L’onada independentista que tothom coneix com El Procés neix d’un impuls popular, democràtic i nacionalista, el de les consultes municipals que van arrencar el 2009 a Arenys de Munt i van culminar, el 2011, a Barcelona. El Procés —molt abans de tenir aquest nom— es va posar en marxa en un moment en què la via de reforma estatutària apareixia esgotada i les estructures polítiques i jurídiques catalanes havien quedat envellides i no responien a la nova realitat del país ni als sentiments de la major part dels catalans. Els partits polítics van canalitzar aquell impuls popular que va desembocar en el Referèndum del 2017, convocat per la mateixa Generalitat de Catalunya, en què va guanyar el sí a la independència.
Han passat uns quants anys des d’aleshores i, en moltes coses, el país sembla atrapat en el temps, nostàlgic d’una època en la qual la qüestió de la independència bullia a les pantalles, a les sobretaules i als carrers, amb algunes de les manifestacions més grans de la història d’Europa. Aleshores moltes coses semblaven possibles. Però gairebé una dècada després, la política ha canviat, com ho ha fet el món, i les respostes que vam donar aleshores ja no serveixen per afrontar les preguntes i els reptes d’avui. Les oportunitats desaprofitades es fan sentir en tots els ordres, des de l’estat de les infraestructures a la llengua, el descrèdit de les institucions i de la política, i la desmobilització general subseqüent. Ningú no negarà que vivim encara en una època de ressaca, però, a la vegada, de lucidesa: s’han ensorrat totes les ficcions, les fantasies, les mentides i les comèdies en què vivia segrestat el país des de la Transició. Tot ha caigut pel seu propi pes i se’ns ha deixat sols davant d’una crua realitat: no només no som un estat independent, sinó que la nostra continuïtat com a nació no està garantida. Com explicàvem en el número de la Revista de Catalunya, «La llengua en joc», «en temps d’incerteses, les societats busquen instintivament els fonaments que les defineixen. En els últims anys, s’ha fet palès que l’estat del català és un dels indicadors que alguna cosa essencial no funciona a Catalunya». Els plantejaments que havíem seguit com a país, culturalment, políticament, èticament, ens van servir fins a un cert punt i va semblar que ens acostaven al nostre destí, la reconstrucció i l’alliberament nacional, però tot era, en gran part, un engany. És per tot això que cal tornar enrere, refer el camí. I en aquest tornar al principi hi ha la possibilitat de començar de nou i de fer-ho d’una altra manera.
L’independentisme no és un moviment aparegut els darrers quinze anys, ni tan sols els darrers cinquanta, sinó que les seves arrels es poden estirar fins al 1714, amb la pèrdua de les institucions i les llibertats catalanes durant la Guerra de Successió. Des d’aleshores, cada vegada que el Govern de Madrid ha entrat en crisi, d’una manera o altra ha reaparegut l’anhel de recuperar allò que el primer Borbó va arrabassar-nos a sang i foc. De fet, l’existència —o la persistència— d’un sentiment popular separatista, com se l’anomenava aleshores, es copsa com una ombra, com un fantasma que pren diverses formes al fons de les convulsions del país, des de la invasió napoleònica a la República Catalana de Macià, passant per les bullangues del segle xix. Precisament, una de les coses que va faltar els anys del Procés és aquesta consciència de continuïtat amb un passat, de pervivència d’una tradició. Amb la vista de dècades o segles, uns quants mals anys no semblen tan dolents i persones i organitzacions que ens han precedit serveixen com a inspiració per al present, amb un fil viu que ens hi vincula. Els errors i les lliçons de la història, recent i llunyana, ens donen profunditat i força i ens fan adonar que, moltes vegades, els esdeveniments històrics es produeixen en onades i en cicles: el que hem de procurar és que les bases del nou independentisme siguin sòlides i consistents.
Al marge de la justificada abstenció política i la comprensible desmobilització en tots els àmbits, impulsada per la rendició dels polítics i les organitzacions que van dirigir el Procés a partir del 2012, els problemes del país són els mateixos que aleshores —o més greus encara. Des de l’aplicació de l’article 155, és tot un país el que necessita un relleu en les persones, en les organitzacions i en les idees. És per això que una de les tasques que ha de complir el nou moviment independentista, com a projecte d’alliberament i regeneració de la nació catalana en tots els ordres, és una transformació de les mentalitats, de la cultura, de la manera com ens entenem a nosaltres mateixos com a catalans i el lloc que volem ocupar al món. Per això cal forjar líders que puguin bregar sense hipoteques, sense pors, reticències o covardies en un panorama internacional cada vegada més difícil. La història del nostre país ens ensenya que política és sinònim de conflicte, i cal estar preparats mentalment, emocionalment, jurídicament, econòmicament, per entomar-lo, per pagar el preu per les coses que valen la pena. Per sort aquesta no és una batalla individual, sinó també col·lectiva, de tot el poble català. Cal generar una cultura, amb un pinyol compartit per les esquerres i les dretes, més enllà dels partits i de les institucions, que ens serveixi per explicar-nos el món i sobreviure-hi, que ens assenyali com actuar sobre el fonamental, com ara la defensa de la llengua. I crear unes organitzacions —renovant també les existents— i una xarxa d’associacions, empreses i entitats destinades a defensar els interessos de Catalunya. Que l’independentisme s’estavellés el 2017 no vol dir que hàgim de renunciar al poder, ni a l’art del seu exercici en els espais i les possibilitats existents dins l’Estat espanyol i el francès, i la Unió Europea. Hi ha marge i centenars de milers de catalans orfes de projecte polític. A Catalunya, la societat civil té un dinamisme únic i genuí que li permet créixer al marge de la crisi dels estats nació en la qual comencen a quedar enfangades Espanya i França.
Hi ha qüestions d’avui que són les palanques per mobilitzar de nou el país. Els darrers mesos, per exemple, s’han incrementat molt notablement les situacions que posen en relleu el conflicte nacional i la situació de subalternitat colonial que viu Catalunya, i s’han multiplicat les respostes, gairebé espontànies. Les discriminacions lingüístiques, davant les quals els catalans han callat durant dècades, i que probablement ni tan sols conceptualitzaven de cap manera per efecte d’una diglòssia profundament interioritzada, fa temps que omplen les xarxes socials i el debat públic i cada vegada van a més. Alguns poden trobar-ho insuficient, o fins i tot ridícul, però aquestes accions serveixen per posar un topall, un límit al retrocés dels darrers anys, i trobar un punt des d’on tornar a fer força, per obtenir petites victòries que engresquin i que signifiquin el principi de coses més grans i més ambicioses. Ho hem dit i ho repetirem tantes vegades com calgui: la llengua és una de les claus de volta d’un nou independentisme i de l’articulació d’una nova cultura política, d’una re-mobilització de les bases del país. A banda de ser una qüestió existencial, constitutiva de la identitat catalana, la situació del català posa en relleu les anomalies i els límits que intenta tapar la carcassa simbòlica de l’autonomia. Tal com va passar amb les consultes del 2009 i les seves demandes de democràcia directa, la defensa de la llengua pot generar una força que es tradueixi, amb el temps, en una nova onada independentista. Aquesta vegada, amb les lliçons apreses.
D’entre moltes de les coses que cal superar, hi ha una certa mentalitat. I és que l’independentisme ha arrossegat molt de temps una visió moralista de la política en què sempre som, superbament, els «bons», davant d’un enemic malvat. Però la política no es basa en la moral, o en els sentiments, o en la raó, o en la riquesa, ni en una idea del que és bell o el que és just. La política té una dimensió pròpia, desvinculada de tot això, basada en la distinció entre el que existencialment et pertany o t’ateny i el que no, entre qui defensa la teva manera de ser i qui la vol destruir. La política és en essència un descarnat antagonisme. Per això cal realinear les nostres prioritats: el centre de la vida, de la cultura i de la política som nosaltres mateixos. Cal tornar a un realisme cru, desproveït de la falsa èpica que ens ha acompanyat els últims anys; cal defugir el llenguatge falsament combatiu o revolucionari, o la retòrica buida que compensa per dissimular l’absoluta falta de poder i de força. El nostre destí és a les nostres pròpies mans i només ens té a nosaltres, i serà el que nosaltres reeixim a fer-ne. El nostre pol gravitacional és el nostre propi país i la seva pervivència.
El nostre subjecte bàsic no és cap altre que el que som, la nostra identitat, la nació catalana en totes les seves expressions; i la defensa de la nostra llibertat, la prosperitat, el progrés i la plenitud material i espiritual, el nostre interès. Tota la cultura, tota acció cultural i política, la tria a l’hora de repartir recursos públics, premiar o castigar, ha de seguir aquests criteris d’interès nacional i d’acumulació de poder català. Tot el que no sigui això ja sabem exactament on porta. Amb aquesta realitat al cap, que cadascú triï les seves prioritats i els àmbits en què esmerçarà energies, i s’hi dediqui en cos, ànima i esperit. El país és ple de persones i organitzacions que veuen aquest buit i malden per omplir-lo predicant amb l’exemple: a tot arreu calen braços, temps, diners, idees i entusiasme. Tothom qui vulgui salvar o remuntar qualsevol cosa ho farà així, partint de la seva realitat immediata i concreta, i no pas a l’inrevés, o pontificant sense actuar. Pesa més la feina feta que el discurs buit: durant una dècada vam cridar «independència» a cada cantonada, mentre, per sota, els fonaments del país feien aigües sense que pràcticament ningú hi parés atenció. I cal fer tot això sense esperar que algú altre vingui a treure’ns les castanyes del foc: ni un organisme supranacional, ni una associació, ni un partit. Cal tenir ben present que ser català és un combat espiritual, cultural i polític permanent, i no acaba ni en unes eleccions ni, de fet, amb la independència del país. Cal fer-se una pregunta endins i una enfora. Qui soc jo? Què puc fer per Catalunya? La resposta a aquestes dues preguntes és l’obra de tota una vida. Treballem-nos i treballem per tenir poder, tant individualment com col·lectivament, a la vegada, perquè les dues coses són indissociables. I així podrem fer tornar a començar moltes coses.