Indesinenter

En realitat, el grapat d’idees que miraré d’ordenar en aquest escrit ja queden condensades en la llatinada que les encapçala: pel significat literal, l’adverbi que traduïm per «incessantment», i sobretot pel referent més proper, perquè «Indesinenter» és el títol d’aquell poema que Salvador Espriu va dedicar al doctor Jordi Rubió (Barcelona, 1887 - 1982), que ens descriu tan bé el país i la seva situació de sotmetiment i que comença dient «Nosaltres sabíem / d’un únic senyor / i vèiem com / esdevenia / gos. / Envilit pel ventre, / per l’afalac al ventre, / per la por, / s’ajup sota el fuet / amb foll oblit / de la raó / que té». En un crescendo de ritme tallant, «Indesinenter» ens explica una història amb plantejament (de què parla, el país sotmès), nus (amarga descripció de la submissió) i desenllaç (la crida a agafar les regnes de la pròpia vida): «Caldrà que digui / de seguida prou, / que vulgui ara / caminar de nou. / Alçat, sense repòs, / per sempre més / home salvat en poble / contra el vent. / Salvat en poble, / ja l’amo de tot, / no gos mesell, / sinó l’únic senyor»