L’individu creatiu

La meva mare, Tessa Calders, va presentar la seva tesina d’arqueologia l’any 1973, i ho va fer en català. No cal ni dir que en aquell moment estava prohibidíssim. Altres estudiants ja ho havien intentat i no se n’havien sortit. Per què? Perquè, en lloc de triar la via creativa, havien anat per la via del dubte. El futur filòleg Jaume Riera havia demanat un permís per escrit, i a la meva tieta, que era estudiant de químiques, també li havien tombat la petició feia un parell d’anys. És lògic, perquè la realitat no és un tot estanc i unívoc i, justament per això, el poder no té cap motiu per negar que la Terra és plana només perquè algú plantegi com a hipòtesi que és rodona. Però la meva mare va decidir tirar pel dret, i les seves directores es van trobar l’assaig ja enquadernat en la llengua prohibida. Davant la realitat d’un treball escrit i defensat en català a la Universitat de Barcelona, els membres del tribunal (excepte el professor Miquel Tarradell, que es veu que estava pletòric) van atacar-la per totes bandes, però no van gosar dir res sobre la qüestió lingüística. Fins i tot li van posar un notable, que —tenint en compte el desafiament— no era una mala nota.