El concepte del trauma històric i l’estat de la qüestió del cas nacional català

Quan parlem de trauma psicològic, hem de distingir l’agent —individual o col·lectiu— que el rep. La forma individual i limitada a qui pateix un trauma —ja sigui personal o vicàriament— s’anomena trastorn d’estrès posttraumàtic (PTSD, en anglès) i és una resposta psicològica caracteritzada per símptomes com flashbacks, evitació i hipervigilància. En contrast, el concepte de trauma històric (historical trauma, en anglès) recull l’impacte psicològic profund i persistent que experimenten comunitats senceres a causa d’esdeveniments traumàtics greus com guerres, genocidis, colonització o repressió sistemàtica. Per poder rebre l’apel·latiu d’històric, el trauma no tan sols ha d’afectar les persones que han viscut directament els esdeveniments traumàtics, sinó que s’ha de transmetre a les generacions posteriors i influir negativament en la seva salut mental i el benestar emocional d’una part no menor d’aquests descendents. Així, no n’hi ha prou amb la transmissió via memòria col·lectiva: ha de tenir efectes psicològics individuals negatius. Es tracta, tal com recull el manual Trauma-Informed Care in Behavioral Health Services, publicat pel Centre for Substance Abuse Treatment (2014) dels Estats Units, d’una forma específica de trauma i, com passa amb el de caire individual, els efectes en les persones tenen una forta dependència cultural, tant pel que fa a les formes d’expressió i a la gravetat de l’afectació com a la manera de mitigar-lo.