L’espai: molt més lligat a temes terrenals del que podríem pensar

Quan parlem de l’espai, molta gent encara té al cap l’antiga rivalitat entre els Estats Units i la Unió Soviètica per dominar l’exploració espacial a la segona meitat del segle passat. Una cursa espacial que va finalitzar, no amb l’arribada americana a la Lluna, sinó amb la caiguda de la Unió Soviètica.

Des de fa una dècada, una nova cursa ha emergit amb molts més actors. Altre cop hi tenim els Estats Units i una altra gran potència, la Xina, però també Rússia, l’Índia, la Unió Europea i fins i tot potències mitjanes com els Emirats Àrabs Units o Corea del Sud.

Militarització de l’espai exterior: una oportunitat per a Catalunya

A més a més, a aquesta nova competició hi hem d’afegir grans empreses com SpaceX als Estats Units, Rocket Lab a Nova Zelanda o Arianespace a França. Empreses que han assolit tal poder que han acabat marcant tempos en el món polític, tant en el seu àmbit nacional com en l’internacional.

I aquest gran canvi per què s’ha produït? Doncs per una cosa tan terrenal com la incessant set de dades de les nostres societats. I per cobrir part d’aquesta demanda de dades, els satèl·lits hi tenen rols fonamentals. D’aquí que, si l’any 2.000, uns 800 satèl·lits artificials orbitaven el nostre planeta, avui ja en són més de 12.000. Els satèl·lits ens proporcionen dades bàsicament de tres maneres:

Capturant imatges: Imatges de núvols per predir pluges, de boscos per prevenir incendis o mostren evidències a les asseguradores, però també serveixen per saber en quines zones es podrà treure més profit si s’hi estableix infraestructura d’energia renovable.
Proporcionant geolocalització: És a dir, poden mostrar a quina localitat del planeta hi ha un aparell que hi està connectat. El sistema de geolocalització per satèl·lit més conegut per nosaltres és el GPS (Global Positioning System) americà. L’utilitzem gairebé cada dia, tant per arribar a un lloc (Google Maps) com per fer-nos companyia amb una persona (Tinder).
Oferint connexió a Internet: Fins i tot als llocs més remots. De fet, dels aproximadament 12.000 satèl·lits anteriorment esmentats, més de 9.000 pertanyen a la companyia americana Starlink, propietat d’Elon Musk. Aquests satèl·lits poden proporcionar cobertura d’Internet no tan sols en refugis de muntanya, sinó també en vaixells mercants o vols comercials oferint serveis de wifi als seus passatgers.

L’economia espacial depèn cada cop menys de la demanda comercial i més de les necessitats geopolítiques dels estats

Tots aquests satèl·lits al nostre voltant, i la infraestructura que els sustenta, no representen només una economia en creixement, sinó que també són uns actius per a la defensa dels estats i, per tant, s’han de protegir. Els satèl·lits ofereixen imatges de l’exèrcit enemic, guien les pròpies tropes en llocs inhòspits i els proporcionen comunicació. De fet, tot i que inicialment algunes consultores de renom situaven la mida de l’economia espacial en més d’un bilió d’euros, i preveien grans negocis en els sectors del turisme, la manufactura en baixa gravetat o fins i tot en l’extracció de recursos d’asteroides, les anàlisis actuals són força més conservadores.

Ras i curt, la bombolla de la demanda comercial de serveis espacials ha baixat considerablement. Certament, aquesta demanda continua creixent a bon ritme, però encara no és el boom que molts predeien o volien impulsar. Starlink i el seva constel·lació de satèl·lits que ofereixen connexió a Internet arreu no és la norma d’un negoci multimilionari a l’espai, n’és més aviat l’excepció. El que arrossega cada cop més l’economia espacial és sobretot el sector de la defensa. Cada cop hi ha més estats que han incorporat una divisió espacial a les seves forces aèries, encara que sigui de manera simbòlica, com va fer l’Estat espanyol el 2022.

Aquests estats s’han adonat que dependre d’altres a l’espai equival a delegar la política de defensa a la terra, i, per tant, a esdevenir vulnerables. La guerra d’Ucraïna ha estat una laboratori de desenvolupament de lluita armada amb infraestructura de defensa (o de doble ús, civil i militar, com Starlink) situada a l’espai exterior. Xinesos i russos ho van tenir clar des d’un bon principi. Per això, a part de produir localment tota la infraestructura de satèl·lits de geolocalització, comunicació i imatges, també tenen els seus propis coets de llançament i n’ofereixen serveis a països amics.

Si els Estats Units tenen el GPS administrat pel mateix exèrcit americà, però obert a usos civils de països aliats, els russos tenen el sistema GLONASS i els xinesos el sistema BeiDou. I, tal com fan els americans amb el GPS, podem trobar civils en tercers països, com el Brasil o el Pakistan, que els utilitzen cada dia.

L’autonomia estratègica europea també se cerca a l’espai exterior

El recent episodi sobre la pretensió dels Estats Units de prendre Groenlàndia sembla que ha encès finalment les alarmes a la Unió Europea. La tan anomenada autonomia estratègica del continent ja no és una opció, sinó una necessitat imperativa. En els temes d’accés sobirà a l’espai exterior, això ja se sabia des de feia temps. La guerra a Ucraïna començada el 2014 ha sigut el gran catalitzador dels plans europeus per dependre menys de la tecnologia de satèl·lits dels Estats Units, no tan sols per defensar Ucraïna, sinó el continent sencer.

Europa avui ja disposa de la seva alternativa al GPS, el sistema Galileu, i està treballant tant en el sistema Copèrnic, l’alternativa a les xarxes de satèl·lits de defensa americans que ofereixen imatges, com en l’IRIS², un sistema alternatiu als satèl·lits de comunicacions de defensa dels Estats Units. Fins i tot Europa està impulsant el seu sector privat perquè aporti solucions amb eficàcia, tal com fan les empreses d’Elon Musk, SpaceX (coets) i Starlink. De fet, ja trobem casos d’èxit al continent. La companyia finlandesa ICEYE proveeix imatges de satèl·lit al mateix exèrcit ucraïnès, la francesa Dassault competeix amb Boeing en l’incipient àmbit dels avions espacials de defensa i les companyies de llançament de coets francesa Arianespace (coets de gran càrrega) o la italiana Vega (coets per a càrrega més petita) guanyen nombrosos contractes a Europa.

Però tot això no és suficient. Les indústries de defensa europees continuen depenent en gran mesura de la infraestructura americana. Tot i els esforços fets, avui, la majoria de projectes europeus són llançats a l’espai a través de SpaceX. Les empreses europees no poden absorbir la demanda del continent ni tampoc competir amb el preu que ofereix la companyia americana. D’aquí que sobretot Europa estigui interessada a redoblar esforços i tenir més companyies de coets petits i mitjans que puguin suplir eficaçment la demanda de llançament de satèl·lits europeus. Recentment la Unió Europea fins i tot va llançar una competició entre start-ups per injectar finançament i suplir aquesta demanda. La valenciana PLD (Payload Space) va ser una de les cinc finalistes.

Malauradament, la defensa espacial europea està superpoblada d’institucions: el domini espacial de l’OTAN, l’Agència Espacial Europea (ESA), l’Agència de la Unió Europea per al Programa Espacial (EUSPA), els quatre projectes espacials de la Cooperació Estructurada Permanent (PESCO), les operacions i els serveis espacials de l’Agència Europea de Defensa, el Directori General per la Indústria de la Defensa i l’Espai, l’Institut Europeu de Polítiques Espacials... Tot això combinat amb el fet que l’interès nacional dels estats europeus limita la col·laboració entre tots.

Tot i així, el potencial europeu continua sent enorme, i el diagnòstic i les solucions proposades per adreçar la situació són encertades. A més a més, els vents que bufen en direcció al progressiu desacoblament dels Estats Units estan accelerant canvis profunds en el mercat comú amb un fort impacte en la indústria de defensa espacial europea.

Europa necessita millorar força, però continua jugant la partida.

El cas de Catalunya: una cursa d’obstacles plena d’oportunitats

Des de les institucions catalanes, s’han plantejat accions per aprofitar les oportunitats que la indústria de defensa espacial pot proporcionar. Recentment, la Generalitat ha publicat la seva Estratègia Catalunya Espai 2030, en què es fa un incís en relacionar les indústries espacials amb la defensa i l’autonomia estratègica europea. L’objectiu de l’estratègia és aprofitar les reformes al mercat comú de la Unió Europea i la puixant demanda de la seva indústria de defensa, per fer créixer empreses catalanes competitives com Sateliot (satèl·lits de comunicacions) o Pangea Propulsion (propulsors d’aeronau).

La realitat és que aquesta estratègia presenta desafiaments en si mateixa. Per un costat, l’estratègia reivindica l’agilització administrativa, però estableix un marc reglamentari feixuc al qual el document anomena governança de l’estratègia. Aquesta governança inclou una Comissió estratègica, una Comissió operativa, un Observatori sobre la Vigilància Tecnològica de l’Espai, un Consell Assessor Empresarial Catalunya Espai 2030, més uns quants grups de treball. Certament, hi pot haver gent que pot interpretar que més que una estructura de governança s’estan creant una sèrie de cadires per a la nostra classe política.

D’altra banda, el mateix Govern de la Generalitat va declarar que s’han buscat sinergies amb grans conglomerats, com Indra o Airbus, per fer l’estratègia. Malauradament, aquests conglomerats amb seu a Madrid són depredadors naturals de les empreses catalanes que, teòricament, es volen fer créixer. Moviments recents, com la compra per part d’Indra de la consultora de telecomunicacions NAE de Barcelona o l’actual temptativa de comprar l’empresa industrial de la Generalitat Comforsa amb fàbrica a Ripoll, indiquen l’interès de l’Estat per fer d’Indra un campió espanyol per competir de tu a tu amb grans empreses de defensa europees com Dassault (França) o Leonardo (Itàlia). La recent creació del clúster Aeros, agrupant l’ecosistema aeronàutic, espacial i de defensa de Catalunya, tampoc convida a l’optimisme. Tot i que el web de l’organització reclama que l’Estat destini a empreses amb presència a Catalunya el 25 % del pressupost anual de Defensa, només cal clicar la plana «Qui Som» per veure la junta directiva d’Indra i Airbus altre cop.

Els riscos d’absorció de la incipient indústria espacial catalana no tan sols venen del sector privat, Aena mateix és un dels socis institucionals d’Aeros. Alhora, el Govern espanyol ha entrat a Sateliot a través de la Societat Espanyola per a la Transformació Tecnològica (SETT) i ha incrementat el seu pes accionarial fins a aproximadament un 16 %. I no tan sols això, l’antiga presidenta del Congrés dels Diputats, la socialista Meritxell Batet, fou recentment nombrada nou membre del consell administratiu de Sateliot.

Sembla que l’autonomia estratègica europea reivindicada a l’Estratègia Catalunya Espai 2030 de la Generalitat i al web d’Aeros està directament renyida amb l’autonomia estratègica catalana. Les oportunitats, però, continuen apareixent.

En realitat, el que la indústria de defensa espacial europea necessita no són productes de tecnologia disruptiva sobre plànol que puguin donar superioritat estratègica d’aquí una dècada. Com en el cas dels drons, la indústria espacial de defensa busca solucions ràpides, fiables i barates. Aquesta indústria lleugera, Catalunya la tenia i la pot tornar a tenir. Tot i que sembla que Espanya no té interès que Catalunya tingui una indústria de defensa pròpia i potent, moltes de les tecnologies espacials actuals són de doble ús: militar i civil.

Com ja hem comentat, els satèl·lits poden fer fotos de boscos, però també d’activitats de narcotràfic. I la Generalitat ja té dos satèl·lits capturant imatges: l’Enxaneta i el Menut. Aquest doble ús també podria ser aplicable al darrer satèl·lit de la Generalitat, el 6GStarLab. Avui es fa servir per experimentar amb tecnologia de comunicació 6G, però més endavant es podria fer evolucionar tant per donar comunicació a una patrulla de guardes forestals com a un potencial eixam de drons dels Mossos d’Esquadra patrullant les costes.

El teixit productiu català permet, a més, tenir força integrada la cadena de valor. De fet, el 6GStarLab va ser dissenyat i fabricat amb tecnologia local a Catalunya. El seguiment també es fa al país, des del Teleport del Montsec. Tampoc es pot descartar que, fins i tot en un futur, Catalunya pugui llançar els seus satèl·lits amb coet o transport espacial des de l’actual port espacial de proves que tenim a Lleida-Alguaire. Els llançaments espacials s’han multiplicat exponencialment (més de 300 el passat 2025) i, amb una tecnologia de reutilització de coets cada vegada més barata, sortir d’un port espacial serà cada cop més habitual.

També s’albiren oportunitats jurisdiccionals. Una de les reformes clau per a l’assoliment d’un autèntic mercat comú europeu és la proposta de l’Informe Draghi de crear un 28è règim. Un marc jurídic simplificat més enllà dels vint-i-set estats de la Unió Europea, específic per a empreses tecnològiques. L’aparició d’aquest règim podria beneficiar en gran manera les empreses espacials catalanes, sobretot si es poden finançar en el mercat de capitalització europeu unificat també projectat.

Catalunya ha d’identificar llavors els nínxols de la defensa espacial en què vol participar i apostar-hi fort. Ja hem identificat els satèl·lits, però n’hi ha d’altres, com el dels semiconductors (fonamentals per als satèl·lits mateixos) o sobretot el de la ciberseguretat. Aquests dos sectors tenen un paper cabdal en la defensa d’aquestes dades en forma d’imatges, comunicacions o geolocalització que provenen de l’espai.

I, per donar les primeres passes, només cal adonar-se de les oportunitats que la defensa espacial brinda, no tan sols econòmicament, sinó també en la defensa del propi país contra els incendis o el narcotràfic. Un potencial que ens pot fins i tot obrir portes com a proveïdor de seguretat interior dins les fronteres de la Unió Europea. Un mercat de més de 450 milions de persones que, un cop reformat, pot evitar que el teixit productiu català sigui completament fagocitat per les grans empreses amb seu a Madrid.