Els llargs anys del Procés

En les ciències naturals, l’arbitrarietat terminològica no té conseqüències. Anomenar electró una partícula subatòmica no n’altera la comprensió ni el comportament. Anomenar Júpiter un planeta no en canvia l’òrbita ni la brillantor. Per contra, en sociologia, els conceptes modifiquen la percepció de les realitats i influeixen en la manera de tractar-les. Exemples d’inestabilitat conceptual: la idea de nació o la de societat mateix. En política, la divagació conceptual és encara més marcada: dreta i esquerra són simples indicadors de relativitat situacional, que la gent projecta en contextos molt diversos i hi reacciona com si designessin realitats permanents. És un fet, però, que aquests conceptes no tenen la virtut apodíctica de les coordenades d’un gràfic i depenen d’un acord comunicatiu que varia segons el moment i les circumstàncies. Procés és un d’aquests artefactes ideològics, i no sols és imprecís, sinó també redundant. Imprecís, perquè el terme es refereix, d’una banda, a una acció continuada, com la de les corretges de transmissió de la maquinària industrial o les rodes dentades en què Charlot queda atrapat a la pel·lícula Temps moderns. I, de l’altra, també es refereix al tractament de matèries primeres. És redundant, perquè el concepte d’activitat incessant o cíclica ja l’expressa el substantiu derivat del verb, en aquest cas independització, que no és sinó l’acció d’independitzar, així com revolució indica el procés de posar la societat de potes enlaire i restauració el procés de tornar a posar les coses a lloc. El Procés per antonomàsia no era, doncs, res més que la independització del territori català, avortada momentàniament amb la intenció de reactivar-la més endavant.