència entre el lloc de naixement i la ciutania fos molt alta (hi havia pocs estrangers; i hi havia pocs nascuts a l’estranger), en l’actualitat, amb els moviments migratoris d’ampli abast, això ha quedat enrere. Que un percentatge important de la població visqui en el territori nacional, però que no tingui els mateixos drets polítics que la majoria, genera tants problemes de legitimitat democràtica com problemes de concepció de la ciutadania si aquests drets s’aconsegueixen sense cap mena de filtre. En aquesta tessitura es troben bona part dels estats occidentals i les solucions que hi ha damunt la taula són una font de forta controvèrsia. Sigui com sigui, una evolució previsible és que el procés de naturalització no s’aturarà i, per tant, el percentatge d’habitants de l’Estat espanyol que són ciutadans i que han nascut a l’estranger, un 7,7 %, tendirà a crèixer. Aquesta evolució impactarà en canvis substantius en el cens electoral per a les eleccions de primer ordre: les del Parlament de Catalunya i les elecccions a les Corts Generals. A les eleccions locals, l’impacte serà menor, atès que part dels estrangers ja hi poden votar per acords internacionals.

Els grans grups d’edat (1981-2026)

Una de les conseqüències d’aquesta evolució demogràfica és el progressiu envelliment de la població. En efecte, tal com es mostra a la Taula 12, el percentatge de majors de 64 anys ha crescut des del 1981 fins al 2026: ha passat de l’11 % al 20 % de la població. En canvi, el percentatge de menors de 16 anys s’ha anat reduint, del 26,6 % el 1981 al 14,0 % del 2026. El 2010 hi va haver una certa recuperació –es va arribar al 16,2 %. En contrast, el percentatge de persones en edat de treballar oscil·la al voltant de 2/3 de la població. L’envelliment té un impacte en l’increment de la despesa en sanitat i serveis socials i la baixa natalitat no garanteix una reposició suficient de les persones que surten de l’edat activa i passen a ser dependents. Aquesta pressió es pot intentar resoldre a través de la immigració, però si els immigrants ja arriben amb edat de treballar –o amb una expectativa de pocs anys en el mercat de treball– i les seves pautes reproductives tendeixen a assemblar-se a les de la població autòctona, els efectes globals de l’envelliment de la població no tan sols no es poden encarar degudament, sinó que poden empitjorar el panorama en el seu conjunt.

La composició de la població catalana per grup d’edat i sexe (1981, 2001, 2021 i 2026)

Entrant en el detall dels grups d’edat, es mostren les piràmides d’edat per als anys 1981, 2001, 2021 i 2026. A la Taula 13, hi ha les xifres absolutes per a cada cohort, per a cada sexe i per a cada any. El 1981, les dades encara tenen un perfil estrictament piramidal, per bé que la darrera cohort (de 0 a 4 anys) ja és menys nombrosa que la immediatament anterior. És una clara evidència que la dinàmica reproductiva començava a canviar. Vint anys més tard, el 2001, la cohort més nombrosa és la de la franja d’edat de 25-29 anys, que ja era la més nombrosa el 2001. Cal advertir que hi ha un increment total de persones, la qual cosa indica el pes de la immigració. Les generacions més joves ja són menys nombroses, i amb una tendència a ser-ho cada vegada menys. Tanmateix, la darrera cohort és lleugerament superior a l’anterior, com a impacte dels naixements de les generacions més nombroses (25-29, 30-34 i 35-39 anys). En tot cas, les noves entrades són, en termes absoluts, la meitat d’aquestes generacions, en congruència amb la davallada de la taxa de fecunditat.

L’any 2026 i respecte el 2001, la generació més nombrosa s’ha desplaçat 25 anys: és la del grup d’edat de 50 a 54 anys. La piràmide d’edat ja no és cap piràmide: té una forma acampanada, atès que la base s’ha anat empetitint, i, a la vegada, s’ha allargat perquè l’esperança de vida ha crescut fins al punt que en els grups d’edat de 90-94, 95-99 i 100 i més anys hi ha un nombre no negligible de persones. Finalment, cal fer constar que l’engruiximent de les cohorts centrals (que guanyen població de manera significativa) és degut a la incorporació de nova població immigrada.

La composició de la població catalana segons el lloc de naixement (1877-2025)

Des del 1877, la població de Catalunya ha anat creixent, si bé amb diversa intensitat segons el període històric, excepte entre el 2011 i el 2015, anys en què es perd població respecte els anys anteriors. El creixement de la població, com s’ha vist, depèn del creixement natural i del saldo migratori. I els efectes d’aquests dos components varien segons el moment històric i es van intercanviant com el component més important en el conjunt del creixement. En efecte, entre el 1901 i el 1915, el creixement es deu sobretot al creixement natural. Entre el 1916 i el 1970, el saldo migratori contribueix més al creixement de la població que no pas el creixement natural. Entre el 1971 i el 1975, el creixement natural esdevé l’element que més contribueix al creixement de la població, perquè el saldo migratori es redueix (fins i tot arriba a ser negatiu entre el 1981 i el 1985). Entre el 1986 i el 2010, el saldo migratori positiu torna a ser el component més important en el creixement de la població. En el període 2011-2015, el saldo migratori torna a ser negatiu i això fa que el creixement de la població sigui causat pel creixement natural. Finalment, en la dècada de 2016-2026, el saldo migratori torna a ser positiu i el creixement natural és fins i tot negatiu.

Un dels efectes d’aquesta dinàmica acumulada al llarg dels anys és que la població de Catalunya, segons el lloc de naixement dels seus habitants, hagi evolucionat amb un decrement del percentatge de nascuts a Catalunya. Mentre que el 1877 els nascuts a Catalunya eren el 87,9 %, i el 1900 eren el 84,6 %, el 2025, el percentatge de nascuts a Catalunya era el 61,4 %, el més baix dels darrers 150 anys. L’anterior percentatge més baix, el 62,1 %, es va registrar el 1960. Entre el 1960 i el 1996 va créixer fins al 68,2 %. Des d’aleshores, registra una tendència a la baixa, amb oscil·lacions al llarg dels anys.

La categoria dels nascuts fora de Catalunya està dividida en dos grups: els nascuts a la resta de l’Estat espanyol i els nascuts a l’estranger (entenent com a tals els nascuts en altres estats). El percentatge dels nascuts a la resta de l’Estat espanyol va creixent des del 1877 fins al 1970, quan arriba al 36,7 %. Des d’aleshores, ha anat disminuint fins a quedar-se al 13,5 % el 2025.[26] En canvi, el percentatge de nascuts a l’estranger ha passat de ser quasi negligible (el 0,6 % el 1877) al 26,1 % el 2026.[27] El creixement és especialment intens a partir del 2005, amb una pausa entre el 2010 i el 2015. Finalment, cal dir que el 2025 el 25,1 % dels habitants de Catalunya havien nascut a l’estranger, és a dir, un total de 2.039.015 persones, de procedències diverses. Aíxí, el 14,9 % eren nascuts al Marroc; el 7,9 %, a Colòmbia; el 5,7 %, a l’Argentina; el 4,9 %, al Perú; el 4,7 %, a l’Equador; el 4,3 %, a Veneçuela; el 4,1 %, a Hondures; el 3,6 %, al Pakistan; el 3,6 %, a Romania; el 16,5, % a la resta d’Europa;[28] el 15,7 %, a la resta d’Amèrica; el 8,0 %, a la resta d’Àsia; el 5,8 %, a la resta d’Àfrica; i, per acabar, el 0,1 % a Oceania.[29]

Per valorar en termes històrics la rellevància d’aquest percentatge de persones nascudes fora de Catalunya, pot ser útil tenir com a referent el cas dels Estats Units d’Amèrica, un estat que ha crescut gràcies a les diferents onades migratòries que ha anat rebent des de la seva fundació. Així, als EUA, el percentatge més alt de població nascuda a l’estranger va ser el gener del 2025, amb un 15,8 % del total. I el punt més baix va ser el 1970, amb el 4,7 % del total (eren 9.619.000 persones sobre un total de 203.210.000 habitants). El segon punt més alt va ser el 1890, quan el percentatge de població nascuda a l’estranger va ser el 14,8 %.[30]

Comparant el percentatge de nascuts a l’estranger que hi ha a Catalunya amb altres països per al 2025, es pot veure que la xifra catalana és de les més altes dels diversos països occidentals dels quals es disposen dades. Tal com es veu a la Taula 15, el rang oscil·la entre el 70,1 % de Liechtestein i el 2,6 % de Polònia. Aquest darrer cas és molt interessant: el 2025 ha aconseguit superar Espanya en el PIB per càpita ajustat per la paritat del poder de compra (PPP). En efecte, Polònia assoleix els 59.790 dòlars i deixa enrere Espanya amb 59.190 dòlars.[31] Les claus de la diferència són creixements de l’economia diferents, productivitats diferents i en sectors econòmics també diferents.

Seguint el fil de les comparacions de Catalunya amb altres casos, és interessant veure les semblances i les diferències amb el conjunt de l’Estat espanyol, amb les Illes Balears, el País Valencià, la Comunitat Autònoma Basca, Madrid i la resta de l’Estat (tot l’Estat espanyol menys les comunitats autònomes abans assenyalades). A la Taula 16 es mostren les dades per a aquests àmbits territorials relatives a la població per lloc de naixement el 2002 i el 2026. Mentre que el percentatge de nascuts a l’estranger creix arreu, aquest creixement és desigual, com també és diferent el percentatge assolit el 2026 i el que hi havia el 2002. El creixement més gran, en punts percentuals, és a Catalunya. En increment percentual, Catalunya ocupa el segon lloc després de la C.A. Basca.

Un efecte derivat d’aquesta dinàmica migratòria és saber l’abast de la regularització dels estrangers a Catalunya. Segons les dades disponibles per al 2024, a Catalunya hi havia 1.578.286 persones amb certificat de registre o targeta de residència,[32] entre les quals 229.655 tenien ciutadania marroquina; 153.347, romanesa; 140.381, italiana; 77.518, francesa; 73.858, xinesa; i 65.756 eren ucraïnesos. Així mateix, 276.874 persones tenien ciutadania d’algun dels països d’Amèrica Central i del Sud. El decalatge entre persones regularitzades i el nombre total d’immigrants era –i és– considerable. Tant és així que el 14 d’abril de 2026 el Govern espanyol va aprovar el reial decret 316/2026,[33] en virtut del qual s’iniciava un procés extraordinari de regularització de les persones estrangeres residents a l’Estat espanyol i que poguessin acreditar-hi la residència continuada els darrers cinc mesos, no tenir antecedents penals ni a l’Estat espanyol ni en el seu país d’origen o en els que haguessin residit ni suposar una amenaça per a l’ordre públic, la seguretat i la salut pública. Tot i que el Govern de la Generalitat va calcular que podria beneficiar entre 120.000 i 150.000 persones a Catalunya,[34] la xifra final de sol·licituds presentades només a Catalunya és de 257.062 persones (Ministerio de Inclusión, Seguridad Social y Migraciones 2026). L’impacte total, els anys a venir, d’aquesta mesura sobre el percentatge de població nascuda a l’estranger no ha estat oficialment difós perquè, entre altres coses, deu ser difícil d’estimar algunes variables que dependran del procés de reagrupació familiar que aquests persones recentment regularitzades endeguin.

La composició de la població catalana segons el lloc de naixement i el grup d’edat (2001 i 2025)

Aprofundint en la composició de la població catalana segons el lloc de naixement en el seu conjunt, el pas següent és veure com es distribueixen els tres grups segons els diferents grups d’edat. A la Taula 17 es mostren les dades per als anys 2001 i 2025 tant per a Catalunya com per a Barcelona, amb la qual cosa és possible fer la comparació entre ambdós anys i entre ambdós àmbits territorials. Les dades mostren dinàmiques diferents.

A Catalunya, el 2001, els nascuts a Catalunya són el grup majoritari a tots els grups d’edat excepte al grup d’edat de 50 a 69 anys. El 2025, els nascuts a Catalunya són majoria excepte en el grup 30-39 anys i en el grup de 70 i més anys. Mentre que en el primer grup són superats gràcies al gran percentatge de nascuts fora de l’Estat espanyol, en el segon grup, ho són gràcies a l’alt percentatge de nascuts a la resta de l’Estat espanyol. Cal fer notar que al 2025, respecte al 2001, el percentatge de nascuts fora de l’Estat espanyol és molt més alt que el dels nascuts a la resta de l’Estat espanyol per als grups d’edat més joves fins al grup dels 50-54 anys. De fet, en el grup d’edat de 30 a 34 anys, els nascuts fora de l’Estat espanyol són el grup majoritari, amb un 47,7 % de la cohort.

En el cas de Barcelona, l’evolució és diferent, tot i partir de situacions molt semblants el 2001, quant als percentatges dels tres grups segons lloc de naixement i la seva distribució segons grups d’edat. La situació a Barcelona el 2025 ha canviat de manera rellevant. Els nascuts a Catalunya tot just superen el 52,4 % del conjunt de la població. I, en els grups d’edat més vells (de més de 75 anys), són menys de la meitat. Així mateix, en els grups d’edat d’entre 25 i 44 anys, els nascuts a Catalunya són minoria, àmpliament superats pels nascuts fora de l’Estat espanyol. Fins i tot, en el grup de 30 a 34 anys, els nascuts a Catalunya arriben al 30,4 %; els nascuts a la resta de l’Estat espanyol es queden en el 6,4 %, i els nascuts fora de l’Estat espanyol superen el 63 %. Si, a aquest fet, s’hi afegeix que als grups d’edat més joves (de 5 a 24 anys), el percentatge dels nascuts a l’estranger va del 18,7 % (al grup 5-9 anys) al 43,9 % (al grup 20-24 anys), l’estimació de la població segons aquests paràmetres indica una ràpida disminució del percentatge de nascuts a Catalunya en els propers 20 anys, no tan sols en el conjunt de la ciutat, sinó també en moltes de les franges d’edat.

Tanmateix, estimar com serà la població d’aquí vint anys és una tasca complexa perquè hi incideixen massa factors que cal tenir en compte i suposa donar com a plausibles diverses hipòtesis interrelacionades: hi haurà una aturada de la immigració? Es revertiran les taxes de fecunditat? Hi haurà emigració o, potser, retorn d’antics immigrants als seus països d’origen? El que sabem del cert és que aquells que no han nascut en els anys ja passats no naixeran en el futur. En aquest sentit, si el 2025, a Catalunya, a la franja d’edat de 4 a 9 anys, hi ha el 84,8 % que són nascuts a Catalunya; el 2045, a la franja de 30 a 34 anys, aquest percentatge serà necessàriment molt semblant, en el millor dels casos.[35]

Per cloure, per bé que sabem que el lloc de naixement és una variable que cal tenir en compte a l’hora d’explicar les actituds i el comportament polític de les persones, en realitat no deixa de ser una primera aproximació, atès que allò més rellevant és l’entorn familiar on hom viu. Per això, cal endinsar-se en l’anàlisi de les opinions de les persones per tal de detectar quin tipus d’associació hi ha amb el lloc de naixement de cadascú i si aquesta associació no és estrictament atzarosa, sinó que es pot intuir que hi ha alguns patrons al darrere.

Amb aquesta finalitat, en el darrer apartat d’aquesta contribució es presenten les dades que s’han considerat més pertinents sobre l’estructura d’opinions de la societat catalana i s’han encreuat amb una variable que ha estat creada segons els orígens familiars de cada persona entrevistada.

La primera constatació que aflora és que el lloc de naixement de l’individu explica poc, però si es complementa amb el lloc de naixement dels seus progenitors i amb la llengua d’identificació del mateix individu, el panorama esdevé més ric i matisat. Per tant, quedar-se en l’estricte percentatge segons el seu lloc de naixement (a Catalunya, a la resta de l’Estat espanyol o a la resta del món) és quedar-se amb una aproximació incompleta, alhora que no permet que hom s’adoni més clarament de l’impacte que han suposat i suposen els saldos migratoris que ha tingut Catalunya en els darrers 150 anys.[36] L’única via per saber-ne més és a través d’una enquesta en la qual aquests tres subgrups de població consignats hi siguin presents i en les proporcions adequades.

Les dades disponibles més recents sobre l’opinió dels habitants de Catalunya són a l’enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió número 1.151, que porta per títol Enquesta longitudinal, 3a onada, del 2025, amb una mostra de 6.706 persones. Està adreçada a la població catalana, de 16 anys o més. Per tant, hi ha incloses persones que no tenen la ciutadania espanyola. A la Taula 18, hi ha les freqüències de la pregunta sobre el lloc de naixement, que estan ajustades a les dades demogràfiques oficials.

D’acord amb la finalitat d’aquesta contribució, s’ha procedit a classificar, primerament, els individus segons els seus orígens familiars a partir del lloc de naixement de l’individu, el lloc de naixement del seu pare i el de la seva mare. I per tal d’afinar una mica més, en el grup dels nascuts a Catalunya, s’han distingit els individus segons si tenen el català com a llengua primera o tenen altres llengües, atès que la llengua és un bon predictor de les preferències polítiques a Catalunya, en especial sobre qüestions relatives a l’articulació política del país (Argelaguet 2021). El resultat d’aquesta recodificació és que, dels 6.706 casos processats, se n’han exclòs 11 perquè eren casos amb valors perduts; i ens queda una mostra de 6.695 persones, amb la distribució que es presenta a la Taula 19.

La població catalana quedaria distribuïda en nou grups diferents, de grandàries també diverses. El grup més nombrós, amb un 24,2 %, és el d’aquells que han nascut a Catalunya, tenen el català com a llengua inicial o primera i que llurs progenitors, ambdós, també són nascuts a Catalunya; el segon grup més nombrós, amb un 21,9 %, és l’integrat per persones nascudes fora de Catalunya i amb ambdós progenitors també nascuts fora de Catalunya. Enmig, hi ha la resta de grups.

Havent determinat l’agrupació dels individus segons els criteris esmentats, s’ha procedit a fer una primera aproximació analítica, bàsicament descriptiva i bivariant. La finalitat és només mostrar associacions entre els valors de diferents variables i assenyalar aquelles que són estadísticament significatives. Per això s’ha encreuat la nova variable orígens familiars amb diverses variables sociodemogràfiques, tals com la ciutadania, el grup d’edat i la llengua primera o inicial. Els resultats es mostren a la Taula 20, amb els percentatges sobre el conjunt de la mostra per poder comparar cada subgrup amb la resta de subgrups i amb el conjunt de la població i, sobretot, saber el pes que té cada subgrup respecte del total.[37]

Quant a la ciutadania, es pot veure que la immensa majoria dels nascuts a Catalunya tenen la ciutadania espanyola. En canvi, lògicament, entre els nascuts fora de Catalunya, el percentatge dels qui no tenen la ciutadania espanyola és rellevant: arriba al 12,1 % del total de la població. Tanmateix, hi ha un 10 % de la població que no ha nascut a Catalunya, amb els dos progenitors nascuts fora de l’Estat espanyol i que tenen, però, la ciutadania espanyola.

Quant al grup d’edat, cal destacar que entre els nascuts a Catalunya, amb dos progenitors també nascuts a Catalunya i amb el català com a llengua inicial o primera (que són el 24,2 % de la població), el grup més gran és l’integrat pels que tenen 65 o més anys (el 6,2 % del total de la població) i el grup més petit és el de 16 a 24 anys (el 3,9 % de la població). Així mateix, entre els nascuts a Catalunya, amb ambdós progenitors també nascuts a Catalunya i amb una altra llengua com a llengua primera, el grup d’edat majoritari és el de 16 a 24 anys. El contrast amb el grup anterior és important: en el grup de més edat, els percentatges eren de 6,2 % i de 0,5 %, segons el grup de llengua primera (12,4 cops més nombrosos els qui tenen el català com a llengua primera respecte dels que no); però en el grup més jove, aquests percentatges, respectivament, són de 3,9 a 2,4 % (una relació de 1,6, només).

Quant a la llengua primera o inicial, el 32,4 % de les persones de la mostra diuen que és el català. Cal consignar que el 30,2 % de les persones de la mostra tenen el català com a llengua primera i tenen almenys un progenitor també nascut a Catalunya. En contrast, un 53,0 % tenen el castellà com a llengua primera i quasi la meitat (un 25,9 % de la mostra) són persones nascudes fora de Catalunya. Només un 14 % tenen el castellà com a llengua primera i tenen almenys un progenitor també nascut a Catalunya.

happy-senior-woman-with-walking-stick-wheelchair-with-her-caregiver-home_72.jpg

L’atenció a la tercera edat és una de les feines de la nostra època que sembla requerir més mà d’obra d’origen immigrant. Fotografia: Miguel Tamayo / Magnific.

A la Taula 21 es fa l’encreuament dels mateixos grups establert sobre els orígens familiars dels individus amb algunes variables més estrictament polítiques: la identitat nacional subjectiva mesurada a través de la resposta a la pregunta Linz-Moreno, habitual en aquest tipus d’estudis malgrat els problemes epistemològics i metodològics que arrossega (Guinjoan & Rodon 2015; Cussó et al. 2018); l’autoubicació en l’eix esquerra-dreta; la simpatia per partit; la preferència per l’autogovern de Catalunya; i un parell de preguntes sobre la discriminació percebuda. En primer lloc, si hom considera que ha estat discriminat en algun moment i, en segon lloc, si s’ha sentit discriminat per raons lingüístiques.

Quant a la identitat nacional subjectiva, en el conjunt de la mostra, el grup majoritari és el que diu que s’ubica en la categoria tan espanyol com català, amb un 33,9 % de la població. En aquest grup, dos terços dels seus integrants són persones que no tenen cap progenitor nascut a Catalunya, tot i que algunes han nascut a Catalunya. En termes globals, per al conjunt de la mostra, la distribució està decantada cap al costat on hi ha més presència de la catalanitat, ja que el grup dels només espanyol és una petita minoria del 3,5 %. El grup de només català és del 17,8 %. La majoria d’aquest grup són persones que han nascut a Catalunya i que tenen almenys un progenitor també nascut a Catalunya. Cal remarcar que un 9,9 % de la mostra dona una altra resposta. La major part d’aquest darrer grup està integrat per persones nascudes fora de Catalunya i amb ambdós progenitors també nascuts fora. Amb aquestes dades es torna a il·lustrar que hi ha una associació entre variables sobre l’origen ètnic de les persones (llengua i lloc de naixement de l’individu i dels seus progenitors) i la identitat nacional subjectiva.

Pel que fa l’autoubicació ideològica, un 30,6 % de les persones de la mostra es posicionen en puntuacions de l’esquerra moderada (punts 3 i 4). El segon grup més nombrós, amb un 28,7 %, es col·loca en la posició 5, que és percebuda com si estigués al centre de l’escala, que va del 0 al 10. Segurament no tots són estrictament centristes en termes ideològics, sinó que s’hi amagarien persones que, tot i que no volen no constar, opten per l’espai central, menys compromès. El tercer grup més gran és el de l’extrema esquerra, amb un 17,9 % del total. En conjunt, doncs, Catalunya té una població que s’autoubica en posicions més aviat esquerranes. Amb tot, hi ha diferències entre els grups segons els orígens familiars i la llengua inicial. Els nascuts a Catalunya, amb progenitors també nascuts a Catalunya i amb el català com a llengua primera, s’autoubiquen més a l’esquerra que no pas el conjunt de la població. En contrast, els nascuts fora de Catalunya amb ambdós progenitors nascuts a l’estranger tendeixen a ubicar-se una mica més a la dreta que no pas ho fa la població en general.

Atenent a la simpatia partidista, el grup majoritari, amb un 19,8 % de la mostra, diu que sent simpatia pel PSC-PSOE. El segon partit amb més simpatia és ERC, amb un 13,4 %. I el tercer partit és Aliança Catalana, amb un 7,3 %. No obstant això, entre ERC i Aliança, hi ha un grup de persones (un 13,1 %), que diu que no té simpatia per cap partit. L’encreuament per grups segons els orígens familiars (i llengua) mostra diferències no menors en les distribucions de simpatia. En els grups amb el català com a llengua primera, els partits de tradició catalanista estan sobrerepresentats, com estan infrarepresentats en els grups en què els individus han nascut fora de Catalunya.

Quant a la pregunta sobre les preferències relatives a l’autogovern de Catalunya, el grup majoritari, amb un 33,7 % del total de la mostra, diu que voldria més autogovern que l’actual; el 25,1 %, el segon grup més nombrós, voldria que Catalunya fos un estat independent. Les diferències també es tornen a evidenciar segons els grups per orígens familiars (i llengua). En aquells amb el català com a llengua primera, els independentistes són clarament majoritaris. En canvi, en la resta de grups, hi predominen les altres preferències, siguin la de més autogovern o del manteniment de l’statu quo. Cal destacar que es torna a evidenciar que, en l’opció independentista, els subgrups majoritaris són aquells que tenen el català com a primera llengua, però que ambdós percentatges sumats arriben al 61,7 % dels qui volen l’estat indepedent. Això és: aquesta opció té el suport d’un important grup de persones que no tenen el català com a llengua primera o, fins i tot, que no han nascut a Catalunya.

Finalment, hi ha un 37 % de les persones de la mostra que diuen que han patit algun episodi de discriminació per la raó que sigui, atès que en el conjunt de la mostra, el 15,1 % diuen que han estat discriminats per motiu de llengua (un 40,9 % dels qui han sentit discriminació) i la resta, un 21,9 %, han estat discriminats per tots els altres motius excepte la llengua.[38] En tots els grups són més els qui diuen que no han patit cap discriminació que no pas a l’inrevés, excepte en el cas dels nascuts a l’estranger amb pares també nascuts a l’estranger. En aquest grup, que aplega el 21,9 % de la mostra, un 55,7 % dels seus integrants diuen que han patit discriminació. En contrast, han patit algun tipus de discriminació el 30,1 % dels qui tenen el català com a primera llengua.

D’entre les persones que s’han sentit discriminades, un 40,8 % diuen que ho han estat per raó de llengua. Per tant, un 59,2 % no esmenten la llengua com a causa de la discriminació. També hi ha diferències segons el grup per origen (i llengua) al qual hom pertanyi. Entre els qui són nascuts a Catalunya, amb ambdós progenitors també nascuts a Catalunya i amb el català com a llengua primera, hi ha més persones que han estat discriminades per raó de llengua que per qualsevol altre motiu, un 56,2 %. Són un 10,5 % de la mostra de tots els que s’han sentit discriminats; i un 25,8 % de tots els que s’han sentit discriminats per raó de llengua. Així mateix, tot i que a la resta de grups són majoria els qui no s’han sentit discriminats per raó de llengua, entre els que són nascuts fora de Catalunya i amb ambdós progenitors nascuts a l’estranger, només un 32,7 % dels qui s’han sentit discriminats han esmentat que ha estat per raó de llengua. Aquest progenitor arriba al 49,1 % entre els nascuts fora de Catalunya i que no tenen cap progenitor nascut a Catalunya.[39]

Com a balanç final, cal dir que els nascuts a Catalunya, amb almenys un progenitor també nascut a Catalunya i que tenen el català com a llengua primera, són el 30,2 % de la mostra, i són el 29,1 % dels qui diuen que han patit discriminació per raó de llengua. Respecte al conjunt de la mostra, aquest grup representa el 4,4 %. Atès que hi ha un 15,1 % del total de la mostra que diuen que han patit discriminació per llengua, el resultat és que el 10,7 % restant són persones pertanyents a la resta de subgrups.

La conclusió és que, malgrat que la discriminació per llengua afecta relativament poca gent, és el motiu de discriminació més esmentat i marca una divisòria clara entre els grups segons els seus orígens familiars i lingüístics. Dels discriminats per raó de llengua, el grup que s’articula al voltant del català és una minoria davant de la majoria de procedències diverses. Podria ser que, si mai s’implantessin mesures per reduir la discriminació que sent aquesta minoria, augmentessin el nombre de persones que, tenint uns altres orígens familiars (i de llengua), se sentissin discriminades.

Conclusions generals i temptatives

Les dades demogràfiques són absolutament necessàries, però no suficients, per abordar qualsevol anàlisi de la situació d’una comunitat política. Les dades ens permeten veure on som i com estem, i ens permeten plantejar escenaris de futur i estimar una aproximació de les probabilitats que s’acabaran complint. També ajuda la comparació amb les dades d’altres casos, que complementen les hipòtesis que es puguin arribar a fer. No tots els països del nostre entorn cultural i econòmic han seguit per la mateixa via. El determinisme queda descartat.

El ventall d’escenaris de futur pot ser més o menys ampli, però encara no està escrit. En part, la concreció de l’un o de l’altre dependrà d’allò que es faci avui, amb el benentès que el rellotge corre a favor de determinats escenaris i en contra d’altres. Tanmateix, algunes tendències són difícilment reversibles, si és que no són ja directament impossibles de revertir. Les dades demogràfiques mostren el resultat d’un conjunt de decisions a nivells diversos que s’han anat prenent al llarg dels darrers decennis. És probable que, en alguns casos, el decisor fos incapaç de processar les conseqüències més àmplies de la seva decisió (o li importava ben poc estar en una lògica pròpia de la tragèdia dels comuns) (Ostrom 1990). En altres casos, les decisions es poden emmarcar en una determinada política pública que està(va) orientada a un determinat fi.

El debat sobre la demografia i sobre les característiques socials i polítiques de la societat catalana ha de ser fet, d’entrada, sobre dades el màxim de solvents possible, que permetin bastir una anàlisi sobre la realitat efectiva de les coses, com reclamava Maquiavel a El príncep, com a pas previ i imprescindible per avançar, si cal, sobre allò que hauria de ser.

Catalunya és un cas particular, però no és únic. D’una banda, comparteix fenòmens i tendències amb altres països; però, de l’altra, les xifres d’alguns indicadors situen Catalunya en posicions clarament diferenciades d’altres casos.

El creixement de la població a Catalunya ha estat important. El 1900 tenia 1.996.382 habitants i el 2026, 8.210.710. La població de Catalunya s’ha multiplicat per 4,11. Entre el 1960 i el 2025, el percentatge de variació de la població ha estat del 106,9 %; i des del 2000, del 31,6 %. En termes comparats, aquest creixement del 106,9 % en aquest període és inferior al d’alguns petits estats europeus (Liechtenstein, 150,9 %; Islàndia, 123,7 % o Luxemburg, 117,9 %) o clarament inferior al cas molt específic d’Israel (373,3 %), però superior a la resta de països europeus (Irlanda, 92,5 %; Malta, 75,5 %; Xipre, 71,3 %; Suïssa, 70,9 % o Espanya, 60,6 %) o d’Estats Units d’Amèrica, 90,8 %. Val a dir que hi ha territoris subestatals amb un creixement més gran (Illes Balears, 181,9 %; Madrid, 173,0 % o el País Valencià, 118,7 %) o més petit (C. A. Basca, 63,5 %).

Aquest creixement de la població de Catalunya ha estat causat, sobretot, per la immigració. Si bé fins al 2000, la immigració era de persones procedents de la resta de l’Estat espanyol, a partir d’aleshores la immigració és de població procedent de fora de l’Estat espanyol. És un canvi qualitatiu. El creixement natural ha anat perdent pes en el creixement de la població, fins al punt que en el darrer decenni ha estat negatiu. Així mateix, la taxa bruta de natalitat, amb oscil·lacions, ha tingut una tendència a la baixa, i ha passat del 27,15 per mil el 1900 a només el 6,71 per mil el 2024. En paral·lel, la taxa de fecunditat també s’ha reduït. Mentre que el 1900 era de 3,51, el 1940 havia arribat a 1,85, per sota del llindar de reemplaçament, estimat popularment amb 2,1. La dècada dels anys seixanta i setanta del segle xx va superar clarament la xifra de 2, però des d’aleshores ha anat empetitint-se, fins a arribar a l’1,09 el 2024. Això vol dir que si aquestes dades es perllonguen en el temps, a cada generació, la població es divideix per la meitat. En termes comparats, i prenent com a referència les dades del 2023, Catalunya estava a l’1,11. Respecte als països o territoris inclosos en la comparació, només era més baixa a Malta (1,06), a les Illes Balears (1,05) i a Madrid (1,10). La taxa en el conjunt de l’Estat espanyol era de l’1,12; per a la Unió Europea era de l’1,38; i per als Estats Units d’Amèrica era de l’1,62. Cap país europeu arriba a l’1,85. Aquestes xifres contrasten fortament amb el cas particular d’Israel, amb una taxa de fecundidat de 3,02.

El creixement de la població es deu, com s’ha vist, sobretot a la immigració. Entre el 1901 i el 2024, el saldo migratori amb la resta de l’Estat espanyol és de 2.262.660 persones. Cal tenir en compte que entre el 1976 i el 2024 és negatiu en 76.076 persones, però. En canvi, el saldo migratori amb persones vingudes de fora de l’Estat espanyol entre el 2002 i el 2024 és positiu en 1.586.139 persones. El saldo migratori amb l’estranger, el 2024 va ser de 129.030 persones, que representen l’1,61 % de la població catalana d’aquell any. En un període de temps similar, el saldo migratori del Regne Unit va ser de 204.000 persones, el 0,29 % de la població total. La magnitud de la immigració estrangera s’aprecia millor per contrast: el percentatge de Catalunya és 5,6 vegades més gran que el del Regne Unit.

D’aquestes persones que arriben a Catalunya, una part molt gran s’hi estableix i aconsegueix que les autoritats de l’Estat espanyol els concedeixin la ciutadania espanyola. Entre el 2013 i el 2025, l’Estat espanyol ha concedit la ciutadania a 560.278 persones residents a Catalunya. Totes elles, si tenen més 18 anys (o quan hi arribin), passaran a formar part, lògicament, del cens electoral. Amb dades del 2024, Catalunya es torna a situar al capdamunt del rànquing en el percentatge de població naturalitzada. En efecte, els 68.788 nous ciutadans espanyols residents a Catalunya del 2024 representaven el 0,86 % de la població catalana. Aquest percentatge només era superat per Luxemburg (0,88 %), i queda lluny del 0,52 % d’Espanya (menys Catalunya), el 0,35 % d’Alemanya, el 0,26 % del conjunt de la UE-27 o el 0,15 % de França, per no esmentar el 0,04 % de Polònia, el 0,08 % d’Eslovènia o altres percentatges fins i tot inferiors. I si aquestes dades es comparen amb les del període 2015-2024, Catalunya continua estant al capdamunt, amb el 4,76 % de la població naturalitzada respecte la població del 2024. Només és superada per Luxemburg, amb un 7,55 %, i per Suècia, amb un 6,63 %. Tota la resta de casos queden per sota del 4,53 % de Suïssa: Espanya (sense Catalunya), 2,67 %; Alemanya, 1,78 % o França, 1,60 %, per citar només alguns casos d’una llista que tanca Lituània amb el 0,06 %.

El resultat de tot això és que a Catalunya, el 2025, de les 8.124.126 persones, el 73,5 % són nascudes a l’Estat espanyol i tenen la ciutadania espanyola; el 17,4 % són nascudes fora de l’Estat espanyol i no tenen la ciutadania espanyola; el 7,7 % són nascudes fora de l’Estat espanyol i tenen la ciutadania espanyola i, finalment, l’1,4 % són nascudes a l’Estat espanyol i no en tenen la ciutadania. Una part no negligible del 17,4 % en relativament pocs anys aconseguirà la ciutadania espanyola, perquè el Codi Civil espanyol és molt generós amb les persones que venen de Llatinoamèrica i altres excolònies espanyoles. Els canvis en el cens electoral no seran menors: aniran desapareixen persones nascudes a Catalunya i s’hi aniran incorporant persones nascudes fora de l’Estat espanyol.

Catalunya té una població relativament envellida: el grup d’edat de més grans de 64 anys ha passat de l’11 % el 1981 al 20,0 % el 2026. Això genera una pressió important sobre les polítiques assistencials de l’Estat del Benestar, que, al seu torn, s’han de finançar amb les aportacions que estan obligades a fer les persones que treballen i, també, per impostos. Així mateix, el grup més jove (de 0 a 15 anys) s’ha reduït: ha passat de ser el 26,6 % el 1981 al 14,0 % el 2026. Fent una projecció, en un futur no llunyà ens trobarem amb un increment del grup dels més grans i, en canvi, amb una reducció dels efectius en l’edat de treballar si només es compten els actualment existents. Per fer sostenible tot l’edifici (o els seus elements fonamentals), hi haurà fortes pressions per compensar la baixa natalitat a través de més immigració, a banda d’actuar molt decididament en la transformació del model productiu català. L’evolució dels grups d’edat vistos amb més detall –a través dels quinquennis– mostra amb més claredat aquesta dinàmica, sigui la de l’empetitiment de les cohorts més joves, sigui la de l’engruiximent de les cohorts centrals a través de la incoporació de persones vingudes de fora.

Aquesta dinàmica té, almenys, una conseqüència important: el canvi en la composició de la població catalana segons el lloc de naixement. Així, mentre que a inicis de segle xx, el 84,6 % de la població catalana havia nascut a Catalunya, el 2025 aquest percentatge era del 61,4 %. Aquest any, un 13,5 % eren nascuts a la resta de l’Estat espanyol i el 25,1 % restant havien nascut fora de l’Estat espanyol. Aquesta xifra fa que Catalunya sigui un dels països europeus amb més població nascuda fora de l’Estat de referència. Només és superada per Liechtenstein (70,1 %), Luxermburg (51,1 %), Suïssa (32,5 %), Malta (32,0 %) i Xipre (27,6 %). En canvi, per contrastar, un dels països que ha venut millor el mite de la (bona) immigració, els Estats Units d’Amèrica, el 2025 tenia només el 15,8 % de la població nascuda a l’estranger (i, a més, és el seu rècord històric). A més, si en el cas català hi sumem els nascuts fora de Catalunya (però a l’Estat espanyol), la població nascuda fora de les fronteres catalanes puja fins al 38,5 % del total. Per contra, aquest percentatge contrasta fortament amb el 2,6 % de la població de Polònia que ha nascut a l’estranger (2025). Val a dir que aquest percentatge no ha suposat ni una desatenció dels més vells, ni la desocupació de determinades feines, ni que el PIB per càpita creixés fins a superar l’espanyol.

L’encreuament del grup d’edat quinquennal amb el lloc de naixement a Catalunya projecta unes dades que permeten resseguir allò que ha passat els darrers 25 anys. El percentatge de nascuts a Catalunya ha passat del 67,9 % el 2001 a l’esmentat 61,4 % el 2025. El percentatge dels nascuts a la resta de l’Estat espanyol ha passat del 26,0 % al 13,5 %. I el percentatge dels nascuts fora de l’Estat espanyol, del 6,1 % al 25,1 %. Per grups d’edat, els canvis són encara més contundents, fins al punt que el 2025, a les edats centrals (30-39 anys), els nascuts a Catalunya són minoria. Si aquestes xifres poden generar incomoditat entre persones que veuen com són minoritzades en el seu propi país, les dades per a la ciutat de Barcelona són, en aquest sentit, encara més espectaculars. En efecte, el 2001, a Barcelona, el percentatge dels nascuts a Catalunya era del 66 % i el 2025 era del 52,4 %. En canvi, el percentatge dels nascuts fora de l’Estat espanyol ha passat del 8,3 % al 34,6 %. Aquest percentatge, el 2025, és el 59,1 % en el grup d’edat de 25-29 anys, del 63,2 % en el de 30-34 anys, del 60,3 % en el de 35-39 anys i del 52,4 % en el grup de 40-44 anys. Així, per al grup 30-34 anys, només el 30,4 % de les persones són nascudes a Catalunya. La projecció d’aquestes dades per als propers vint anys exposa un panorama tan complex per a la pervivència de la catalanitat definida a l’entorn de la llengua catalana que fa que aquesta qüestió sigui un veritable i enorme elefant a l’habitació, quant al debat públic majoritari.

I ho és perquè les dades d’una macroenquesta del Centre d’Estudis d’Opinió del 2025, adreçada a habitants de Catalunya de 16 anys i més, i representativa d’aquest col·lectiu, mostren l’impacte d’aquesta configuració de l’estructura social que s’ha anat fent en els darrers vint anys en diverses variables sociopolítiques (identitat nacional subjectiva, preferència sobre l’autogovern, autoubicació en l’eix ideològic, consciència sobre la discriminació o la simpatia partidista). Amb les dades de l’enquesta es pot afinar una mica més perquè permet anar més enllà de la divisió de la població en tres grups segons el lloc de naixement (a Catalunya, a la resta de l’Estat espanyol i fora de l’Estat espanyol). Amb dades sobre el lloc de naixement dels progenitors i sobre quina llengua tenen els entrevistats com a inicial, s’ha pogut constatar les diferències que hi ha en la distribució dels valors de diferents variables esmentades segons els diversos subgrups d’entrevistats que s’han creat. Les dades mostren que estem en un panorama que pot portar a una creixent polarització ètnica, amb la corresponent tensió política, segons les decisions (sempre les hard decisions) que els partits (com a principals responsables d’organitzar la política) puguin prendre ja, des d’ara.

Per tant, per concloure aquestes pàgines, cal recordar que no es pot obviar que el debat demogràfic ràpidament esdevé metademogràfic perquè entra en el terreny de com definir la catalanitat de la població de Catalunya. Ho ha estat des dels anys trenta del segle passat. L’opció tautològica (és català qui viu a Catalunya) és manifestament insatisfactòria perquè és difícilment traslladable a totes i cadascuna de les altres realitats en altres països; perquè és inacceptada per tothom (o una immensa majoria) a Catalunya o en qualsevol altre país; perquè xoca directament amb les percepcions que té tothom arreu i la dissonància cognitiva que crea és insuperable; i perquè el recurs a diversos tokenismes és, per definició, insuficient per capgirar les tendències que assenyalen les grans xifres. El problema continua sent doble: com se surt de la tautologia paralitzant i que distorsiona qualsevol anàlisi, i el fet que les múltiples eventuals alternatives, si bé en proporcions diferents, estan curulles de contradiccions, de sobreentesos i de solucions ad hoc en cadascun dels casos concernits. No obstant això, si es vincula la catalanitat amb el fet de donar un pes rellevant a l’element de la llengua catalana en la configuració de la identitat catalana, quan, al 2025, el percentatge d’habitants de Catalunya que diuen que tenen el català com a llengua primera ha arribat a mínims històrics (per sota d’un terç), queda demostrat que la tesi metademogràfica de Vandellós és més versemblant que no pas la dels seus detractors, més o menys viscerals.

Referències bibliogràfiques

Adserà, A. (2025). «El descens mundial de la fecunditat». Idees: Revista de Temes Contemporanis, núm. 64, 2025.

Ajenjo, M. i A. Blanes. «La població de Catalunya». Informe per a la Catalunya del 2000. Societat, economia, política, cultura. Fundació Jaume Bofill, 1999, p. 19-42.

Argelaguet, J. «The Relevance of Language as a Predictor of the Will for Independence in Catalonia in 1996 and 2020». Politics and Governance, núm. 9(4), 2021, p. 426-438. https://doi.org/10.17645/pag.v9i4.4531

Cabré, A. El sistema català de reproducció. Edicions Proa, 1999.

– «Les onades migratòries en el sistema català de reproducció». Papers de Demografia, núm. 328, 2008, p. 1-10.

Cabré, A. i I. Pujadas. «Crecimiento y estancamiento. La población de Cataluña en el siglo xx». Papers de Demografia, núm. 37, 1989, p. 28.

Capdevila Muntadas, A. Quan la terra promesa era al Sud. La immigració francesa al Maresme als segles xvi i xvii. Fundació Iluro, 2014.

Carreras, A. L’economia catalana: Una visió plurisecular. Institut d’Estudis Catalans, 2019.

Centre d’Estudis d’Opinió. Enquesta longitudinal, 3a onada (REO 1.151) [Dataset], 2025. https://web.gencat.cat/ca/generalitat/dades-indicadors/centre-estudis-opinio/estudis-ceo

Cusidó i Vallverdú, T. A. i F. Gil-Alonso. «Los censos en España: Entre continuidad y cambio (1857-1970)». Revista de Demografía Histórica-Journal of Iberoamerican Population Studies, núm. 30(1), 2012, p. 29-67.

Cussó, R., L. Garcia i I. Grande. «The Meaning and Limitations of the Subjective National Identity Scale: The Case of Spain». Ethnopolitics, núm. 17(2), 2018, p. 165-180. https://doi.org/10.1080/17449057.2017.1360552

Domingo i Valls, A. «Evolució recent de la immigració a Catalunya, 1975-1991. Continuïtat o ruptura?». Revista Catalana de Sociologia, núm. 6, 1998.

– «Immigració i política demogràfica a l’obra de Josep Antoni Vandellós». Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 73, 2012, p. 9-26. https://doi.org/10.2436/20.3002.01.1

– (ed.). Migracions dels segles xx i xxi: una mirada candeliana. Generalitat de Catalunya, 2015.

European Communities. Population statistics (Population and social conditions 3, p. 150). Eurostat, 2004.

Guinjoan, M. i T. Rodon. «A Scrutiny of the Linz-Moreno Question». Publius: The Journal of Federalism, núm. 46(1), 2015, p. 128-142. https://doi.org/10.1093/publius/pjv031

Jacobs, B. «Present and historical perspectives on the Catalan go-past». Zeitschrift für Katalanistik, núm. 24, 2011, p. 227-255.

Kirk-Wade, E. Migration statistics (CBP06077, p. 42) [Research Briefing]. House of Commons, 2025. commonslibrary.parliament.uk

Laitin, D. i C. Solé. «Aplicación de la teoría de los juegos a las actitudes y política lingüísticas. El caso de inmigrantes y autóctonos en Cataluña». Papers. Revista de Sociologia, núm. 27, 1986, p. 11-47. https://doi.org/10.5565/rev/papers/v27n0.1506

Ministerio de Inclusión, Seguridad Social y Migraciones. Nota de premsa: El plazo de presentación de solicitud para la Regularización Extraordinaria concluye con 1.174.978 solicitudes recibidas, 2/07/2026. https://www.inclusion.gob.es/ca/w/el-plazo-de-presentacion-de-solicitud-para-la-regularizacion-extraordinaria-concluye-con-1.174.978-solicitudes-recibidas

Nadal, J. i E. Giralt. Immigració i redreç demogràfic. Francesos a la Catalunya dels segles xvi i xvii. Eumo, 2000.

Ostrom, E. Governing the Commons: The Evolution of Institutions for Collective Action. Cambridge University Press, 1990.

Palomo Reina, C. «Comtat de Barcelona i Principat de Catalunya. Sobre l’ús historiogràfic anòmal del vocabulari politicojurídic històric». Revista de Dret Històric Català, núm. 19, 2020, p. 125-144. https://doi.org/10.2436/3004.01.129

– «Génesis y consolidación de la identidad catalana medieval». Hispania. Revista Española de Historia, núm. 83(275), 2023, p. 1-21. https://doi.org/10.3989/hispania.2023.056

Pascual de Sans, À. «L’estudi de les migracions a Catalunya, l’estudi de la societat catalana». Revista Catalana de Sociologia, núm. 27, 2011, p. 5-14. https://doi.org/10.2436/20.3005.01.37

Pascual de Sans, À., V. de Miguel Luken, R. Morén i Alegret i A. M. Solana Solana. Migracions a Catalunya, l’estat de la qüestió, 1975-2000. Universitat Autònoma de Barcelona, 2002.

Recolons, L., F. Cabana, E. Salvador i S. Cardús. Catalunya 77/88. Societat, economia, política, cultura. Fundació Jaume Bofill, 1989.

Sabaté, F. «L’origen medieval de la identitat catalana». Anàlisi històrica de la identitat catalana. Institut d’Estudis Catalans, 2015, p.19-47.

Sànchez, J. (ed.). Informe per a la Catalunya del 2000. Societat, economia, política, cultura. Fundació Jaume Bofill, 1999.

Torres i Sans, X. «Los sin papeles y los otros. Inmigraciones francesas en Cataluña (siglos xvi y xvii)». Mediterráneo Económico, núm. 1, 2002, p. 347-361.

Vandellós, J. A. La immigració a Catalunya. Altés, 1935.

– Catalunya, poble decadent. Edicions 62, 1985. (Obra original publicada el 1935, Biblioteca Catalana d’Autors Independents).

Dades demogràfiques de la societat catalana. Catalunya: un cas particular?