Introducció

La caiguda del Mur de Berlín i el posterior col·lapse de la Unió Soviètica no tan sols van marcar el final d’un ordre mundial bipolar, sinó que també van submergir la República Federal d’Alemanya en una profunda paradoxa en matèria de seguretat. Tot i que el país reunificat va recuperar la plena sobirania, la Bundeswehr va perdre simultàniament la seva antiga raó de ser com a «exèrcit de primera línia» de l’OTAN. En la percepció col·lectiva dels anys noranta, l’era de les grans guerres convencionals a Europa semblava definitivament superada; es creia que el país estava envoltat només d’amics. Aquesta etapa del dividend de pau va comportar que la política de defensa a Alemanya es veiés principalment sota el prisma de l’estalvi de costos i la reducció de personal. Sota la pressió de nous desafiaments globals, la Bundeswehr es va transformar d’un exèrcit massiu orientat a la defensa nacional en una força especialitzada d’intervenció per a la gestió de crisis internacionals.

Tanmateix, la idea que la dissuasió militar era un vestigi del segle xx es va demostrar, com a molt tard, amb l’annexió il·legal de Crimea el 2014 i l’atac a gran escala de Rússia contra Ucraïna el febrer del 2022, com un error tràgic. El Zeitenwende proclamat pel canceller Olaf Scholz marca l’intent d’una correcció de rumb radical. Aquest assaig planteja la qüestió central: Alemanya està retornant realment de manera sostenible a una estratègia de dissuasió o es tracta només d’una millora material sense un canvi cultural profund? D’aquesta manera, es traça l’arc des de la difícil integració de l’Exèrcit Popular Nacional (Nationale Volksarmee - NVA) a la Bundeswehr, passant per l’experiència formativa de les missions «fora de l’àrea», fins a l’actual realineament. Cal analitzar com la càrrega històrica i la cultura estratègica específica alemanya influeixen en la capacitat d’acció actual de la República Federal.

Dos exèrcits, un sol país

Abans de la reunificació, la política de seguretat alemanya i, per tant, la Bundeswehr, estaven definides per un principi clar: pau en llibertat. Gairebé tots els partits i governs hi donaven suport. L’amenaça era igualment clara: la defensa d’Alemanya davant un possible atac del Pacte de Varsòvia. És a dir, es volia estar preparat per combatre per tal de no fer-ho. Des de l’adhesió a l’OTAN fins al debat sobre els míssils Pershing, la dissuasió era un instrument inevitable per garantir la pau i la llibertat. En l’àmbit domèstic, el debat no era si la dissuasió era necessària; més aviat, l’argument central era el com. Només a finals dels anys vuitanta, amb el col·lapse imminent del bloc soviètic, van sorgir veus que en qüestionaven la rellevància.

Després de la caiguda del Mur, va seguir la reunificació, i amb la reunificació va arribar una tasca nova i única en l’àmbit internacional. La Bundeswehr es va enfrontar al repte d’haver d’integrar parts de l’NVA a la Bundeswehr. Això va anar acompanyat simultàniament d’un acomiadament massiu d’antics soldats de l’NVA. Però, com es fusionen dos exèrcits correctament? Com es gestionen les diferències ideològiques? Com es converteixen els educadors polítics de l’NVA en el ciutadà d’uniforme de la Bundeswehr? Aquestes i moltes més preguntes havien de ser abordades pels líders de la Bundeswehr.

La dissolució de l’NVA va començar el 3 d’octubre de 1990. Amb efecte immediat, tots els soldats i oficials més grans de cinquanta-cinc anys van ser llicenciats. A més, es van llicenciar tots els almiralls, generals i tot el personal femení. La conseqüència per als oficials va ser de facto que essencialment tots els militars amb el rang de tinent coronel o superior van ser destituïts. Immediatament va caldre una ràpida reducció de la força de les tropes; al cap i a la fi, el Tractat d’Unificació prescrivia que la Bundeswehr podia tenir una força màxima de 370.000 soldats el 1994. Per crear l’Exèrcit de la Unitat en aquest curt període de temps, es van destituir diversos milers de soldats. El Govern de Bonn va acordar que 20.000 dels 88.797 soldats de l’NVA d’aleshores s’integrarien a la Bundeswehr. Durant els anys següents, però, aquest nombre es va reduir encara més. El 2002, la Bundeswehr encara tenia gairebé 250.000 soldats, dels quals al voltant del 5 % provenien de l’antic NVA. El 2006, probablement no quedaven ni 800 soldats que haguessin servit originalment a l’NVA.

Però no tan sols el personal havia de ser absorbit o acomiadat. En particular, el material que la Bundeswehr havia heretat de l’NVA també havia de ser integrat d’alguna manera, venut o desballestat. Això va conduir en part a estranyes formes mixtes de material de l’OTAN i soviètic. Mentre que el Ministeri de Defensa de Bonn va decidir ràpidament que l’arma estàndard de l’NVA s’havia de vendre perquè la munició no era de calibre OTAN, aquest no va ser el cas de manera consistent per a tot el material de la força. Per exemple, l’avió de combat MiG-29 va ser utilitzat per l’Ala de Combat 73 «Steinhoff» prop de Rostock fins al 2004, abans que finalment fos donat de baixa. Una peculiaritat d’aquest període de transició encara es pot trobar en massa a la Bundeswehr avui dia. A principis dels anys noranta, amb la introducció del G36, la Bundeswehr va decidir que la muntura de baioneta de l’arma havia de ser idèntica o compatible amb les de les baionetes del fusell d’assalt kalàixnikov, ja que la Bundeswehr havia heretat milers de baionetes de l’NVA. Aquest exemple també deixa clar que certament no es pot parlar d’una transferència regulada de material de l’NVA a la Bundeswehr. Més aviat, la Bundeswehr, i, per tant, la jove República Federal reunificada, es va fer càrrec de les armes, l’equipament i els vehicles exactament com els va trobar.

Paral·lelament als reptes d’integrar personal i material dels estocs de l’NVA, es va desenvolupar una mena de crisi d’identitat dins de la Bundeswehr i la política de seguretat alemanya. La política exterior pura es va mantenir en gran mesura lliure d’aquesta crisi, ja que va poder pivotar molt ràpidament i centrar-se en la integració pacífica dels veïns europeus (orientals). Malauradament, la política de seguretat i la Bundeswehr no tenien aquest avantatge. Políticament, després de la reunificació, es va iniciar una era de pau, que també va presentar un repte important per a la Bundeswehr.

Fora d’àrea: un rol actiu per a les Forces de Defensa d’Alemanya

Poc després de la reunificació, es va desenvolupar una crisi d’identitat dins de la Bundeswehr i també pel que fa a la política de seguretat alemanya. Després que la imatge general de l’enemic de les dècades passades desaparegués i Alemanya deixés definitivament de ser un «estat de primera línia» de la Guerra Freda, va sorgir la qüestió de les noves tasques i orientacions polítiques de la Bundeswehr i la política de seguretat alemanya. A finals del mil·lenni passat, això va conduir a una consideració més àmplia de com s’havia de definir la Cultura estratègica a Alemanya. En aquest context, es va prestar especial atenció a les connexions que es podien trobar entre la responsabilitat històrica d’Alemanya i la Bundeswehr a la dècada de 1990.

El 1994, l’aparició del document Schäuble-Lamers va atreure breument l’atenció. En aquest document, l’aleshores president del grup parlamentari CDU/CSU (Unió Demòcrata Cristiana d’Alemanya - CDU i Unió Social Cristiana de Baviera - CSU), Wolfgang Schäuble, i el portaveu de política exterior del grup, Karl Lamers, van presentar el concepte Nucli Europa. La idea era que Alemanya i França en particular no tan sols havien de participar en totes les àrees polítiques dins i fora d’Europa, sinó que havien d’actuar de manera comunitària. Tanmateix, aquest concepte encara va trobar un cert rebuig a la dècada de 1990, ja que es va interpretar en part com tenir intencions hegemòniques. Aquesta interpretació hegemònica del concepte contradeia naturalment la població alemanya, que encara estava fortament marcada per les atrocitats de la Segona Guerra Mundial. Per aquesta raó, era clar que s’havia de desenvolupar un altre concepte que no tan sols assignés la responsabilitat principal en un context internacional a Alemanya i França, sinó que preveiés un ampli enfocament comunitari.

El resultat va ser la consideració legalista de l’ordre i la política internacionals. Aquest aspecte va ser posteriorment definit amb freqüència per la política alemanya com un «ordre basat en normes». L’objectiu d’aquest enfocament era frenar les accions militars unilaterals i promoure la cooperació exclusiva en matèria de política de seguretat. L’enfocament d’aquesta aproximació es va centrar principalment en les accions militars i polítiques conjuntes de la Unió Europea (UE), l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE), l’OTAN i les Nacions Unides (ONU). Però fins i tot amb aquesta iniciativa per veure l’ordre internacional, la interconnexió entre la política exterior i la política interior no es podia ignorar completament.

Probablement, el pas polític intern de més abast que va afectar directament la Bundeswehr va ser l’abolició del servei militar obligatori. A començaments de la dècada de 2010, el principi que hi havia al darrere era en realitat força simple. Qualsevol que només estigui envoltat d’amics i no hagi de lluitar per defensar el país no necessita un exèrcit de reclutes. Almenys, aquest sembla que va ser el pensament a principis d’aquest segle. La despesa en defensa alemanya va caure ràpidament a partir de la dècada de 1990 i després es va estancar al voltant de l’1,2-1,3 % del PIB alemany anual. Tanmateix, la despesa decreixent va afectar no tan sols la mateixa Bundeswehr, sinó també la indústria de defensa i seguretat alemanya. Es va produir un canvi estructural important. A causa de la menor despesa i la disminució associada de les comandes, els empresaris es van veure obligats a retallar capacitats i llocs de treball o a deixar de contractar personal. Moltes línies de producció especialitzades es van tancar o reduir al mínim. Com que la Bundeswehr va deixar en gran mesura de ser el principal client, les empreses es van veure obligades a assegurar la seva viabilitat mitjançant un major enfocament en el mercat global, cosa que va crear una dependència permanent de les exportacions i les va situar en un camp de tensió constant amb una política restrictiva d’exportació d’armes alemanya. Paral·lelament a això, va començar un procés de concentració del mercat en unes poques grans corporacions, que va conduir a la desaparició de proveïdors mitjans especialitzats i a un debilitament del poder d’innovació nacional. Aquest desenvolupament va anar flanquejat per una erosió de la competència estatal en contractació pública i una burocratització creixent, que, en l’actual Zeitenwende, ara dificulta enormement l’escalabilitat ràpida de la producció i fa que les necessitats urgents hagin de ser cobertes cada cop més amb compres a l’estranger.

En qualsevol cas, durant els anys de reajustament de la Bundeswehr i fins ben entrada la dècada de 2010, l’orientació alemanya de la política de seguretat va ser en part una funció econòmica força clara. Sempre va ser clar aquí que Alemanya havia establert una estreta aliança entre els interessos de la política de seguretat i els interessos de la política econòmica civil. Això va donar lloc a tres pilars decisius en l’enfocament de la política exterior de la República Federal, que també van tenir efectes directes sobre la Bundeswehr. En primer lloc, el gran mercat de vendes xinès, que una gran part de la indústria alemanya ha obert. Per tant, es pot dir que la creació de valor de les empreses alemanyes es va basar en gran mesura en les vendes xineses i els baixos costos de producció a la Xina. En segon lloc, els subministraments de gas barat de Rússia. Això va permetre que l’economia alemanya cobrís les seves necessitats energètiques a baix cost, fent possible també un augment addicional dels guanys. L’últim aspecte aborda la seguretat d’Europa i Alemanya. Tot i que molts polítics alemanys semblaven força sorpresos després que J. D. Vance pronunciés el seu discurs a la Conferència de Seguretat de Munic 2025, hi havia un aspecte que no era nou per als observadors propers. Fins i tot Obama ja havia assenyalat que Alemanya i Europa havien de gastar més en la seva pròpia defensa. I això em porta al nucli del tercer punt. La República Federal ha permès en gran mesura que la seguretat d’Alemanya recaigui sobre les espatlles financeres, materials i de personal dels EUA.

Tots els aspectes esmentats anteriorment han fet, i encara fan, que la transformació de la Bundeswehr en una força eficient i poderosa —que pugui lluitar per no haver de lluitar— sigui més difícil.

Tornant a la realitat: la Bundeswehr després del Zeitenwende

Des del 2014, l’OTAN ja ha començat a centrar la seva atenció, amb vacil·lació, en les amenaces que representa Rússia. Els països de l’Europa de l’Est, en particular, han ocupat una posició destacada en aquest tema. La República de Polònia s’ha consolidat, amb diferència, com la pionera d’aquesta nova dissuasió contra Rússia. El 2025, Polònia va gastar el 4,12 % del seu producte interior brut en defensa, cosa que la situa gairebé un punt percentual per davant dels EUA en termes de percentatge. En comparació, Espanya només va gastar l’1,28 % del seu PIB en defensa l’any passat, i Alemanya almenys el 2,4 %.

Mentre que l’OTAN havia estat observant una nova amenaça de Rússia des de mitjan 2014, la percepció ja havia augmentat en alguns cercles polítics d’Alemanya, que creien que la República Federal havia d’assumir un paper més fort en la política exterior i de seguretat. Gairebé exactament vint anys després de la publicació del document Schäuble-Lamers i del concepte Nucli Europa associat, l’aleshores president federal Joachim Gauck, l’aleshores ministra de Defensa Ursula von der Leyen i l’aleshores ministre d’Afers Exteriors i actual president federal Frank-Walter Steinmeier van pronunciar els seus discursos a la Conferència de Seguretat de Munic del 2014. Tots tres van emfatitzar que Alemanya havia d’assumir un paper més fort i líder a Europa i al món. En principi, van recollir així una de les idees que corresponen al concepte Nucli Europa. Tanmateix, aquest desig va avançar amb força lentitud. Especialment pel que fa a la Bundeswehr, poc ha canviat.

La raó pot haver estat la situació posterior a Ucraïna. Només unes setmanes després de la Conferència de Seguretat de Munic del 2014, Rússia va annexionar-se Crimea i va començar a donar suport als moviments separatistes del Donbàs amb personal i material. Per a l’OTAN i la República Federal, va començar un llarg procés de repensament. Un procés que probablement va procedir encara més lentament que la participació més forta d’Alemanya en la gestió de crisis i conflictes internacionals, esmentada anteriorment. En molts llocs i en alguns dels documents d’estratègia, la defensa nacional i d’aliança va reaparèixer com a concepte. No obstant això, la gent tendia a mantenir-se allunyada de termes com combat o guerra. Un exemple d’això és el Llibre Blanc de la Bundeswehr del 2016. En un total de 143 pàgines, ni tan sols es menciona que la Bundeswehr ha de ser capaç d’estar més preparada per al combat o que ha de reconstruir la «capacitat de combat» (Kriegstüchtigkeit) o les capacitats per fer la guerra en el sentit de la defensa.

En aquest punt, és important esmentar de nou que la Bundeswehr sempre ha estat com el futbol de la política interna. Sempre era benvinguda quan donava suport en crisis internes, però totes les parts eren força cauteloses pel que fa al suport polític a la Bundeswehr. De vegades, això va arribar tan lluny que l’expresident federal Horst Köhler va dimitir el 2005 perquè el públic alemany va criticar la seva afirmació que Alemanya també hauria de garantir els seus interessos econòmics militarment en una situació inesperada. Per tant, va ser encara més sorprenent quan l’actual ministre de Defensa, Boris Pistorius, va parlar de capacitat de combat (Kriegstüchtigkeit) per primera vegada l’octubre del 2023. En aquell moment, l’ofensiva a gran escala de Rússia a Ucraïna ja feia més d’un any i mig que s’estava duent a terme, i el febrer del 2022, l’aleshores inspector de l’exèrcit, el tinent general Alfons Mais, ja s’havia expressat amb paraules clares i visiblement frustrat per l’estat de l’exèrcit alemany. La seva conclusió en aquell moment era clara. La Bundeswehr estava «més o menys nua» i les «opcions que podíem oferir als polítics per donar suport a l’aliança» eren «extremament limitades».

Els anys 2022 i 2023 en particular també van mostrar que el debat públic va procedir de manera diferent que abans amb Horst Köhler. El comentari d’Alfons Mais a Twitter va ser observat amb sorpresa esgarrifosa per una gran part de la població. Van sorgir preguntes sobre com s’havia pogut produir aquesta situació. D’altra banda, va ser exactament aquest debat el que va enfortir la posició de Pistorius el 2023 i va restablir el terme capacitat de combat (Kriegstüchtigkeit) com a expressió en la política alemanya. En molts àmbits, es veuen paral·lelismes amb la retòrica de la Guerra Freda. En la política alemanya, cada cop se senten més declaracions que essencialment reprenen el contingut de ser capaç de lluitar per no haver de lluitar. Tot i que la població alemanya ja discuteix obertament sobre aquest context, sembla que la política encara no ha arribat completament al discurs de la societat o no vol arribar-hi.

La Bundeswehr sovint és més directa en la seva elecció de paraules. Aquesta pot ser una de les raons per les quals l’adquisició, el rearmament i l’enfortiment de la Bundeswehr han guanyat un impuls massiu durant gairebé dos anys. Això s’aplica, d’una banda, en l’àmbit militar, en què s’està adquirint cada cop més material, especialment en línia amb les experiències de la guerra a Ucraïna. De l’altra, també s’aplica en l’àmbit polític, en què actualment sembla que moltes coses estan canviant. L’estiu del 2025, Alemanya va quedar fortament marcada pel debat sobre el Nou Servei Militar (Neuer Wehrdienst).

Quo vadis Bundeswehr?

Cap a on va, doncs, la Bundeswehr? El ministre federal de Defensa, Boris Pistorius, es va expressar molt clarament sobre això durant la Conferència de Seguretat de Berlín: «L’OTAN ha de ser més europea per poder seguir sent transatlàntica». Grans paraules per a una nació i un exèrcit que només amb dificultat ha assolit l’objectiu del 2 % de l’OTAN en els darrers anys. La gran pregunta ara és: què passa si la pau arriba sorprenentment a Ucraïna, sense preveure salvaguardes per part dels estats occidentals? Alemanya encara estarà preparada i acceptarà els reptes polítics interns que cal retallar la despesa en el sistema social per fer que la Bundeswehr sigui més poderosa i capaç de dissuadir?

La pràctica de la política de seguretat d’Alemanya durant dècades, sovint caracteritzada com l’era del dividend de la pau i la gestió de crisis internacionals, ha deixat una profunda hipoteca per a l’orientació futura de la Bundeswehr. Des del final de la Guerra Freda, la força es va optimitzar constantment per a contingents petits i especialitzats per a desplegaments a l’estranger com ara a l’Afganistan o els Balcans, mentre que la tasca principal de la defensa nacional i de l’Aliança va anar quedant cada cop més relegada a un segon pla. Les implicacions d’aquesta política són greus avui dia, a la llum de la Zeitenwende del 2022, i defineixen l’objectiu per a les properes dècades com una reconstrucció fonamental en lloc d’una mera reforma.

Una herència central de la política anterior és el desgast estructural i material. La fixació en l’eficiència i la logística just-in-time va conduir a una Bundeswehr que sí que era capaç de proporcionar serveis altament professionals en casos específics, però que manca de l’amplitud i la profunditat necessàries. L’orientació futura ha de completar, per tant, el canvi de paradigma d’un exèrcit expedicionari a un exèrcit de defensa. Això significa un allunyament de la gestió anterior de l’escassetat. L’objectiu s’està desplaçant cap a la capacitat de combat (Kriegstüchtigkeit), un terme que marca una nova directriu estratègica sota el ministre de Defensa Pistorius i exigeix una preparació psicològica i material per a una guerra d’alta intensitat a Europa.

Els costos econòmics d’aquest canvi són immensos. El fons especial de 100.000 milions d’euros aprovat el 2022 només es pot entendre com a finançament inicial per tancar les bretxes de tres dècades de finançament insuficient. A llarg termini, la negligència prèvia implica que Alemanya s’ha de preparar per a una despesa en defensa permanentment més alta —més enllà de l’objectiu de l’OTAN del 2 % del PIB—, cosa que implicarà importants batalles distributives en el pressupost federal i debats socials sobre la priorització de la seguretat per sobre de la despesa social.

Estratègicament parlant, la política anterior obliga la Bundeswehr a assumir un nou paper com a columna vertebral de la defensa europea. En el futur, Alemanya ja no podrà actuar només com a diplomàtic del talonari o com a centre logístic, sinó que haurà de ser perceptible com a actor de lideratge militar al centre d’Europa. Això requereix una acceleració massiva dels processos de contractació i una reforma de la burocràcia militar, que durant anys es va retallar per a la minimització de riscos en lloc de la preparació operativa.

El nou objectiu requereix una transformació cultural tant dins de les forces armades com en la societat: la Bundeswehr ha de passar de ser un instrument de gestió de crisis a un actor dissuasiu creïble. Aquest camí és pedregós, ja que exigeix no tan sols nous equips, sinó, sobretot, una nova comprensió de la defensa en un ordre mundial multipolar inestable. L’anterior política de restricció haurà de ser substituïda per una política de força necessària si Alemanya vol mantenir les seves promeses de seguretat en l’aliança en el futur.

Aspirants d’oficials de la Bundeswehr realitzen pràctiques amb arma curta al llegendari camp d’entrenament de Grafenwoehr. Fotografia: Sergent Herbert Roberson

Conclusió

En resum, es pot afirmar que el camí de la Bundeswehr des de la reunificació fins a la Zeitenwende actual representa una metamorfosi sense precedents que ha arribat a un punt d’inflexió crític. Durant tres dècades, Alemanya va mantenir una cultura de la moderació que sovint concebia el poder militar només com un instrument subordinat de la diplomàcia. La integració de l’NVA i els posteriors desplegaments exteriors, com ara a l’Afganistan, han modernitzat la identitat de la força, però, en el procés, la capacitat fonamental per a la defensa nacional i d’aliança a gran escala es va buidar successivament. L’atròfia material i estructural resultant d’anys de manca de finançament demostra avui ser el major obstacle per a una política de dissuasió creïble.

La resposta a la pregunta central de si Alemanya torna a la dissuasió és ambivalent: mentre que el rumb per a un retorn a la capacitat de combat s’ha establert políticament i financerament a través del fons especial, la implementació pràctica a la indústria i a les estructures burocràtiques encara està molt endarrerida. La dissuasió no tan sols es basa en la possessió d’armament, sinó també en la capacitat creïble i la voluntat recognoscible d’utilitzar-lo en una emergència. Aquí, Alemanya arriba als límits de la seva cultura estratègica anterior. L’objectiu futur de la Bundeswehr ha de ser, per tant, conciliar l’eficiència de la gestió de crisis amb la massivitat i l’assertivitat de la defensa clàssica. Només si és possible percebre la Zeitenwende com un procés de defensa de tota la societat, més enllà d’una mera ofensiva d’adquisició, Alemanya podrà fer justícia en el seu nou paper com a columna vertebral militar de la seguretat europea. Des del 2022, el panorama de la indústria de defensa alemanya està canviant i s’està diversificant massivament amb el creixement de les start-ups en l’àmbit de la tecnologia dels drons. El camí de tornada a la dissuasió ha començat, però assolir l’objectiu requereix un llarg alè i una priorització política permanent de la seguretat més enllà de l’actual període legislatiu.

Traducció: Pol Molas i Cañís.

Referències bibliogràfiques

Bickford, A. «Soldiers, Citizens, and the State: East German Army Officers in Post-Unification Germany». Comparative Studies in Society and History, 51(2), 2009, p. 260-287.

Hellmann, G. «Sicherheitspolitik». Handbuch zur deutschen Außenpolitik. VS Verlag für Sozialwissenschaften, 2007, p. 605-617.

Hoffmann, Arthur & K. Longhurst. German strategic culture and the changing role of the Bundeswehr, 1999.

Kleinwächter, L. «Drei Jahrzehnte neue deutsche Außenund Sicherheitspolitik. Bezpieczeństwo». Teoria i Praktyka, 42(1), 2021, p. 19-30.

Loch, T. & M. Rink. «Formen-und Funktionswandel der Bundeswehr in der deutschen Sicherheitsarchitektur seit 1990». Militaergeschichtliche Zeitschrift, 84(2), 2025, p. 305-321.

Lytle, M. A. & T. L. Cockman. «An institutional evolution: The Bundeswehr — a New German army». Defense Analysis, 5(3), 1989, p. 207-220.

Meyer, C. O. «The event-agency-structure framework for explaining continuity and change in foreign and defence policy in Europe: the case of Germany prior to and after the Zeitenwende». Defence Studies, 2025, p. 1-25.

Müller-Brandeck-Bocquet, G. «Deutsche Prioritäten für Europas Außen, Sicherheits und Verteidigungspolitik». Handbuch zur deutschen Europapolitik. Nomos Verlagsgesellschaft mbH & Co. KG, 2016, p. 376-391.

De la unificació al Zeitenwende: el camí de tornada d’Alemanya a la dissuasió?