1. La infanteria

Entre els segles xiii, xiv i xv, la Corona d'Aragó experimentà una profunda transformació de les seves estructures militars, caracteritzada per la millora dels sistemes de reclutament, una administració més centralitzada i la progressiva professionalització de les tropes. Aquest procés, similar al d'altres territoris europeus, s'inscriu en el context de les grans guerres mediterrànies, especialment en els conflictes a Sicília, Sardenya, Còrsega i Nàpols. En aquest marc, exèrcits i armades reials adoptaren formes contractuals assalariades i consolidaren una organització militar més estable.

Durant alguns regnats, com els de Pere el Cerimoniós (1319-1387) o Alfons el Magnànim (1396-1458), aquest desenvolupament assolí un nivell destacat, amb una gran activitat militar i un augment significatiu del potencial bèl·lic.

Pel que fa a la infanteria, fins a mitjan segle xiv constituïa una part fonamental dels exèrcits europeus. Tanmateix, segons Philippe Contamine, entre finals del segle xiv i inicis del xv, perdé pes en alguns contextos, tot i que posteriorment el recuperà. A mitjan segle xv, els comandaments tornaren a valorar una infanteria nombrosa i qualificada, pel seu menor cost respecte a la cavalleria i la seva adaptabilitat als nous escenaris bèl·lics, en relació amb els canvis sociopolítics de l'Europa baixmedieval.

Malgrat el protagonisme tradicional de la cavalleria, la baixa edat mitjana fou també una etapa de creixement tècnic i quantitatiu de la infanteria. Inicialment basada en obligacions feudals, evolucionà cap a una major especialització i professionalització. A la Corona d'Aragó, aquest procés es produí de manera precoç, amb una infanteria que s'adaptà a les noves formes de guerra i augmentà el seu pes específic com a «hòmens a peu».

Aquesta infanteria no era homogènia ni permanent, sinó que responia a diverses formes de reclutament. Dins el sistema feudal, no hi havia una clara distinció entre paisà i soldat, ja que tot home lliure tenia el dret i el deure de portar armes. Això generava una infanteria gratuïta per a la defensa del territori, però insuficient per a campanyes exteriors. En aquest context, al Principat de Catalunya s'activava l'usatge Princeps namque, una mobilització general d'homes.

L'usatge Princeps namque, tot i ser un servei general a l'exèrcit, només afectava els ciutadans amb «etatem et posse pugnandi». L'eclesiàstic Jaume de Marquilles establia que n'hi havia prou amb un membre per casa —«si enim pater vadit non debet ire filius non emancipatus»— per preservar conreus i negocis, tot i que en situacions extremes també hi podien participar dones i infants. Així mateix, en quedaven exempts malalts, pobres, majors de setanta anys, menors de vint i oficis essencials com forners, batlles o jutges, ja que la seva absència hauria impedit el funcionament normal de la comunitat —«ipsa loca et regimen eorum et persone ibi remanentes non possent comode vivere».

En aquest context, i amb una continuïtat i estatalització de la guerra duta a terme per les monarquies i les grans senyories de l'Occident europeu, la infanteria a la Corona d'Aragó tendí a la professionalització i a l'allunyament del servei gratuït. És a dir, ens trobem davant d'una soldadesca assalariada[1]. Els homes a peu, ballesters i peons, en la documentació contemporània, s'allistaven mitjançant dues classes de procediment. El primer consistia a fer-ho per conestablies i en aquest cas els homes s'agrupaven per contingents més o menys nombrosos que comprenien entre 25 i 60 individus. Així doncs, les tropes a peu, generalment armades a càrrec seu, estaven sota les ordres d'un conestable i la forma més freqüent era que s'acordessin als exèrcits i armades catalanoaragonesos en conestablies ja tancades.

2. La cavalleria

A la Corona d'Aragó, així com en el conjunt de l'Europa baixmedieval occidental, la cavalleria mantingué un paper militar fonamental i continuà essent, des d'un punt de vista quantitatiu, un dels pilars essencials dels exèrcits. Lluny d'una suposada decadència, entre les darreres dècades del segle xiv i la primera meitat del segle xv es produí un increment tant quantitatiu com qualitatiu de la cavalleria pesada. Diversos especialistes coincideixen a assenyalar aquest període com un moment de ressorgiment i màxim prestigi d'aquesta classe militar, coincidint amb el perfeccionament de l'equipament i de les tècniques de combat dels homes d'armes, que esdevingueren una força polivalent capaç de combatre tant a cavall com a peu.

Aquest desenvolupament no es pot entendre sense tenir en compte la importància prèvia de la cavalleria lleugera. Als segles xiii i xiv, especialment en el context de la frontera amb l'Islam peninsular, la cavalleria havia adquirit un paper tàctic destacat. En les regions meridionals de l'Europa occidental, i especialment al Principat de Catalunya, la cavalleria lleugera es consolidà com un element essencial. Des del segle xiv, el monarca disposava d'una guàrdia personal permanent, encara que reduïda, coneguda com a geneta. El cavaller lleuger era també anomenat alforrat, tal com apareix en la crònica de Ramon Muntaner amb referències als «cavallers alforrats a la genètia». En aquest sentit, i seguint Martínez-Ferrando, es pot afirmar que «genet i alforrat volen dir el mateix, un cavaller armat a la lleugera», establint així una clara equivalència conceptual entre ambdós termes.

Malgrat aquest protagonisme de la cavalleria lleugera en períodes anteriors, al llarg del primer terç del segle xv s'observa una revalorització clara de la cavalleria pesada a la Corona d'Aragó, en sintonia amb altres escenaris europeus, especialment els francesos i els italians. Aquest canvi contrasta amb el cas de Castella i evidencia una transformació en les formes de guerra. Tal com indica J. Sáiz, durant la guerra contra Castella (1429-1430) es detecta una presència aclaparadora d'homes d'armes enfront dels combatents a la geneta. A més, el pes de la cavalleria dins dels exèrcits era molt superior al de la infanteria. En termes econòmics, aquesta realitat es reflecteix en el fet que el 89 % de les despeses de la tresoreria reial es destinaven a la contractació de cavalleria pesada, mentre que només un 11 % es dedicava a la infanteria, formada per ballesters, llancers o almogàvers, sovint assignats a guarnicions.

Finalment, l'organització de la cavalleria pesada a la Corona d'Aragó seguia patrons similars als d'altres territoris europeus. Les companyies s'articulaven entorn del lideratge de membres de la noblesa, i les gents d'armes vinculades a la casa reial —nobles, cavallers, donzells i homes d'armes— constituïen el nucli central de les forces. Aquestes estructures proporcionaven una base sòlida sobre la qual el rei o altres nobles podien agrupar i fidelitzar la resta de contingents militars, tot consolidant així un model d'organització eficaç i jerarquitzat.

3. La Marina de Guerra de la Corona d'Aragó

En els inicis de l'expansió mediterrània de la Corona d'Aragó, durant el regnat de Jaume I i després del final de la política occitana amb el desastre de Muret (1213), l'afany bèl·lic i territorial de la Corona s'orientà progressivament cap al domini del seu entorn immediat, amb el mar com a escenari central. Tot i que aquesta inclinació expansionista ja s'insinuava en etapes anteriors, fou durant el regnat de Jaume I quan adquirí una formulació definida i es consolidà la concepció del mar com un espai clau per a l'expansió territorial i el desenvolupament econòmic. Els tractats de Tudilén (1151) i Cazola (1179) evidencien que aquest objectiu ja formava part d'una estratègia a llarg termini dels comtes de Barcelona.

3.1. La política naval

El primer pas en la configuració d'una armada era la decisió política, adoptada pel rei o pel seu consell. Aquestes deliberacions són descrites a les cròniques, com la Gesta Comitum Barchinonensium, tant en relació amb la conquesta de Mallorca com amb la posterior ocupació de València. Paral·lelament, la construcció naval i la contractació de personal especialitzat vinculaven la política naval amb els municipis costaners, inicialment catalans i posteriorment valencians. Alhora, s'activava una complexa maquinària administrativa encarregada de la gestió de recursos i de la logística. Cada campanya presentava una estructura operativa específica, determinada per les circumstàncies del conflicte, cosa que comportava variacions en l'estratègia, el nombre d'embarcacions i els sistemes de reclutament.

El segle xiii fou determinant per a la projecció de la Corona d'Aragó a la Mediterrània occidental. Després d'abandonar l'expansió transpirinenca, Jaume I (1208-1276) dirigí els esforços cap al sud peninsular. Les conquestes de Mallorca, València i Múrcia exigiren la mobilització de forces navals que esdevingueren essencials per a la política expansionista. Aquest procés s'intensificà amb els seus successors, però troba en el seu regnat i en el de Pere el Gran (1240-1285) un moment fundacional.

Les guerres prolongades requerien recursos financers estables per mantenir tropes, subministraments i armament. Francesc Eiximenis, a El Dotzè del Crestià, destacava la necessitat d'una organització acurada: establir el port d'embarcament, proveir-se adequadament i revisar embarcacions i tripulacions. La guerra esdevingué així l'eix de la política naval mediterrània, fet que feu imprescindible el manteniment d'estols capaços d'assegurar el control territorial i les comunicacions entre els diversos regnes.

3.2. L'almirallat i la direcció de la Marina de Guerra

El terme almirall no es documenta a la Corona d'Aragó fins al segle xiii. Abans, el comandament de les flotes era atribuït a figures destacades de la noblesa. El primer nomenament clar d'un almirall data del 1230. El cas de Carròs evidencia una institució encara incipient, probablement influïda per models previs. Posteriorment, nomenaments com els de Pere Bisbal indiquen una consolidació progressiva del càrrec, culminada amb Roger de Llúria sota Pere el Gran, en el context de la guerra de les Vespres Sicilianes: «Dam-vos, [Roger], ab la gràcia de Déus, la verga del almirallat, axí que d'aquí avant siats almirall nostre de tota Cathalunya e del regne de València e de Sicília, e de totes les terres que havem» (Fragment de Ramon Muntaner, Crònica, cap. LXXVI).

3.3. Construcció i tipologies navals

L'activitat marítima es desenvolupava en infraestructures portuàries, la generalització de les quals constituí una novetat del segle xiii. Ports com Barcelona, Cotlliure, Roses, Sant Feliu de Guíxols, Tarragona i Tortosa tingueren un paper clau en la xarxa marítima. La construcció naval requeria grans recursos i sovint combinava tasques de reparació i nova fabricació. La fusta, abundant als territoris de la Corona, era essencial, i s'empraven diferents espècies segons la funció: roure i alzina per a estructures resistents, pi per al folre, i avet o pollancre per a elements específics.

Tant les quatre grans cròniques com l'abundant documentació coetània conservada en els arxius de l'antiga Corona d'Aragó mostren que en els grans estols i armades hi participaren conjunts navals formats per naus grosses, tarides, galeres i nombroses embarcacions menors. Aquest conjunt es pot dividir en tres grans grups segons la seva tipologia i funció.

En primer lloc, destaca la família de les galeres, que constituïren el nucli central de les armades medievals. Eren embarcacions llargues i planes, propulsades per rems i vela llatina, principalment destinades a la guerra. La seva velocitat i la seva maniobrabilitat les feia idònies per al combat, especialment per a la tècnica d'envestida. N'existien diversos tipus, com la galera sòtil, la bastarda i la grossa. Vinculades a aquestes hi havia els uixers, les tarides i les tafureres, variants de major capacitat de càrrega i amb una dependència més gran de la vela. Aquestes darreres eren especialment útils en operacions amfíbies, ja que podien transportar cavalls i permetien desembarcaments ràpids sense infraestructura portuària.

En segon lloc, els anomenats vaixells rodons, com les naus i les coques, tingueren un paper essencial tant en el comerç com en la logística militar. Malgrat la dificultat terminològica, es tracta d'embarcacions similars, més voluminoses i adaptades al transport de mercaderies i subministraments. Amb el temps, evolucionaren notablement, incorporant influències atlàntiques com les veles quadrades i el timó de codast, fet que n'augmentà l'eficàcia.

Finalment, les embarcacions menors, com barques i altres vaixells lleugers, complementaven la flota gràcies a la seva rapidesa, el baix cost i la versatilitat en tasques de suport i comunicació.

Amb la consolidació de Barcelona com a centre naval i comercial, la política marítima de la Corona es vinculà estretament als interessos de la ciutat. La Marina de Guerra es configurà com una extensió de la Marina mercant, sustentada per les conquestes mediterrànies. Les expedicions del segle xiii iniciaren i foren un punt d'inflexió, que evidenciava la necessitat de grans estols marítims i d'un esforç logístic i financer sostingut per part de la monarquia i les institucions de tota la Corona.

4. Les comunicacions i l'espionatge

Les fonts sobre l'espionatge medieval són escasses fins a la baixa edat mitjana, tal com assenyalà Maria Teresa Ferrer i Mallol. És sobretot a finals del segle xiv quan aquesta activitat es documenta amb més claredat. Per exemple, documentem el seu ús durant la guerra de Sardenya, en què Arnau Serra i Jaume Boscà eren diputats per Pere el Cerimoniós de tot el que envoltés la utilització d'espies:

Fig. 1. Memorials Armada contra Sardenya (1353)[2]

Més endavant, en un altre context d'inestabilitat entre el 1389 i el 1390, arran de l'entrada de tropes del comte d'Armagnac, diversos espies recolliren informació per a les autoritats catalanes; a Perpinyà, la Generalitat en pagava almenys tres, un dels quals era bretó. Igualment, el 2 de novembre de 1389, Joan I ordenà al bisbe d'Urgell i a les autoritats de Berga l'enviament d'espies als colls pirinencs per seguir els moviments de les companyies franceses.

L'espionatge no era exclusiu de la monarquia: viles frontereres com Bagà enviaren espies a territori enemic (1396) davant l'amenaça del comte de Foix. La documentació també esmenta els escoltes, encarregats de la vigilància nocturna en punts estratègics (camins, ponts, fonts o fossars) i els atalladors, vigilants mòbils —sovint almogàvers— que recorrien zones perilloses. Aquest conjunt d'agents s'articulaven amb els correus, figures clau en la transmissió d'informació. De fet, els pagaments a espies i correus sovint apareixen conjuntament, fet que suggereix una certa intercanviabilitat funcional: els espies podien actuar com a missatgers i viceversa. Els correus recorrien el territori per comunicar moviments enemics o transmetre ordres als diversos fronts.

Malgrat la migrada documentació, es constata la continuïtat en el pagament d'espies en períodes de conflictivitat, especialment en guerres obertes com la guerra civil catalana, així com la presència —també poc documentada— dels correus. Aquests darrers eren essencials en operacions militars, especialment navals, en què la rapidesa en la transmissió de dades condicionava la presa de decisions. La manca de fonts s'explica en part per la necessitat d'evitar l'escriptura, atès el risc d'intercepció. Els missatges urgents es transportaven sovint en barques o llenys armats específicament per a aquesta funció, més ràpids però també vulnerables davant galeres enemigues, fet que obligava a extremar precaucions.

Es documenten també nòlits per al transport de persones portadores de missatges, com el del lleny de Pere Maura que portà Pere Descròs a Sardenya (abril del 1355). Tot i la seva escassa presència documental, aquests mitjans devien ser nombrosos. Ho il·lustra la instrucció: «La galea volem que se'n vaja per mig del doll, que no s'acost en la Barbaria ne en la Sardenya; e la u dels llenys armats vaja per la Barbaria, e l'altre per la Sardenya. E així, o per la un o per l'altre, hauran nostre manament; e aitals cartes s'emport la un con l'altre».

La informació obtinguda per aquestes xarxes era determinant en la presa de decisions militars. Segons Muntaner, durant la croada francesa del 1285, la victòria catalana es degué en part a la informació facilitada per en Gras sobre la posició de l'estol enemic. Aquesta xarxa abastava tota la Mediterrània occidental, amb espies actius a Provença i altres indrets, aportant dades clau sobre moviments genovesos.

Pel que fa a la Marina de Guerra, l'armada contra Gerba en proporciona gran quantitat d'informació, no consta el pagament d'espies, però sí un ús intensiu de correus des del 1431, enviats arreu de la Corona d'Aragó i territoris mediterranis. Tot i desconèixer el contingut dels missatges, destaca la conservació d'una clau per encriptar cartes, possiblement vinculada a aquests conflictes, que evidencia la importància de la seguretat en la transmissió d'informació.

Referències bibliogràfiques

Fonts editades

Soldevila, Ferran (ed.). Les quatre grans cròniques. III. Crònica de Ramon Muntaner. Institut d'Estudis Catalans, 2011.

Commentaria Jacobi de Marquilles super Usaticis Barchinonae. Barcelona, 1505.

Selecció bibliogràfica

Abulafia, David. La guerra de los doscientos años. Aragón, Anjou y la lucha por el Mediterráneo. Pasado & Presente, 2017. (Edició original anglesa, 1997).

Contamine, Philippe. Guerre, état et société à la fin du Moyen Âge. Études sur les armées des rois de France, 1337-1494. Mouton, 1972.

Ferrer i Mallol, M. Teresa. «La organización militar en Cataluña en la edad media». Conquistar y defender. Los recursos militares en la Edad Media Hispánica. Revista de Historia Militar, número extraordinari, 2001, p. 119-222.

Mott, Lawrence V. Sea Power in the Medieval Mediterranean: The Catalan-Aragonese Fleet in the War of the Sicilian Vespers. University Press of Florida, 2003.

Sáiz, Jorge. «Del amprament al acorriment. La movilización de tropas de caballería en las campañas de Alfonso el Magnánimo (1420-1432)». El Mediterráneo: hechos de relevancia histórico-militar y sus repercusiones en España. V Jornadas Nacionales de Historia Militar. Universidad de Sevilla, 1998, p. 329-352.

Breu història militar de la Corona d’Aragó