L’adaptació del catalanisme a la societat globalitzada

A diferència de l’allau d’interpretacions immediatistes, majo ritàriament de caire periodístic, que han intentat explicar l’esclat independentista català dels darrers anys, gairebé exclusivament com a reacció a la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 sobre l’Estatut de Miravet, resulta fonamental considerar l’evolució independentista del catalanisme com el resultat d’un procés d’adaptació a les transformacions operades per la societat catalana dels darrers anys i situar-la, a més, dins d’un context històric més ampli.

L’any 1989 simbolitza el final d’una etapa i l’inici d’una altra: la caiguda del bloc soviètic consagrà la globalització i la democràcia parlamentària com a únics models econòmics i polítics dominants.

Davant d’aquest triomf aparent, alguns van proclamar el final de les ideologies i, especialment, del nacionalisme. Es referien a les relíquies nacionals sense estat i a la banalització dels estats nació consolidats. Tanmateix, la realitat desmentí aviat aquestes previsions. A inicis dels noranta, la descomposició de l’URSS generà moviments sobiranistes a les repúbliques bàltiques, Ucraïna o Bielorússia, mentre la guerra dels Balcans originava nous estats independents. En pocs anys sorgiren dinou nous estats europeus, set dels quals ja integrats a la Unió Europea. Així, la globalització, lluny d’esborrar fronteres, en produïa de noves.

A més, ressorgiren minories nacionals amb institucions històriques i identitats diferenciades —com Irlanda del Nord, Groenlàndia, Flandes, el Quebec, Escòcia, el País Basc o Catalunya— que reclamaven majors quotes d’autogovern. Davant de la massificació i la uniformització globals, es reactivaven mecanismes de reacció col·lectiva, com a resposta a la incertesa i la fragmentació social, tot desfermant així diverses formes de solidaritat grupal dins la nova identitat postmoderna.

Aquest procés identitari s’ha vist alimentat també per transformacions demogràfiques i migratòries, que han generat tensions aprofitades per plantejaments populistes i xenòfobs. A l’Estat espanyol, aquest context explica el reforçament de l’espanyolisme i l’auge de moviments jacobins com Cs o d’ultradreta com VOX. La turboglobalització dels mercats, de la qual parlava Gonçal Mayos, va empènyer l’estat nació a compensar la pèrdua de sobirania amb la politització de la cultura nacional, de la qual cosa Cs va esdevenir la seva expressió més clara.

Alhora, la globalització i el postindustrialisme, que han esquerdillat fonaments incontestables com l’estat del benestar o la immutabilitat de l’estat nació, han facilitat l’aparició d’estructures supraestatals i el reconeixement d’ens regionals subestatals. En aquest marc, la Unió Europea ha estat clau en la remodelació del discurs catalanista i n’ha afavorit l’adaptació a les noves realitats. La integració europea, a més, semblava que havia proporcionat un marc de garanties democràtiques que actuaria com a escut polític davant de possibles regressions.

Històricament, l’europeisme català, expressió de modernitat i progrés, havia fet de Catalunya una de les regions amb més iniciativa en l’àmbit europeu, i, a partir dels anys noranta, molts moviments nacionalistes sense estat confiaven que la integració europea comportaria un estatus plurinacional, amb competències compartides i una sobirania negociada entre els àmbits nacional, estatal i europeu.

Els nous continguts del catalanisme en el marc de la crisi de l’estat nació i del nou paradigma social

En un món interdependent i globalitzat, ningú no dubta ja de la crisi del model clàssic d’estat nació. Els estats han perdut part de la seva centralitat i s’ha qüestionat la seva legitimitat. Tot i això, alguns autors prefereixen parlar d’un procés d’adaptació al nou entorn global, en què els estats procuren mantenir poder i influència més que no pas desaparèixer.

Aquesta crisi o reformulació ha transformat profundament el pensament nacionalista. En primer lloc, el concepte d’independència ha cedit protagonisme al de sobirania, que ha esdevingut clau en el cas català. Substituint el control territorial per la idea de reconeixement col·lectiu, la sobirania remet a la legitimitat del subjecte nacional i al dret a disposar del propi futur. D’aquesta noció en deriva el dret a decidir, entès no tant com l’antic dret d’autodeterminació —vinculat als plantejaments leninistes o wilsonians del segle xx—, sinó com l’expressió democràtica del dret col·lectiu a la diferència.

En segon lloc, el catalanisme ha incorporat valors procedents de corrents democràtics i ecològics que s’oposen a la globalització uniformitzadora. Inspirat en el bioregionalisme de Kohr i en la idea de Schumacher segons la qual «the small is beautiful», el nou catalanisme reivindica la proximitat i els espais reduïts de decisió i defensa una articulació equilibrada entre comunitats locals i àmbits de pertinença més amplis.

En tercer lloc, el col·lapse de les ideologies socialistes i radicals després de la caiguda del bloc soviètic ha afeblit el paradigma classe contra classe i ha obert pas a formes de canvi social de caire més global, que atorguen un major protagonisme a la defensa dels valors democràtics i progressistes.

Paral·lelament, els moviments nacionalistes han abandonat les referències a les lluites d’alliberament nacional pròpies del període descolonitzador anterior. En una societat postindustrial i líquida, caracteritzada per la despolitització i el consumisme, la càrrega etnicista ha perdut força en benefici d’un nacionalisme cívic i transversal, basat en l’adhesió voluntària i la integració d’identitats múltiples.

Aquest nacionalisme integrador, proper al model multicultural nord-americà, representa un catalanisme modern i obert, que ha substituït la visió romàntica i essencialista per una aposta per la democràcia participativa i la convivència plural. Així, el projecte nacional català posava l’accent més en la inclusió i la voluntat compartida que no pas en la diferenciació o l’exclusió.

L’esgotament de la via autonomista i la institucionalització de l’independentisme

Al mateix temps, el procés autonòmic iniciat amb l’Estatut de Sau del 1979 ha representat el període de més estabilitat institucional i expressió plural del catalanisme dels darrers tres segles. Aquesta etapa va permetre visibilitzar Catalunya com a subjecte polític i dotar-la d’institucions pròpies —com l’escola catalana, els mitjans de comunicació o els Mossos d’Esquadra—, que, tot i la dependència de l’Estat, projectaven una identitat institucional pròpia.

Aquest camí, desplegat principalment sota el pujolisme (1980 2003), simbolitza l’intent més ambiciós de nacionalització del país per la via autonomista, tot i les seves contradiccions. Durant aquest període, Catalunya experimentà un creixement associatiu sense precedents, base fonamental per a la mobilització sobiranista.

Com a reflex d’aquests canvis globals, a partir dels anys noranta, l’independentisme inicià una via de reconfiguració. Amb el declivi de la Crida i Terra Lliure, el repte fou canalitzar l’anomenat independentisme sociològic dels vuitanta. L’entrada d’Àngel Colom a ERC el 1986 impulsà la refundació independentista culminada al Congrés de Lleida (1989) i consolidà el partit com a referent institucional del sobiranisme. Malgrat les crisis internes, ERC esdevingué el 1992 la tercera força del Parlament i donà visibilitat política a l’independentisme.

Paral·lelament, sectors més radicals i anticapitalistes vinculats a l’entorn de Terra Lliure es van mantenir actius en l’àmbit municipalista, especialment a través de la CUP, i van assegurar la continuïtat d’un independentisme de base. Alhora, noves generacions nascudes en democràcia s’incorporaven a la mobilització cívica mitjançant plataformes culturals, estudiantils i de defensa de la llengua, així com en xarxes i ateneus sobiranistes.

La decisió d’ERC de participar en el Govern tripartit amb el PSC i ICV el 2003 —una aposta per la via social i no exclusivament nacional— tingué una transcendència històrica. Després de molts anys de conèixer una posició minoritària, una força independentista accedia al Govern de la Generalitat, fet que posava fi a vint-i-tres anys de pujolisme i evidenciava l’esgotament de l’autonomisme. Aquesta entrada al Govern no suposava renunciar a la via estatutària, sinó avançar en la defensa dels mínims competencials i en la consolidació institucional del país.

L’aprovació del nou Estatut del 2006, fruit d’un ampli consens entre les forces catalanes, va reforçar temporalment aquesta estratègia, tot i el vot negatiu d’ERC al referèndum. El seu posterior rebuig per part de l’Estat va acabar de confirmar la crisi del model territorial del 1978 i va marcar el pas definitiu cap a la via sobiranista.

Els dos governs tripartits coincidien amb una eclosió de plataformes cíviques i sectorials que, des de la societat civil, impulsaven respostes socials i nacionals davant les limitacions de la reconstrucció autonomista iniciada el 1980. Aquest període consolidà, doncs, la institucionalització de l’independentisme i preparà el terreny per al seu desplegament massiu en la dècada següent.

Les causes concretes que han precipitat l’esclat sobiranista

Per explicar el desplaçament del catalanisme cap a posicions independentistes i, el més rellevant, com les propostes sobiranistes han aconseguit fer forat en una àmplia majoria social, cal identificar tres tipus de causes que, tot i que per separat no haurien provocat el Procés sobiranista, en coincidir temporalment van generar una autèntica catarsi del mapa polític i electoral català.

a) La crisi econòmica

El primer factor decisiu fou la crisi econòmica de 2007-2008, que a Catalunya tingué efectes específics, tant materials com simbòlics. Durant les dues dècades prèvies, el país havia rebut un flux migratori comparable al dels anys cinquanta i seixanta —només entre el 2000 i el 2005 arribaren unes 700.000 persones—, fet que incrementà la despesa pública en educació, sanitat i serveis socials. Tanmateix, el model de finançament derivat de la Constitució del 1978 transferia els beneficis econòmics a l’Estat, mentre les comunitats autònomes, especialment les tres catalanes, assumien els costos i les despeses més importants d’aquesta allau.

La manca d’una Hisenda pròpia i la impossibilitat de definir polítiques econòmiques pròpies situaren el país en una posició de dependència davant de les retallades del Govern central, responsables del que s’anomenà austericidi. La negativa de l’executiu espanyol a negociar un nou pacte fiscal accentuà la percepció d’un tracte discriminatori i reactivà greuges històrics, entre els quals hi havia el de les balances fiscals negatives. El dèficit fiscal català oscil·lava entre el 8 % i el 8,5 % del PIB, uns 16.000 milions d’euros anuals, xifra que esdevingué símbol d’un espoli econòmic estructural.

Tot i que aquestes queixes no eren noves dins del catalanisme, la combinació de crisi econòmica, retallades socials i manca de sobirania financera convertí aquests greuges en un element mobilitzador central. La crisi de l’estat del benestar —amb l’erosió de les pensions, la sanitat i l’ensenyament públics—, i, en general, el procés de pauperització de les classes mitjanes, coadjuvà a remoure moltes posicions polítiques al nostre país, i qüestionà la legitimitat de l’Estat espanyol i la seva capacitat de garantir seguretat i prosperitat.

Mentre en altres territoris europeus la crisi derivà en respostes populistes o xenòfobes, a Catalunya es produí un decantament sobiranista: la independència s’identificà com una via de regeneració democràtica i de reconstrucció del benestar. Molts ciutadans, especialment de les classes mitjanes, van reinterpretar la seva situació en clau nacional i configuraren el que s’ha anomenat independentisme de butxaca, en què la independència passava de ser una aspiració històrica a una necessitat econòmica.

Així, la crisi econòmica no tan sols mostrà els límits del model autonòmic, sinó que actuà com a palanca de transformació política i emocional i impulsà una nova consciència col·lectiva sobre la necessitat d’un canvi d’estatus polític que fes possible un model social més just i sostenible.

b) La crisi política

A la crisi econòmica s’hi afegí una crisi política que afectà i segueix afectant tot Europa occidental, marcada pel descrèdit del sistema de representació liberal i l’erosió de la confiança en la partitocràcia. A l’Estat espanyol, la successió d’escàndols de corrupció i la feble tradició democràtica generaren una profunda desafecció envers el model sorgit de la Constitució del 1978.

El moviment del 15-M de 2011 expressà aquest malestar i va donar lloc a noves formacions polítiques com Podemos, però a Catalunya la protesta prengué una direcció pròpia: la desconfiança envers els partits es canalitzà a través de la societat civil organitzada, que gaudia d’una credibilitat molt superior. Entitats com la Plataforma pel Dret de Decidir o iniciatives com la manifestació de novembre del 2007 contra la política d’infraestructures de l’Estat espanyol ocuparen l’espai deixat pels partits i impulsaren les consultes sobiranistes iniciades a Arenys de Munt el 2009, les quals, amb més de quatre mil actes arreu del país, popularitzaren el discurs del dret a decidir i trencaren la por de plantejar l’opció independentista.

L’any següent, Òmnium Cultural organitzà, amb el suport de 1.600 entitats, la multitudinària manifestació del 10 de juliol de 2010 sota el lema «Som una nació. Nosaltres decidim», en protesta per la retallada de l’Estatut. Aquest esdeveniment, seguit per les mobilitzacions massives impulsades per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) a partir del 2012, consolidà el paper central de la societat civil en la direcció del moviment sobiranista.

Aquest procés configurà un moviment de base, ampli, transversal, interclassista i generacionalment divers, hereu del catalanisme històric i ideològicament plural, simbolitzat en la convivència natural de la senyera de l’estel blanc amb la de l’estel roig. Les classes mitjanes hi adquiriren un protagonisme singular, combinant radicalitat i voluntat de canvi, com ja havia passat en altres moviments nacionals o processos de descolonització del segle xx.

c) La crisi institucional

La sentència del Tribunal Constitucional del 28 de juny de 2010, que retallava de manera substancial l’Estatut aprovat en referèndum, suposà el punt d’inflexió definitiu del Procés. Representà l’acta de defunció de la via autonomista i el trencament del darrer intent d’encaix polític de Catalunya dins Espanya.

L’editorial conjunt «La dignitat de Catalunya» (novembre del 2009), signat per dotze diaris catalans, ja advertia de les conseqüències d’una resolució restrictiva. La sentència confirmà aquells temors i generà un sentiment d’humiliació i greuge col·lectiu, aguditzat per la bel·ligerància de la dreta espanyolista i declaracions com les d’Alfonso Guerra, aleshores president de la comissió constitucional al Congrés espanyol sobre el «ribot» aplicat al text estatutari.

Aquest xoc emocional i polític actuà com a catalitzador d’una nova fase del sobiranisme, que deixà enrere la resignació autonomista i es proposà restaurar la dignitat nacional i democràtica. L’afectació més profunda es donà entre les classes mitjanes, que havien confiat en l’autonomisme com a via de progrés dins l’estat del benestar.

El creixement electoral del sobiranisme derivà, així, del realineament de les bases i dels líders dels dos grans partits catalans fins aleshores: una part significativa del nacionalisme moderat de Convergència i Unió, decebuda amb el bloqueig estatutari, i el sector catalanista del PSC i antics votants d’ICV, partidaris d’un federalisme impossible.

La confluència d’aquestes crisis —econòmica, política i institucional— provocà un terratrèmol polític que transformà completament el sistema de partits i l’escenari ideològic català i va obrir pas a l’hegemonia del discurs sobiranista com a alternativa global del catalanisme.

Conclusions

Tot i que hagi pogut sorprendre la convergència entre catalanisme i independentisme dels darrers temps, històricament les diferències entre ambdós moviments han estat més estratègiques que ideològiques. El catalanisme havia confiat reiteradament en la possibilitat d’un encaix dins l’Estat espanyol, mentre que l’independentisme advertia, des de fa dècades, de la inviabilitat d’aquest projecte i reclamava la sobirania com a únic camí possible.

La repressió i la manca de llibertats, especialment durant les dictadures de Primo de Rivera i Franco, van limitar la difusió d’un discurs sobiranista ampli. Tanmateix, la restauració democràtica i el desplegament autonòmic iniciat el 1980 oferiren tres dècades d’estabilitat institucional i de relativa llibertat d’expressió, període en què l’independentisme pogué socialitzar per primera vegada el seu missatge i legitimar-se com a opció democràtica viable.

La sentència del Tribunal Constitucional del 2010 va esdevenir, simbòlicament, l’acta de defunció de l’últim intent d’encaix estatutari, i el punt d’inflexió del catalanisme cap al sobiranisme. A partir d’aleshores, la triple crisi econòmica, política i institucional actuà com a detonant d’un moviment cívic de gran abast que, més que un tsunami, fou un volcà latent que despertà una nova consciència col·lectiva.

Els fets de l’1 d’octubre de 2017 van con firmar aquest canvi de paradigma: davant la repressió, l’urna esdevingué el símbol d’un nou nacionalisme democràtic i inclusiu. L’independentisme català trencava així amb els models etnicistes del passat i adoptava com a bandera la llibertat d’adscripció política i la defensa dels drets civils.

A diferència d’altres processos històrics, el sobiranisme català ha estat pacífic, transversal i interclassista, impulsat sobretot per unes classes mitjanes en risc de desclassament, fet que el converteix en un possible model de transformació política postindustrial. Tot i la dificultat d’assolir els seus objectius a curt termini, la seva radicalitat democràtica i la seva capacitat de mobilització indiquen que el catalanisme ja no tornarà de manera dominant a les vies autonomistes o federalistes.

El catalanisme sobiranista actual no és una anomalia, sinó la culminació d’una evolució històrica. Els esdeveniments dels darrers anys han fet de la independència una alternativa política creïble, i de la defensa de la dignitat col·lectiva, un valor central. Després d’un segle i mig de trajectòria, el catalanisme ha esdevingut majoritàriament independentista, convençut que la supervivència de Catalunya com a nació només és possible mitjançant la seva articulació política pròpia. Un camí de no retorn que, reïxi o no, ha transformat per sempre el panorama polític i social del país.

Claus històriques de l’evolució independentista del catalanisme