Aquest número de la Revista de Catalunya presenta diversos articles i diverses perspectives per fer possible una nova política demogràfica per a Catalunya. Encara que la demografia condiciona o determina moltíssimes coses, parlar-ne ha esdevingut un dels temes tabú de la política i el debat intel·lectual del nostre país els darrers seixanta anys. Quan se n’ha parlat, ha estat, sovint, per calcular, per sumar, per restar —per anunciar que Catalunya creixia, i en quines xifres. Però la demografia no és només la ciència dels demògrafs. La demografia és política. Ho és perquè no ve donada naturalment, ni és objectiva, ni neutral, ni una qüestió tècnica, ni representa una disciplina aïllada, dedicada a comptar ànimes.
Els canvis demogràfics dels segles XX i XXI al nostre país han tingut conseqüències de tota mena: lingüístiques, culturals, econòmiques, ecològiques. És hora de trencar els tabús, els silencis i les inèrcies, i parlar-ne com el que és i en totes les seves dimensions, amb perspectiva històrica, des de diversos angles i amb les dades a la mà. Perquè la demografia de Catalunya ha estat i és, sobretot, una qüestió triplement política. En primer lloc, política perquè qualsevol producció científica està connotada amb valors, motivacions i idees. En segon lloc, política perquè té a veure amb les polítiques públiques que emprèn l’Administració. I en tercer lloc, política perquè té a veure amb decisions dels governs i de les institucions i la voluntat democràtica dels ciutadans.
La demografia es comprèn o es contempla sempre a través d’una cosmovisió, i les dades s’utilitzen sempre des d’una posició que mai no pot ser completament neutral. A Catalunya, la manera que tenim d’entendre el creixement poblacional prové de les dècades de 1950 i 1960, quan el país maldava per sobreviure el franquisme. Mantres com «Catalunya és terra de pas», provinent de Vicens i Vives i, sobretot, «És català qui viu i treballa a Catalunya», que Jordi Pujol va convertir en un lema polític, han servit per carregar a les espatlles dels catalans un pes —una obertura de mires i una capacitat d’adaptació— i una responsabilitat —la de gestionar el repte— que, en països que tenen estructures estatals, se sol esperar dels nouvinguts i de l’Administració pública. Durant dècades això ha servit per aguantar en silenci una transformació desproporcionada del nostre demos que alguns sectors no dubten a qualificar de «substitució». S’han fet servir espantalls com la por davant d’una fractura social o ètnica, com si la clau per evitar-la fos aguantar estoicament uns fluxos migratoris insostenibles, i rebre —sense cap exigència d’adaptació— grans onades de persones vingudes de tots els racons d’Espanya i del món. Les generacions catalanes que van viure sota el franquisme i les que han viscut sota l’autonomia fins a l’actualitat han anat tirant la pilota endavant. Avui, després dels canvis que ha viscut Catalunya les dues últimes dècades, amb un procés d’independència que ha resultat fallit, cada vegada és més evident que aquests mantres només servien als propòsits de les elits de Madrid. Ni contribueixen a la cohesió social, ni al benestar dels autòctons ni dels immigrants, ni a la pervivència de la nostra cultura i la nostra llengua. Ben al contrari, formen part de l’aparat retòric que continua blanquejant l’enginyeria demogràfica amb què Espanya, des de fa dècades, subjuga Catalunya.
Com en el cas de l’emergència lingüística, el desequilibri demogràfic reflecteix la crisi existencial de la Catalunya de la nostra època. Per parlar de demografia, hem de parlar també de llengua i de la centralitat del català, hem de parlar del model econòmic que volem (volem, de debò, un model desarrollista, basat en sectors de baix valor afegit, en el dúmping laboral, en el turisme massiu i en la construcció?), hem de parlar de l’estat de les infraestructures i dels serveis públics, de les polítiques de subvencions i, en general, de què volem prioritzar i quines polítiques concretes necessitem. Perquè tan important com el model productiu és l’efecte de la política migratòria, encara que a sectors tant de la dreta com de l’esquerra catalanes els costi d’acceptar aquesta realitat: hi ha molta gent que viu i treballa a Catalunya i que encara no és catalana, o que, simplement, no en vol ser. Com que ser català no és un mer adjectiu territorial o administratiu, a l’ineludible debat sobre demografia l’acompanyaran altres debats fonamentals sobre la catalanitat i la voluntat popular, igual que en altres moments de la nostra història, com els anys de la Mancomunitat o la Generalitat republicana.
Continuar mirant cap a una altra banda, fent veure que la demografia no és important, ens afebleix i ens condemna a la subalternitat: en realitat, el nostre silenci només serveix una agenda que no és la nostra i que té l’epicentre a Madrid. No tenir aquests debats en públic, mentre a les sobretaules i als carrers és una de les grans preocupacions, és el que esquerdarà la convivència, el sentit de pertinença i la cohesió social. Perquè la demografia actual desborda els esquemes dels darrers vint, trenta o seixanta anys. El model actual no beneficia ni autòctons ni immigrants; només una petita minoria, entre Barcelona i Madrid, en treu profit. En aquest sentit, l’onada migratòria del segle XXI ha significat ploure sobre mullat en termes lingüístics i demogràfics i, per tant, també polítics. La dinàmica migratòria agressiva i el model econòmic desarrollista engegats pel franquisme arriben fins avui: hi ha comunitats que viuen al mateix espai, Catalunya, i que viuen vides paral·leles, que es donen l’esquena. S’està construint i ampliant, densificant, en l’argot actual, projectant una Catalunya de creixement infinit com si el país i els seus recursos es poguessin estirar, també, fins a l’infinit.
Davant d’aquesta crisi, els catalans hem d’exigir ser consultats, escoltats, com correspon a una democràcia. I hem d’aprendre a prioritzar la nostra llengua i la nostra cultura; el nostre poble, el seu benestar i els seus interessos, i posar-los al centre de tota la política: la concepció que tenim sobre la demografia del país ha de canviar i s’ha de vincular a un nou projecte de regeneració nacional. Ja sabem on duu la inèrcia actual: a la minorització del català, a tenir una població cada vegada més envellida, a unes desigualtats cada vegada més grans, a una dissolució del cos social, a uns serveis públics col·lapsats, a una caiguda del nivell educatiu, a un mercat de l’habitatge saturat, a no tenir res a veure amb les persones amb qui compartim barri, edifici o pis. Tot això cal fer-ho sense cercar culpables entre els qui no ho són, ni bocs emissaris de problemes profunds i complexos. La responsabilitat és, en última instància, política.
Per tot això, hem de ser responsables, valents i entomar aquest repte des d’una òptica nacional, i afrontar-lo en totes les seves facetes. Durant molts anys no ens hem pogut explicar des de la nostra pròpia perspectiva, sinó que ho hem fet subalternament, de manera passiva. Hem fet veure que no hi teníem res a dir, com si el fet demogràfic fos un fenomen atmosfèric, situat més enllà del nostre control i obviant que la millor manera de continuar existint com a comunitat és promoure la natalitat dels catalans, la qual fa més de quaranta anys que es troba entre les més baixes del món i molt per sota de la mitjana dels països desenvolupats. La paradoxa és que els catalans maldem per sobreviure com a poble, però no ho demostrem de la manera més natural i biològica: reproduint-nos. L’intent d’externalització de la natalitat —no tenir fills i catalanitzar els dels altres— xoca contra la realitat: les persones no som una tabula rasa i l’ascendència ens defineix.
Durant molt de temps, hem viscut fent veure que els fluxos de milions d’immigrants i de turistes no alteraven la nostra manera de viure. La qüestió de la demografia, en aquest sentit, és determinant. I és fonamental per definir com volem viure al nostre país. Cal actuar políticament, avui, amb un canvi de paradigma demogràfic que s’expressi en unes polítiques públiques i uns discursos diferents. Des dels partits polítics a dreta i esquerra a la societat civil: cal incentivar la natalitat dels catalans amb polítiques públiques i reclamar competències en matèria migratòria. Hem de gosar pensar un país menys dens, amb un decreixement dels fluxos tant del turisme com de la immigració, i un retorn dels catalans expatriats. I, sobretot, cal assenyalar, denunciar i situar al centre del debat públic els greus problemes creats pel model demogràfic actual, avui del tot insostenible.
Vinyeta original de Kap per al número «La demografia és política» de la Revista de Catalunya.