1939, any zero

«Es vol destruir, no sols l’edifici polític, ans encara, l’ànima nacional. El cop va contra la Catalunya-nació, contra la civilització catalana [...], la collita d’un segle de renaixença lenta [...]. Encara no ens havíem redreçat del tot, i ja tornem a caure en el clot obac.»

— Antoni Rovira i Virgili, 1940[1]

Un dels aspectes més desenvolupats de la historiografia catalana és l’estudi del cost humà de la Guerra Civil i de la repressió del primer franquisme a Catalunya. En termes quantitatius, destaca el recent balanç de Jordi Oliva (2024). A la xifra de vora 50.000 persones mortes durant els tres anys de conflicte per accions de combat, bombardejos o malaltia, s’hi sumaven 8.500 represaliats a la rereguarda durant el conflicte, vora 4.000 en la repressió franquista, 2.000 més morts en presons i camps de concentració espanyols i alemanys i un nombre indeterminat d’exiliats, que tornarien anys després o que no ho farien mai més. Josep Benet va estimar-los en 125.000, d’entre els quals, potser, no en van tornar la meitat, entre 50.000 i 70.000. Aproximadament, el resultat combinat va ser la pèrdua d’unes 150.000 persones en total, el 5 % de la població de la Catalunya del 1936, que voltava els 3 milions d’habitants.

En termes qualitatius, l’impacte resulta més difícil d’estimar. Com explica recentment Solé i Sabaté a la Revista de Catalunya (2025), la guerra i la repressió van comportar «la destrucció absoluta de les classes dirigents del país. En tots els aspectes, això és, de caire polític, econòmic, sindical, cultural, científic, artístic, esportiu, etc.». A grans trets, la generació dirigent va partir a l’exili i la següent, que encara era en la seva joventut, nascuda en els temps de la Mancomunitat i educada en les institucions de la Generalitat republicana, va ser massacrada al front. Resulta simbòlic i representatiu d’aquesta sagnia saber que la mitjana d’edat dels morts s’estima entorn dels vint-i-tres anys i la dels exiliats, entorn dels quaranta. Això va produir un tall gairebé biològic en la transmissió de la cultura, la política i, és clar, la identitat catalana d’abans del 1936, que resulta molt difícil d’estudiar o de descriure, perquè representa un buit.

Els catalans sabien que la victòria del franquisme sobre Catalunya significaria el final d’una època i el principi d’una altra. Ho havien anunciat en la propaganda els sollevats, i ho sabien fins i tot els regionalistes i catalanistes conservadors que havien fet la guerra al costat de Franco, com el mateix líder de la Lliga Catalana, Francesc Cambó: hi hauria una repressió específicament contra el fet diferencial, contra la identitat catalana. «En la fase inicial d’implantació, que es confon i se superposa amb la de reconstrucció del país devastat, el franquisme configura, no sense tensions internes, el nou model d’estat i els seus agents mobilitzadors. L’Administració central i perifèrica, inclosos funcionaris i personal polític; la legislació depuradora i repressora, que havia de separar els espanyols dels anti-espanyols; les reformes econòmiques; el sistema educatiu; la litúrgia política present en commemoracions i rituals patriòtics; les organitzacions de masses sectorials creades per FET y de las JONS; els serveis de propaganda; els discursos polítics; la historiografia oficial...», explica Olívia Gassol (2022). En paraules de Francesc Vilanova (2024), «l’objectiu central de la guerra contra Catalunya i els catalans, més enllà dels catalanismes i els regionalismes diversos existents al país», era «un programa de nacionalització espanyola d’una societat que no era majoritàriament espanyola —potser sí, políticament i administrativament; segur que no en termes lingüístics, culturals, intel·lectuals i de símbols—, plantejat sota el format de repressió, coacció i suplantació».

La repressió franquista va desplegar un sistema integral de violència que anava molt més enllà de les execucions, amb la presó com a peça clau d’un dispositiu basat en la por, la humiliació, els maltractaments i la fam. Les xifres oficials, que ja mostren un fort increment de reclusos entre el 1939 i el 1940, són insuficients per copsar-ne l’abast real. Intrínsecament i indestriablement vinculada a aquesta repressió sobre els cossos, el franquisme va endegar una ferotge repressió contra tots els trets diferencials de la cultura catalana, especialment la llengua i les institucions polítiques, però també la història o el dret: les assignatures relacionades amb la llengua catalana, filologia catalana, història de Catalunya o el dret català, van ser eliminades del currículum a la Universitat de Barcelona. Es van enretirar estàtues, prohibir celebracions com la Diada, es van castellanitzar noms de localitats, es van prohibir els Jocs Florals i el ball de sardanes (Benet 2026). Francesc Ferrer i Gironès no dubta a qualificar el període de 1938 a 1945 com a «Holocaust del català» per la duresa d’una persecució que assoliria aleshores el seu punt més àlgid de la història, però que, nogensmenys, provenia del segle XVII i s’estendria més enllà del règim del 1978. La repressió va cercar la castellanització o espanyolització forçosa de tots els noms propis i d’empreses, documents i registres, totes les publicacions, totes les activitats públiques, tots els rètols, i es va fer, evidentment, amb violència. Als camps de treball, per exemple, es fuetejava els qui se sentia parlar en català, que estava prohibit. A l’escola, era habitual infligir càstigs als nens que el parlessin. Els funcionaris públics tampoc no podien emprar-lo. L’objectiu era relegar el català a una posició de subordinació i marginació, com una rèmora folklòrica del passat, restringit a l’àmbit privat o familiar, pas previ a la seva desaparició gradual, però inevitable i total (Ferrer i Gironès 1985).

El debat sobre la identitat catalana

Va semblar com si, de cop i volta, es despertés a Catalunya un marcat afany de voler saber com diantre érem i on ens menava la nostra manera d’actuar.»

— Carles Muñoz Espinalt, 1984[2]

Entre l’esclat de la guerra, la revolució social i l’ocupació militar franquista, Catalunya va patir un daltabaix només comparable al de la derrota del 1714. L’ensulsiada va comportar una reflexió profunda i el replantejament de la identitat catalana, en contraposició a la versió regional i supeditada a Castella que intentava imposar el nou règim franquista. Molts catalans hi rumiaven, i alguns autors es van decidir a posar negre sobre blanc: les aportacions a aquest espontani debat sobre la catalanitat van succeir-se durant prop de tres dècades. Diversos intel·lectuals, a l’interior i a l’exili, provinents de tots els sectors polítics, es consideressin vencedors o perdedors de la guerra, i amb ànim de superar les divisions entre catalans i sobreposar-se a la censura i la repressió del franquisme, plantejaren les claus de la identitat catalana tant en l’àmbit històric com psicològic, polític o espiritual.

A l’interior, a principis dels anys quaranta, el polític i escriptor Maurici Serrahima redactaria un llibre inèdit fins fa pocs anys, però llegit per alguns grups propers en aquella època, titulat Mentrestant, en què reflexionava sobre els anys viscuts i la vida política de Catalunya. El filòsof Josep Ferrater i Mora va escriure, a Amèrica del Sud, Les formes de la vida catalana (1944), un treball centrat a estudiar la continuïtat del caràcter català a través de la psicologia i la filosofia. Més endavant veurien la llum, obra del mateix autor, Reflexions sobre Catalunya (1955) i Catalanització de Catalunya (1960), que ampliaven i maduraven les tesis de la primera obra. Des d’Anglaterra, el doctor Josep Trueta va llançar L’esperit de Catalunya (publicat el 1945 en anglès i el 1950 en català, a Mèxic), en què descrivia el caràcter català des d’un punt de vista històric i espacial, i com a realitat transcendent —el volksgeist—, amb la intenció de donar a conèixer al públic britànic la història i els trets culturals de la nació catalana. El canonge Carles Cardó havia escrit a França, Histoire spirituelle des Espagnes (1946), i més tard va publicar Meditació catalana (1950), pensant en un nou encaix de Catalunya dins d’Espanya i reflexionant sobre les causes de la guerra, amb una visió catalanista i democristiana molt crítica amb la Segona República Espanyola. Posteriorment va aparèixer l’article de Carles Muñoz Espinalt, «Le peuple catalan et le drame de sa lutte pour l’existence» (1953), escrit a Barcelona amb el pseudònim de Pere E. Bauló i publicat a França, que seria traduït al català com Del poble català (1962) i publicat a Buenos Aires en format opuscle. Durant els anys seixanta, Espinalt treballaria les seves tesis sobre el caràcter català en diversos llibres publicats a Edicions d’Aportació Catalana.

Un any després apareixia Notícia de Catalunya (1954), obra de l’historiador Jaume Vicens i Vives, un assaig que descrivia l’evolució històrica del caràcter català, i que va esdevenir el llibre de capçalera de diverses generacions d’intel·lectuals i polítics catalans. També cal esmentar el clandestí Justificació de Catalunya (escrit el 1955), de mossèn Josep Armengou, independentista i catòlic; Ciutadania catalana (1957), del socialista Serra i Moret, i anys més tard, Com han estat i com som els catalans (1968), un enginyós i divertit compendi sobre el tarannà dels catalans, obra del marxista Rodolf Llorens. L’escriptor Agustí Calvet, Gaziel, hi va aportar una sèrie d’assaigs escrits des de l’exili interior i publicats esglaonadament: Quina mena de gent som (escrit entre el 1938 i el 1947, però no publicat fins al 1970), i la trilogia posterior Castella endins (1959), Portugal enfora (1960) i La península inacabada (1961), que situen el caràcter català en relació amb el dels pobles de la península. Pere Bosch-Gimpera, acadèmic i polític català exiliat a Mèxic, hi va contribuir també amb Cataluña, Castilla, España (1960).

Portades dels llibres Notícia de Catalunya (1954), de l’historiador Jaume Vicens i Vives, i Els altres catalans (1964), del periodista Paco Candel, dos pilars de la concepció seixantista de la identitat catalana i la seva demografia. Arxiu Nacional de Catalunya.

A la llista s’hi poden incloure, també, Nosaltres els valencians (1962) de Joan Fuster, La nació dels mallorquins (1967) de Josep Melià i El Rosselló avui (1969) de Pere Verdaguer. També forma part d’aquest debat Els altres catalans (1964) de Paco Candel, un altre llibre que va esdevenir central en la concepció de la identitat catalana els seixanta anys següents. L’independentista Manuel Cruells hi respondria amb Els no catalans i nosaltres (1965), discutint les tesis centrals del llibre. I el mateix any, Miquel Arimany publicaria I els catalans també.

Línies de recerca

El debat sobre la identitat catalana ha acompanyat les seves transformacions en l’època contemporània. És per això que la perspectiva històrica resulta imprescindible per abordar la reemergència d’aquest debat en la nostra època davant l’esgotament de les tesis seixantistes —és a dir, les idees consolidades durant el renaixement català sota el franquisme i mantingudes en l’era autonòmica— sobre la identitat. Més enllà del que s’ha dit dels diversos llibres i autors, però, sobretot, de Notícia de Catalunya i Els altres catalans, els dos pilars de la concepció hegemònica sobre la identitat catalana els darrers seixanta o setanta anys, no existeix cap estudi comparatiu entre tots els volums d’aquest debat que es va estendre entre el final de la guerra i el tardofranquisme. Un estudi crític sobre la qüestió hauria d’incloure la concepció del caràcter català, el paper de la llengua, de les institucions i de la política, la interpretació de la història, la concepció del poder i la ideologia dels autors, la idea generacional que propugnen, a més de la relació que, al seu parer, ha de tenir Catalunya amb Castella, Espanya i Europa. Caldria també incloure les influències d’altres lectures i autors en la redacció dels volums, i les possibles rectificacions en les diverses edicions, a més dels articles o comentaris apareguts en premsa o en memòries. I comparar aquestes concepcions amb les imposades pel franquisme. En aquest sentit, convindria tenir en compte si les reflexions van fer-se a l’interior o a l’exili, amb especial atenció al context i la trajectòria de l’autor i els canvis o crisis generats per l’experiència viscuda. Incloent-hi fins i tot anàlisis sobre els efectes psicològics de la repressió, una qüestió pionera de la qual van parlar diversos especialistes al número La pervivència del franquisme de la Revista de Catalunya (2025). Un cop s’hagi sistematitzat i ordenat la recerca, podrien establir-se comparacions amb altres debats i aportacions, anteriors a la Guerra Civil del segle XX o actuals, sobre la identitat catalana.

Referències bibliogràfiques

Benet, Josep. L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995. Reeditat en facsímil per l’Editorial Base el 2026.

Ferrer i Gironès, Francesc. La persecució política de la llengua catalana. Edicions 62, 1985.

Gassol, Olívia. La renacionalització de Catalunya sota el règim franquista (1938-1945). Autors diversos. Violències i renacionalitzacions en territoris ocupats (1920-1945). Anàlisis comparatives europees. Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, 2022, p. 149-172.

Oliva i Llorens, Jordi. L’estudi del cost humà de la Guerra Civil a Catalunya. Procés de recerca, fonts documentals i línies d’investigació. Generalitat de Catalunya, Memorial Democràtic, 2024.

Santacana, Carles. Catalanisme i antifranquisme. La reconstrucció d’una nova identitat catalana democràtica (1939-1960). Jordi Casassas (coord.). Les identitats a la Catalunya contemporània. Galerada, 2009, p. 593-616.

Solé i Sabaté, Josep Maria. «El pes de la derrota de 1939». Revista de Catalunya, núm. 332 (2025), p. 19-27.

Vilanova, Francesc. Catalans de 1939. Penguin Random House, 2024.

El debat sobre la identitat catalana del segle XX (1939-1968). Notes i hipòtesis de treball