Ferran II, el déu de la guerra

En iniciar-se el segle xvi, Catalunya, tot i que havia arribat a tenir una influència politicomilitar i comercial desproporcionada a la Mediterrània, era un país amb limitats recursos agropecuaris i amb una població que no arribava al mig milió d'habitants. Des d'un punt de vista militar, els recursos humans estaven condicionats per l'usatge Princeps namque, que únicament obligava al servei d'armes en cas que el territori del país fos atacat. Ferran II, si volia actuar a l'exterior, no tenia més soldats catalans que aquells que pogués pagar. No és estrany, doncs, que aprofités la seva influència a Castella, incerta segons el moment, per mobilitzar recursos humans castellans en favor dels interessos d'Aragó, cosa que s'esdevingué en les guerres italianes. Altrament, Ferran, com Maquiavel, va entendre que els exèrcits del futur els compondrien masses de soldats amb armes de foc.

Ferran tenia una experiència militar empírica, ja que va viure la guerra civil catalana, les guerres remences i la guerra de Successió de Castella (on va viure en pròpia pell l'eficàcia dels espingarders portuguesos). A banda, en les guerres d'Itàlia i de Granada, va assolir formació poliorcètica i pirobalística. A l'ensems, els seus comandants de mar van desenvolupar al límit les possibilitats de les galeres. Ferran va potenciar foneries de canons de bronze (Medina, Màlaga, Perpinyà), i va fer experiments poliorcètics extraordinaris com la fortalesa de Salses, materialitzada per l'enginyer aragonès Francisco Ramírez.

En referència a la guerra terrestre, Ferran va concretar el seu ideari en les ordenances de Tortosa de 1496-1497, que definien una nova tipologia d'exèrcits d'infanteria a partir de companyies de piquers (pica de 24 pams), escuders (espasa i escut) i espingarders i ballesters. La segona ordenança va ser la de Barcelona del 1503, que consagrava la pica llarga i les companyies especialitzades per armes. D'aquestes propostes, hom en pot deduir que Ferran va ser l'inventor dels exèrcits moderns. Fernando González de Córdoba, certament, va ser un bon tàctic, però es va limitar a seguir el guió de Ferran. En qualsevol cas, l'excel·lència catalana quant a cultura militar no va comportar hegemonia política. Castella i França van relegar la poc poblada Corona d'Aragó a una potència de segon ordre.

Altrament, al Catòlic, sovint se li critica la manca de visió geoestratègica en deixar l'aventura americana a mans de Castella. Al respecte, cal destacar que els interessos d'Aragó eren aturar l'agressió turcoislàmica a la Mediterrània (ben evidenciat a Constantinoble el 1453). Els turcs van ocupar i massacrar Òtranto, al sud de la península Itàlica, el 1480, i no era forassenyat considerar que podien arribar a Nàpols i a Roma. Probablement Ferran va entendre que la seva missió era salvar Europa de l'Islam i amb aquest fi va procedir a ocupar Granada i a establir una barrera en la Mediterrània central tot controlant Sardenya, Sicília, Nàpols, Malta i enclavaments nord-africans. En aquest context, el fet que un aventurer (probablement valencià) com Colom descobrís terres llunyanes va ser una anècdota que quedava fora de l'abast de Ferran, el qual, tanmateix, va propiciar la participació catalana en l'expedició colombina del 1493. Tanmateix les possibilitats de la Corona d'Aragó respecte a les noves terres eren gairebé inviables amb els castellans a les Canàries i els portuguesos a les Açores. Ferran, actuant també com a rei de Castella, va intentar mantenir protagonisme, tal com s'evidencià al tractat de Tordesillas, però les seves possibilitats eren limitades. En morir Isabel el 1504, els poders castellans van marginar definitivament les opcions del viejo catalanote respecte als interessos de Castella.

Catalunya i els Habsburg

Carles I esdevingué comte de Barcelona el 1519. Catalunya va passar a formar part de la perifèria de l'imperi atlàntic dels Habsburg que va enfrontar-se a França i que, a la Mediterrània, va continuar la lluita contra els turcs. Catalunya esdevingué escenari d'ambdós enfrontaments i això va exigir un procés de fortificació per establir una frontera marítima i terrestre (Roses, Perpinyà, Eivissa...). Les noves fortificacions com baluards sovint van ser construïdes directament per la corona i els seus enginyers (Calvi, Fratín, Antonelli, Pizaño...). Entre els enginyers de la Corona d'Aragó va destacar Pere Lluís Escrivà, que va construir la fortificació de L'Aquila, als Abruços, una obra precoç amb baluards pentagonals. D'altra banda, la guerra mediterrània va comportar la reorganització a Barcelona d'unes gegantines drassanes per construir galeres, i aquest esforç naval va culminar amb la victòria de Lepant el 1571.

En el context dels segles xvi i xvii, el complex politicomilitar de la Corona d'Aragó es va anar diluint sota la pressió castellana, tot i que Catalunya, amb Mallorca, i València van mantenir la seva especificitat. El context militar català es va caracteritzar per la pervivència de l'usatge Princeps namque que establia que els catalans únicament podien ser mobilitzats si el país era atacat, i això implicava el dret i el deure de tinença d'armes per si calia defensar la terra. A banda, Catalunya disposava d'unitats militars més o menys estables, compostes per soldats contractats. Així, podem detectar una certa continuïtat en terços com el de la Diputació o el de Barcelona, al llarg del segle xvii. També es van articular terços provincials, que agrupaven diferents comarques. Aquest univers d'unitats regulars es complementava amb companyies de milícies pagades, durant el temps que s'estipulés, per institucions i ajuntaments. La composició dels terços era, en teoria, d'uns tres mil combatents ordenats en deu companyies de piquers, arcabussers i mosquetesers. Els terços únicament eren mobilitzats en cas d'atac exterior. De fet, les tensions entre les autoritats constitucionals catalanes i la monarquia hispànica s'originaven per la resistència o negativa catalana a participar en l'esforç de guerra del príncep.

No hi va haver terços catalans lluitant fora de Catalunya, amb excepció dels de Sarriera i Lluís de Queralt, concebuts, a finals del segle xvi, per reciclar bandolers. Un va actuar en la repressió de l'Alpujarra i l'altre a Flandes, on els anomenaven los papagayos (per assenyalar que utilitzaven una llengua estranya). La major part del seus components van desertar.

A banda d'aquesta dimensió regular, hi havia tota una dimensió miliciana. Ja durant el segle xvi i seguint les tradicions medievals, les ciutats mobilitzaven unitats militars a partir de les aportacions dels gremis. Normalment assumien tasques de defensa de la pròpia ciutat o del territori proper, necessàries en temps convulsos: pirateria, bandolerisme, revoltes socials, incursions franceses... Aquestes unitats van rebre diferents denominacions (host, coronelia, trast, coronela...). A finals del segle xvii, les coroneles estaven ben preparades i armades, acostumaven a formar companyies per gremis, disposaven d'armament, practicaven instrucció i, en cas de guerra, podien quedar sotmeses a la justícia militar. Els oficials eren membres del braç militar o ciutadans honrats.

Les organitzacions d'autodefensa es complementaven amb el sometent, que podia establir-se a diferents escales: local, comarcal o nacional, i implicava els habitants d'un territori per un període determinat. Actuava indistintament en desastres naturals, per encalçar malfactors o per fer front a forces armades externes. L'autodefensa també va propiciar accions de fortificació per adaptar-se a contextos pirobalístics i que, en general, van ser executades per personal civil dels llocs implicats sota la direcció d'enginyers.

Temps de miquelets

Els catalans dels segles xvi, xvii i principis del xviii estaven acostumats a posseir, exhibir i fer servir armes, fos quin fos el seu nivell social. Aquest fet, sumat a unes constitucions que impedien la recluta militar, alimentava un imaginari que feia de la possessió d'armes un indicador de llibertat. Totes les limitacions quant a tinença d'armes que van intentar els virreis Habsburg van fracassar. L'afecció a les armes, altrament, potenciava la seva manufactura i les estratègies d'innovació per optimitzar-ne les prestacions. Durant el segle xvi es va desenvolupar a Catalunya i a València un innovador prototipus de pany de sílex, robust i funcional, conegut com a pany de colp, de martellet o xispa (i tardanament denominat miquelet). Aquests panys van potenciar les manufactures armeres, sobretot a Ripoll, que van mantenir tecnologia pròpia i activitat fins a principis del xix. Quan el factor cultural es va sumar al tècnic i, sovint, al motivacional (defensa de la pròpia terra), els catalans esdevingueren uns combatents temibles, tal com testimonien les fonts dels segles xvi, xvii i xviii.

La letalitat dels combatents catalans del període modern està ben representada en l'arquetip dels miquelets: gent coneixedora del territori, equipada amb armament portable tecnològicament avançat. No lluitaven en formació i eren especialment funcionals en emboscades, atacs per sorpresa i marxes ràpides. Eren soldats contractats per les autoritats catalanes, reglats, disciplinats i amb comandaments competents. Durant els segles xvii i xviii esdevingueren un malson per als exèrcits espanyols i francesos. Van aparèixer, amb la denominació d'almogàvers, durant la guerra de Separació, però aviat van ser coneguts com miquelets, nom que potser està relacionat amb sant Miquel, l'arcàngel guerrer.

Al llarg del dos conflictes més rellevants del període modern (separació i successió), les autoritats catalanes també van organitzar unitats convencionals. En la guerra de Separació hi va haver terços catalans, el de Santa Eulàlia i el de la Generalitat van ser dels primers. Després, i en sintonia amb els aliats francesos, es va formar el Batalló Català. En aquest conflicte van tenir protagonisme comandants com Josep de Margarit i Josep d'Ardena. Altrament també va haver-hi reflexió i estudis teòrics, com els de Francesc Barra, Domènec Moradell i Francesc Doms.

Després del tractat dels Pirineus del 1659, les guerres frontereres van continuar i unitats catalanes, convencionals i de miquelets, van lluitar al servei de Lluís XIV o de Carles II. En aquest darrer període del segle xvii es van introduir els fusells amb baioneta, que van substituir mosquets i piques. I és també en aquest moment que els terços catalans de la Diputació i de la ciutat adopten uniformitat. La innovació també es va manifestar en la potenciació d'estudis a partir de successives escoles militars de Barcelona.

La guerra de Successió, entre el 1702 i el 1715, va ser el moment culminant quant a organització militar de la Catalunya moderna. Les institucions catalanes van fer costat al rei Carles III, que va mobilitzar unitats catalanes d'infanteria i cavalleria, organitzades no ja en terços, sinó en regiments. També es van reorganitzar els miquelets com a regiments de fusellers de muntanya i, en general, l'exèrcit va tenir el suport de les coroneles i del sometent. Al seu torn, la Marina catalana va mantenir una eficaç activitat durant la campanya dels anys 1713-1714. Pel que fa a la direcció de les tropes catalanes, destaquen els noms de Basset, Villarroel, Desvalls, Amill. La reina Elisabet de Brunsvic, en absència de Carles, va exercir, amb eficàcia, com a capitana general. Pel que fa a aspectes culturals, en aquest període es consoliden els colors, la divisa, dels uniformes segons els regiments, i a Catalunya dominaran els colors blau i grana. També s'implanten banderes, cerimònies, codis de justícia militar, manuals d'entrenament i música militar.

A l'ombra dels Borbó

La fi de la guerra de Successió va implicar la liquidació del complex polític català i de les seves estructures militars. Es va prohibir la tinença d'armes, i en un primer moment també la producció, que es va reprendre, per abastar els exèrcits reials, amb la denominada Reial Fàbrica d'Armes de Catalunya, que va agrupar els tallers de Ripoll, Igualada i Barcelona. Alhora, es va potenciar la foneria de canons de bronze de Barcelona, que va tenir canoners tan extraordinaris com Pere Ribot. També es van construir grans navilis a les drassanes de Sant Feliu de Guíxols i es va desplegar la formació en enginyeria a partir de l'Acadèmia Militar de Matemàtiques de Barcelona.

Pel que fa a l'exèrcit, es va voler aprofitar l'experiència catalana. Així, la innovació que havien suposat els fusellers de muntanya va continuar amb els regiments catalans d'infanteria lleugera. Tant la corona francesa com l'espanyola van organitzar regiments a partir de soldats professionals catalans. Aquestes unitats d'elit van lluitar en escenaris llunyans: Canadà, nord d'Àfrica, Mèxic, Califòrnia i Alaska.

El 1770, Carles III va provar d'imposar a Catalunya el sistema de quintes, però la iniciativa va provocar, el 1773, una revolta generalitzada que va fer impossible la recluta. Quedava clar que la cultura militar catalana esdevenia incompatible amb la mobilització obligatòria per servir als interessos del rei.

L'experiència dels miquelets també la van aprofitar els Borbó, d'ençà el 1719, per dissenyar unitats contrainsurgència i de caràcter policial: els mossos d'esquadra. Les esquadres van adoptar les tàctiques, l'armament i la manera de fer dels miquelets, i van mantenir els colors blau i grana que havien tipificat nombroses unitats militars catalanes. Altrament aquest model policial fou replicat, a principis del segle xix, en diferents indrets de la Corona (Andalusia, Castella i País Basc), fins i tot adoptant el nom de migueletes, considerat una denominació de prestigi.

El 1793 va començar la Guerra Gran. Les tropes hispanes, amb unitats de miquelets voluntaris, van penetrar el Rosselló, però el 1794 les tropes republicanes les van desbandar i tot seguit van entrar al Principat. Davant la fallida de l'Estat, es va produir un procés d'autoorganització vertiginós. Els caps de corregiment de tot Catalunya, en assemblea permanent, van actuar com un veritable govern. Es va crear ràpidament un cos de voluntaris, els terços de Catalunya, de fet miquelets, que van aturar els francesos. El 22 de juliol de 1795, amb la pau de Basilea, els Borbó van recuperar el control de Catalunya.

La guerra del Francès (1808-1814) es va produir en un moment en el qual l'arrencada manufacturera començava a dibuixar dues Catalunyes. D'una banda, la Barcelona industrial i les ciutats mercantils, i, de l'altra, la Catalunya rural a les comarques interiors. La presència militar francesa es va produir legalment, ja que Josep I va venir amb el suport de les institucions del regne. Tanmateix, sectors de la noblesa i de l'exèrcit, i també liberals patriotes, amb el suport de l'Església es van llançar a la revolta atiats, armats i finançats pel Regne Unit.

A Catalunya, el sector antifrancès, dirigit per una Junta, va tenir el suport militar britànic, i amb unitats militars espanyoles també es van aixecar terços de miquelets i es van convocar sometents. L'exèrcit napoleònic, al seu torn, va crear, a banda i banda dels Pirineus, unitats regulars catalanes (Chasseurs, Régiment de Catalogne) i companyies soltes de miquelets. El regiment Josep Napoleó, amb força efectius catalans, va participar en la invasió de Rússia. L'exèrcit napoleònic va ocupar i mantenir Barcelona sense problemes, va sotmetre Girona i Lleida el 1810, i el 1811 va controlar Tortosa, Tarragona i Montserrat. A l'ensems, el 1810, es va formar un Govern de Catalunya, independent però controlat per l'exèrcit napoleònic. El gener del 1812, Catalunya va ser directament incorporada a França. Els napoleònics van aconseguir pacificar la zona litoral i prelitoral, però mai van poder aconseguir sotmetre la Catalunya interior. Val a dir que els empresaris manufacturers van donar suport al nou règim. El cas més clar va ser el d'Erasme de Gònima, l'empresari tèxtil més rellevant. Al seu torn, el proletariat tampoc va manifestar posicions refractàries als napoleònics. Cal destacar finalment que, en la contesa, la manufactura armera va quedar malmesa i en poc temps les noves tecnologies quant a armes portàtils van acabar de soterrar els tallers catalans.

Derives de l'Antic Règim

Després del tractat de Valençay, el 1814 Ferran VII va restaurar la monarquia absoluta i va derogar la Constitució de Cadis. La major part del nou exèrcit espanyol, forjat en la guerra contra el francès, va respectar el nou monarca i, a canvi, aquest va reconèixer el rang dels comandaments no aristocràtics. Tanmateix, el 1820, la revolta militar va imposar una monarquia constitucional.

El mateix 1820 es va desplegar la Milícia Nacional Voluntària, una força civil paral·lela a l'exèrcit i dependent dels ajuntaments, que estava destinada a mantenir l'ordre i defensar el règim constitucional. La Milícia Nacional solament va poder desplegar-se en moments molt puntuals sota hegemonia progressista o republicana (1820-1823; 1834-1843; 1854-1856; 1868-1874). Al llarg de la seva història, la Milícia va ser coneguda amb noms diversos: Milícia Urbana (1834), Voluntaris de la Llibertat (1869), Voluntaris de la República (1873). A Catalunya, la Milícia Voluntària es va desplegar en els municipis que tenien una economia més dinàmica. Estava formada per petits i mitjans propietaris, menestrals, jornalers i proletaris (segons els moments), sectors interessats en el desenvolupament de transformacions burgeses.

A tot això i des del primer moment, Ferran VII va conspirar per tornar a l'absolutisme. La primavera del 1822, els exiliats reialistes es van insurreccionar a Catalunya, i hi va haver topades sagnants entre reialistes i Milícia Nacional. A la Seu, el 15 d'agost, es va proclamar la Regència d'Urgell, en favor de Ferran VII, i les partides van maldar per unificar-se en l'Exèrcit de la Fe. Davant la situació crítica, es va decidir designar un nou capità general: Espoz i Mina, que, amb l'exèrcit, va ocupar la Seu i va dispersar els revoltats. Tanmateix, els Cent Mil Fills de Sant Lluís, enviats per França, van intervenir per reinstaurar l'absolutisme. A Catalunya, la resistència als invasors, protagonitzada per l'exèrcit i la Milícia Nacional, va ser aferrissada. Barcelona va ser assetjada el 10 de juliol de 1823 i va mantenir la resistència fins al 2 de novembre.

El règim absolutista va perviure fins a la mort de Ferran VII el 1833. Llavors es va obrir un període convuls que va implicar guerres i revolucions, amb les seves opcions militars, que van acompanyar la construcció del projecte d'Espanya com a estat nació. Un dels eixos va ser el del progressisme versus conservadorisme, però l'altre, a Catalunya, va ser nacionalisme versus centralisme.

La burgesia industrial catalana, estructuralment dèbil i sense projecte, no va poder liderar la revolució burgesa a Espanya. Contràriament, els entorns rurals articulats pel carlisme sí que van pugnar per imposar un model d'estat absolutista, però respectuós, amb la tradició catalana. Alhora, les classes populars catalanes, articulades pel progressisme, la maçoneria i el republicanisme, també van pugnar políticament per aconseguir un estat de progrés social respectuós amb la diferència catalana. Per dir-ho d'una altra manera, el projecte centralista transborbònic de construcció d'Espanya com a estat nació va ser impugnat indistintament, i amb les armes a la mà, pel carlisme i pel republicanisme catalans.

L'Estat espanyol va conèixer dues guerres carlines, la primera entre el 1833 i el 1840; i la tercera, entre el 1872 i el 1876. Catalunya, a més a més, hi va sumar la guerra dels Matiners, entre el 1846 i el 1849, i, encara, la miniguerra dels Malcontents o dels Agraviats, del 1827, es pot considerar com a revolta neoabsolutista. A Catalunya, la sedició carlina va ser un mal endèmic que es va perllongar al llarg de cinquanta-dos anys.

Carlins i republicans

La doctrina militar carlina es va manifestar de manera força similar en les diferents guerres. Els moviments s'iniciaven amb partides en els entorns rurals dirigides per cabdills locals, noblesa d'espardenya o capellans, esdevinguts senyors de la guerra en la frontera del bandolerisme, i emparats en la difícil orografia catalana que girava militarment al seu favor. Posteriorment, i amb més força segons els moments, es van anar constituint exèrcits més regulars i amb cadenes de comandament. En aquest sentit, les tropes de Cabrera, organitzades en la primera guerra, o les d'Alfons Carles de Borbó en la tercera, tenien unitats prou reglades, homogènies i uniformades. Pel que fa a les tàctiques, del tot simbiòtiques amb l'orografia catalana, recorden les tradicionals emprades pels miquelets del segle xviii: capacitat de marxa, rapidesa i cops de mà, tot defugint grans enfrontaments a camp obert.

En aquest període, l'exèrcit espanyol va destinar molts efectius a Catalunya per sostenir la guerra contra els carlins, tot i que, en determinats moments, va quedar molt afeblit. Altrament, l'exèrcit, compost majoritàriament per soldats de quinta no catalans i comandaments espanyols, també es va haver d'enfrontar a les classes populars urbanes en les diferents revoltes, i va ser el braç armat del projecte polític de l'oligarquia espanyola quant a construcció d'un estat central i centralista dirigit des de Madrid i en el seu benefici. Va ser també en el context de la primera guerra Carlina que el capità general Manuel Llauder va impulsar l'establiment de torres i punts fortificats per protegir camins i enclavaments geoestratègics.

El contrapunt militar a l'exèrcit espanyol i als exèrcits carlins el va protagonitzar la Milícia Nacional, que en diversos moments va vehicular o ajudar els moviments que perseguien la igualtat social, la llibertat de Catalunya i la democràcia. Les tensions militars entre els tres pols del triangle, Carlins/Exèrcit/Milícies, es van descabdellar en diferents moments amb enfrontaments encreuats de cadascun contra els altres dos. L'estiu del 1835 hi va haver importants avalots urbans contra l'Estat, amb participació de la Milícia Nacional. El general Bassa va ser linxat i l'exèrcit es va haver de posar a la defensiva. El 1836, el Batalló de la Brusa, el 12è Lleuger de la Milícia Nacional, va intentar proclamar, sense èxit, la Constitució del 1812. El 1837 novament alguns batallons de la Milícia Nacional van provar de proclamar la Constitució del 1812. El 1840 l'Ajuntament de Barcelona i la Milícia van iniciar l'enderrocament de la Ciutadella, tot provocant que l'exèrcit reaccionés i desarmés la Milícia. El 1842 esclatà una nova revolta a Barcelona, la ciutat va ser assetjada per l'exèrcit i durament bombardejada des de Montjuïc. El 1843 s'esdevingué una nova i gran revolta revolucionària a Barcelona. L'exèrcit va encerclar la ciutat, que va ser defensada per una nova i brava milícia ciutadana: la Jamància. Finalment, després de tres mesos, l'exèrcit va sufocar la revolta i la Milícia Nacional va ser dissolta, però esdevingué novament activa durant el Bienni Progressista de 1854-1856 i durant el Sexenni Democràtic de 1868-1874.

Cal parar atenció, d'altra banda, a la revolta de les Quintes del 1870, que va esclatar quan el Govern va intentar una lleva massiva de reclutes per a l'exèrcit. Els pobles proletaris del Pla de Barcelona, i especialment Gràcia i Sants, es van insurreccionar i els padrons municipals van ser cremats. L'exèrcit va atacar i es van produir combats violents. La revolta, que acabà amb quaranta-set morts, va ser un referent de resistència popular armada, com l'avalot del 1773 i el del 1909, en contra de la militarització obligatòria dins l'exèrcit espanyol.

Al llarg de la seva existència, la Milícia Nacional a Catalunya recorda la tradició de les forces milicianes que en el seu dia havien articulat les coroneles i el sometent. Durant les guerres carlines lliurades de manera descentralitzada per tot el territori català, la Milícia Nacional va tenir un paper molt important en tant que, des de guarnicions tècnicament fixes, va garantir la defensa de les principals ciutats, entorns propers i vies de comunicació.

Un dels comandants més prestigiats de la Milícia Nacional va ser el general Joan Prim, que va forjar la seva carrera comandant milicians durant la primera guerra Carlina. De fet, era dels pocs militars espanyols amb experiència de combat i sempre va ser considerat amb desconfiança pels militars de l'exèrcit, que, a banda, temien la seva popularitat.

Prim va tenir un paper fonamental en la revolució del 1868, i va defensar una articulació respectuosa de Catalunya amb Espanya. Va desterrar els Borbó i va afavorir el retorn a l'austriacisme propugnant com a rei Amadeu de Savoia, descendent de Carles III, el darrer comte legítim de Barcelona. Prim era un perill per al centralisme espanyol i probablement això va provocar el seu assassinat.

Retrat del general Joan Prim i Prats (1814-1870). Obra d'Eusebi Valldeperes, 1862. Biblioteca Museu Víctor Balaguer.

Cal destacar, d'altra banda, que, amb motiu de la intervenció espanyola al Marroc del 1859, es va crear un Batalló de Voluntaris Catalans, equipat amb una uniformitat inequívocament catalana. La creació del Batalló va ser promoguda per part de Víctor Balaguer, que va donar la idea al general Prim (ambdós francmaçons). La unitat es va formar molt de pressa i, malgrat la migradesa dels seus efectius, aconseguí un notable ressò. Sembla que l'objectiu era netament propagandístic en un moment en el qual Balaguer procedia a donar valor a la història de Catalunya, i els valors del nacionalisme estaven a l'alça en el context de la Renaixença i de l'ascens de la maçoneria catalana. L'experiència dels voluntaris africans es va repetir enviant voluntaris catalans uniformats a Cuba el 1869. Aquesta maniobra es va produir en el context de la Gloriosa i s'ha d'entendre en un moment en el qual Prim estava manegant un canvi de dinastia per replantejar una construcció de l'Estat espanyol que fos compatible amb el desenvolupament de Catalunya.

Pel que fa al context republicà del 1873, val a dir que va coincidir amb la tercera guerra Carlina. L'exèrcit espanyol va quedar dislocat després de la mort del brigadier Cabrinetty en la batalla d'Alpens el 10 de juliol de 1873. Altrament, el 9 de març, Baldomer Lostau i Ildefons Cerdà, amb el suport del Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF) i l'Associació Internacional del Treball (AIT), van proclamar l'Estat Català des de la Diputació de Barcelona, la qual cosa va generar situacions incertes en el camp militar. El desconcert de l'exèrcit espanyol es va suplir amb la construcció d'un exèrcit català propi: els batallons de Guies de la Diputació de Barcelona, que van assumir responsabilitats en la lluita contra els carlins. Tanmateix, amb el reflux revolucionari i els governs conservadors de finals del 1873, es van dissoldre els batallons de Guies i es van integrar als Cossos Francs del capità general el 30 d'octubre de 1873. A finals del 1874 la crisi i l'enfonsament de la República va donar pas a la primera restauració borbònica, que va obrir, en l'àmbit de l'Estat, un parèntesi de conservadorisme i espanyolisme agressiu que s'estengué fins al 1931.

Referències bibliogràfiques

Anguera, Pere. Deu, rei i fam. El primer carlisme a Catalunya. Abadia de Montserrat, 1995.

Belenguer, Ernest. Fernando el Católico. Península, 1999.

Calvó, Juan Luis. Armamentos de munición en las fuerzas armadas españolas. Producción de antecarga, 1700-1873. Juan L. Calvó, editor, 2004.

Cámara, Alicia (coord.). Los ingenieros militares de la monarquía hispánica en los siglos XVII y XVIII. Ministerio de Defensa, 2005.

Cristòfol, P. La fi de la guerra dels Segadors. El setge de Barcelona (1651-1652). La crònica del governador Josep de Margarit i de Biure. El Farell, 2020.

Espino, Antonio. Catalunya durante el reinado de Carlos II. Política y guerra en la frontera catalana, 1679-1697. Universitat Autònoma de Barcelona, 1999.

Estanyol, Vicenç. El pactisme en guerra. L'organització militar catalana als inicis de la guerra de Separació, 1640-1642. Fundació Salvador Vives i Casajuana, 1999.

Güell, Manuel. «Consideracions al voltant de la revolució militar a Catalunya». Pedralbes, núm. 28, 2008, p. 199-224.

Hernàndez-Cardona, F. Xavier. Història militar de Catalunya. Vol. III: La defensa de la terra. Rafael Dalmau, Editor, 2003.

— Història militar de Catalunya. Vol. IV: Temps de revolta. Rafael Dalmau, Editor, 2004.

Martí, Ramon. Cataluña, armería de los Borbones. Las armas y los armeros de Ripoll, Barcelona, Manresa, Igualada de 1714 a 1794. Editorial Salvatella, 2004.

Riart, Francesc; F. Xavier Hernàndez-Cardona. Soldats, guerrers i combatents dels Països Catalans. Rafael Dalmau, Editor, 2014.

Praxi militar catalana. Del Renaixement al segle XIX