A Catalunya hi ha un problema amb l’exèrcit. La memòria històrica del segle xx i l’experiència del franquisme han generat una distància profunda entre una part molt significativa de la societat catalana i les forces armades de l’Estat espanyol. Durant dècades, el servei militar obligatori i l’exèrcit han estat associats, per a moltes generacions, a una experiència traumàtica, a processos d’espanyolització i repressió política i a unes forces armades alienes o estrangeres, amb material caduc i pràctiques obsoletes. El 2017, el darrer any que el Centro de Investigaciones Sociológicas va preguntar a la ciutadania espanyola la seva opinió sobre les forces armades, les xifres palesaven que la identificació, la voluntat de la ciutadania de servir-hi o de defensar-se d’una agressió d’un altre país era molt baixa entre la ciutadania de les nacions no castellanes d’Espanya.[1]
D’aquesta alteritat respecte de l’exèrcit espanyol, se n’ha derivat una cultura política catalana que durant dècades ha identificat defensa i exèrcit amb espanyolitat. Tanmateix, com expliquen altres enquestes recents, si bé el 52,8 % dels ciutadans de Catalunya voldria unes forces armades en cas d’independència —els contraris són el 37,5 %—, la xifra s’enfila prop del 70 % favorable en el cas dels joves i entre els ciutadans de sentiment únicament català i els independentistes. De fet, l’electorat dels partits independentistes és molt favorable, entre el 59,6 % i el 73,4 %, a unes forces armades catalanes.[2] Aquestes xifres, comparables a les dels països del nostre entorn, contrasten amb la realitat que, segons l’anuari estadístic militar del Ministeri de Defensa del 2024, només hi ha 1.789 militars nascuts a Catalunya dins les forces armades espanyoles, que tenen prop de 70.000 militars de carrera (vora un 2,6 % del total).[3] Això és la culminació històrica d’un antagonisme respecte de les forces armades espanyoles, paral·lela a la construcció de l’Estat nació espanyol, plenament justificada al nostre país: des de la negativa a les lleves i les quintes del segles XVIII i XIX a l’oposició a la seva omnipresència arreu del país i la participació a les guerres colonials dels segles XIX i XX, entre els catalans ha crescut un sentiment d’alteritat respecte de l’exèrcit espanyol, considerat estranger i aliè. Avui, la societat catalana expressa una forta distància respecte de les forces armades espanyoles existents i una obertura a pensar en clau d’estructures de defensa pròpies.
Històricament, el context militar al nostre país s’havia caracteritzat des de temps medievals per la pervivència de l’usatge Princeps namque, el qual establia des del segle XI que els catalans únicament podien ser mobilitzats si el Principat de Catalunya era atacat. Aquesta tradició vinculava el servei d’armes a la defensa del territori i de les institucions pròpies, i suggereix una relació històrica entre comunitat política i defensa que avui pot ser objecte de revisió. Catalunya tenia diverses institucions i unitats dedicades a la guerra i plenament integrades en la vida pública, que actuaven tant en desastres naturals, per guardar l’ordre públic o per fer front a forces armades externes. Aquestes forces, que constituïen l’exèrcit català, van ser liquidades el 1714 amb la derrota austriacista a la guerra de Successió. La tradició militar catalana, però, va perviure més enllà, fins al 1939.
Tenint present aquesta tradició històrica, i davant l’estat d’opinió creixent a favor d’una defensa catalana, cal entomar els debats que no hem tingut i vincular-los amb els de l’Europa d’avui. Els darrers anys s’han reobert discussions que semblaven superades en moltes societats europees: el rearmament, la capacitat de garantir la pròpia seguretat o la possibilitat de recuperar formes de servei militar. Recentment, fins i tot s’ha expressat la necessitat de construir una política de defensa europea més coherent i que, tal vegada, vagi més enllà dels interessos específics dels estats que conformen la Unió Europea per constituir un exèrcit comú europeu. Pensar la relació entre comunitat política, defensa i geopolítica forma part de la reflexió sobre el futur del continent i sobre el paper que hi poden tenir les diferents societats europees.
Aquest debat es produeix, però, en un context de limitacions evidents: Catalunya no disposa d’estat ni d’instruments propis en matèria de defensa, i la seva capacitat d’incidència en aquestes qüestions és, avui, indirecta i condicionada. És per tot això que un dels reptes que afrontem és la normalització d’aquest debat en l’espai públic català, encara avui poc habituat a tractar la defensa en termes propis, i la vinculació d’aquest debat a debats més presents, com ara els relatius a ordre públic, ciberseguretat, infraestructures o indústria. En aquest context, i malgrat l’absència d’un estat propi, Catalunya no parteix d’un buit absolut en matèria de defensa si s’adopta una mirada àmplia i contemporània del concepte: actualment existeixen al nostre país estructures i pràctiques que, sense ser militars, tenen una dimensió relacionada. És el cas de les Agrupacions de Defensa Forestal, formades per voluntaris amb una alta capacitació i un coneixement molt precís del territori, organitzades a escala local i comarcal, i orientades a la prevenció i la gestió d’emergències. De manera similar, Protecció Civil articula una xarxa de ciutadania mobilitzable en situacions de crisi, amb formació específica i implantació territorial. Els Agents Rurals, per la seva banda, combinen funcions de protecció del medi amb una creixent preparació en matèria de seguretat, en coordinació amb altres cossos operatius.
Totes aquestes realitats apunten a l’existència d’un teixit cívic i institucional amb capacitats que, en altres contextos europeus, s’integren explícitament dins les polítiques de defensa i gestió de crisis. En aquest sentit, experiències com la dels països nòrdics, on les administracions mantenen mecanismes d’identificació i mobilització d’associacions civils en escenaris d’emergència, ofereixen un referent suggeridor. Més enllà del debat estrictament militar, pensar la defensa a Catalunya implica també reconèixer, ordenar i potenciar aquests recursos ja existents, que connecten país, societat i institucions i que podrien esdevenir una base realista sobre la qual començar a construir una cultura de seguretat pròpia.
Cal normalitzar la qüestió de la defensa i generar familiaritat entre els catalans, tot assenyalant les possibilitats existents per desenvolupar una política de defensa catalana. Des de la societat civil pot plantejar-se l’organització de conferències, seminaris i publicacions al respecte de la defensa, com les que duen a terme de fa temps tant la Societat d’Estudis Militars com el Catalonia Global Institute. Pel que fa a l’àmbit de l’economia, els lobbies industrials catalans podrien treballar conjuntament amb les entitats cíviques i els mitjans existents amb l’objectiu d’aprofitar les oportunitats que s’obren amb el canvi de paradigma europeu.
Als catalans que es volen formar professionalment en aquest àmbit, cal donar-los suport dins del marc que ofereix la integració europea i donar sortida a la seva vocació militar, tal com vaassenyalar fa uns anys la periodista Diana Coromines amb els seus cursos i el seu manual.[4] Podria ser interessant establir un diàleg amb organitzacions i associacions cíviques d’altres països del nostre entorn geopolític per observar com funcionen i incorporar tot allò que pugui servir-nos, o fins i tot convidar-ne experts i figures importants. En diversos països europeus, per exemple, existeixen organitzacions militars voluntàries, preparades per a situacions d’emergència o guerra defensiva. Tenint present l’enorme
implantació del voluntariat a Catalunya, aquesta opció s’hauria d’estudiar. El reforçament del paper de moltes institucions o organitzacions catalanes ja existents, com els bombers o protecció civil, proporcionarien més seguretat i millors serveis públics en l’àmbit civil. Políticament, els partits catalans podrien començar per posar sobre la taula la reivindicació política d’unitats militars, catalanes i en català, tant en el marc espanyol —seguint l’exemple de la brigada suecòfona a Finlàndia— com en el de la Unió Europea, per defensar els nostres interessos econòmics i polítics, però també la nostra llengua, els nostres valors i les nostres llibertats, com ho fan la resta de societats europees.[5] Això representaria un punt de partida assumible en el costerut camí cap a la creació d’unes forces de defensa estrictament catalanes. Catalunya disposa avui de sobrades capacitats socials, econòmiques i institucionals que podrien, en determinats escenaris, sostenir una política de defensa, amb la mateixa naturalitat que assumeix la gestió de l’educació, la sanitat, la policia i la cultura pròpies, amb totes les conseqüències i totes les oportunitats que se’n deriven.
Sigui com sigui, la participació catalana en una defensa europea planteja interrogants en un enclavament territorial clau, Catalunya, on la identificació amb les forces armades de l’Estat espanyol és molt baixa. Un territori, sigui català, espanyol o europeu, només es pot defensar si té cohesió cultural i social i una identificació amb les forces armades que hi operen. La desaparició dels catalans i la inhibició de la població respecte de la política —com hem vist els darrers anys amb l’abstenció i la desmobilització—, però també de la defensa, debilita la capacitat i el poder europeu en aquesta zona. Dit d’una altra manera: si l’Estat espanyol persisteix en la seva línia castellanitzadora, convertirà Catalunya en un forat en la seguretat europea. La defensa no és monopoli d’una minoria professional, sinó una responsabilitat compartida per tota la societat i una relació entre ciutadania i poder polític: les estructures militars d’un país o d’una civilització estan relacionades amb els pobles i els territoris, i la relació autoritària i repressiva o lliure i integrada en determina la cohesió, la força i l’eficàcia: com més teixit democràtic i cívic té una societat, més implicades socialment té les forces armades i la defensa.
Si la Unió Europea avança cap a una major integració en matèria de defensa, serà inevitable que a Catalunya comenci un debat més aprofundit sobre aquestes qüestions, de manera diferenciada i en els seus propis termes. Un canvi de paradigma com aquest obre oportunitats de tota mena per al nostre país: el present número de la Revista de Catalunya vol contribuir a aquesta discussió necessària amb algunes idees i un enfocament nacionalment centrat. L’anomalia que suposa l’omissió d’aquesta temàtica no és només institucional, per l’absència d’estat i exèrcit propi, sinó també intel·lectual: el pensament estratègic, la cultura de seguretat o el fet de plantejar-se un horitzó institucional de defensa han quedat sovint fora del debat públic català. Així, l’objectiu del volum no és tant oferir respostes definitives com posar damunt la taula i visibilitzar una qüestió que, durant molt de temps, ha estat poc present en el debat públic català: la relació entre política, societat, economia i defensa.[6]