Introducció

La posició geoestratègica del territori nacional eslovè, on històricament han viscut els eslovens, així com del territori de l’actual República d’Eslovènia, es caracteritza per la intersecció de les àrees geoestratègiques i geopolítiques de l’Europa central, l’Europa del Sud i la Mediterrània. Com a resultat, el territori eslovè va ser escenari de la confrontació i el posterior xoc militar de tres sistemes totalitaris —feixista, nazi i comunista— a finals del segle xix i al llarg del segle xx. Cadascun d’aquests sistemes, a la seva manera, però amb plantejaments similars, pretenia incorporar el territori nacional eslovè als seus projectes per assolir els seus objectius estratègics sense obtenir el consentiment democràtic del poble eslovè.

Per tant, malgrat la nostra llarga història nacional, la lluita dels eslovens per l’estatalitat i la democràcia no va acabar fins al 1991, quan es va superar l’últim sistema totalitari, el comunisme, que havia controlat la societat eslovena durant tota la segona meitat del segle xx. Els factors que van contribuir a la independència d’Eslovènia el 1991 inclouen unes circumstàncies estratègiques favorables en la política internacional; la maduresa d’una convicció general a Eslovènia que calia aprofitar l’oportunitat històrica d’assolir la independència; i la unitat d’acció de les figures clau del procés d’independència, que van ser capaces d’establir un equilibri militar en els enfrontaments amb l’Exèrcit Popular Iugoslau (JNA) i d’aconseguir la pau mitjançant negociacions dures amb la Comunitat Europea sense renunciar a l’objectiu estratègic fonamental: un estat independent i democràtic.

A continuació es presenta una visió general dels fets històrics clau que van conduir a la creació de les forces armades de la República d’Eslovènia independent i democràtica —les forces armades eslovenes— els anys 1990-1991.

Regiments eslovens

L’organització militar d’Àustria-Hongria en entrar a la Primera Guerra Mundial es basava en una reforma de les forces armades durant la formació de la monarquia dual el 1886. Després del 1882, tot el territori nacional eslovè, excepte la seva part oriental (la regió de Prekmurje), quedà sota l’autoritat del III Cos d’Àustria Interior, amb seu a Graz. A causa del sistema de reclutament territorial, algunes unitats eren en gran part o majoritàriament eslovenes i, per tant, eren conegudes públicament com a «regiments eslovens». Aquests regiments incloïen: el 17è de Ljubljana, el 87è de Celje, el 97è de Trieste i, parcialment, els regiments d’infanteria 7è de Klagenfurt i 47è de Maribor; el 5è Regiment de Dragons de Gorizia; els batallons d’artilleria d’Ajdovščina i Vipava; els batallons de caçadors 7è i 20è; i els regiments de fusellers de la Guàrdia Nacional 26è i 27è, aquest darrer rebatejat el 1906 com a 2n Regiment de Fusellers de Muntanya amb l’objectiu de defensar la regió del Posočje.

Durant la mobilització del juliol del 1914, entre 30.000 i 35.000 reclutes van ser cridats a files des del territori eslovè. El III Cos va ser desplegat al front rus. Estava format per tres divisions compostes per tres brigades, amb un total aproximat de 50.000 homes, dels quals prop del 60 % eren eslovens. El 12 d’agost de 1914, la majoria de les unitats van partir cap a Galítzia, on el cos es va concentrar el 20 d’agost de 1914. Les unitats van ser desplegades immediatament al camp de batalla, ja que l’ofensiva general per capturar territori rus a Polònia va començar el 23 d’agost. Com que l’exèrcit rus també va atacar al mateix temps, es va desencadenar una gran batalla en un front de 300 km d’amplada entre els rius Vístula i Dnièster. Les unitats eslovenes van patir grans pèrdues en el seu primer enfrontament amb l’adversari, prop de Majdan Gołogórski, el 26 d’agost. El 17è Regiment d’Infanteria va perdre la meitat dels seus efectius, més de 2.000 soldats.

El 26 d’abril de 1915, Itàlia va signar el tractat secret de Londres amb l’Entesa, segons el qual se li prometia la part occidental del territori nacional eslovè (la regió del Primorska) en cas de victòria sobre les Potències Centrals. Això va obrir un nou front de batalla en territori eslovè: el front de l’Isonzo (Soča). El front s’estenia des de la muntanya de Rombon (2.208 m) al nord fins a la desembocadura del riu Isonzo (Soča) al golf de Trieste, amb una longitud total de més de 90 quilòmetres. Itàlia va llançar onze ofensives, amb èxits modestos i grans pèrdues en ambdós bàndols. El 24 d’octubre de 1917, però, les tropes austrohongareses i alemanyes van iniciar la 12a batalla de l’Isonzo, també coneguda com el «miracle de Caporetto/Kobarid», en què van aconseguir trencar el front italià entre Bovec i Tolmin, fet que va provocar l’esfondrament de tot el front italià entre Suïssa i el golf de Trieste i va obligar l’exèrcit italià a retirar-se fins al riu Piave.

El general Rudolf Maister i el primer exèrcit eslovè

A la tardor del 1918, una atmosfera revolucionària es va estendre per tot Europa. El final de la guerra va comportar la deposició de tres dinasties, entre les quals hi havia la dels Habsburg alemanys-austríacs, que havia caracteritzat la regió eslovena al llarg dels segles. A les terres eslovenes va sorgir un nou estat dels eslaus del sud, conegut com a Regne de Iugoslàvia a partir del 1929, governat per la dinastia sèrbia dels Karađorđević. El territori nacional eslovè va quedar dins de l’àrea d’interès dels seus veïns. Itàlia va fer complir les disposicions del tractat de Londres i, basant-se en el tractat de Rapallo del 1920, va ocupar una tercera part del territori nacional eslovè a l’oest (la regió del Primorska).

A finals d’octubre i a principis de novembre del 1918, la situació al nord es va tornar molt complicada, ja que dos estats emergents, l’estat dels eslaus del sud i l’Àustria alemanya, competien pel control dels territoris de la Baixa Estíria, inclosa la seva ciutat més gran, Maribor, i Caríntia. El major Rudolf Maister, comandant del 26è districte de l’Exèrcit Negre a Maribor, defensava una política més decidida envers l’element alemany. L’1 de novembre, en una reunió de comandants austroalemanys, es va declarar comandant militar de l’estat eslau del sud a la ciutat. Mitjançant una crida personal, va atraure les primeres unitats militars a la seva causa, que va utilitzar per prendre el control de la majoria de casernes i punts estratègics de la ciutat. El mateix dia, va emetre una ordre que regulava la seva autoritat militar i que intervenia de manera fonamental en l’organització militar a la ciutat i a la regió. El Consell Nacional Iugoslau el va nomenar general i li va confiar el comandament militar de la Baixa Estíria. En prendre el control del poder militar a la ciutat, va impedir una intervenció militar de les unitats austroalemanyes.

Al mateix temps, les autoritats civils van ordenar l’organització d’un exèrcit nacional eslovè basat en el principi territorial austrohongarès existent. Maister va esdevenir el comandant del quarter general de la Baixa Estíria i va ordenar la mobilització a la seva àrea de responsabilitat. A mesura que la monarquia s’esfondrava, l’Ajuntament alemany de Maribor va establir la Schutzwehr alemanya (la «Guàrdia Verda») en un intent de fer per als alemanys el que Maister volia fer per als eslovens. Això significava que només era qüestió de temps que es produís un enfrontament, o, més aviat, que algú fes un moviment decisiu. Un cop més, va ser Maister qui ho va fer. El gran nombre de tropes que havia mobilitzat, la formació d’unitats militars i la seva bona disposició per tota la ciutat i els seus voltants, un pla detallat i, finalment, però no menys important, el relatiu consens polític, van preparar el camí per al desarmament de la Schutzwehr, que va començar a les quatre del matí del 23 de novembre de 1918. L’acció es va dur a terme en 47 minuts, precisament segons el previst i sense incidents importants. El desarmament de la Schutzwehr va ser la segona gran victòria de Maister sobre els alemanys en la lluita per Maribor. Després de desarmar la guàrdia alemanya, Maister va utilitzar l’exèrcit per ocupar el territori des de Spielfeld/Špilje fins a Radgona com a frontera ètnica entre les nacions eslovena i alemanya, delineant la frontera nord del nou estat, que posteriorment es va confirmar a la conferència de pau.

A Caríntia, les operacions militars de les unitats militars eslovenes i, més tard, iugoslaves no van tenir èxit i, després d’un plebiscit l’octubre del 1920, el territori nacional eslovè va passar a formar part de la República d’Àustria.

D’acord amb el tractat de pau entre els aliats i Hongria, però, el territori nacional eslovè a l’est (la regió de Prekmurje) va ser annexionat al regne eslau del sud el 1919.

Guerra civil durant la Segona Guerra Mundial

La Segona Guerra Mundial a la zona eslovena va ser primer una operació militar a curt termini i, més tard, una ocupació que va implicar l’annexió del territori eslovè pels estats ocupants. Durant tot el temps, però, també hi va haver una extensa resistència armada de tipus guerriller; un enfrontament entre el moviment partisà revolucionari, comunista i eslovè i les seves formacions internes oposades; i ocasionals grans operacions militars dutes a terme per les forces d’ocupació o la resistència partisana. Els civils, inclosos els que no participaven en estructures de resistència o organitzacions antipartisanes, van ser víctimes de formes generalitzades i diverses de violència.

La importància estratègica militar del territori eslovè va ser més evident al final de la guerra amb la presència de fins a quatre forces armades i un total de vuit exèrcits de campanya (quatre de iugoslaus, dos de soviètics, un de búlgar i un de britànic), a més de l’alemany en retirada. No obstant això, les dues formacions militars en què els eslovens van servir durant la Segona Guerra Mundial van ser abolides. Les unitats partisanes eslovenes van ser dissoltes o incorporades a les formacions del JNA, mentre que la gran majoria dels membres de la Guàrdia Nacional Eslovena i de l’Exèrcit Nacional Eslovè van ser executats extrajudicialment pels seus oponents polítics després de ser retornats per la força a la seva pàtria.

Malgrat unes expectatives diferents i més grans, l’establiment de la República Eslovena com a entitat federal dins de la Iugoslàvia comunista i l’annexió de la part occidental del territori nacional eslovè (la regió de Primorska) van significar que els objectius estratègics nacionals es van assolir en gran mesura. No obstant això, el final de la guerra va significar en realitat l’alliberament només per a una part de la nació eslovena: la part que estava al bàndol guanyador de la guerra civil. Sobretot, el final de la guerra no va significar la fi del Govern totalitari. Aquest Govern ja no pertanyia a una potència ocupant, ni tampoc era imposat pels tancs soviètics, com passava en altres llocs de l’Europa de l’Est; era domèstic, i, per tant, no podem parlar de llibertat completa després de l’alliberament.

La Iugoslàvia comunista

L’atac de la Unió Soviètica a Txecoslovàquia el 1968 també va causar canvis en la manera com s’organitzaven les forces armades a Iugoslàvia, ja que va desencadenar una sèrie d’especulacions en cercles militars sobre si un exèrcit centralitzat com l’Exèrcit Popular de Iugoslàvia (JNA) era capaç d’aturar un atacant. Per tant, la nova legislació federal va transferir part dels poders de defensa a les repúbliques, que van establir els seus propis estats majors de defensa territorial. Segons la nova doctrina de guerra, el JNA interceptaria els primers atacs enemics per tal de contenir l’enemic i crear les condicions per posar tot el país en peu de guerra. Mentrestant, les forces de Defensa Territorial no abandonarien els seus territoris encara que estiguessin ocupats per l’enemic. Es va establir l’Estat Major Principal eslovè, juntament amb estats majors de districte subordinats i comandaments d’unitats que consistien en destacaments de batalló i companyia. Malgrat el seu alt nivell d’experiència i el seu caràcter eslovè, la Defensa Territorial era una part integral del sistema totalitari eslovè i iugoslau, ja que els seus conceptes operatius van ser adoptats i supervisats per la Comissió General de Defensa Popular del Comitè Central de la Lliga de Comunistes d’Eslovènia.

La Defensa Territorial de la República d’Eslovènia i la guerra per defensar la sobirania nacional

Als processos democràtics que van començar a Eslovènia a finals dels anys vuitanta, s’hi va oposar fortament la direcció militar de les forces armades, que havia consistit en l’Exèrcit Popular de Iugoslàvia, com a exèrcit federal, i les Forces de Defensa Territorial de les repúbliques individuals des del 1985. Formalment, el comandament suprem sobre aquestes forces el tenia la Presidència de Iugoslàvia, però en realitat estaven controlades per la direcció conservadora de l’exèrcit federal, que s’oposava al canvi democràtic.

Després de les primeres eleccions democràtiques de la història de la nació eslovena i el nomenament del primer Govern eslovè elegit democràticament l’abril i el maig del 1990, la presidència federal va ordenar el desarmament de les unitats de Defensa Territorial eslovena. Per tal de salvaguardar les accions de l’estat eslovè emergent a través de mitjans militars, es van establir primer nuclis de resistència militar, seguits de l’exèrcit eslovè, que va prendre la seva forma final en l’Estructura de Maniobra de la Defensa Nacional. Això va significar l’establiment d’una organització armada especial que, amb el suport estret de la unitat d’operacions especials i unitats especialitzades de la Policia Eslovena, va poder protegir Eslovènia de qualsevol atac sorpresa de l’Exèrcit Popular Iugoslau menys de tres mesos després del desarmament de la Defensa Territorial eslovena. Per tant, l’Estructura de Maniobra s’ha de considerar en el context dels preparatius per defensar el territori eslovè i el nou estat independent i sobirà. Era una organització única que havia d’actuar com a força armada del poble eslovè en preparació per a la guerra d’independència durant el període en què s’abolia la Defensa Territorial alineada amb el Partit i s’establien les forces armades de la nova Eslovènia democràtica. Això va significar una redefinició completa del concepte operatiu i del lideratge de les forces armades eslovenes.

En adoptar esmenes a la Constitució eslovena, també es van complir les condicions legals formals per recuperar el comandament de tota la Defensa Territorial de la República d’Eslovènia. Malgrat totes les pressions i amenaces del JNA, els preparatius per a un conflicte armat inevitable van continuar. El març del 1991, la Presidència de la República d’Eslovènia va establir la Coordinació Republicana, que va funcionar com a òrgan de coordinació operativa d’emergència. Això va significar l’establiment d’una entitat, un quarter general suprem, que coordinava tots els preparatius de defensa per a la independència eslovena i dirigia totes les operacions militars de la Defensa Territorial, la policia i la defensa civil durant la guerra. Va ser dirigida pels ministres de l’Interior i de Defensa, Igor Bavčar i Janez Janša.

Les unitats i els comandaments del JNA van començar la seva agressió contra Eslovènia els dies 26 i 27 de juny de 1991 des de les zones del cos d’exèrcit subordinades al 5è Districte Militar de Zagreb. A Eslovènia, el JNA tenia entre 20.000 i 25.000 soldats, uns 250 tancs pertanyents al component actiu i uns altres 100 tancs portats a Eslovènia des de Croàcia, així com uns 300 vehicles blindats per a diversos propòsits. A l’inici dels combats, hi havia aproximadament 90 avions i 50 helicòpters en quatre aeroports (Cerklje, Maribor, Brnik i Portorož).

Oficials de la Defensa Territorial de la República d’Eslovènia aixequen la nova bandera nacional, a la cerimònia que commemora la proclamació de la República independent i democràtica d’Eslovènia, a la plaça de la República, el 26 de juny de 1991.

La Defensa Territorial Eslovena constava d’una brigada de protecció i set seus regionals, que estaven dividides en 26 seus d’àrea. Fins a 15.000 homes s’hi van comprometre el primer dia de combats, i un total de 35.100 durant tota la guerra. Els membres de la Defensa Territorial estaven armats amb armes d’infanteria, armes de suport, armes antitanc i artilleria lleugera utilitzada per a la defensa antiaèria. A més, les armes confiscades del JNA es van incorporar a l’arsenal de la Defensa Territorial, cosa que va permetre la formació de noves unitats, com ara companyies de tancs i bateries antiaèries. Les unitats de policia eslovena, que van tenir un paper extremament important i sovint crucial en els enfrontaments, tenien 7.100 efectius. Com a part de les operacions de combat i fora seu, els membres de la defensa civil van dur a terme metòdicament i sistemàtica la contramobilitat, van establir bloquejos de carreteres i van tallar l’electricitat, l’aigua i el gas a les unitats del JNA, alhora que proporcionaven transport i subministraments a les forces de defensa eslovenes.

El JNA havia planejat dur a terme la seva operació militar contra Eslovènia amb una relativa rapidesa i sense grans complicacions. El seu atac no va ser una sorpresa particular, ja que s’havia anticipat constantment. El que sí que era possible era una sorpresa tàctica i operacional, ja que no estava del tot clar quan i on tindria lloc l’agressió. A causa de les mesures preses abans de declarar la independència i la sobirania, les Forces de Defensa Eslovenes estaven pràcticament formades i, per tant, van poder contrarestar la part contrària completament descarregades i en igualtat de condicions en les primeres etapes de la guerra.

Tal com va escriure el ministre Janša, les principals raons de la victòria d’Eslovènia a la guerra van ser: «un objectiu polític clar, amb el suport de la unitat nacional i els resultats del plebiscit; no vam subestimar el nostre oponent, però l’oponent ens va subestimar; les nostres unitats eren homogènies i motivades, mentre que la majoria de les unitats de l’oponent no ho eren; vam dur a terme la majoria dels preparatius necessaris i possibles per a la defensa de manera oportuna; teníem bona informació sobre el nostre oponent; vam neutralitzar la superioritat dels oponents en armes i nombre, tot limitant la seva maniobra; un enfocament humà que evitava baixes a banda i banda, un tracte no discriminatori de les baixes i unes activitats de propaganda reeixides van motivar les unitats enemigues a rendir-se; nombroses accions individuals reeixides per part de les unitats de Defensa Territorial i policial des del primer dia de la guerra van enfortir el poder de la Defensa Territorial i van augmentar la moral de la població militar i civil; una defensa civil ben organitzada va dur a terme una contramobilitat per compensar la manca d’armes pesades; el subministrament de la població va funcionar gairebé sense interrupcions malgrat la guerra; totes les branques del Govern, excepte el poder judicial, van funcionar eficaçment; i el nou estat va funcionar satisfactòriament».

Les forces armades de la República d’Eslovènia

La sortida de l’últim soldat ocupant del JNA del territori eslovè l’octubre del 1991 va marcar l’inici de la transformació de les forces de defensa eslovenes, d’un establiment en temps de guerra a un establiment en temps de pau, i d’una força de reserva a un exèrcit de reclutes amb un nucli professional. L’opinió predominant al país era que una defensa reeixida i eficaç del país només era possible mitjançant una estreta integració en l’aliança de defensa més forta: l’OTAN. Eslovènia va esdevenir membre de l’Aliança de l’Atlàntic Nord el 2004.

Traducció: Pol Molas i Cañís.

Referències bibliogràfiques

Biščak, Jože (ed.). 30 Years of Slovenia's Independence. Nova obzorja, 2021.

Janša, Janez. Premiki (Manoeuvres). Mladinska knjiga, 1992.

Kladnik, Tomaž (ed.). Vojaška obramba Slovenije 1990-1991 ('The Military Defence of Slovenia 1990-1991'). Defensor, 2011.

– Zadišalo je po slovenski vojski ('The Stirrings of a Slovenian Military'). Nova obzorja, 2021.

Fites històriques en la formació de les forces armades de la República d’Eslovènia