Introducció

Sovint el professorat d’Història a secundària o a batxillerat ens sentim desbordats pels comentaris que part de l’alumnat fa a classe en relació amb la dictadura franquista. Tothom coneix de primera o de segona mà la desagradable sensació de sentir taral·lejar el Cara al sol, quelcom insòlit fa uns quants anys. És indubtable que el professorat percep un auge de l’extrema dreta a les aules en forma de discursos xenòfobs i antifeministes, i una exaltació de les suposades bondats del règim franquista. La premsa així ho deixa palès en reportatges i notícies en mitjans generalistes.

Aquest article té com a objectiu explorar si és possible conèixer la percepció del franquisme per part de l’alumnat de secundària, a partir d’estudis recents, així com apuntar possibles causes d’aquest fenomen.

Què ens diuen les dades?

Com dèiem, darrerament la premsa ha dedicat moltes pàgines a la percepció que els nostres adolescents tenen sobre el franquisme. Especialment, a causa de dues fites: la resignificació del Valle de los Caídos arran de l’aprovació de la Llei de memòria democràtica i el trasllat de les restes del dictador, d’una banda, i, de l’altra, la commemoració una mica fallida dels cinquanta anys de la mort de Francisco Franco. Aquests dos esdeveniments, a més, han tingut el seu correlat polític amb la proposició de llei de memòria democràtica del Parlament de Catalunya, encara sense aprovar.

D’acord amb aquesta premsa, resulta evident que el professorat detecta una resignificació del franquisme per part d’un grup minoritari de l’alumnat i un increment de la ultradreta a les aules de secundària i de batxillerat. Davant del pànic moral suscitat per aquestes notícies i aquesta remor present en els centres educatius, cal fer una ullada a les dades de les quals disposem. Però podem saber fefaentment quina imatge tenen les adolescents i els adolescents del franquisme?

Cal dir que les dades disponibles no poden respondre acuradament aquestes qüestions per diversos motius. En primer lloc, no disposem d’enquestes que cobreixin les franges d’edat de l’educació secundària obligatòria i del batxillerat. Per raons òbvies, la minoria d’edat explica aquesta mancança. Així, les enquestes més fiables aborden com a primera cohort demogràfica la franja entre els 18 i els 24 anys i només podem fer deduccions sobre les edats més primerenques. En segon lloc, no existeixen enquestes que abordin de manera directa la valoració de la dictadura franquista. Les enquestes s’aproximen a la qüestió des d’una perspectiva general sobre els sistemes polítics preferits per la ciutadania.

Considerem, però, que es pot establir un correlat entre les opinions d’aquestes franges d’edat enquestades i l’adolescència, així com un (precari, val a dir) correlat entre les preferències polítiques i la valoració del franquisme.

Dit això, mirem ara les dades de les quals disposem. Segons l’enquesta del 2024 elaborada per l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), la democràcia és el sistema polític preferit per totes les franges d’edat, però trobem diferències prou significatives pel que fa a la franja més jove, és a dir, aquelles i aquells amb edats compreses entre els 18 i els 24 anys. El 61,8 % dels homes més joves estimen que la democràcia és el seu sistema polític preferit. Per tant, el 36,8 % d’aquesta franja d’edat no rebutja de pla viure en un sistema no democràtic i es posiciona a favor de l’excepcionalitat de sistemes autoritaris o bé es mostra indiferent al sistema polític, fins i tot en el cas de sistemes opressors dels drets humans.

Si ens fixem en una possible bretxa de gènere, tal com apunta la premsa, observem certament diferències substancials entre els sexes de les persones entrevistades[1] en les franges d’edat més joves. Tot i que també són les dones més joves les que es mostren més reticents al rebuig de sistemes no democràtics (gairebé un 27 %), respecte a la resta de dones, sí que observem que, mentre que el 16 % dels entrevistats més joves diuen obertament que prefereixen un règim autoritari en algunes circumstàncies, un percentatge inferior de les dones es manifesta en aquesta posició. Aquesta diferència entre sexes és més acusada pel que fa a la importància de viure en democràcia. Així, només el 29 % dels homes més joves creuen que viure en una democràcia és extremament important per a ells, enfront el 42,3 % de les dones de la mateixa generació.

En l’àmbit de l’Estat espanyol, les enquestes sobre qualitat de la democràcia del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) ens ofereixen uns resultats bastant similars als catalans. En ambdós casos, observem que més del 35 % de la població masculina jove evita posicionar-se fermament en la defensa de la democràcia com a sistema polític. És a dir, més d’un home jove de cada quatre no defensa la democràcia com a primera opció.

Per tant, és possible pensar dues coses sobre aquest 35 % en el cas dels homes joves i del 25 % en el cas de les dones joves catalanes que no defensen la democràcia com el millor dels sistemes per a llurs vides. En primer lloc, que aquestes persones poden ser més proclius a una resignificació del franquisme i a una valoració positiva o parcialment positiva de la dictadura. En segon lloc, que és possible que la generació més jove, els i les adolescents, mostrin un sistema de valors similars a la generació precedent.

Si és així, aquest escenari és preocupant i cal que ens demanem sobre les possibles causes que poden derivar en una adolescència més procliu a sistemes autoritaris. Sense oblidar, però, que la majoria del jovent defensa la democràcia com a millor sistema polític i la considera extremament important en la seva vida.

I això, per què?

L’origen de la reivindicació del franquisme per una part del jovent és difícil de saber i és fins ara un tema poc estudiat (Banderas Navarro 2025). En aquest espai intentarem apuntar algunes causes d’un fenomen que sembla creixent. Per fer-ho, mirarem tant fora com dins de l’aula.

Malgrat la dificultat per trobar dades fefaents sobre l’alumnat i la dictadura franquista, un petit estudi del 2022 va concloure que el jovent, en aquest cas en l’àmbit espanyol, tenia mancances de coneixement sobre la Guerra Civil i la repressió franquista. Alhora, es va detectar la utilització de vocabulari com Alzamiento en comptes de cop d’estat o revisionisme històric en lloc de memòria democràtica. Aquests resultats van fer que el director de l’estudi conclogués que el «franquisme no està prou present en el currículum escolar».[2]

Fem doncs una ullada al currículum. La darrera llei educativa, la LOMLOE, ha apostat per un canvi de model en la implementació del currículum educatiu tradicional. Així, la nova llei passa d’un model centrat en el contingut a un altre model centrat en el fet que l’alumnat assoleixi unes competències, tot proposant uns sabers bàsics per tal d’assolir-les. Malgrat això, val a dir que l’organització del currículum tendeix a ser similar, a la pràctica, al model tradicional. Així doncs i en principi, l’alumnat català només tractarà el franquisme els últims mesos del darrer curs de l’educació secundària (4rt d’ESO),[3] certament tard.

En l’etapa no obligatòria, es contempla l’abordatge en profunditat de la dictadura franquista només a l’assignatura d’Història d’Espanya de 2n de batxillerat, però és absent en les formacions professionals. Per tant, en el cas dels estudiants que optin per la formació professional, aquests hauran treballat molt poc el que va significar la dictadura franquista.

Davant d’aquesta estructuració, cal preguntar-se: i el professorat, com aborda el franquisme? Tot i que es fa molt difícil saber allò que passa a les aules, els estudis existents apunten que el professorat identifica clarament el franquisme com a punt conflictiu del currículum. Donada aquesta assumpció, semblaria que el professorat tendeix a utilitzar estratègies didàctiques que busquen la neutralitat/equidistància per raons diverses, com ara el temor a ser jutjats o al conflicte a l’aula, o a causa de l’assumpció que la tasca professional envers la memòria històrica és exposar fets, vivències i en cap cas donar una visió personal (Martínez-Rodríguez et al. 2022).

Aquest temor fa que el professorat tendeixi majoritàriament a fer servir el manual escolar com a suport (Banderas 2025; Fuentes i Banderas 2021). Alguns autors i autores han analitzat les propostes editorials des de diferents perspectives. D’una banda, l’estructuració de la matèria al llibre escolar tendeix a unir la Segona República i la Guerra Civil, en tant que binomi necessari i una correlació democràcia-conflicte aparentment indefugible. Alhora, els manuals escolars solen presentar els totalitarismes europeus per una banda, i el franquisme per una altra, i per tant es fa difícil establir la relació entre feixisme i franquisme en tant que narrativa històrica. Els manuals solen centrar-se, a més, en els aspectes purament polítics i resulta problemàtica la manca de tractament en profunditat d’un aspecte clau de la dictadura: la repressió. Darrerament, però, els manuals escolars han començat a incorporar altres aspectes i algunes editorials opten ja per tractar els aspectes socials i repressius del règim.

Cal dir, però, que els estudis indiquen que, a Catalunya i al País Basc, una part més substancial del professorat sí que porta la memòria històrica a l’aula (Martínez-Rodríguez et al. 2022). No és casualitat que tant Catalunya com el País Basc hagin desenvolupat marcs normatius més favorables, d’una banda, a la memòria democràtica, i, d’una altra, a situar la història contemporània de Catalunya i el País Basc, respectivament, al centre del currículum educatiu en les etapes superiors (2n de batxillerat), en detriment d’altres etapes històriques.

Si mirem ara fora de l’aula, ens podem demanar com s’informen els adolescents sobre el franquisme. D’una banda, podem apuntar la família, que és on es construeix fonamentalment la memòria. L’alumnat de secundària són fills de progenitors nascuts majoritàriament en democràcia. Aquests progenitors probablement no van estudiar en profunditat la dictadura franquista i segurament no van abordar mai la repressió. De l’altra, l’alumnat ja no pot recórrer als testimonis en primera persona de la Guerra Civil ni de la immediata postguerra.

En cas d’absència o poca presència de la memòria sobre el franquisme, el jovent l’ha de construir amb altres elements. En aquest sentit, podem assenyalar com les xarxes socials són una font d’informació central per a la joventut. Altrament i com ja és àmpliament sabut, l’algoritme premia els discursos fonamentats en l’odi, ja que monetitzen extraordinàriament qui els fomenta. Així, trobem que el fenomen de la desinformació actua en aquesta revisitació de la dictadura i que VOX és el partit polític amb més èxit a la plataforma TikTok.

De fet, la normalització de VOX i altres partits d’ultradreta també ha funcionat com a catalitzador d’una banalització del franquisme i d’una tendència a destacar aspectes suposadament positius de la llarga dictadura. Cada cop més, es fa palesa la presència de discursos apologètics del franquisme en les principals institucions públiques, a tots els nivells de govern. De fet, un diputat de VOX al Congrés va arribar a dir: «gràcies a les xarxes socials molts joves estan descobrint que l’etapa posterior a la Guerra Civil no va ser fosca, sinó que va ser una etapa de reconstrucció, de progrés, de reconciliació per aconseguir la unitat nacional».[4]

Conclusions

L’adolescència és una etapa clau en la construcció de la personalitat i, per tant, de la identitat política i de la consciència cívica, per la qual cosa és cabdal que entenguem la importància d’una formació sòlida en drets humans i democràcia. La valoració de la dictadura franquista com el que va ser, una dictadura terrible i repressora, és una tasca que ens hauria de ser ineludible.

No és casual que el professorat expressi dificultats per abordar el franquisme a les aules, ja que el franquisme continua sent, tot fent servir un concepte propi de la didàctica de la història, una qüestió socialment viva, és a dir, un tema que confronta i que està viu. Precisament, per aquesta natura conflictiva, aquesta didàctica ens anima a portar-lo obertament a l’aula i a donar-li una rellevància central, ja que ens ajuda també a comprendre el nostre present. Per entomar-lo, cal aplicar una perspectiva de memòria democràtica, ja que situa la tasca de memòria no com una tasca ideològica, ans democràtica i inclusiva. Recollint la filosofia del Consell d’Europa, la memòria és prevenció i protecció i, alhora, és una eina d’aprenentatge de la democràcia.

Com dèiem, a Catalunya, la memòria democràtica ha trobat un terreny fèrtil i ha estat pionera en el desplegament de polítiques públiques de memòria democràtica.[5] En el moment en què s’escriuen aquestes línies, el Parlament de Catalunya ha començat a tramitar el projecte de llei de memòria democràtica del 2024. Aquest projecte de llei adverteix que «calen esforços més grans en el camp de la memòria democràtica». Per tant, obliga a incloure en els currículums de totes les etapes educatives el coneixement de la memòria democràtica, «especialment de la repressió exercida durant la dictadura franquista», i per fer-ho indica la creació d’eines didàctiques i la integració d’aquesta dimensió en la formació permanent del professorat.[6]

Així mateix, és urgent treballar el pensament històric dels nostres adolescents, ja que aquest no és natural, sinó quelcom que s’aprèn. Treballar directament sobre les fonts disponibles és un exercici cabdal per tal de defugir debats estèrils a l’aula i això vol dir escoltar testimonis, llegir documents oficials, identificar monuments i plaques a la localitat de l’alumnat, i fer recerca a la pròpia família per tal de poder compartir el passat en un espai comú de seguretat.

La memòria democràtica és una tasca col·lectiva que va molt més enllà de les aules: és una responsabilitat compartida per tota la comunitat. Som nosaltres, amb els nostres records, amb els relats propis o heretats i amb els silencis que triem trencar o mantenir, els qui donem forma a la història. I cal tenir present que no parlar de la dictadura franquista també construeix un relat. Per això és imprescindible sostenir una narrativa basada en els drets humans i en la defensa de la democràcia, que afirmi amb claredat que cap dictadura no és mai acceptable.

Referències bibliogràfiques

Andreu-Mediero, Beatriz i Alba Fernández-Fernández. «Franquismo y memoria democrática: el continuo reto de la formación ciudadana en Secundaria». REIDICS, núm. 14, 2024, p. 28-47.

Banderas Navarro, Néstor. «Fuentes visuales y audiovisuales para la enseñanza de la dictadura franquista: un análisis de las percepciones del profesorado en activo». Didáctica de las Ciencias Experimentales y Sociales, núm. 48, 2025, p. 19-40.

Centro de Investigaciones Sociológicas. Calidad de la democracia (III), núm. 3497, abr. 2025.

Fuentes Muñoz, Carlos i Néstor Banderas Navarro. «Representaciones y prácticas docentes en torno a la dictadura de Franco». Tempo & Argumento, vol. 13, núm. 33, maig-ag. 2021, p. 1-37.

– «Franquismo y transición en las aulas: enseñanza y memoria democràtica». Ayer, núm. 135 (3), 2024, p. 329-348.

Institut de Ciències Polítiques i Socials. Sondeig d’opinió ICPS 2024. Presentació de resultats. 2024. Disponible a: https://www.icps.cat/archivos/sondeigs/presentacio-resultats-icps-2024.pdf?noga=1. Darrer accés: 29 d’agost de 2025.

Martínez-Rodríguez, Rosendo, María Sánchez-Agustí i Carlos Muñoz-Labraña. «Enseñar un pasado controvertido desde un presente polarizado: la memoria histórica en España desde la perspectiva docente». Revista de Estudios Sociales, núm. 81, 2022, p. 93-112.

Pagès, Joan i Antoni Santiesteban (coord.). Les qüestions socialment vives i l’ensenyament de les ciències socials. Edicions de la Universitat Autònoma de Barcelona, 2011.

Reuters. Reuters Institute Digital News Report 2024. Disponible a: https://reutersinstitute.politics.ox.ac.uk/es/digital-news-report/2024. Darrer accés: 29 d’agost de 2025.

Valls, Rafael. «La Guerra Civil Española y la dictadura franquista: las dificultades del tratamiento escolar de un tema potencialmente conflictivo». Enseñanza de las Ciencias Sociales, núm. 6, 2007, p. 61-73.

Wineburg, Sam. Historical Thinking and other unnatural acts: charting the future of teaching the past. Temple University Press, 2011.

Adolescents davant un passat incòmode: el franquisme reviu? Percepcions de l’adolescència sobre el franquisme