Aprofitant la commemoració del centenari del naixement de Francisco Candel, l’editorial Comanegra, amb bon ull comercial, ha reeditat, retocant-ne i ampliant-ne algunes parts, la biografia que Genís Sinca va publicar a La Magrana l’any 2008, poc després de la mort de l’escriptor de les Cases Altes. Si llavors es titulà La providència es diu Paco, ara l’han batejat amb un concís Candel.

El llibre confegeix unes memòries que repassen la trajectòria vital del nen que amb dos anys va arribar a la falda de Montjuïc, l’any 1927, des de la comarca del Racó d’Ademús, al País Valencià, es va moure després a Can Tunis i des d’allà va forjar-se una carrera literària a través del retrat de la Barcelona barraquista i dels seus personatges grotescos, atrabiliaris i desarrelats que tot sovint aconseguia fer simpàtics. Una literatura que s’emmarca en l’anomenat realisme social de l’època.

Candel: Vida de Paco Candel, la màquina d'escriure - Genís Sinca - Comanegra - Racó Català

Genís Sinca Candel. Vida de Paco Candel, la màquina d’escriure Barcelona: Editorial Comanegra, 2025.

El fet que les converses en què es basa el llibre tinguin lloc poc abans de la mort de Candel li dona un aire crepuscular que l’autor tracta d’equilibrar amb les històries de joventut de Candel. Respecte la vitalitat —«la gent tenia ganes de viure», diu Candel—, hi ha una tensió narrativa que apareix en la majoria de novel·les i pel·lícules inspirades en els anys de la dictadura. Per un costat, les condicions duríssimes, la repressió, l’escassetat material, la llei de la selva. Per l’altre, la vida que vol obrir-se pas sigui com sigui.

El món de la delinqüència, el misticisme del Vaquilla i tot aquest ambient de quinquis i drogoaddictes han servit a molts autors per resoldre la tensió entre misèria i vitalitat. Candel es podria considerar un pioner en aquest camp. La diferència és que molts dels que avui encara tiren de la mateixa veta, com ara l’escriptor Javier Cercas a Las leyes de la frontera, ho fan per col·locar un discurs sociopolític determinat, una projecció del present damunt del passat, mentre que l’antunenc ho va viure a la pròpia pell i considerava que denunciant aquelles condicions ajudava a canviar la realitat.

En aquesta mena de narracions, hi ha un intent de dotar de profunditat històrica uns barris que no tenen passat, de crear una èpica allà on només hi havia pura lluita per la supervivència. El valor de Candel es trobaria, doncs, en el seu costumisme. Lluny de romantitzar la delinqüència, l’accepta com una fatalitat. Aquest, també, és el seu sostre. Com que no entra en el joc de lladres i serenos, la seva literatura arriba tan lluny com arriben els personatges reals del barri que fa aparèixer en les seves novel·les.

Seria desitjable que Sinca hagués furgat en l’origen de l’ambició de Candel, la força que l’empeny a superar les seves limitacions i a fer-se un lloc en el món literari de la Barcelona del franquisme. En algun moment la màscara li comença a caure i ens parla de l’«aura de fatalisme» que sempre ha acompanyat la seva imatge. El mateix Candel parla d’«aquella ràbia que se’t menja per dintre», però el biògraf de seguida salta cap a algun dels tòpics que adornen qualsevol crònica periodística: l’escriptor dels marginats, aquell que dona veu als sense veu, el defensor dels immigrants.

L’estil de Sinca, una mica inflat, sosté al llarg de les seves pàgines un to elegíac que enfarfega i dificulta la visió general del personatge. Sembla com si s’esforcés per convèncer el lector que Candel va ser un personatge gloriós, confirmant la frase de Jordi Pujol que el situava entre els deu catalans més importants del segle xx. Qualsevol persona amb un mínim de cultura podria anomenar de memòria vint noms abans que el seu, però l’exageració forma part de l’homenatge que Sinca brinda a Candel, a qui compara amb Dickens o amb Hemingway sense despentinar-se.

Així, entre elogis i redundàncies, passa gran part de la narració, fins que arribem al famós article «Los otros catalanes», publicat a la revista La Jirafa l’any 1958. «Poques vegades un article ha donat tant rendiment a un escriptor», assenyala Sinca. Per encàrrec del seu amic Àngel Carmona, Candel havia de parlar de la immigració andalusa, murciana, extremenya i d’altres zones de la península que arribava als nuclis industrials de Catalunya en grans quantitats, i de les conseqüències socials i culturals del seu aterratge.

Candel formava part d’una onada anterior, la que havia arribat a Barcelona arran dels preparatius de l’Exposició Universal del 1929. Havia rebut una primera educació a l’escola republicana catalana —allà és on va «sentir palpitar Catalunya per primera vegada»— i podia prendre una certa distància respecte els immigrants que arribaven en plena dictadura. La fórmula de l’èxit del seu article va ser un triangle en què es permetia d’alliçonar alhora els murcians que no es volien adaptar, els «catalanes puros» que els rebien amb disgust i, per últim, els patrons de cognoms catalans que per salvar el cul parlaven un castellà «más o menos afectado».

A partir d’aquí, la història és coneguda: Jordi Pujol, a través de Josep Benet i Max Cahner, li oferí escriure un llibre basat en l’article. Joan Reventós també col·laborà per tirar-lo endavant. Li van proposar, en la línia de Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster, que es titulés Nosaltres, els immigrants. Candel s’hi negà i li va posar el títol amb què es faria famós: Els altres catalans. El llibre, escrit en castellà i publicat l’any 1964, en primer lloc en la seva traducció al català, de Ramon Folch i Camarasa, va vendre trenta mil còpies en tres setmanes. L’any 1973 en va escriure la segona part, Encara més sobre els altres catalans, i, el 1985, el tercer i últim volum de la trilogia, Els altres catalans vint anys després. L’èxit del llibre el va encasellar. Mai més no es trauria de sobre l’etiqueta de ser l’escriptor dels immigrants. «Immigració i Candel restaran units de forma indestriable», apunta Sinca. Amb la seva novel·lística, de tota manera, ja s’havia dedicat a retratar la vida miserable als suburbis barcelonins, deixats de la mà de Déu pel Govern de Franco. Obres com Donde la ciudad cambia su nombre (1957) o Han matado un hombre, han roto un paisaje (1959) mostren una prosa directa, al servei del testimoni. La seva funció, si de cas, es va elevar; ara ja no seria només el cronista de la misèria, ara en seria el representant.

La tesi del llibre dels altres catalans allargassa els arguments a tres bandes que havia fet servir per a l’article de La Jirafa. Demana paciència als autòctons, un esforç d’adaptació als qui acaben d’arribar i critica la inacció d’empresaris i governants, responsables de posar remei a la precarietat dels suburbis. El missatge subjacent de Candel era que més tard o més d’hora aquella massa de treballadors acabarien sent catalans, ho volguessin o no.

Pujol, que el va ressenyar a Serra d’Or l’agost del 1964, va escriure que el llibre de Candel era «un dels tres o quatre llibres més importants publicats d’ençà del 1939». Segons el futur president de la Generalitat, l’obra de Candel tocava «el tema més bàsic de tota la nostra problemàtica col·lectiva», i ajudava a prendre consciència sobre el dilema plantejat a la comunitat nacional catalana: diluir-se i desintegrar-se o sobreviure.

Perquè, sent-ne més o menys conscient, Candel no es dirigia al col·lectiu que retratava, sinó al públic català, que havia vist com, d’ençà de la guerra, la seva realitat s’havia capgirat del tot. Aquesta realitat és la que tenien en compte Manuel Cruells o Pere Calders quan, crítics amb algunes de les assumpcions del llibre de Candel, es preguntaven si tenia gaire sentit aquell trasbals, «que una família del sud abandoni casa de maó i teulada per venir al nord a viure en una barraca de cartó i de llauna, i que, un cop aquí, covi el ressentiment i passi per la humiliació de convertir els seus sofriments en un problema públic», tal com reblava Calders també a Serra d’Or, uns quants mesos després.

Les veus crítiques, a les quals hauríem d’afegir la de Manuel de Pedrolo, es van amagar sota la catifa. Candel es convertiria en un símbol. Per un costat, recollint el llegat dels seus pares, de la mestra Pepita Casanellas, del doctor Ribas i de tants altres personatges, continuava una tasca abnegada, amb la lletra o amb el que tingués a l’abast, per millorar les condicions materials dels més desfavorits del seu voltant.

Per l’altre, gràcies a la seva projecció pública, el van anar a buscar perquè encapçalés una candidatura unitària al Senat, formant triplet amb Josep Benet i Alexandre Cirici Pellicer. Sinca ho exposa així: «feia de pont entre els immigrants i la gent del país, però sobretot podia convèncer en un vist i no vist la immigració sobre el procés d’autonomia catalana». En altres paraules, la seva presència assegurava un munt de vots.

És curiós que, en alguna entrevista, Sinca hagi dit que gràcies a Candel la paraula xarnego ha desaparegut del mapa, tenint en compte que ell mateix va titular les memòries del seu pas per la cambra alta Un charnego en el Senado. Sigui com sigui, l’experiència política, que va repetir com a regidor a l’Ajuntament de l’Hospitalet, va decebre Candel profundament. La seva carrera literària se’n va ressentir, però el símbol, en canvi, va continuar funcionant. El zenit d’aquest valor simbòlic l’assoleix quan Pujol, ja erigit com a padrí del nou règim autonòmic, li penjà la Creu de Sant Jordi, l’any 1982.

Potser perquè acaba amb Sinca visitant-lo a l’hospital en la fase final de la seva malaltia, la sensació amb què hom surt d’aquest llibre és la d’un final. Del final d’un cert nacionalisme cívic que va encarnar, probablement. La lluïssor del triomf de Candel —el de l’home que s’imposa contra l’adversitat per fer-se escriptor— no arriba a enlluernar del tot. «Candel transmet una imatge desencantada, plena d’una nostàlgia impenetrable», escriu Sinca en un moment de la seva biografia.

Es poden fer tota mena d’hipòtesis sobre l’origen d’aquesta nostàlgia. A la biografia de Sinca s’intueix que venia de la desaparició del seu paisatge infantil i de joventut. El barri de pescadors on va arribar, esborrat sense rastre, convertit en el monstre de la Zona Franca. Arrossegat, paradoxalment, per la mateixa voràgine que va atreure onades d’immigrants. Tot això li deixà un buit fonamental.

Podem imaginar que, de la mateixa manera que havia connectat amb els marginats en les seves primeres obres, aquest buit, si l’hagués sabut traslladar a la literatura, també l’hauria pogut connectar amb els catalans que van veure desaparèixer el seu món sota aquella allau demogràfica. Però ni aquesta va ser la missió que es va imposar a si mateix, ni tampoc la que li van reservar els prohoms de l’autonomia catalana.

La veritat és que, tot plegat, ja no té gaire importància. La Catalunya on es publicà la primera versió de la biografia de Genís Sinca aspirava a repetir la jugada de Candel. Avui, la seva figura evoca més fatiga que esperança.

Candel, l’altre català