«Tota batalla es guanya o es perd abans de ser lliurada.» Sun Tzu, L’art de la guerra (vers el 500 aC)

Prèvia

Aquest text és la síntesi d’un article tres vegades més llarg i per ara inèdit que probablement serà l’embrió d’un futur llibre molt crític amb la gestió del Procés independentista dels darrers lustres. Anteriorment, el 2010, l’empresari Àlvar Thomàs i un servidor, amb la col·laboració de l’empresari i polític Marc Arza, vam publicar La temptació independentista. Una anàlisi crítica de la radicalització del nacionalisme català. Es tractava d’un llibre proindependentista, molt crític amb el moviment independentista, que ja aventurava el desastre general que es podia produir tal com es plantejaven les coses. Aquest article, que serà sever, no pretén fer cap atac ad hominem contra ningú. La duresa que pugui desprendre’s del text respon senzillament a un enuig cap a tota una generació política d’irresponsables que ens han portat de nou cap a una important derrota nacional. Finalment, voldria dir que l’article serà una opinió valorativa suportada per dades històriques més que no pas un article pròpiament historiogràfic.

Desconstruir i passar comptes severament per aprendre, reconstruir i, si cal, tornar-ho a provar amb moltes més garanties d’èxit

En acabar de llegir aquest article, hom podria afirmar que aquest no és un text constructiu. Res més allunyat de la realitat. La idea és que sense una anàlisi rigorosa de tot allò que es va fer malament, sense una desconstrucció i sense un passar comptes sense revenja, però molt sever de la gestació i l’execució del Procés —les noves generacions tenen dret a ensenyar targetes vermelles als que els han precedit—, no es podran detectar els errors i no es podran assenyalar les febleses de país per si mai algun dia Ho tornarem a fer, tot manllevant el títol del llibre que Jordi Cuixart, el que fou president d’Òmnium Cultural, va publicar el 2019. A partir d’aquí, un cop feta l’anàlisi i també el diagnòstic del passat, podrem encarar amb més fermesa i garanties el futur. Perquè cal tenir present que una revisió profunda del Procés independentista i de tot allò que va fallar, i també d’alguns encerts, encara no s’ha fet. Existeixen, certament, diversos articles crítics publicats a la premsa després de l’ensulsiada, algunes declaracions amb alguns mea culpa en entrevistes disperses en diaris, ràdios i televisions, alguna conferència aïllada i uns quants —pocs— llibres crítics. I és que encara no s’ha fet una jornada de tres o quatres dies o bé un cicle d’unes quantes conferències que analitzi amb profunditat el Procés i que en puguin prendre nota representants de les noves generacions perquè en un futur no tornin a caure en els mateixos errors que la generació que els ha precedit.

Algú sabia cap a on anàvem?

Passats els anys, fent-ne una anàlisi posterior i amb una certa perspectiva, la sensació que hom té és que pràcticament cap dels dirigents del Procés sabia cap a on anàvem. Això inclou també bona part dels membres de l’anomenat Estat major, però no tots. Ni tampoc la població, majoritàriament ingènua —descartaven la violència perpetrada i legitimada per l’Estat, allò que forma part del nucli dur del nacionalisme banal— i sense saber què significava entomar de debò un repte com aquest, que alhora va ser enganyada pels seus dirigents polítics i enganyada per ells mateixos. Es confirmava un autoengany col·lectiu. I allò més divertit del cas és que bona part de les anàlisis posteriors que s’han fet continuen essent errònies, incompletes i autoenganyoses, ja que la clau no es trobava només o bàsicament en un capteniment ferm i decidit dels dirigents que havien de proclamar la independència i pilotar la travessia cap a l’Estat, sinó que no es va entendre que globalment no teníem prou força ni preparació ni suports internacionals treballats. S’han sentit i s’han llegit tantes bestieses i tants despropòsits d’independentistes que, un cop a pilota passada, ens han assegurat que tenien la solució definitiva, la poció màgica o la clau perquè allò que va ser un fracàs no ho hauria estat «si s’hagués fet cas del que jo deia»!

En poc temps l’independentisme va créixer molt, certament, però bàsicament el creixement es produïa dintre del món nacionalista català, ja que el creixement fora del món nacionalista, inclòs el dels nous votants, va ser petit i insuficient. L’error ja partia de la base, des del seu plantejament més naïf. Fem una mica d’història i expliquem com funciona la condició humana més elemental i com aquesta es gestiona des dels estats. El 1945 al món hi havia prop de 60 països o estats. Actualment el món està format per 195 estats independents, tot i que la xifra varia a l’alça en funció de qui els reconeix, però acceptarem aquest número, que és el que dona per bo l’ONU. La primera conclusió, doncs, és que la tendència és anar cap al naixement de més estats. La segona conclusió és que si mires fredament les xifres de la manera com s’aconsegueixen aquestes secessions, normalment són, i a desgrat dels qui les impulsen, amb violència. En més del 90 % de les independències assolides hi ha violència, i només es donen dues tipologies de secessions assolides pacíficament: o bé per un acord de pau pactat entre ambdues parts (el cas de l’emancipació de Noruega respecte de Suècia), o bé perquè un imperi o un gran estat implosiona internament i en aquell moment de la història no té prou força ni econòmica ni militar per reprimir amb sang tots o la majoria dels que volen abandonar el vaixell (és el cas de moltes de les quinze regions, després convertides en estat, de l’antiga URSS). També cal remarcar que la major part d’independències tenen lloc quan s’esdevé un trontoll i un gran canvi en la geopolítica mundial o que afecta un continent. Tot plegat és un pur càlcul historicoestadístic.

Entre els nostres dirigents polítics impulsors del Procés sí que hi havia un pla ordit —i encara sort de l’Estat major— per fer un referèndum, però no hi havia res pensat seriosament per a la gestió de després del referèndum. Algunes veus han sostingut que l’Estat major sí que sabia el que es feia i que hi havia una revolta preparada que els dirigents polítics no van saber gestionar bé perquè o bé els va tremolar el pols o bé no eren prou competents i tot plegat els sobrepassava. I d’aquí ve el fracàs. El gran error de l’Estat major va ser confiar en uns companys de viatge que tenien menys nivell que ells.

Primer inventari d’errors elementals de l’independentisme

No hi ha espai aquí per analitzar amb profunditat els principals errors que va dur a terme l’independentisme durant el Procés, que numèricament són molts. Tanmateix, els anotarem i en farem una breu explicació. Són:

«Tenim molta pressa»: Carles Puigdemont va afirmar en més d’una ocasió que el referèndum i la independència de Catalunya s’aconseguirien en tan sols quinze mesos. El referèndum va trigar vint-i-dos mesos a fer-se des que es va anunciar i, per tant, com a marge d’error es podria acceptar que es va complir més o menys el calendari, però l’assoliment de l’Estat encara l’estem esperant asseguts a la butaca de casa. És evident que posar-se terminis en una empresa com aquesta és infantil, imprudent i no porta enlloc.

La falta de pedagogia: abans, durant i després del Procés no es va fer ni s’ha fet pedagogia de la dificultat de tirar endavant una empresa com aquesta, per la qual cosa la seva absència ha comportat desorientació, incomprensió del que passava, frustració i desànim. La falta de pedagogia lliga amb el fet de no haver llegit prou història de Catalunya i d’Espanya i, en cas d’haver-la llegit, no haver-la entès.

La ingenuïtat: des del minut zero, l’independentisme va anar amb el lliri a la mà. La bonica frase de «no s’atreviran», en el sentit que molts estaven convençuts que l’Estat no faria accions, incloses les violentes, per impedir el referèndum, o el lema de «la revolució dels somriures», ho expliquen tot.

La falta d’objectivitat a l’hora de fer anàlisis: lligat al punt anterior, a la immensa majoria de l’independentisme —en quedarien exempts uns pocs membres de l’Estat major i alguns altres que no van participar del disseny del Procés— li va faltar saber separar desig de realitat. S’avantposava el primer al segon i així durant un temps es va aconseguir viure feliçment al món de la Heidi, amb prats verds i ufanosos.

No conèixer el propi país ni les pròpies forces: l’independentisme, com la majoria de catalans, per ara és covard. Els líders independentistes no tan sols desconeixien el poder espanyol, sinó que no eren conscients de les febleses d’ells mateixos i del poble català. És cert que van quedar molt sobtats per la bona resposta ciutadana el dia del referèndum, però no és menys cert que la gestió de tot plegat els va depassar i els líders polítics, un cop passat el dia de la votació i enretirat l’Estat major del control de tot plegat des de fora del Govern, van veure com tot el que s’havia construït queia com un castell de cartes. Conèixer el propi país també significa conèixer i saber triar bé els companys de viatge (la CUP, per exemple). I conèixer el nostre país també vol dir conèixer des dels sentiments més nobles dels catalans que se senten alhora catalans i espanyols fins als quintacolumnistes amb autoodi que tenim a dins.

La falta d’objectivitat a l’hora de fer anàlisis: lligat al punt anterior, a la immensa majoria de l’independentisme —en quedarien exempts uns pocs membres de l’Estat major i alguns altres que no van participar del disseny del Procés— li va faltar saber separar desig de realitat. S’avantposava el primer al segon i així durant un temps es va aconseguir viure feliçment al món de la Heidi, amb prats verds i ufanosos.

No conèixer el propi país ni les pròpies forces: l’independentisme, com la majoria de catalans, per ara és covard. Els líders independentistes no tan sols desconeixien el poder espanyol, sinó que no eren conscients de les febleses d’ells mateixos i del poble català. És cert que van quedar molt sobtats per la bona resposta ciutadana el dia del referèndum, però no és menys cert que la gestió de tot plegat els va depassar i els líders polítics, un cop passat el dia de la votació i enretirat l’Estat major del control de tot plegat des de fora del Govern, van veure com tot el que s’havia construït queia com un castell de cartes. Conèixer el propi país també significa conèixer i saber triar bé els companys de viatge (la CUP, per exemple). I conèixer el nostre país també vol dir conèixer des dels sentiments més nobles dels catalans que se senten alhora catalans i espanyols fins als quintacolumnistes amb autoodi que tenim a dins.

La desconeixença del poder d’un estat: alguns dels principals líders del Procés havien trepitjat poc Madrid i, si és que hi havien estat, mai van capir del cert allò que significa haver estat la capital d’un dels imperis més poderosos del món. Tampoc no es feien la idea de la força i dels ressorts dels poders de l’Estat: el reial, el polític, el policial (l’oficial i les clavegueres), el jurídic, l’administratiu i, tot i que no el van utilitzar gaire, el militar. La gestió de la violència —encara que qui la cometi sigui l’altre— és clau en processos com aquests.

La desconeixença del funcionament de la geopolítica europea i mundial: fa més de tres-cents anys que no tenim un estat propi i tant els estaments polítics catalans com els administratius i tants altres no dominen, i és natural, el funcionament dels mecanismes i de les subtileses de la geopolítica. És evident que es van fer passos importants amb la creació el 2012 del Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya, el DIPLOCAT, que al seu torn era successor del Patronat Català Pro Europa creat pel primer Govern de Jordi Pujol, o amb l’obertura de noves ambaixades, o delegacions, de la Conselleria d’Exteriors de la Generalitat de Catalunya, però tot plegat no era suficient.

Pensar que saps negociar millor que els espanyols: l’Estat espanyol no tan sols sap manar, sinó que sap negociar i també sap no negociar, és a dir, administrar els tempos i els silencis en les negociacions; i així l’Estat avançava en els seus propòsits.

No saber tancar files: aquest és un dels mals més endèmics i importants que té arrelat no tan sols la classe política, sinó la societat catalana. David Madí ho explica molt bé en el seu llibre Merèixer la victòria (2024). A manca d’una cultura de poder, els illuminati i els irresponsables brollen per tot arreu i la dita dels tants caps tants barrets s’imposa. El no saber tancar files és nefast i antiestadista si precisament vols assolir la sobirania plena. Aquí, la CUP és la gran especialista a no voler i no saber tancar files, i acaba esdevenint una gran eina de desestabilització interna per immaduresa política. Un subproducte d’aquest punt són les lluites fratricides, prou conegudes, però ara no hi entrarem.

La sobrevaloració o l’excés de confiança: aquesta feblesa lliga amb la falta de coneixement del propi país i també de l’Estat espanyol. «Ara venim nosaltres» o «Nosaltres sí que en sabem i portarem el país cap a la independència»: aquestes eren algunes frases que deien diversos polítics de la generació Puigdemont-Junqueras tot referint-se, per oposició generacional i despectivament (encara que fos amb la boca petita), a la generació que representava el president Jordi Pujol, la qual, a diferència dels primers, coneixia perfectament quines eren les nostres forces reals i quins els nostres límits i febleses.

El bocamollisme: la falta de maduresa política personal, l’ego, el voler assolir el minut de glòria o la manca de discreció han portat a cometre errors importants a alguns líders o gestors del Procés. Les declaracions de bocamoll del jutge Santiago Vidal explicant que la Generalitat de Catalunya sí que tenia una base de dades per poder cridar els ciutadans a votar en el referèndum n’és un clar exemple.

El puritanisme més irreal: és evident que per a molts independentistes la secessió resoldria tots els nostres problemes. Un cas escandalós d’aquest defecte és la memorable frase de «Jo vull que Catalunya sigui un estat independent però sense exèrcit». Cal tenir present que, dels 195 estats que hi ha al món avui dia, només 21 no tenen exèrcit, tot i que o bé els protegeixen estats més grans o bé tenen forces de seguretat paramilitars (i igualment els protegeixen estats més grans). La norma ens diu que en el món tot estat de més de cinc milions d’habitants té exèrcit propi. Però, és clar, Catalunya, amb més de vuit milions, som els més llestos de la classe i no necessitem tenir un exèrcit.

La falta de planificació i preparació o la improvisació: el referèndum sí que es va preparar bé i és de les accions del Procés de les quals ens podem sentir més orgullosos. Tanmateix, pràcticament tota la resta era pura improvisació. No hi va haver planificació de pràcticament res: ni un pla B, ni un pla C, ni les famoses estructures d’estat (tan sols un embrió de la Hisenda catalana i de la diplomàcia internacional i poca cosa més). A l’hora de tirar endavant un repte com la secessió, no pots fiar-ho tot a la improvisació. Una planificació mínima és fonamental, i això inclou el parador dels exiliats i els presos polítics.

El mil·lenarisme o la idea impossible de voler salvar el món: Catalunya és un país de mil·lenaristes i d’il·luminats. Per això, quan va esclatar un moviment independentista, molts van pensar que tots els desitjos es podrien acomplir i van veure la seva oportunitat de redimir el món. I aquí hi trobem des de particulars il·luminats a grups o partits polítics més coordinats.

Repressió, capteniment i conseqüències

Les conseqüències de la celebració del referèndum són prou sabudes: repressió de l’Estat, decapitació política, exili, presó, intervenció de la Generalitat de Catalunya... I les conseqüències negativíssimes que va comportar el fracàs del Procés no s’han fet esperar: desànim, frustració, desorientació, fragmentació de l’espai polític... Hi ha hagut uns quants destacats dirigents del moviment independentista que han reconegut que políticament ja no servien per encarar la nova etapa i que han tingut la decència de dimitir. D’altres volen continuar manant i pensant-se que són la solució no s’adonen que són part del problema. I no s’adonen del mal que fan al moviment independentista, i de com llasten els partits i les institucions. Hi ha el cas especial del president Puigdemont, i també de la resta d’exiliats, que s’hauria d’analitzar a part perquè és molt complex i té un vessant personal difícil de gestionar. No saber-se retirar a temps pot ser un greu error polític i personal. Hi ha hagut altres errors i danys col·laterals francament importants: per exemple, no saber gestionar l’autonomia i no acabar els mandats de quatre anys des del 2010, i carregar-se una eina tan útil per a Catalunya com el partit Convergència i Unió (CiU) i empetitir-ne escandalosament la base social. La manca de coherència de la CUP, fariseística, suma més descrèdit a l’independentisme.

Hi ha també, i és de targeta vermella, el llegat nacional que la generació perduda ha deixat al país: un país desanimat i desvertebrat i ple de problemes per arreglar que durant anys es van eludir i no s’hi va fer front: les polítiques migratòria, lingüística, energètica, educativa, d’infraestructures... Als governs del moment els eximeix una mica haver de gestionar unes fortes i inevitables retallades en l’època d’una molt forta crisi econòmica a la qual s’hi sumava l’endeutament creixent del tripartit i l’asfíxia fiscal espanyola, tasca que va haver d’entomar el president Mas, i també la gestió de la covid i la ressaca emocional, administrativa i econòmica del Procés, que va haver d’afrontar el president Torra. Tanmateix, massa governs diferents han actuat amb poca responsabilitat, no han atès el dia a dia durant el Procés i no han afrontat de cara i sense complexos les problemàtiques del país i s’han deixat seduir pels cants de sirena dels postulats de la dictadura woke, tan desastrosos per a Catalunya.

Conclusió

El nostre país no es pot permetre el ritornello d’aquests grans errors. Catalunya com a país i els seus dirigents polítics es poden permetre cometre errors petits i mitjans, però no grans errors. Entre altres coses perquè precisament no som un estat i no tenim la cuirassa mínima que ens protegeixi davant l’Estat espanyol o davant la forta pressió migratòria sense eines per assimilar-la. És evident que amb aquest tema de la independència de Catalunya no s’hi havia pensat mai de debò ni amb realisme. Es va tractar amb molta frivolitat i no es van entendre moltes coses, començant per la idea consubstancial del poder en la condició humana i en els pobles. El descrèdit de l’independentisme, ja sigui dintre del nostre país (l’abstenció de prop d’un milió de votants independentistes en les darreres eleccions catalanes n’és una resposta) com el que hem projectat externament, ha estat considerable, i als ulls del món hem estat vistos com uns perdedors. No es podia anar a la independència amb un 50 % o una mica menys de la població a favor i fer trucs d’equilibrista perquè et surtin els números. I encara un altre dany: una generació i mitja de polítics independentistes, que no tenia prou nivell, queda desprestigiada per la història i es fa l’harakiri tot autoestroncant-se la carrera política.

No aprenem la lliçó de la història i encadenem, segle rere segle, de manera cíclica i recurrent, una derrota rere una altra derrota. I un gran risc és que en el proper embat contra l’Estat uns nous dirigents polítics catalans tornin a cometre els mateixos errors que els dirigents d’altres èpoques i tornin a fracassar. Potser dels pocs aspectes positius —no sé si l’únic— del fracàs estrepitós del Procés és l’aprenentatge que poden treure les noves generacions d’allò que s’ha fet malament.

La voluntat de l’article és ajudar a la construcció nacional entre les noves generacions perquè precisament vol posar negre sobre blanc tot allò que no s’hauria d’haver fet ni s’hauria de fer en hipotètics futuribles.

Així que o ens plantegem la construcció d’un Estat de manera realista o tornem al pujolisme del peix al cove de tota la vida que fins ara ha estat l’única acció política que en els darrers decennis ens ha reportat fruits, rèdits i noves cotes de poder.

Referències bibliogràfiques

Cuixart, Jordi. Ho tornarem a fer. Quan la injustícia és la llei, la desobediència civil és un dret. Ara Llibres, 2019.

Giral Quintana, Eugeni. Els 525 llibres del Procés. Universitat Autònoma de Barcelona, 2019. Pròleg de Joan B. Culla. Es pot descarregar en digital i en obert aquí: https://ddd.uab.cat/pub/llibres/2019/204147/llibdelproc_a2019.pdf

Madí i Cendrós, David. Merèixer la victòria. El Procés per a adults. Columna, 2024. Puigdemont, Carles. M’explico. De la investidura a l’exili (2016-2017). La Campana, 2020. Amb la col·laboració de Xevi Xirgo.

Thomàs, Àlvar i Jordi Manent. La temptació independentista. Una anàlisi crítica de la radicalització del nacionalisme català. Pagès Editors, 2010. Amb la col·laboració de Marc Arza

«Tenim molta pressa»: el fracàs del Procés, la generació perduda i la decadència de la nació. Un primer inventari dels errors comesos