Introducció

Els Estats Units, Europa i l’OTAN s’enfronten a una sèrie de crisis. La invasió d’Ucraïna per part de Rússia el febrer del 2022 va desencadenar el conflicte més gran d’Europa des de la Segona Guerra Mundial. Afegiu-hi l’augment espectacular de les capacitats militars i el poder econòmic de la Xina i la seva postura obertament agressiva contra Occident. Finalment, hi ha el conflicte actual amb la República Islàmica de l’Iran, un conflicte que amenaça el subministrament energètic europeu i, per tant, la seva economia. A més, l’Iran finalment és a prop d’aconseguir allò que els Estats Units, Europa i l’ONU li han prohibit rotundament: crear armes nuclears i míssils balístics amb un abast de 4.000 km. Aquestes crisis haurien de servir com a toc d’atenció que obligui els Estats Units i Europa a abordar finalment les enormes vulnerabilitats dels nostres recursos estratègics, juntament amb una base industrial militar feble. Aquest article se centrarà en les qüestions clau dels recursos vitals de seguretat nacional i la base industrial de defensa dels Estats Units i Europa per proposar una sèrie de reformes necessàries perquè els Estats Units i Europa tinguin una defensa eficaç.

Actualment, el sistema de defensa americà/OTAN funciona tan malament que tenim una crisi en coses tan quotidianes com la fabricació de municions convencionals. Més alarmant és que durant trenta anys les forces armades nord-americanes i europees han estat massa petites i amb pocs recursos per afrontar les missions que se’ls encomanen. La situació de la indústria de defensa és un problema que requereix una acció immediata per part de les nacions de l’OTAN.

La situació actual és el resultat d’enormes errors estratègics comesos tant pels líders nord-americans com europeus basats en suposicions estratègiques increïblement dolentes. Des del final de la Guerra Freda, les decisions estratègiques preses pels líders estatunidencs i europeus pel que fa a la nostra seguretat compartida han estat tan terribles que tenen una mena de grandesa. Val la pena fer una ullada ràpida a aquestes decisions que han donat una forma tan negativa a la nostra crisi actual a la base industrial de defensa.

A la dècada de 1990, els nord-americans crèiem que, si invertíem massivament a la Xina i li proporcionàvem tecnologia americana, l’estat comunista xinès esdevindria més democràtic, menys agressiu i obert a la cooperació pacífica. Per tant, vam ignorar la seva naturalesa brutal i totalitària. Així doncs, els EUA es van desindustrialitzar en gran mesura i van tancar fàbriques i negocis pròspers i rendibles per tal d’enviar la producció i milions de llocs de treball a la Xina. En donar a la Xina un estatus comercial favorable, els Estats Units van permetre-li l’accés a tecnologies avançades i fins i tot van mirar cap a una altra banda quan els xinesos van robar milers de milions de dòlars en propietat intel·lectual, drets d’autor i patents nord-americanes. El resultat va ser que Occident va donar a la Xina un salt exponencial en les seves capacitats tecnològiques i militars. En lloc de tornar-se més liberal, democràtica i cooperativa, la Xina va utilitzar les seves tecnologies recentment adquirides per tornar-se encara més totalitària i més agressiva.

La Rússia caòtica dels anys noranta va acabar amb una mena de restauració de l’antiga Rússia autoritària amb l’ascens de Putin i la seva ideologia. Una cosa que qualsevol estudiós seriós de Rússia hauria anticipat, però que va passar desapercebuda en gran part per als líders americans i europeus. Aleshores, l’11 de setembre de 2001, l’amenaça de la ideologia islamista, que havia anat creixent en abast i violència durant dècades, finalment va afectar el territori nord-americà i va obligar els Estats Units a entrar en una sèrie de conflictes a l’Orient Mitjà, fins i tot quan altres amenaces, com ara Rússia i la Xina al Pacífic, augmentaven. A la dècada de 1990, els americans i els europeus van desenvolupar estratègies de defensa que no es basaven en avaluacions d’amenaces realistes, sinó en suposicions tremendament improbables. Qualsevol persona que qüestionés aquestes suposicions era generalment ignorada. I ara Occident es troba en una posició en què els problemes ja no es poden ignorar.

Terres rares i minerals. La crisi de subministrament i producció

Durant la Guerra Freda, dues dotzenes de minerals poc coneguts i anteriorment poc utilitzats (comunament anomenats terres rares) es van convertir en un factor important en el desenvolupament d’armes d’alta tecnologia. Alguns minerals com el neodimi, el samari i el praseodimi es poden convertir en imants especials utilitzats en els sistemes de control i focalització d’avions, míssils balístics i drons. El prometi es pot convertir en bateries aeroespacials de llarga durada i eficients. El cobalt és necessari per als aliatges de míssils balístics; l’itri forma part de la ceràmica especial de les carcasses de motors i míssils. Els sistemes moderns de focalització, les naus espacials, els míssils balístics, els sistemes de comandament i control i els làsers requereixen minerals de terres rares processats. En resum, la defensa occidental requereix un subministrament constant i fiable de terres rares processades per desplegar armes modernes. No tan sols això, sinó que les terres rares també són un component essencial de tots els aspectes de les indústries aeroespacials, els motors elèctrics, els automòbils, els làsers industrials i les tecnologies de les comunicacions. Malauradament, avui dia la Xina comunista controla el 60 % del subministrament de terres rares (instal·lacions mineres i d’extracció) i el 85 % del processament de minerals de terres rares. Bàsicament, la Xina pot paralitzar les armes occidentals i la producció d’alta tecnologia en qualsevol moment simplement controlant el subministrament d’aquests materials. La Xina sol emprar el seu control de terres rares per fer xantatge a altres nacions perquè li proporcionin exportacions d’alta tecnologia o s’enfrontin a una retallada de minerals essencials no tan sols per a la defensa, sinó també per a una sèrie d’indústries civils.

No sempre va ser així, i examinar com es va produir aquesta situació desastrosa és necessari per entendre l’abast i la naturalesa de l’amenaça xinesa a Occident. També és un exemple clar de com els governs occidentals han incomplert les seves obligacions bàsiques de seguretat envers el seu propi poble i els seus aliats. En el punt àlgid de la Guerra Freda, a la dècada de 1980, els Estats Units eren, amb diferència, el major processador de terres rares per a ús de defensa i industrial. El principal processador de terres rares americà era l’empresa nord-americana Magnequench, una filial de General Motors amb les seves instal·lacions de processament més grans a Indiana. A la dècada de 1990, gràcies a la nova obertura a la Xina que va permetre als xinesos entrar a l’Organització Mundial del Comerç, un consorci de polítics nord-mericans van pressionar perquè inversors xinesos (estretament relacionats amb el Partit Comunista i les forces armades) compressin la principal empresa de processament de terres rares d’Amèrica per 56 milions de dòlars. El Departament de Defensa dels Estats Units es va oposar vehementment a la venda, demanant que es revoqués per protegir la producció militar essencial a Amèrica. El Departament d’Estat dels Estats Units va pressionar per la venda, desitjós de complaure el Govern xinès. Alguns senadors americans es van oposar al pla, però els polítics de Washington van desestimar les objeccions, tot argumentant que els xinesos havien donat garanties que no tancarien la producció americana ni eliminarien llocs de treball americans. Així doncs, el 1995 es va aprovar la venda. Trencant l’acord de no tancar les instal·lacions de processament als Estats Units, els xinesos van començar ràpidament a traslladar la tecnologia i l’equip de processament a la Xina. El 1998, utilitzant la tecnologia i l’equipament americans de l’acord, la producció xinesa de terres rares va començar a superar la dels Estats Units. El 2001, la producció xinesa de terres rares va superar la de la resta del món. El 2004, totes les operacions de Magnequench als Estats Units es van tancar, i tot l’equipament es va traslladar a la Xina per formar la base de la indústria xinesa de processament de terres rares. Tot això es va fer pel petit preu de 56 milions de dòlars.

El monopoli bàsic de la Xina sobre les terres rares significa que si les empreses privades d’Occident intenten extreure i processar terres rares, la Xina les pot portar fàcilment a la fallida venent els minerals processats per sota del cost, assumint una pèrdua a curt termini acceptable per al Govern xinès per tal de mantenir el seu monopoli. Aquesta és la raó principal per la qual la Xina manté aquest control sobre el mercat de terres rares. En el primer mandat de Trump com a president (2017-2021), va reconèixer els problemes i va emetre ordres executives per donar suport al desenvolupament de terres rares als EUA. Però les ordres executives sense un finançament seriós només van obtenir resultats moderats, com ara la reobertura de la mina i la instal·lació de processament de Mountain Pass als Estats Units el 2017. Però només dos mesos després del seu segon mandat, el març del 2025, Trump va emetre noves ordres executives per prioritzar l’extracció i el processament de terres rares, que és un programa integral per utilitzar la capacitat industrial americana i el capital del Govern federal per independitzar els EUA del domini xinès de les terres rares.1 En el seu projecte de llei de pressupostos del juliol del 2025 (el Big Beautiful Bill), va assignar 7.500 milions de dòlars que permeten a l’Oficina de Capital Estratègic del Departament de Guerra dels Estats Units invertir i finançar directament mines de terres rares i el seu processament. A més, el Departament de Guerra està autoritzat a proporcionar garanties de preus a llarg termini a les empreses que fabriquen imants de terres rares i altres productes de defensa essencials. Immediatament, el Pentàgon va fer una inversió de 400 milions de dòlars a MP Materials i va adquirir una participació a l’empresa que actualment desenvolupa mines i processa.

Si bé la Xina té reserves conegudes considerables de terres rares (estimades en el 37 % de les reserves mundials actuals), els Estats Units també tenen grans reserves de terres rares (aproximadament iguals que les de la Xina) que es poden extreure i processar. El gener del 2026, el Departament de Guerra dels Estats Units va anunciar un acord de 1.600 milions de dòlars perquè el Govern comprés una participació del 10 % a USA Rare Earth, una empresa propietària d’una mina a Texas i que està construint un centre de processament a Oklahoma. El Govern dels Estats Units ha fet acords d’inversió similars amb Trilogy Metals, amb seu al Canadà, i amb Lithium Americas. Totes aquestes inversions estan destinades a obrir mines a tot el món juntament amb instal·lacions de processament. En resum, en un termini de dos o tres anys, la situació del subministrament de materials processats de terres rares canviarà considerablement en benefici dels Estats Units i de les nacions occidentals. L’acció dels EUA és possible invocant les Lleis de Producció de Defensa de l’era de la Guerra Freda, que permeten al president dels EUA declarar una emergència de defensa i forçar un procés accelerat per a l’emissió de permisos d’extracció i la construcció d’instal·lacions de processament. El que podria ser un termini de desenvolupament de mines i processament d’una dècada, segons les regulacions estàndard, es pot accelerar en una fracció del temps segons les lleis dels EUA. Ara hi ha un pla estratègic americà integral per abordar els minerals de terres rares. Abans de l’any passat, l’escassetat de terres rares es considerava principalment un problema que la indústria i la inversió privades havien de gestionar. Però el març del 2025, només dos mesos després de començar el seu mandat presidencial, Trump va anunciar un pla integral del Govern i la indústria privada per garantir que els EUA tinguessin el control dels minerals de terres rares i de tota la cadena de subministrament, amb la producció i el processament reals dels minerals de terres rares que començarien en dos o tres anys. El pla dels EUA té el suport financer substancial del Govern federal, que ha mobilitzat no tan sols fons del Departament de Guerra, sinó també programes de finançament i préstecs del Departament d’Energia i del Departament del Tresor dels EUA. El Departament del Tresor dels EUA pot ajudar les nacions aliades a finançar i desenvolupar mines i instal·lacions de processament de terres rares a través del Banc d’Importació/Exportació dels EUA. El Govern està trencant la pràctica a llarg termini per invertir directament i posseir accions d’empreses que desenvolupen terres rares. Juntament amb la Llei de Producció de Defensa dels EUA de l’època de la Guerra Freda, és possible que l’actual quasi monopoli xinès sobre les terres rares es trenqui en tres-cinc anys.

El dilema dels recursos energètics

La clau per mantenir una base industrial i una economia industrial moderna és un subministrament fàcil d’energia abundant, rendible i eficient. Amb la decisió de les nacions europees d’adoptar els Protocols de Kyoto, Europa ha decidit substituir els combustibles fòssils per les anomenades energies renovables, tot emfatitzant la generació d’energia solar i eòlica per a una energia que eviti les emissions de CO. Si les nacions de l’Europa occidental haguessin decidit ser ecològiques emfatitzant l’energia nuclear, com va fer França per raons estratègiques després de la crisi del petroli del 1973 —França té 56 reactors nuclears que generen el 80 % de la seva electricitat—, això seria verd i econòmicament sòlid. Però no és el cas. Espanya, amb una població de 50 milions d’habitants, té 7 reactors nuclears. El meu estat natal, Alabama, amb una població de 5 milions d’habitants, té 5 reactors i s’estan planejant reactors més petits per donar suport a les instal·lacions militars i espacials a la part nord de l’estat. Alemanya s’ha compromès a eliminar totes les seves centrals nuclears i a dependre de generacions d’energia solar i eòlica inherentment poc fiables i enormement cares.

Les administracions Obama i Biden (Obama, 2009-2017; Biden, 2021-2025) van signar els Protocols de Kyoto i van impulsar amb força la iniciativa d’energia verda. Obama va proporcionar 90.000 milions de dòlars en subvencions per a la generació d’electricitat verda i per finançar empreses d’energia verda. Biden va invertir diners en iniciatives verdes. Ambdues administracions van cancel·lar els permisos de perforació de petroli i gas i van prohibir l’exploració i la perforació de gas i petroli per a grans àrees de terreny controlat federalment i aigües territorials a alta mar. La mineria també es va restringir en terres federals. El 2021, l’administració Biden també va proporcionar no tan sols grans subvencions per a cotxes elèctrics, sinó que també va assignar 7.500 milions de dòlars al Departament de Transport per construir milers d’estacions de càrrega de vehicles elèctrics a tot el país. El 2024 només es van construir 37 estacions de càrrega amb només 226 ports de càrrega. Es van proporcionar diners als governs estatals, però van desaparèixer entre la burocràcia amb un resultat mínim.

Quan Trump va tornar a assumir el càrrec el 2025, va retirar els EUA dels Acords de Kyoto. Això va ser fàcil de fer, ja que, per als Estats Units, els Protocols de Kyoto mai van ser aprovats com a tractat. Segons la Constitució americana, els tractats amb potències estrangeres han de ser aprovats per dos terços dels vots del Senat dels Estats Units. Un cop aprovat un tractat, es converteix en llei i cal complir-ne les disposicions. La pertinença dels EUA a l’OTAN, aprovada per votació del Senat el 1949, és un tractat i té plena força de llei. Però no hi ha cap possibilitat que el Senat dels EUA ratifiqui mai els Acords de Kyoto, de manera que la participació nord-americana només té la validesa d’un acord presidencial. I els acords poden ser simplement revocats pel proper president, com va fer Trump amb els Protocols de Kyoto.

Les polítiques del president Trump són les oposades a les d’Obama i Biden. Durant els primers mesos de l’administració Trump, les subvencions verdes d’Obama/Biden es van eliminar en la seva major part. Sense subvencions massives, els programes de generació d’energia solar i eòlica no es podien sostenir econòmicament. Per a les enormes inversions realitzades, hi va haver poc retorn, ja que es produïa poca electricitat. El mercat dels cotxes elèctrics, ja molt car amb les subvencions, no podia competir ni guanyar quota de mercat pel seu compte. Els únics guanyadors reals de les iniciatives d’energia verda americanes sota Obama i Biden han estat els fabricants xinesos de panells solars. La realitat és que la tecnologia d’energia verda, a part de la nuclear, no és fiable i no té sentit econòmic, ja que l’energia solar i l’eòlica produeixen petites quantitats d’electricitat a un gran cost. L’administració Trump té una estratègia energètica integral i és fomentar la ràpida expansió de les indústries del petroli, el gas natural, el carbó i l’energia nuclear. Les terres controlades federalment i les zones marines tornen a estar obertes a permisos de perforació i exploració de petroli i gas. Les terres federals que havien estat prohibides a la mineria ara estan obertes a permisos i arrendaments per minar, especialment, terres rares. L’objectiu no és només l’autosuficiència energètica dels Estats Units, sinó garantir que els Estats Units puguin utilitzar una posició de domini energètic per subministrar petroli i gas natural als seus aliats. El març del 2026, Trump va anunciar una associació amb Reliance, la companyia de refinació més gran de l’Índia, per construir una refineria de petroli massiva a Brownsville, Texas, que s’especialitzarà en el refinament del cru lleuger que es troba als camps de petroli d’esquist americans. És la primera gran refineria que es construeix als Estats Units en cinquanta anys i es combinarà amb un port d’aigües profundes a Brownsville. Segons l’acord, la refineria America First refinarà i processarà 1.200 milions de barrils de petroli d’esquist, una gran part per al mercat mundial, però també proporcionarà als Estats Units 60 milions de barrils de petroli anualment. Això no tan sols ampliarà el subministrament de petroli americà, sinó que serà de gran benefici per a la balança comercial internacional americana.

Des d’un punt de vista econòmic i científic, els Protocols de Kyoto tenen poc sentit. Les nacions occidentals que han signat l’acord s’han compromès a tancar els combustibles fòssils eficients i relativament barats i a desenvolupar energia verda a un cost enorme, tot per tal de reduir el diòxid de carboni global. Al mateix temps, segons els Protocols de Kyoto, Rússia, l’Índia i la Xina poden continuar utilitzant combustibles fòssils i centrals de carbó per a la generació d’energia sense límits ni restriccions. Així doncs, al final, mentre Europa paga un preu enorme per limitar les emissions de diòxid de carboni, Rússia, la Xina i l’Índia estan construint centrals elèctriques de carbó i petroli a un ritme rècord. És difícil entendre com els Protocols de Kyoto fan res per limitar el diòxid de carboni global, tret que les lleis de la física i la química siguin diferents per a Rússia, la Xina i l’Índia. El carbó comunista xinès no produeix emissions ni diòxid de carboni?

És efectiva la política d’energia verda d’Europa com a estratègia? Una estratègia ben pensada estableix maneres i mitjans per assolir objectius realistes. Tanmateix, una estratègia d’energia verda ha de tenir en compte que els aerogeneradors utilitzats a Europa i als Estats Units requereixen una quantitat considerable de metalls de terres rares per funcionar. Una estratègia verda per a Europa seria un programa massiu d’inversió i desenvolupament a llarg termini per extreure i processar les grans quantitats de minerals de terres rares necessaris per a la generació d’electricitat verda i per als vehicles elèctrics. La producció de liti, un element clau de les bateries, s’ha d’augmentar enormement perquè l’energia verda funcioni. Els vehicles elèctrics també requereixen quantitats substancials de coure, molt més que els vehicles convencionals de gasolina i dièsel. La producció mundial de coure s’haurà de duplicar o triplicar per substituir els vehicles de gasolina per elèctrics. Si bé hi ha projectes per desenvolupar recursos europeus, Europa tindrà una cadena de subministrament segura i fiable de terres rares, liti i coure? Es veu poca evidència d’un pla europeu integral per satisfer els requisits necessaris de minerals i terres rares. Tanmateix, no tenir subministraments assegurats significa, com a mínim, estancament econòmic i recessió per al continent.

De fet, els europeus no estan explotant els recursos que tenen. La Gran Bretanya s’enfronta a una greu escassetat de gas a causa de la reducció de les exportacions de petroli a l’Orient Mitjà pel conflicte amb l’Iran i el tancament de l’estret d’Ormuz. Tot i això, la Gran Bretanya podria augmentar la producció dels seus propis recursos de gas natural amb el fracking. La Gran Bretanya també pot proporcionar més energia pròpia explotant jaciments petrolífers coneguts al Mar del Nord. Tanmateix, la política del Govern britànic és no utilitzar els seus propis recursos nacionals.

La política europea d’energia verda ha fet que Europa depengui encara més del subministrament de petroli i gas de Rússia, cosa que enforteix el règim rus. Irònicament, mentre la UE envia ajuda a Ucraïna i oficialment pren una línia dura amb Rússia i exigeix que Ucraïna no faci concessions territorials a Rússia, les nacions de la UE gasten més diners en petroli i gas rus que en ajuda militar i econòmica a Ucraïna. El 2024, la UE va comprar a Rússia 21.900 milions d’euros de petroli i gas, mentre que va proporcionar a Ucraïna 18.700 milions d’euros en ajuda. En resum, les polítiques energètiques europees, no especialment racionals, garanteixen que Europa estigui pagant en gran mesura la guerra de Rússia a Ucraïna. Aquest és un dels aspectes més baixos de la política de seguretat europea des de l’existència de l’OTAN.

Reconstruint les indústries de defensa americana i europea

A l’hora de parlar dels compromisos i les capacitats de l’OTAN, puc basar-me en la meva pròpia experiència professional amb les forces armades aliades de l’OTAN des de finals dels anys setanta, quan, com a tinent, vaig fer el meu primer servei a l’Exèrcit dels Estats Units en un batalló de míssils Pershing (armes nuclears) a Alemanya. Vaig treballar estretament amb la Bundeswehr aquells dies. A principis dels anys vuitanta, com a estudiant de postgrau a Oxford, vaig ser adscrit a una unitat de la Reserva de l’Exèrcit Britànic (Royal Green Jackets Regiment) per poder mantenir el meu entrenament. També vaig fer diversos períodes curts de servei a la Reserva a Alemanya. Als anys vuitanta i noranta vaig servir en una Reserva de l’Exèrcit dels Estats Units compromesa amb el suport a l’OTAN. El nostre punt àlgid cada any fins al 1990 era la participació en un programa anual d’entrenament de l’OTAN que se celebrava a Camp Shelby, Mississipi, on es reunien més de 1.000 oficials de logística de l’OTAN, amb grans contingents d’Alemanya i el Regne Unit, i vam participar en exercicis de l’Estat Major del teatre d’operacions. Fins i tot amb el final de la Guerra Freda, la meva unitat logística de la Reserva de l’Exèrcit encara estava compromesa amb el suport europeu. El 2003-2004, a l’Iraq, vaig ser assignat a un CMATT (Equip d’Entrenament d’Assistència Militar de la Coalició) del quarter general de la coalició, que estava format per soldats americans, britànics, polonesos, australians i italians. Com a oficial/acadèmic retirat, vaig exercir com a degà del Col·legi de Defensa Bàltic, una institució propietat dels ministeris de Defensa d’Estònia, Letònia i Lituània, del 2009 al 2014. El Col·legi de Defensa Bàltic estava connectat tant a les Forces Americanes com a les forces europees de l’OTAN, i estàvem molt involucrats en l’entrenament i els exercicis de l’OTAN i impartíem els nostres cursos utilitzant el sistema de doctrina i planificació operativa de l’OTAN.

Dic tot això simplement per assenyalar que tinc una experiència personal força profunda treballant a l’OTAN que es remunta a una època en què les capacitats militars europees eren força impressionants. En els primers anys del meu servei militar, la Bundeswehr va desplegar dotze divisions magníficament armades i entrenades. Vam treballar estretament amb la Luftwaffe, que també estava equipada amb míssils Pershing. El 1982, els britànics van demostrar la importància de les seves forces navals, aèries i terrestres a la guerra de les Falkland amb l’Argentina. Del període de la Guerra Freda, puc testificar que les forces europees tenien un equipament excel·lent, completament igual, i de vegades millor, que les forces nord-americanes. I gràcies a dècades d’experiència en la formació d’oficials europeus, incloent-hi més de cinc anys treballant per als ministeris de Defensa dels països bàltics, puc assegurar que la qualitat dels quadres professionals de defensa europeus, és a dir, els oficials i els suboficials, és de primera categoria. Quan arribi el moment que Europa es rearmi adequadament i creï forces adients als requisits de seguretat europeus, els quadres professionals que tenen actualment els europeus podran entrenar i organitzar ràpidament noves unitats d’alta qualitat. Europa no té cap problema amb el personal; el principal problema és equipar adequadament les forces i ampliar la base industrial de defensa europea.

Soldats de la 173a Brigada Aerotransportada dels Estats Units embarcant a la base aèria d’Aviano (Itàlia), 2025. Fotografia: Senior Airman Tyrique Barquet.

Per ser realistes, els Estats Units, des del principi de l’OTAN, sempre han pagat molt més per defensa que les nacions europees de l’OTAN. Per descomptat, els Estats Units tenen compromisos i aliances de seguretat mundials i necessiten una gran armada i força aèria, juntament amb forces terrestres que puguin respondre ràpidament a les amenaces mundials. Durant la Guerra Freda, la Gran Bretanya i França tenien compromisos de seguretat fora d’Europa que necessitaven forces que es poguessin comprometre i mantenir en regions llunyanes. Tanmateix, des de la dècada de 1950 fins a la de 1980, la majoria de les nacions europees encara disposaven de forces terrestres, marítimes i aèries molt capaces que, a la dècada de 1980, proporcionaven una forta dissuasió convencional de la guerra juntament amb la dissuasió nuclear dels EUA. A la dècada de 1980, els EUA van gastar entre el 5,5 i el 6 % del seu PIB nacional en defensa. Les nacions europees de l’OTAN van gastar entre el 3,3 i el 3,6 % en defensa. Va ser una època en què la Gran Bretanya va desplegar una força de la mida d’un cos d’exèrcit a Alemanya (l’Exèrcit Britànic del Rin o BAOR) de 58.000 homes.

Però amb el final de la Guerra Freda, els Estats Units i els aliats europeus simplement van anar massa lluny en la reducció de la despesa en defensa basant-se en la suposició improbable que el món del futur seria pacífic i que les amenaces de les grans potències eren cosa del passat. Del 1990 al 2000, la despesa en defensa dels Estats Units va caure del 5 % del PIB al 3,1 %. Després de l’11-S, la despesa en defensa dels Estats Units va augmentar al 4,8 % del PIB en el punt àlgid de les guerres de l’Iraq i l’Afganistan, però el 2013 estava per sota del 4 % i es mantindria en el rang del 3 % fins al 2024. Baixar per sota del 5 % del PIB per a la defensa va ser un error estratègic per als Estats Units, ja que afrontar els compromisos globals simplement no es pot fer al nivell de despesa del 3 %. Però les reduccions de forces europees van ser molt més greus. La Gran Bretanya va caure del 3,8 % de la despesa en defensa el 1990 al 2,5 % el 1999. I la Gran Bretanya va ser el país amb més alt rendiment en la despesa en defensa europea en aquell moment. Entre el 2000 i el 2009, la despesa mitjana europea en defensa de l’OTAN va baixar de l’1,9 % a l’1,7 % el 2009. No són xifres perquè Rússia es prengui seriosament les defenses europees.

Al final de la Guerra Freda, els Estats Units havien iniciat reduccions massives de defensa, amb l’Exèrcit dels EUA i les seves reserves retallades en un 40 %. Aquest va passar de 15 divisions actives a 10. Els avions de la USAF es van reduir en un 40 %, i la US Navy va reduir de més de 400 vaixells a menys de 300 i les seves forces d’atac primàries es van reduir de 15 grups de portaavions a 11. La retallada de personal i equipament militar americà es va reflectir en una important reorganització i una desindustrialització significativa de la base manufacturera de defensa dels EUA. El 1993, l’administració Clinton, en converses amb les empreses de defensa, va impulsar la consolidació i les grans fusions. On abans hi havia desenes de grans corporacions que gestionaven contractes de defensa, la reducció de la demanda d’armament requeria concentrar la nostra producció aeroespacial i de defensa en set contractistes principals massius. On abans hi havia desenes d’empreses que competien pels grans contractes governamentals, ara només hi havia uns quants contractistes de defensa que en molts sectors de la producció d’armes tenien un estatus de monopoli com a únic proveïdor d’armes importants als EUA.

El sector industrial de defensa europeu va patir reduccions similars. Igual que els Estats Units, els europeus podien produir vehicles, avions i armes excel·lents, però en petites línies de producció que elaboraven petites quantitats d’armes a un ritme lent. Les reduccions de forces europees van ser més severes que les americanes a la dècada de 1990. Mentre que els britànics abans desplegaven el BAOR amb 58.000 soldats, avui tot l’Exèrcit Britànic té 68.000 soldats. La Royal Navy, que abans era molt capaç, no podia enviar ni un sol destructor per al desplegament immediat per proporcionar defensa aèria a les bases sobiranes britàniques a Xipre quan aquestes estaven rebent atacs de míssils de les forces aliades iranianes de Hezbollah al Líban el març del 2026. La Marina alemanya es troba en una situació similar i la nació europea més gran i rica de l’OTAN tindria dificultats per desplegar una sola brigada ben equipada.

Tot això significa diverses coses: l’OTAN ja no pot proporcionar una dissuasió creïble (a part del paraigua nuclear americà) contra les principals potències hostils com Rússia, i l’OTAN no té els mitjans ni la voluntat de dissuadir fins i tot les potències proxy de l’Iran, com els houthis del Iemen, d’atacar els vaixells a les rutes marítimes internacionals, cosa que causa costos elevats per als europeus i per a Egipte, ja que el trànsit marítim es desvia de les rutes marítimes ràpides i eficients a través del mar Roig i el canal de Suez cap a rutes molt més llargues, però més segures, al voltant d’Àfrica. Això costa tant a les nacions exportadores com a les importadores molts milers de milions de dòlars en costos de transport addicionals i en un transport més lent.

El rearmament és necessari, i durant els primers mesos de mandat del president Trump, el seu pressupost incloïa un augment significatiu de la despesa en defensa, però també un pla integral de l’ara rebatejat Departament de Guerra dels Estats Units per reformar dràsticament el sistema de seguretat americà. En primer lloc, com s’ha assenyalat, establir un enfocament integral, associant el Departament de Guerra amb el Departament d’Energia i el Tresor, per garantir un subministrament estable i fiable d’energia i minerals de terres rares per a les indústries nord-americanes. La segona part és una reestructuració integral del sistema del Pentàgon de contractació de serveis i adquisició de sistemes d’armes.

El 6 de desembre de 2025, el secretari de Guerra dels Estats Units, Pete Hegseth, va exposar la nova estratègia de seguretat dels Estats Units en un discurs públic al Fòrum de Defensa Nacional de Reagan a Califòrnia. Va afirmar que l’estratègia de seguretat dels Estats Units té quatre línies d’esforç clau: 1. Defensar els Estats Units i l’hemisferi occidental (que inclou l’ús de les forces armades per a la defensa de fronteres, inclosa la interdicció de traficants de drogues en aigües internacionals). 2. Dissuadir la Xina mitjançant la fortalesa en lloc de la força. 3. Augmentar el repartiment de la càrrega entre els Estats Units i els seus aliats i socis. 4. Sobrecarregar la base industrial de defensa dels Estats Units. La quarta és la base necessària per permetre les altres línies d’esforç.

En resum, el president Trump i el secretari Hegseth han compromès els Estats Units amb el programa de rearmament militar més gran des de l’era Reagan dels anys vuitanta. Per sobrecarregar la base industrial de defensa, el Departament de Guerra dels Estats Units ha iniciat un programa per reestructurar i reformar completament el sistema de contractació i adquisicions del Pentàgon. Durant les tres dècades anteriors, el sistema de contractació militar americà ha depès de només set contractistes principals per a la majoria d’armes americanes. Amb l’estatus de monopoli i actuant com a única font de subministraments per a grans contractes, la indústria de defensa americana es va tornar inflada, ineficient i no va aconseguir fer arribar equipament als militars a temps i al cost del contracte. Malgrat un historial d’enorme sobrecost i lliurament tardà de sistemes d’armes, tenir una posició de monopoli va aïllar la indústria de defensa de la responsabilitat per un rendiment mediocre.

Una de les lliçons òbvies del conflicte d’Ucraïna és el paper significatiu que els drons, els míssils balístics de totes les mides i la defensa contra drons i míssils tenen actualment en la guerra. La pràctica dels EUA ha estat utilitzar un petit nombre de drons excepcionalment capaços (i també extremament cars) per donar suport a la guerra terrestre i aèria. Però l’ús principal dels drons a Ucraïna ha estat emprar un gran nombre de drons menys sofisticats (i molt més barats) per desbordar els sistemes de defensa aèria. Una sèrie d’aquests drons desenvolupats i produïts per nacions més petites com Turquia i l’Iran han tingut un paper clau en aquest conflicte. La preocupació dels Estats Units és tenir una indústria de defensa que pugui pivotar ràpidament i desenvolupar drons i equips similars amb poca antelació. Però la indústria de defensa dels EUA en les últimes tres dècades ha tingut un mal historial d’adaptació. Els míssils Patriot americans per a la defensa aèria, fabricats per Lockheed Corporation, són un dels sistemes d’armes més buscats pels aliats d’Amèrica. Però Lockheed va perdre recentment un contracte de defensa de nou mil milions de dòlars per a Dinamarca, ja que el ritme lent de producció de míssils Patriot de Lockheed significava que Dinamarca no veuria cap sistema de defensa aèria lliurat durant diversos anys. Així doncs, Dinamarca va abandonar sensatament la compra de míssils Patriot per una sèrie de míssils dissenyats i produïts a Europa. La pèrdua d’un contracte lucratiu es va deure essencialment al model d’operació de la indústria de defensa americana des del realineament de la indústria de defensa dels anys noranta. Amb grans beneficis corporatius garantits per la seva condició de proveïdors únics de sistemes d’armes vitals, les empreses de defensa americanes van convertir la seva situació rendible en un avantatge per als accionistes i executius, ja que van transferir els seus beneficis com a dividends. Les grans empreses de defensa van reinvertir relativament pocs dels beneficis de defensa en les seves pròpies empreses per establir noves línies de producció i ampliar la capacitat per satisfer la demanda. Aquest estat de coses a llarg termini no és acceptable per a l’administració Trump, que ara insisteix que si les grans empreses volen continuar obtenint grans contractes, s’esperarà que també reinverteixin una part més gran dels seus beneficis en les seves pròpies empreses.

Que només unes poques empreses tinguin un monopoli com el dels principals contractistes militars dels Estats Units és un resultat directe del sistema de contractació bizantí i ineficient del Pentàgon. L’obtenció de contractes governamentals requereix treballar amb diverses agències del Pentàgon i obtenir l’aprovació i l’aportació mútuament. L’obtenció de contractes depèn d’un cos considerable d’advocats corporatius i lobbistes (molts dels quals són exfuncionaris del Pentàgon) que poden maniobrar les sol·licituds de contractes a través del sistema d’adquisicions multicapa del Pentàgon. En aquestes circumstàncies, és gairebé impossible que les empreses mitjanes que són força capaces de dissenyar i construir armes innovadores siguin considerades per a un contracte important. És precisament això el que el secretari de Guerra Hegseth vol canviar.

El sistema bizantí de contractació pública dels Estats Units era tan complex i burocràtic que les empreses mitjanes i petites que no contractaven un exèrcit d’advocats i lobbistes corporatius tenien poques possibilitats d’accedir-hi. El sistema de contractació de defensa dels Estats Units es basava en contractes de cost-plus que animaven les empreses de producció de defensa a inflar els preus, cosa que es feia fàcilment sense competència i provocava un retard en el desenvolupament i la producció d’armament, però sense cap penalització per incompliment dels terminis de producció. Malgrat les clares deficiències en la nostra producció de defensa, bàsicament no es va fer res per reformar el sistema.

El resultat del procés de contractació i adquisició de la defensa dels Estats Units durant la Guerra Freda i la postguerra freda és que els darrers cinquanta anys només s’ha adquirit un sistema d’armes important dins del termini i del pressupost, i no ha requerit modificacions un cop desplegat, i aquest ha estat l’avió d’atac terrestre A-10 Warthog, desenvolupat per primera vegada a la dècada de 1970, i que s’ha utilitzat àmpliament en combat amb un historial de rendiment excel·lent. Tots els altres sistemes d’armes desplegats pels Estats Units durant els darrers cinquanta anys han superat el pressupost, generalment s’han fet tard, i després han requerit modificacions importants. Aquest és un sistema que simplement demana reformes, però com sap qualsevol que hagi tractat amb el Pentàgon i la seva cultura, fer canvis substancials en el sistema del Pentàgon és increïblement difícil. Però el sistema antic està innegablement trencat.

Durant l’últim any, el Departament de Guerra dels Estats Units ha estat simplificant els processos de contractació i adquisició d’armes i equipament. Les normes imposades políticament (a partir dels anys setanta) que exigeixen que un percentatge determinat dels contractes de defensa s’assignin a empreses propietat de minories van ser un dels obstacles per a l’emissió ràpida de contractes. Aquestes normes polítiques sempre van ser de dubtosa legalitat tant segons la Constitució dels Estats Units com segons les lleis de drets civils que prohibeixen totes les formes de discriminació. Però ara el Departament de Guerra està eliminant aquestes normes.

Part del sistema intern del Pentàgon que endarreria l’adquisició d’armes i equipament era el sistema de gestió de programes. A cada programa important se li assigna un equip de gestió i un líder de programa. Tanmateix, el líder del programa, que actuava principalment com a coordinador, no estava facultat per aprovar cap canvi important en els contractes o en el calendari de producció. Qualsevol canvi o modificació important s’havia de presentar amb l’avaluació del gerent del programa i es transmetia a altres agències del Pentàgon per a la seva revisió, modificació i aprovació. Cada canvi important havia de passar per diverses capes de la burocràcia del Pentàgon (normalment incloent-hi caps de servei i personal de servei) per a comentaris, debat i preguntes addicionals fins que algú a nivell de sotssecretari prengués una decisió. I aquest procés s’aplica a qualsevol cosa més que canvis menors en els contractes. No és estrany que l’adquisició d’armes normalment es retardi.

La solució del Departament de Guerra dels EUA és canviar l’estatus del gestor del programa, autoritzar-lo a prendre la iniciativa i donar-li l’autoritat per gestionar realment el contracte i aprovar els canvis, tot informant l’Oficina d’Adquisicions del Pentàgon en lloc de fer-ho a diverses oficines del Pentàgon. Si bé el període normal de servei com a gestor de programa en el passat ha estat de tres anys, la rotació constant de gestors de programa que s’ocupen de programes a llarg termini dificulta que un gestor tingui una comprensió completa d’un programa. Les noves normes permeten ampliar el període de servei d’un gestor de programa a cinc anys i donen al programa una major continuïtat institucional i permeten gestionar-lo millor.

Com que pràcticament tots els programes importants d’armes o equipaments requereixen modificacions un cop desplegats i s’ha adquirit experiència en veure com funcionen els sistemes en condicions reals, capacitar el gestor del programa per exigir modificacions i supervisar la implementació mentre tracta directament amb les empreses implicades hauria d’accelerar el desenvolupament i l’adquisició contínua d’armes i equipaments. Els conflictes recents, especialment la guerra a Ucraïna, il·lustren que l’adquisició de sistemes d’armes ha de ser molt flexible i que les armes desplegades s’han de modificar i adaptar ràpidament a les condicions del camp de batalla. El conflicte d’Ucraïna ha demostrat que la tecnologia civil, especialment en comunicacions i aeroespacial, es pot adaptar i emprar en conflictes, com és el cas de l’adaptació de la tecnologia civil de drons per a l’exèrcit. En només tres anys, la tecnologia i les tàctiques utilitzades a Ucraïna han canviat notablement. El Pentàgon està ben informat que els sistemes d’adquisició i modificació antics i lents utilitzats des de la Guerra Freda no són prou flexibles per a una guerra real.

El camí a seguir per Amèrica i Europa

Quan vaig començar a redactar aquest article el novembre del 2025, havia planejat acabar-lo amb una nota molt positiva sobre la nova seguretat econòmica i les estratègies industrials americanes i com serien un gran benefici per a Europa. Després de dècades d’ignorar el problema, finalment s’està fent alguna cosa per trencar el monopoli de la Xina comunista sobre el subministrament mundial de minerals de terres rares. Un programa d’extracció de les terres rares conegudes, esforços d’exploració generalitzats per localitzar noves fonts i inversió en la infraestructura per processar els minerals de terres rares és una qüestió de finançament i tecnologia, ambdues disponibles per a Amèrica i Europa. Aquest programa promet superar una enorme vulnerabilitat estratègica en tres o quatre anys, ofereix als europeus i a les potències prooccidentals grans oportunitats d’associació amb els Estats Units, cosa que promet una major seguretat de la cadena de subministrament per a Occident i l’oportunitat que les empreses europees obtinguin beneficis considerables. Al president Trump, un empresari de tota la vida que, a diferència de la majoria de polítics professionals, sap molt d’economia, li encanta fer tractes. Els Estats Units ja han signat acords i associacions que produeixen terres rares amb empreses canadenques i australianes. Aquest és un problema estratègic important que es resol en benefici mutu d’Amèrica i els seus socis. Essencialment, una gran victòria per a tothom, menys per a la Xina.

Europa també es pot beneficiar de la política americana de maximitzar la producció de combustibles fòssils i construir infraestructures que augmentin la capacitat dels Estats Units per exportar més petroli i gas natural. Un augment significatiu de les exportacions d’energia americanes ajudarà de nou a assegurar i estabilitzar el subministrament energètic europeu i a reduir la dependència europea de Rússia com a proveïdor d’energia. Això també és un avantatge per a la seguretat europea.

Finalment, la reconstrucció de les indústries militars dels Estats Units i l’obertura del sistema de contractes a més empreses ofereixen enormes oportunitats per a les empreses de defensa europees. El 2024, els EUA van adjudicar a la corporació italiana Fincantieri el contracte per construir dues de les fragates de la classe Constellation. El febrer del 2025, el Departament de Guerra dels EUA va adjudicar un contracte revisat de 3.000 milions de dòlars a Fincantieri per construir també una sèrie de vaixells més petits per a operacions amfíbies, missions especials i combat de superfície. Els vaixells inclouran unitats tripulades i no tripulades. Essencialment, les empreses de defensa europees tindran oportunitats molt més amplies per associar-se amb empreses nord-americanes per augmentar la producció d’armes i tant els nord-americans com els europeus se’n poden beneficiar.

Però l’actual conflicte entre els Estats Units i Israel contra la República Islàmica de l’Iran ha creat una crisi de l’OTAN completament nova que ja està perjudicant greument la relació entre els Estats Units i diversos aliats. L’Iran ha estat en una guerra no declarada amb els Estats Units des que es va crear la República Islàmica el 1979. Els Estats Units s’han enfrontat a l’Iran i els seus proxies/aliats (finançats, entrenats i equipats pel règim iranià) a tot l’Orient Mitjà. L’Iran continua sent la principal nació que dona suport al terrorisme al món. El maig del 2025, l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica (AIEA) va informar que l’Iran estava a punt de muntar armes nuclears. Durant dècades, els Estats Units i l’OTAN, fins i tot les Nacions Unides, han demostrat públicament que un Iran amb armes nuclears és inacceptable. Amb l’Iran progressant en el desenvolupament d’armes, el juny del 2025, els Estats Units van bombardejar les principals instal·lacions nuclears de l’Iran amagades sota terra. Però les massives bombes americanes rebentabúnquers, capaces de penetrar sota terra abans d’explotar, van aconseguir destruir les instal·lacions iranianes, així com matar membres clau de l’agència iraniana de ciència nuclear. Tanmateix, l’Iran encara estava decidit a aconseguir una bomba nuclear i es va posar a treballar per recuperar l’urani enriquit enterrat entre les runes dels seus centres de recerca i per reunir-ne una reserva.

Durant les negociacions del febrer del 2026, el ministre d’Afers Exteriors iranià es va vantar que l’Iran disposava de prou urani enriquit per fabricar onze armes nuclears. Això va ser suficient perquè els Estats Units, amb el suport d’Israel, comencessin una important campanya de bombardejos atacant els líders iranians, la Guàrdia Revolucionària Iraniana, les forces aèries i navals iranianes, juntament amb els llocs d’emmagatzematge i llançament de la gran varietat de míssils balístics, drons i coets de l’Iran. L’Iran va respondre disparant míssils i drons contra Israel, les bases americanes a la regió i les nacions àrabs del Golf Pèrsic. Es va produir una important campanya aèria militar que, amb alguns altos el foc, encara està en curs. L’objectiu dels Estats Units és clar: l’Iran no tindrà capacitat nuclear i lliurarà el seu material nuclear. En el moment d’escriure aquest text, els Estats Units i Israel tenen l’avantatge. Els nord-americans i els israelians van aconseguir obtenir la plena superioritat aèria sobre l’Iran des del principi i han dut a terme milers de sortides altament destructives contra les forces armades iranianes i els seus líders amb poques pèrdues. El comandament i el control militar iranià estan paralitzats i la capacitat de resposta de l’Iran ha estat molt limitada. De gran preocupació per a Europa és el tancament de l’estret d’Ormuz, a través del qual flueix una gran part del subministrament mundial de petroli.

Certament, és per a l’interès d’Europa assegurar-se que l’Iran mai aconsegueixi armes nuclears. Un esdeveniment així probablement desencadenaria una guerra nuclear amb l’Iran intentant atacar Israel, i Israel, amb un arsenal considerable d’armes nuclears, responent de la mateixa manera. Aquest tipus d’esdeveniment tindria un efecte molt més gran en l’economia mundial que una aturada temporal del trànsit de petroli del Golf. No es va demanar als aliats de l’OTAN dels Estats Units que hi participessin, però alguns han mostrat una oposició directa a les operacions americanes contra el règim iranià. La Gran Bretanya s’ha mostrat tèbia amb l’operació, però ha permès als Estats Units realitzar operacions des de bases britàniques. Espanya, França i Itàlia van reaccionar prohibint l’ús del seu espai aeri per part de les forces americanes per donar suport a les operacions actuals del Golf. Espanya i Itàlia tenen bases aèries i navals americanes, però els governs nacionals prohibeixen que es facin missions des d’aquestes bases. Això no impedeix seriosament les operacions en curs contra l’Iran, però és un inconvenient que obliga els nord-americans a treballar al marge d’aquests països amb costos operatius addicionals per als Estats Units. Aquestes accions són quelcom que els Estats Units no oblidaran ni hi ha cap manera que la diplomàcia pugui passar per alt. En resum, nacions com Espanya, França i Itàlia ara seran considerades, amb raó, com a aliats poc fiables.

D’altra banda, altres aliats han donat força suport a les forces i operacions nord-americanes, i això mitiga les accions dels reticents aliats europeus. Grècia ha donat suport a les operacions nord-americanes al Golf. Romania, per vot del Parlament, ha permès que les forces nord-americanes organitzin operacions aèries a l’Orient Mitjà des de les seves bases. Els aliats de l’OTAN de l’Europa de l’Est tenen una visió molt diferent de la seguretat europea que els europeus occidentals, una esquerda a l’OTAN que ha estat molt evident des que els europeus de l’Est van ser admesos a l’OTAN. Molt més conscients de l’amenaça que Rússia representa per a ells, donarien la benvinguda a les forces nord-americanes al seu territori i els permetrien operar sense restriccions per la senzilla raó que tot estacionant-les al seu territori serien un element dissuasiu definitiu per a qualsevol acció agressiva en contra seva; aquestes accions impliquen directament els Estats Units.

En un discurs al Reagan Center el 6 de desembre de 2025, el secretari de Guerra dels Estats Units, Pete Hegseth, va exposar la nova estratègia nacional americana per a la comunitat de defensa. Va afirmar sense embuts que els aliats que compleixin els seus objectius de despesa en defensa i treballin estretament amb els Estats Units com a socis seran tractats de manera diferent que altres aliats. «Els aliats modèlics que facin un pas endavant, com Israel, Corea del Sud, Polònia, cada cop més Alemanya, els països bàltics i altres, rebran el nostre favor especial. Els aliats que no ho facin, els aliats que encara no aconsegueixin fer la seva part per a la defensa col·lectiva, s’enfrontaran a conseqüències. Al president Trump, per a mi té sentit, li agrada ajudar els països que s’ajuden a si mateixos, i nosaltres sentim el mateix. Aquesta és la naturalesa de les associacions més que no pas de les dependències. És el que devem als nostres amics i, el més important, el que devem al poble americà.»

Actualment hi ha molta gent als Estats Units que qüestiona el valor de l’OTAN, però els EUA han pagat constantment la major part de la factura de la seguretat d’Europa. Tanmateix, no hi ha cap perill real que els Estats Units abandonin l’aliança. D’altra banda, ara mateix hi ha una reavaluació important a Washington sobre el futur del compromís militar americà amb Europa. Des que es van unir a l’Aliança, els europeus de l’Est han actualitzat la seva infraestructura militar d’acord amb el seu estàndard, cosa que facilita que les forces americanes utilitzin bases de l’Europa de l’Est. Gran part del sistema de bases i la infraestructura actual existeixen per donar suport a l’OTAN de la Guerra Freda, quan existia el Pacte de Varsòvia i la frontera entre l’OTAN i el Pacte de Varsòvia passava pel centre d’Alemanya. Els EUA actualment mantenen la 173a Brigada Aerotransportada com a força de reacció ràpida a Aviano, al nord d’Itàlia. Francament, Polònia o Lituània serien un lloc molt millor per estacionar tropes terrestres americanes, ja que hi ha un accés molt més adequat a grans zones d’entrenament en aquests països. Durant l’actual conflicte amb l’Iran, la base naval de l’OTAN a la badia de Suda, a Creta, ha vist un augment important de l’activitat naval nord-americana, i Grècia seria una millor base per a operacions a la Mediterrània o a l’Orient Mitjà que Espanya o Itàlia. Romania és una ubicació excel·lent per a bases aèries americanes i hi ha molt d’espai per a la seva expansió.

Així doncs, en un futur proper, s’espera que una gran part de les forces nord-americanes actualment compromeses amb Europa es traslladin a Grècia (per a operacions navals), Romania (per a operacions aèries i navals) i a Polònia i Lituània (per a forces terrestres i aèries). En benefici de la seva pròpia seguretat addicional, els europeus de l’Est estarien disposats a pagar una gran part del cost de la construcció de la infraestructura per donar suport a les forces nord-americanes. Pel que fa a les associacions i els contractes de producció de defensa, cal tornar a esperar que els aliats modèlics tinguin preferència enfront dels aliats poc fiables, que seran relegats a la cua. Amb l’èmfasi de desplegar un gran nombre de drons i sistemes antiaeris en el combat modern, les empreses de l’Europa de l’Est serien les principals guanyadores en l’esforç per obtenir una part de l’augment de la despesa en defensa dels Estats Units.

De vegades, esdeveniments nefastos, com el conflicte amb l’Iran, condueixen a importants reformes de defensa i millores positives. Reorganitzar les forces nord-americanes compromeses amb l’OTAN i traslladar-ne la major part cap a l’Est és un moviment que fa temps que s’hauria de fer. Aquest moviment té sentit tant geogràfic com geopolític. Desplaçarà el centre de gravetat de l’OTAN cap a les nacions més compromeses a dissuadir Rússia i mantenir vincles estrets amb els Estats Units. Això no són bones notícies per als europeus occidentals, però, a la llarga, ajudarà a reorientar l’OTAN i a fer que l’aliança sigui més efectiva.

Traducció: Pol Molas i Cañís.

La base industrial de defensa i la crisi americana