«Whenever any Form of Government becomes destructive of these ends (Life, Liberty and the pursuit of Happiness), it is the Right of the People to alter or to abolish it.» Constitució dels Estats Units, 1776.

La causa de la independència és, per força, una de les més universals que coneixem. El motiu no és filosòfic o moral, sinó ben arrelat a la característica universal dels ciutadans del món: tots són independentistes. La immensa majoria dels humans defensen la independència del seu país, estigui constituït com a estat independent o no. Fins i tot, la majoria dels qui s’anomenen ciutadans del món defensen amb dents i ungles les fronteres del seu estat davant de qualsevol situació en què sentin que són qüestionades.

Són independentistes sense necessitat de ser-ne conscients ni d’exercir com a tals. Ciutadans de tot Europa feliçment conformats amb la identitat que els ofereix el seu estat; persones despreocupades i, en alguns casos, fins i tot, inconscients, de la batalla diària que a Europa, milions i milions de demòcrates encarem en l’exercici dels nostres drets bàsics, com és el de viure en la llengua pròpia del nostre país i territori. Independentistes fantasma si voleu, impertorbables, apàtics davant l’antidemocràtica llum de gas imposada a les nostres nacions pels seus estats imperialistes… Indiferents. Fins ara. L’incessant i alhora creixent intrusisme de l’agenda global, amb un espectacular silenci per part de tot l’espectre polític conegut, ha provocat un trasbals en àmbits tan populars com els de la pagesia, l’educació, la seguretat o el feminisme, que ha esquitxat la pantalla patriòtica que els semblava que els protegia a tots.

Les reclamacions sobiranes dels nacionalismes històrics, que clamen poder decidir el millor segons cada casuística, ara es veuen recollides per un públic ampli i heterogeni, descontent amb com els poden afectar en el seu dia a dia els acords polítics internacionals de Mercosur, l’educació de gènere a les escoles, la seguretat ciutadana al carrer o l’intervencionisme al món 2.0. Clamen no haver decidit ni votat res al respecte. Es qüestionen si la sobirania del seu estat és un miratge i reclamen poder decidir. És una interessant frustració aquesta, fins ara exclusiva per als milions d’independentistes clàssics. Fa uns quants anys, quan les conseqüències de les sobiranies interdependents no eren tan evidents per als independentistes fantasma, ens preguntàvem com els podíem explicar el que justament avui senten com una sorprenent injustícia. La ironia és que la majoria d’independentistes clàssics no han lligat l’oportunitat. Podríem pensar que aquest és un bon moment per apujar l’aposta i aprofitar el discerniment popular sobre qui magreja la sobirania de la seva vida per estendre l’argumentari independentista dins la narrativa d’una causa global com és la de la Democràcia. Una Democràcia necessitada d’una narrativa coherent per evitar que arribi a molts joves com una proposta feble a la qual poden bandejar sense gaires maldecaps.

Quan vam presentar el llibre El risc de la llibertat, entre la globalització i el dret d’autodeterminació (2016) a l’Ateneu de Venècia, l’objectiu era fer entendre que no és altre que l’exercici de l’autodeterminació el que pot protegir Europa i les seves múltiples i mil·lenàries cultures de la uniformitat globalista. El temps no tan sols no ens ha tret la raó, sinó que el mateix globalisme l’ha situat com a lectura adequada per a tot aquell ciutadà europeu preocupat perquè la sobirania i la riquesa de les diferents cultures europees arribi a ser el veritable pal de paller al voltant del qual es prenguin les decisions internacionals importants.

Però aquesta visió de cultures i nacions amb perspectives complementàries i sorprenents antagonismes, dialogant per arribar a consensos, és el pitjor malson per als promotors de la interdependència global que malden per un govern mundial. El mal interpretat vot per unanimitat que encara sobreviu en alguns àmbits internacionals, en origen, tenia la voluntat de lligar aquesta presa de decisions col·lectiva al noble art de convèncer per la seducció de l’argument i la raó contrastada, i obligava a posar al capdavant els primers espases intel·lectuals de cada país. En lloc de primers espases, ens representen gestors d’interessos i vivim segons les regulacions promogudes per unes anònimes minories amb massa pressa i massa diners, que treballen per esdevenir, amb massa pressa i massa diners, majories suficients sense que puguem afirmar que ho arribin a ser com a resultat d’un honest consens intel·lectual. I és aquí, en l’obscurantisme de la presa de decisions, i les corrupcions derivades sobre les quals els demòcrates hem fallat de posar-hi llum, que ara es cova la solució equivocada que atreu molts joves que, havent vist que poc cotitza el vot de la gent, no veuen per què no poden dessacralitzar el significat de la Democràcia.

La Sobirania al centre

Els actuals moviments independentistes europeus, amb els seus diferents accents, han fet de la Democràcia el pilar de la seva acció i el seu discurs. Tanmateix, cal reflexionar sobre com les més que encertades idees força que han triomfat en tots durant l’última onada independentista —la que coincideix amb l’alçament i el declivi de l’autodeterminació catalana (de les consultes populars catalanes del 2009 al referèndum del 2017)— ens han elevat a ser els gelosos guardians del concepte de Democràcia, alhora que ens han garratibat la capacitat de marcar com a esbiaixats els maximalismes introduïts, sobretot, però no tan sols, per la ideologia liberal global.

Uns drets i deures democràtics que apareixen de la nit al dia, amb l’estètica clàssica de l’agitprop d’extrema esquerra global de pancartes, punys i discursos incendiaris contra la llibertat d’expressió, entre altres víctimes. Desbordant el llit del sentit comú europeu, posant a la vista de tothom l’intent de dissolució de la Sobirania tal com l’hem heretat, des dels inicis grecs, passant per l’establiment teòric de Bodin, l’aclamat «el poble pel poble i per al poble» de Lincoln, fins avui, en què el consens popular encara entén la sobirania com «la capacitat de prendre les teves pròpies decisions sense imposicions externes», segons Josu Albero, portaveu de la ICEC-Euskal Herria o «que no és atorgada, sinó que s’exerceix», segons Alessandro Galante, portaveu de la ICEC-Veneto. Acomplexats perquè el vel de superioritat moral de l’agressiva esquerra global dels estats no ens tregui el ceptre de ser els més demòcrates, l’independentisme institucional ha callat i qui sembla recollir ara el sentit comú popular en múltiples matèries, inclòs el concepte de sobirania de manera central, són propostes electorals conegudes a l’engròs com a extrema dreta.

Mabon ap Gwynfor, diputat gal·lès del Plaid Cymru, històric activista, gens sospitós de tenir cap tolerància per les posicions de Farage, afirma: «No podem caure en l’error de pensar que els votants de Reform són tots d’extrema dreta o nazis». Declaracions com aquestes d’un polític d’esquerres de pedra picada com és Mabon donen esperança als demòcrates independentistes i independents que ens neguem a ser empesos a la perillosa polarització internacional de o ets woke o ets nazi. Hi ha pensament més enllà d’aquest simplisme i cal reivindicar-ho perquè el que també hi ha, i fa molts anys que avisem que ignorar-ho no el farà desaparèixer, és la por, la incomprensió, els dubtes d’un important gruix de la ciutadania europea que ha cancel·lat les preguntes importants per estalviar-se que li diguin nazi.

Cada cop menys secret, el vot a formacions que sí que parlen d’aquestes qüestions augmenta perquè la identificació no és tant en el contingut, sinó en el reconeixement del coratge que ells havien deixat de tenir per la pressió social imposada. Els allibera de la càrrega individual de fer les preguntes que ningú s’atrevia a fer i això avui cotitza a l’alça perquè l’ara no toca ja no representa cap mena de seny.

Plató considerava que una entrada sense restriccions del tràfic internacional destrossa la coherència i la solidaritat d’una comunitat. Que societats obertes on tothom entri i surti quan vulgui desestabilitza els costums i les lleis domèstiques i crea confusió. Fixem-nos si n’és de comú el sentit gregari de pertinença i defensa cultural, que és més antic que Barrabàs.

La gent vol i sempre ha volgut ser qui és i en el país d’on és i alhora ajudar qui pateix, sense fòbies, humanament, però si li fas triar com s’està intentant fer, guanyarà conservar el que coneixes i et defineix culturalment i deixar l’altre fora, amb tot el pes que això comporta.

Cal una oferta política que menystingui tant el bonisme hipòcrita de la barra lliure liberal com la intolerància angoixant de la por generalitzada a l’estranger. La pobresa ni és tota santa ni tota criminal. L’independentisme té una responsabilitat democràtica cabdal a donar respostes ponderades que no deixin de la mà els drets universals de les persones en la cerca de la seva felicitat, allà on sigui, ni la dels pobles que volen restaurar l’exercici pràctic de la seva sobirania per continuar existint, allà d’on són. El projecte independentista ha d’assenyalar el camí possible i encertat que no renuncia als drets de les persones que arriben, ni el dels pobles que hi són. I fer-ho desacomplexadament, incloent-hi deures per al qui arriba i per al qui hi és, tot foragitant la condescendent demagògia i el rebombori d’ideologies de praxi autoritària a dreta i esquerra. L’independentisme pot acabar amb l’auge europeu de posicions electorals amb diferents graus i variacions de fòbies, plantant cara als demagogs de l’extrema esquerra global que pretenen fer passar per demòcrata el suïcidi de les identitats nacionals i culturals històriques.

La independència, una qüestió de primer ordre

Quan el 2010 ens pensàvem que estàvem corrent una cursa de mitja distància i l’actual ministre de Bèlgica, Jan Jambon, ens reptava des del faristol de la Coordinadora de les consultes a l’auditori de Girona, a veure quina de les tres nacions, Escòcia, Flandes o Catalunya, guanyava la cursa de la independència, poc ens imaginàvem que aquesta era una cursa de relleus, amb Gal·les recollint el testimoni per liderar la propera onada independentista europea. El País de Gal·les, Groenlàndia i Sicília amb molt diferents contextos i projeccions són l’actual generador dels nous elements de la realpolitik independentista en l’àmbit electoral, discursiu i activista.

Hem començat l’any amb un context polític internacional marcat per l’afany d’encertar les variables en joc dins l’engranatge de les interdependències internacionals que, com deixa entendre John Stackhouse (RBC), «Davos 26’ : making sense of the new world order», poden ser més arriscades que els gelats carrers de Davos.

A principis del 2013, quan el president Mas ens parlava de les inevitables interdependències com a factor objectiu per desaccelerar la inesperada volada que havia pres l’aposta independentista dins les files convergents, la Hertie School publicava, The Sovereignty Paradox: states fight today’s problems using yesterday’s concepts. Bàsicament, la Dra. Inge Kaul es lamentava que els estats entenguessin la necessària cessió de sobirania com vendre’s la independència, un concepte que titllava del passat, i demanava redefinir el concepte clàssic de sobirania, elevant l’adopció del terme cooperació i la funció reguladora d’organismes com l’ONU, que és el mateix que posar-la al servei de l’agenda política del moment.

Una dècada després, el que hem pogut veure és com l’aplicació de les polítiques globals de l’imperialisme interdependent amb necessaris cooperadors estatals com Macron, Trudeau i Sánchez, entre d’altres, ha estimulat l’ascens del vot ciutadà cap a les Meloni i els Wilders del moment. El Cornell Chronicle es fa ressò dels qui assenyalen que són les mateixes forces que han creat la necessària densitat i prosperitat d’aquestes interdependències —amb l’obertura dels mercats i la cooperació internacional— les responsables de la inestabilitat d’aquest nou ordre. I per concloure, Politico titula: «Trump is demolishing the Global Order», i no sabem si la majoria europea ho llegeix en positiu o negatiu.

Tenim l’oportunitat de fer valer de nou la Democràcia com la veritable estructura de poder, garant del coratge, el compromís i la transparència d’un futur humanista que per força ha de reconèixer tots els pobles i el valor que aporten.

En aquest afany es troben els moviments independentistes europeus, que lluny d’apagar-se després d’episodis com el català, troben en el suport i la col·laboració mútua un espai poderós des d’on projectar la voluntat de milions i milions d’europeus. Davant l’agenda particular de prioritats imposades per la polarització actual, continuem entenent la independència com l’única solució, no tan sols perquè les nostres nacions tinguin l’oportunitat d’excel·lir, sinó per la transformació que s’ha de produir perquè aquesta oportunitat arribi. Lluitar per la independència és lluitar per establir unes bases de pensament essencial més enllà de la nostra influència domèstica.

L’actual impuls per la independència

La fórmula de l’última onada independentista protagonitzada per Catalunya i Escòcia: ser suficients, saber-ho possible i fer-ho realitat, el «Som, podem i guanyarem», no comptava amb la irresponsabilitat d’uns polítics que van confondre l’articulació propagandística d’una campanya electoral de partit amb la construcció d’un moviment que guanya perquè transcendeix la suma de les parts i que vol fer efectiva la victòria sense haver d’aturar-se per atendre qui sap quins sobreentesos hipòcrites. Potser les lliçons apreses no han donat als diferents moviments la ruta definitiva, però sí que han permès entendre que la independència es guanya amb militants i no amb groupies.

I amb tot els focus i l’atenció sobrevinguda, els amics groenlandesos han esdevingut portaveus internacionals de la lluita per la sobirania dels pobles sense demanar-ho. A l’estiu del 2023, quan encara ningú mirava Groenlàndia com un actor actiu dins l’actual lluita per la independència, vam organitzar la conferència internacional anual de la UCE, amb el líder independentista Pele Broberg (Naleraq), exministre d’Afers Exteriors i actual cap de l’oposició, perquè el context geopolític ho requeria, com així hem comprovat. Un cas paradigmàtic de com el concepte d’ocupació es modela segons els interessos del poder. De sobte, Kalaallit Nunaat (Groenlàndia) pren protagonisme com a possible víctima de l’imperialisme estatunidenc sense tenir present ni posar en el mateix nivell d’escàndol el fet que Groenlàndia ja és víctima actual, ja viu les conseqüències del colonialisme danès, ja que en són súbdits per obligació. Mitjans de comunicació, polítics europeus, opinadors, la mateixa Dinamarca, parlant de Groenlàndia com si fos una terra lliure quan ha estat Dinamarca la que ha negociat d’estat a estat l’existent presència de les bases i els negocis americans en terra inuit. Per això, atònits, repeteixen incessantment en jornades maratonianes als interessats de tot el món: «No som americans, no som danesos, som groenlandesos». El suport que tots els estats europeus, i Dinamarca la primera, haurien d’enviar a Nuuk, si tant volen que es respecti la voluntat democràtica dels groenlandesos, no són soldats com anuncien, sinó urnes! Perquè votin sobre la independència de tot poder extern.

Que decideixin des de la llibertat amb qui volen associar-se. Això mateix, per què no passa? Doncs perquè no és la inexistent llibertat de Groenlàndia la que està en joc, sinó la seva propietat, perquè qui ha sentit amenaçada la seva sobirania sobre el territori inuit ha estat Dinamarca i la Unió Europea per extensió.

«La independència és normal, la depen dència és anormal», emfatitza Phyl Griffiths, president de YesCymru i portaveu de la ICEC-Cymru (País de Gal·les), a tres mesos, 7 de maig, d’unes més que interessants eleccions simultànies de les nacions al Regne Unit. Amb unes enquestes encoratjadores a favor d’un vot que s’espera que doni la possibilitat de «conformar un govern independentista, encara que, tal com està configurat el sistema electoral, sigui en minoria», explica Mabon ap Gwynfor, diputat de Plaid Cymru. És rellevant entendre que, tot i que el País de Gal·les va perdre la llibertat en mans dels anglesos al segle xiii, i de nou al xv, el detonant és contemporani i amb nom de riu: Tryweryn. La construcció de la presa Llyn Celyn (1965) per abastir d’aigua d’ús industrial la ciutat anglesa de Liverpool, i la peninsula Wirral, va forçar la inundació de la vall de Tryweryn i el poble de Capel Celyn, un dels pocs a la zona que parlaven només en gal·lès. Aquest greuge inicia un sentiment compartit contra els constants abusos anglesos que els ha permès d’anar concentrant el suport necessari per poder avui ambicionar com a possible la independència. Una nació, a diferència d’Escòcia o Irlanda, les voluntats de sobirania plena de la qual no es tenien en gaire consideració. I així, gaudim avui d’un moviment entusiasta i optimista, preparat per marcar el pas cap a la victòria amb campanyes d’èxit com la Crown Estate Devolution de YesCymru, que, per a Geraint Thomas, director de la ICEC-Cymru, «simbolitza tot el que va malament en com Gal·les és tractada per Anglaterra», d’aquí que vint-i-dos dels vint-i-dos Consells gal·lesos hi hagin donat suport.

Escòcia, en canvi, tot i mantenir una majoria electoral proindependència, viu a un ritme i una excitació diferents de la gal·lesa. Joanna Cherry, exdiputada de l’SNP a Westminster i del nucli dur de l’enyorat Alex Salmond, fa una dissecció dura dels motius al seu llibre Keeping the dream alive, que sortirà publicat justament el 23 d’abril d’enguany.

La consideració generalitzada és que l’SNP guanyarà les eleccions sense que això signifiqui que la independència guanyi, una mica com ha passat a Catalunya manta vegades. Primer, perquè el lideratge de l’SNP insisteix a lligar el vot pel partit com l’únic vot independentista útil en la seva ànsia de guanyar la majoria absoluta, tot i saber que acumula casos judicials controvertits i errors de càlcul polític importants que en aquests moments afavoreixen tenir un 22 % de vots orfes. ALBA, el partit fundat per Salmond, lluita per veure si sense el seu carisma pot convèncer la majoria d’aquest vot orfe, en què una minoria potser també contempla un vot de càstig. Segon, perquè l’SNP rebutja altres possibles opcions al seu objectiu d’un segon referèndum acordat que el Regne Unit ja ha negat i pot conduir la independència a un cul-de-sac del qual, arribat el cas, diuen que se’n sortirien amb uns plans secrets que no poden explicar.

Per a Robin McAlpine, fundador de la Common Weal i director de la ICEC-Alba (Escòcia), s’ha acabat un cicle i cal que un gruix necessari de votants ho vegin. Mentrestant, valora la tasca dels últims anys, i diu que «s’han de donar respostes concretes a les necessitats reals des de l’autosuficiència, veure què ens faltaria si som independents i com es podria aconseguir». Coincidim amb ell que la frustració és comprovar que manquen els càrrecs electes per portar-ho a terme. Catalunya i Escòcia, sembla que sense proposar-nos-ho, continuen seguint camins paral·lels.

El professor de ciència política a la Universitat de Leuven, Bart Maddens, ha batejat com La paradoxa de Flandes la disparitat entre el vot que recullen els partits independentistes, el 47 %, i el suport demoscòpic per la independència del 10 % estable, menys els pics ocasionals al voltant del 30 % en moments de crisi política. Un vot que permet als partits independentistes que no tan sols tinguin suficient suport per presidir el seu país, sinó que, fins i tot, un d’ells, l’NVA, governa actualment l’Estat belga amb Bart De Weber com a primer ministre, Jan Jambon com a vice primer ministre, Theo Francken com a ministre de Defensa i Peter De Roover com a president de la Cambra de Representants. Des del moviment social, Bart de Valck, actual portaveu de la ICEC-Vlaanderen (Flandes), parla d’«independentistes adormits» i està decidit a canviar la dinàmica del moviment social flamenc per una aposta àmplia i transversal que permeti debatre i dialogar sobre la Democràcia i despertar la necessitat d’autodeterminació. Steven Vergauwen, cofundador de la ICEC, un veterà del moviment social flamenc, veu positiva la posició de força institucional de l’NVA per a, quan de nou els flamencs siguin els cridats a rascar-se les butxaques per mantenir l’estabilitat de l’Estat, tenir com a mínima demanda l’establiment de la confederació com a pas previ a la independència. El risc de blanquejar la viabilitat de l’Estat belga, gràcies a l’excel·lent gestió dels polítics flamencs, i que aquesta situació, més que un contrapoder a favor de la sobirania flamenca, acabi normalitzant la realitat belga, és el que la majoria temen; tot i creure amb la capacitat estratègica i el patriotisme dels qui, com a declarats partidaris de la independència de Catalunya, un dia van ser observadors internacionals de la ICEC a Catalunya i avui manen, tant com la coalició els ho permet, l’Estat del qual es volen separar.

Els independentistes bascos, en certa manera, també pateixen del miratge d’un oasi autonòmic que ha permès apartar la independència del centre del discurs polític sense gaire resistència per part d’una Esquerra abertzale que, com els partits a Catalunya, crida independència sense recórrer gaires metres. Per a l’historiador i exeurodiputat, Karmelo Landa (Naziogintza), cal un «polisistema cultural amb organitzacions políticament fortes que aportin diversitat política, amb la llengua com a eix central i el foment d’una historiografia pròpia». Per a Begotxu Olaizola, directora de la ICEC-EH, «quan l’Estat controla la narrativa, l’educació esdevé un acte d’alliberament». Manuel de Larramendi, Txomin Garat, entre tants d’altres noms que, com passa a Catalunya amb Francesc Salvat, Joan Oró i tantíssims d’altres, són desconeguts per la majoria de bascos i catalans. Intolerable.

«Aquesta és la bandera del Tirol del Sud, no posem la italiana perquè Südtirol ist nicht Italien», així contesta Stephanie Mulser, Südtiroler Schützenbund, i portaveu de la ICEC-Südtirol a la multitud de turistes que visiten la nevada terra tirolesa amb motiu de les olimpíades d’hivern que s’hi fan. El cas del Tirol del Sud és rellevant per entendre que tant se val l’obvietat de la realitat i el fet indiscutible que parlen alemany i viuen amb una identitat tirolesa, que el poder insisteix a anomenar-los italians. Un torcebraç, que el sistema confia a guanyar a base de temps i insistència, «només es pot trencar per la lògica de tots els humans que volen viure en llibertat», segons Andreas Kostner, director de la ICEC-Südtirol.

I dins la farsa italiana trobem una altra meravella com és el Vènet, la República Sereníssima, que pateix l’habitual segrest cultural per part de l’Estat italià. La ignorància és atrevida i, com ha passat amb la cuina, els trobadors i els castells occitans engolits per l’etiqueta francesa, Holywood ha ajudat que el món admiri l’esplendorosa Venècia, o personatges com Casanova (1725), Vivaldi (1678) o Palladio (1508) com a referències italianes. De nacions secretes, els catalans en podem escriure una biblioteca sencera. I en aquesta batalla comuna per reapropiar-nos de la nostra historiografia, el nou electe al Consell Regional, Davide Lovat (Resistere Veneto), hi té la voluntat posada: «No ens podem permetre que la nostra canalla vagi a una escola que sistemàticament ignora la història i la cultura pròpia».

Galiza, Breizh, Açores, Sardigna, Corsica, Ulaidh, nacions encara atrapades dins d’una llosa de dinàmiques de poder que obstaculitzen amb propòsit la nostra autodeterminació. Però, com deia Václav Havel, «l’esperança no és tenir garantida la victòria, sinó saber que el que fas té sentit». I és per aquí que els joves sicilians l’encerten tant. El moviment juvenil Trinacria està fent una feina impecable, per la llengua en suport de la Cademia Siciliana (2016), pels drets d’una ciutadania abandonada per les estructures de l’Estat, i en suport de la independència de l’illa més gran de la Mediterrània. Sense cap representació electa pressionant per la independència, aquest moviment s’està conformant com l’impuls de futur de la democràcia valenta, aquell punt de suport des d’on Arquimedes afirmava que es podia moure el món.

L’escocès, Chris White, i el vènet, Luca Polo, dos referents inicials de la que ha estat qualificada per The National com «la institució més important a Europa per la lluita de la independència», la International Commission of European Citizens (ICEC Intl), ho tenen clar. «La independència no és una retirada de la responsabilitat global, sinó la fundació d’una mirada i praxi global democràtica», apunta en Chris, per la consecució de la qual en Luca recomana als moviments independentistes «admetre que l’statu quo guanya encara que fracassi a l’hora de convèncer, perquè sap normalitzar, esgotant i cremant l’energia que generem». Cal projecte i no reacció, i, a més, «de manera coordinada i simultània en múltiples països europeus».

Els números hi són. Diputats, campanyes, activistes, nous impulsos s’estan fent lloc i una voluntat de renaixença interna combinada amb una militància intel·lectual i d’acció internacional necessàriament coordinada es consolida per a una nova envestida a dreta i esquerra, des del nord gelat groenlandès o el càlid sud sicilià, fent pas en el corpus d’una democràcia desacomplexada i universalment independentista.

Com deia Antoni Gaudí: «Sense la independència, no hi ha possibilitats de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada»

Els accents europeus de la independència