Introducció

Han passat cinquanta anys des de la mort de Franco. Amb motiu de l’aniversari, proliferen actes oficials, publicacions i seminaris que revisiten una dictadura que s’imposà fins al darrer instant «sense pau, ni pietat ni perdó». Mig segle després, el seu llegat de violència, silenci —i resistència— continua projectant-se sobre el present, interpel·lant la capacitat de la democràcia per afrontar la memòria i el trauma col·lectiu heretat. Entre els actes commemoratius, els més controvertits, a escala mediàtica i en el pla historiogràfic, han estat els impulsats des de La Moncloa sota el lema «España en libertad. 50 años». Sense entrar en les polèmiques que han suscitat, convé afegir al repertori que, més enllà d’un col·loqui dedicat a la (no) descolonització del Sàhara, el passat colonial de la dictadura resta, un cop més, al calaix. S’ignora —en tota la seva dimensió— que la sobirania franquista també va exercir-se sobre 361.823 km² de territoris colonials, repartits entre el Marroc, el Sàhara i l’antiga Guinea Espanyola. Com és habitual, al marge de grans episodis coneguts i sovint reiterats —com el cop d’estat del 17 de juliol al Marroc o la Marxa Verda—, roman encara escassament explorada la vida quotidiana de les poblacions colonitzades, la seva relació amb la dictadura i la manera com aquella experiència s’ha transmès i ha perviscut en la seva memòria.

En la construcció del coneixement sobre la dictadura, sovint, els especialistes en la història de l’Àfrica espanyola i els estudiosos del franquisme hem treballat en parcel·les separades i amb poc diàleg entre disciplines. Això explica, en bona part, la marginalitat del món colonial en les grans monografies dedicades al règim. Sobre aquesta reflexió, aquest treball proposa, en primer lloc, conceptualitzar el franquisme colonial, especialment a través del cas de l’antiga Guinea Espanyola. En segon lloc, en un terreny més controvertit, s’aborda la memòria colonial, la definició de les seves víctimes en el marc de les lleis de memòria i, finalment, es plantegen diversos reptes de debat en relació amb la reparació i el reconeixement.

Conceptualitzar el règim colonial de la dictadura franquista

Quines característiques pròpies podem atribuir al franquisme colonial? El cop d’estat a Guinea, el 19 de setembre de 1936, desencadenà un breu episodi bèl·lic que culminà, a mitjan octubre, amb el control total dels territoris per part dels revoltats. La victòria fou immediatament seguida, com també succeí a la península, per una onada de persecució i depuració contra els colons republicans. Molts d’aquests pogueren emprendre el camí de l’exili cap a territoris veïns, com el Camerun o el Gabon, mentre que d’altres foren empresonats, primer en un camp a l’illa de Fernando Poo i posteriorment deportats a Canàries. (Entre aquests hi havia diversos catalans, documentats per Sergio Millares Cantero, com José Serra Companys —cosí del president de la Generalitat—, Jaume Gay Compte, Josep Trillas Torreguitart, Genís Josep Sáenz o Rosa Grau Espí, entre d’altres. N’hi hagué, igualment, entre aquells que romangueren a les colònies i col·laboraren, per convicció o per acomodament, amb la dictadura, en un context marcat per la nombrosa presència d’empresaris i religiosos procedents del Principat, un col·lectiu àmpliament analitzat als estudis de Jordi Sant.)[1] El balanç repressiu, a partir del Boletín Oficial de los Territorios Españoles del Golfo de Guinea, és que van instruir-se 139 expedients de responsabilitats polítiques i prop de 46 processos davant la jurisdicció militar. La presència destacada dels republicans en l’Administració provocà que gairebé la meitat dels llocs de treball quedessin vacants i fossin ocupats, després de l’expropiació dels seus béns, per personal afí al règim. Tanmateix, la repressió i les seves conseqüències socials i polítiques a Guinea romanen encara molt poc estudiades i no formen part de la majoria d’estudis de referència sobre la guerra ni l’excolònia. Després de la conquesta del territori, l’arribada del règim comportà una ràpida institucionalització, amb trencaments significatius respecte del període republicà que acabaren definint el perfil específic del colonialisme franquista —aspectes ben estudiats per Gonzalo Álvarez Chillida o Gustau Nerín, entre d’altres. El nomenament de Juan Fontán Lobé com a governador el 1937 obrí una etapa marcada per una successió de set governadors —tots militars—, entre els quals el més longeu fou Faustino Ruiz (1949-1962). Ja en els primers anys s’impulsaren reformes territorials per intensificar el control social, juntament amb la remilitarització del poder colonial, el restabliment i l’enfortiment del paper eclesiàstic a través de les missions claretianes i concepcionistes, i el desplegament de l’univers commemoratiu del règim i del culte al Caudillo, amb tota la seva càrrega simbòlica i propagandística. Un exemple és la creu als caiguts que encara avui s’alça a l’antiga Punta Fernanda, a Malabo. El culte als morts i la idea de cruzada, reforçats mitjançant rituals periòdicament renovats, mantenien viva la memòria dels vencedors i alimentaven l’imaginari ideològic del règim també en els territoris colonials. La franquistització de la població fou intensa i es manifestava en pràctiques simbòliques reiterades: des dels tradicionals cants patriòtics i el culte a la bandera fins a expressions específiques del context colonial, com l’Himno de los falangistas indígenas, que s’iniciava amb l’emfàtic ¡Arriba la Guinea! i culminava amb el no menys eloqüent ¡Arriba el Imperio! Institucions com la Falange hi tingueren una presència inicial i van promoure l’enquadrament de la població local en les seves estructures de base. Tot i això, no fou fins a la dècada de 1960 quan arrelà amb força l’Organización Juvenil Española (OJE) i s’hi implantà la Sección Femenina —també al Sàhara.

D’altra banda, les colònies africanes en conjunt anaren adquirint una presència creixent en l’esfera pública de la metròpoli. La Dirección General de Marruecos y Colonias (DGMC) es reforçà i consolidà el seu pes institucional sota el comandament del militar Díaz de Villegas. Paral·lelament, la propaganda difosa a través del cinema, els noticiaris i la premsa exaltava les suposades virtuts del colonialisme, amb l’objectiu de recuperar la glòria perduda de l’imperi i restaurar l’orgull colonial —amb un marcat caràcter marroquinista fins al 1956. L’eslògan Por el Imperio hacia Dios no fou només una consigna, sinó la síntesi d’un nou cicle imperialista incorporat a l’ADN ideològic de la dictadura. En aquest context, el 1945 es creà un òrgan específic de propaganda colonial: l’Instituto de Estudios Africanos (IDEA), adscrit al Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) i a la DGMC, que esdevingué un instrument clau en la formulació i la difusió del discurs africanista del règim, com demostren els treballs de Benita Sampedro o Cécile Stehrenberger. Tanmateix, aquest discurs no comptava amb grans teòrics colonials, sinó que reciclava els vells conceptes de la Hispanitat, la missió civilitzadora, el mestissatge i referents històrics com el testament d’Isabel la Catòlica i la seva empresa africana. A més, aquesta política s’acompanyà d’un increment de les missions científiques i etnològiques, concebudes com a instruments de l’imperi al servei del racisme científic i de l’explotació dels recursos. En són exemples l’expedició de l’IDEA, el 1948, o la creació del Centre d’Experimentació Zoològica d’Ikunde, inaugurat per l’Ajuntament de Barcelona el 1959. Aquestes iniciatives generaren un flux constant d’animals i objectes etnològics cap a la metròpoli, consolidant l’apropiació colonial tant de la natura com de la cultura. Estretament lligat a aquesta dinàmica hi havia el renovat anhel imperial. Aprofitant el context de la Segona Guerra Mundial, el franquisme aspirà a ampliar la seva presència a l’Àfrica, especialment en el marc de les negociacions d’Hendaia amb el III Reich. L’ocupació de Tànger, l’any 1942, representà un pas significatiu dins d’aquesta estratègia, alimentada per l’esperança que el desenllaç del conflicte brindés a Espanya noves i llargament cobejades possessions colonials. Aquest somni, però, quedà truncat primer per les reticències d’Alemanya i definitivament amb la derrota de l’Eix, fet que obligà el règim a accentuar la defensa de la seva feble posició com a potència imperial, especialment en el context de la descolonització. Aquesta actitud es manifestà, després de la pèrdua del Protectorat (1956), d’una banda, amb la guerra d’Ifni (1957-1958) contra el Marroc —la mili de molts catalans documentada per Alberto López Bargados, Eloy Martín Corrales i Khalid El-Mansouri—, i, de l’altra, amb l’aprovació de les estratègies de provincialització dels territoris colonials d’Ifni, el Sàhara i Guinea (Fernando Poo i Río Muni), entre el 1958 i el 1959. Començava així una paradoxal negació del fet colonial en un règim que, alhora, es proclamava orgullosament imperial, amb l’objectiu d’adaptar-se al nou context internacional i resistir l’onada d’emancipacions. La DGMC passà a denominar-se Dirección General de Plazas y Provincias Africanas i, el 1958, el Museo Etnológico y Colonial —creat l’any 1948— eliminà la paraula colonial del seu nom a instàncies de Díaz de Villegas, per adequar-se a la nova realitat provincial. El colonialisme, encara ben viu, quedava així esborrat nominalment. Ben mirat, l’actual lloc comú del negacionisme, repetit per certa literatura i historiografia apologètica, segons el qual «España no tuvo colonias», no té res d’innovador.

Cal destacar igualment la voluntat d’una espanyolització més intensa de la població colonitzada, especialment visible a Guinea, on l’evangelització tingué un pes que no tenia al nord d’Àfrica. En el marc d’un colonialisme directe o d’assimilació —semblant al francès o al portuguès, però amb un paternalisme encara més accentuat—, la població local fou sotmesa a una integració forçada en els valors, la llengua, la religió i el model familiar del règim. Els colonitzats que, segons el criteri dels colonitzadors, adoptaven un estil de vida catòlic i espanyol podien accedir a determinats beneficis: l’emancipació —un reconeixement jurídic que els equiparava formalment als colons i que es mantingué vigent fins al 1959—, així com l’accés a terres o a habitatges de millor qualitat. Aquesta política es canalitzà a través del Patronato de Indígenas, una institució creada el 1928 per tutelar la població colonitzada juntament amb el sistema d’emancipacions, i es veié reforçada ràpidament pel sistema educatiu (reformat el 1937) o el judicial (1938). És aquí on emergeix la dificultat de conceptualització: fins a quin punt aquest model s’inscriu dins les lògiques colonials generals o bé presenta trets específics que el singularitzen en el marc del franquisme? Les dues dimensions no són excloents, però cal considerar-les per comprendre la complexitat de la definició i el reconeixement. El franquisme colonial és, abans que res, un sistema colonial.

En el conjunt del continent africà, diversos règims de dominació desplegaren mecanismes comparables de sotmetiment de la població, emparats en un discurs humanitari que invocava la idea de salvació. Els sistemes colonials eren autoritaris, i la participació política dels colonitzats restà sempre limitada i subordinada als interessos de la metròpoli. Les formes d’explotació laboral es combinaven amb polítiques d’assimilació educatives i sanitàries que, sota l’aparença de progrés i amb el suport constant de la propaganda, pretenien legitimar tant l’espoli de terres com l’exercici del poder sobre els diferents pobles. En aquest marc, el franquisme desenvolupà un major autoritarisme i polítiques pròpies, però gairebé sempre inscrites en una tradició colonial de llarga durada, tant al territori guineà com en el conjunt africà. Vegem-ne alguns exemples.

La violència laboral i l’espoli constitueixen un element central d’aquesta reflexió. En el context de l’autarquia, Guinea adquirí una importància sense precedents: el règim en reforçà l’explotació per subministrar cacau, cafè i fusta al mercat interior, fet que augmentà els beneficis privats de les concessions —tot i que en un mercat més intervingut per l’Estat— i accelerà la transformació productiva i ecològica del territori. Tot i un cert estancament durant la dècada de 1940, l’augment generalitzat del rendiment es feu més evident a partir dels anys cinquanta i, fins a la provincialització, Guinea registrà superàvit en els seus comptes, a diferència de la resta de colònies. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), l’any 1942 hi havia a l’illa 40.212 hectàrees agrícoles (25.500 dedicades al cacau), una superfície que augmentà fins a les 68.000 hectàrees el 1965 (60.000 destinades al cacau) —el 80 % en mans de la minoria colona. Sobre els negocis agrícoles, cal esmentar la importància dels treballs de Jordi Sant, centrats especialment en els capitals catalans vinculats a la Unió d’Agricultors, amb seu a Barcelona, que durant el franquisme es transformà en la Casa de la Guinea Española. Paral·lelament, l’explotació silvícola experimentà un creixement sostingut: el 1942, la regió continental tenia 106.475 hectàrees de concessions forestals, que es multiplicaren en les dècades següents fins a assolir les 365.000 hectàrees el 1966 —no totes, però, efectivament explotades. Alhora, la construcció de carreteres i xarxes ferroviàries s’anà expandint entre la dècada de 1920 i 1960, enllaçant les zones interiors amb els centres urbans i portuaris. Aquestes infraestructures afavoriren el transport de mercaderies, però incidiren també de manera profunda en la mobilitat laboral i en la integració territorial de la població, ja que el seu traçat facilità processos d’expulsió i de concentració planificada. La base de tot plegat era l’expropiació i l’espoli de terres, iniciats amb la colonització i regulats a l’Estatut territorial del 1904. La privatització dels boscos en mans de companyies no fou pas una novetat del franquisme, però la recerca d’una major productivitat implicà una explotació més intensiva que depenia inexorablement de la demanda constant de mà d’obra.

Des dels inicis de la colonització, la manca de població disposada a vendre la seva força de treball es presentà com un problema estructural, atribuït pel discurs colonial a la suposada manca de civilització dels nadius. Per fer-hi front, s’articularen diverses estratègies: des de l’atracció de braceros procedents del continent —sobretot entre els fang— o d’altres territoris africans, fins a la implantació d’un sistema cada vegada més eficient de treballs forçats, ja fos mitjançant la prestació personal obligatòria —un sistema de quotes laborals entre la població— o el treball penitenciari, ambdues pràctiques habituals ja des de finals del segle xix. La màxima El treball civilitza —i, amb ella, la imposició dels modes de producció capitalistes— fou un eix central de les empreses colonials, que el franquisme assumí amb radicalitat extrema i de la qual podem mesurar els efectes en el treball penitenciari del període.[2]
Segons un estudi propi, basat en la documentació de l’AGA i en els registres dels serveis d’estadística colonial, mentre que l’any 1941 la policia governativa de Santa Isabel practicà 721 actuacions, el 1953 la xifra havia ascendit fins a 5.495. En paral·lel, els 490 presos registrats a Bata i Santa Isabel el 1941 augmentaren fins a 2.065 una dècada més tard. Els reclusos per via extrajudicial se situaven al voltant del 70 % al llarg del període estudiat (1941-1968), xifra que només reflecteix les dades oficials del servei d’estadística creat pel règim, sense incloure-hi les detencions arbitràries i sistemàtiques practicades a les zones rurals, on gairebé no existien contrapoders a la Guàrdia Colonial i els seus abusos —perfectament documentats— eren recurrents. Per la seva banda, la via judicial s’inscrivia en el sistema de justícia de raça instaurat el 1938, basat en la segregació jurídica entre emancipats i no emancipats establerta, com ja hem assenyalat, el 1928. Durant el franquisme, aquest aparell processava anualment unes 3.300 sentències civils —orientades sobretot a controlar els models familiars locals— i una mitjana de 600 sentències penals de primera instància. Gairebé tota l’activitat penal, així com el gruix de les detencions i dels presoners abans esmentats, es concentrava a l’illa, territori que, no casualment, coincidia amb les principals necessitats de mà d’obra. Les vies extrajudicials i la persecució policial colpejaven especialment els treballadors estrangers —majoritàriament nigerians, estudiat àmpliament per Enrique Martino—, sotmesos a condicions d’exclusió social extrema, mentre que la via judicial incidia amb més força sobre la població local colonitzada, considerada súbdita de l’imperi i tutelada sota l’obra «civilitzadora» del règim i el Patronato de Indígenas. Tot plegat configurava una maquinària repressiva implacable, que desfà qualsevol imatge idealitzada del «colonialisme tou» difosa per la propaganda colonial i franquista.

L’espoli, el sotmetiment, el racisme, la violència, els abusos —físics i sexuals—, la segregació, la destrucció cultural, la manca de llibertat de moviments... un llarg etcètera de pràctiques quotidianes i inherents al sistema que van marcar les vides de milers de súbdits de l’imperi al llarg de tot el període colonial. Per la seva banda, la població colonitzada va desplegar diverses estratègies d’agència, ben recollides en treballs com els d’Enrique Okenve o Mayca de Castro, en què la submissió i l’acomodació es combinaren amb formes de resistència activa a la conquesta —a finals del segle xix i durant el primer terç del xx—, així com amb formes de resistència cultural, laboral o de gènere sostingudes.

A la dècada dels cinquanta, en sintonia amb els moviments nacionalistes i d’emancipació que sorgien arreu d’Àfrica, també a Guinea Equatorial començaren a organitzar-se grups polítics amb aquesta finalitat. Davant d’aquest escenari, el franquisme adoptà una actitud reactiva i immobilista, contrària a les resolucions internacionals i a contracorrent del camí —forçat però inevitable— que ja havien emprès França i la Gran Bretanya. En aquest sentit, Espanya es comportà de manera similar al règim de Salazar a Portugal, encara que sense episodis bèl·lics remarcables més enllà de la guerra d’Ifni.

Signatura de reconeixement de la independència de Guinea Equatorial per l’aleshores ministre d’Informació i Turisme espanyol, Manuel Fraga, amb el nou president Macías Nguema el 12 d’octubre de 1968.

Wikimedia Commons.

Mentre bona part del continent iniciava processos de negociació cap a la independència, Espanya optava per la provincialització. I mentre després de la Segona Guerra Mundial altres règims colonials promovien formes, encara que limitades, de participació política, el franquisme mantingué un sistema exigu de quadres colonials —només el 0,2 % de la població va obtenir l’emancipació—, sustentat en el control ferri de les jefaturas locals i l’absència de representació efectiva de la població guineana. No fou fins a la dècada dels seixanta que les colònies enviaren procuradors a les Corts, participaren en els ajuntaments i s’equipararen formalment, encara que mai de manera real, a la resta de ciutadans espanyols. Cal no oblidar, però, que aquesta participació estava inscrita dins les condicions de representació política que oferia una dictadura. D’aquesta manera el nacionalisme fou perseguit amb duresa els primers anys: militants i dirigents hagueren de marxar a l’exili, pressionaren el règim a través d’estratègies internacionals —especialment a l’ONU— i alguns dels seus líders foren assassinats, com Acacio Mañé o Enrique Nvo. Finalment, en un procés políticament complex, que mereix un capítol a part —per al qual disposem de bons treballs com els de Gonzalo Álvarez Chillida i Ignacio Castien, Alicia Campos, Rosa Pardo o Gustau Nerín—, l’Àfrica espanyola es descolonitzà.[3] El 12 d’octubre de 1968 ho faria Guinea Equatorial; el 1969 tingué lloc el retrocés d’Ifni; i, finalment, el novembre del 1975, mentre Franco exhalava el seu darrer alè, la Marxa Verda sobre el Sàhara iniciava el que acabaria essent una descolonització inacabada i la cessió del territori al Marroc. El règim que havia nascut a recer del colonialisme marroquí començava a morir amb el fet colonial ben present.

Víctimes de la dictadura o víctimes del colonialisme? Una reflexió sobre la memòria

L’any 2025, per primera vegada, la Secretaria d’Estat de Memòria Democràtica ha reconegut una víctima de la dictadura colonial com a víctima del franquisme: el líder nacionalista Acacio Mañé, mort a conseqüència de la repressió política del règim. Aquest reconeixement representa un petit pas endavant, però no amaga —ni resol— les mancances de les lleis de memòria pel que fa als qui foren súbdits de l’imperi i de Franco. Ni la llei estatal ni la catalana del 2007, ni tampoc la més recent del 2022, fan cap esment de les colònies i exclouen la població com a subjecte de reconeixement i reparació. El franquisme, però, hi va estar present, i la creu als caiguts de Punta Fernanda, a Malabo, resta encara avui com a testimoni immòbil d’una dictadura ignorada. Igualment, al cementiri espanyol de Tetuan, hi persisteixen inscripcions «a los caídos», referències a la «cruzada nacional» i exaltacions del Caudillo. En aquest darrer cas, es tracta d’un cementiri propietat de l’Estat espanyol, que continua honorant els vencedors de la guerra colonial i també del franquisme en territori dels vençuts, i on encara no s’ha aplicat la retirada de simbologia prescrita per la llei. Exemples de com els colonitzats sota el franquisme han patit una discriminació afegida en la memòria d’aquell període: les seves vides, truncades com tantes d’altres, no han estat incorporades als grans relats historiogràfics sobre la dictadura. Un exemple més proper el trobem el 2019, quan el Memorial Democràtic encarregà a Gustau Nerín una exposició sobre aquesta temàtica. Segons relata el mateix comissari en un article del 2020, alguns membres de la institució expressaren reticències davant la idea de desplaçar el focus de les víctimes «del nostre país». Les víctimes colonials, però, tenen moltes històries per explicar i ens interpel·len: testimonis vius d’un règim i d’una experiència que, encara que no hagin estat recollits de manera específica en aquest treball, són nombrosos, diversos i, sovint, contradictoris respecte als peninsulars. Relats que ens apropen a fractures i violències pròpies que, per incòmodes, han estat habitualment silenciades. Víctimes de segona categoria que, avui, en el cinquantenari de la mort del dictador, continuen absents de la majoria de les commemoracions.

Abordar les reparacions d’aquest passat envers aquestes víctimes no és una tasca fàcil. Probablement, la qüestió de la nacionalitat —judicialitzada des de fa anys per sahrauís i equatoguineans—, així com les relacions polítiques amb el Marroc i amb el règim guineà, expliquen part de les raons que hi ha rere el silenci polític de les lleis i les iniciatives.[4] Tanmateix, el silenci social té arrels més profundes. La pregunta persisteix, incòmoda i pendent de resposta: què fem amb el passat colonial?

L’oblit de les lleis de memòria expressa la fràgil memòria colonial dins dels relats del franquisme. Cal continuar denunciant aquesta absència, però també preguntar-nos: és Acacio Mañé una víctima del franquisme? Mai no sabrem com hauria afrontat la descolonització un sistema democràtic —això pertany al terreny de la ucronia—, i sabem amb certesa que Mañé va ser assassinat, sense cap matís, pel sistema colonial de Franco. Tanmateix, limitar el reconeixement només a les víctimes d’aquesta etapa comportaria riscos: el d’esborrar les múltiples dimensions de la violència colonial, el d’invisibilitzar altres trajectòries i experiències igualment truncades, el de perpetuar una jerarquia en la memòria que estableix víctimes de primera i de segona categoria. El repte no és només recuperar els noms oblidats del règim, sinó repensar de manera radical la relació entre democràcia, memòria i colonialisme.

Ësáasi Eweera i Luba, líders respectivament de les darreres insurreccions a la conquesta de l’illa —als anys 1904 i 1910, contra l’enviament de nens als internats de les missions i la recluta laboral—, també van morir víctimes de la repressió colonial espanyola, igual que Acacio Mañé. El mateix succeí amb les víctimes de la conquesta de Río Muni, on la resistència armada es mantingué fins al 1926. No sabem si tots ells s’haurien reconegut com a part d’una mateixa lluita; el que sí podem afirmar és que, si bé no totes aquestes víctimes poden considerar-se pròpiament del franquisme, totes ho són del colonialisme. A aquest balanç cal afegir-hi els milers de treballadors forçats al llarg del domini espanyol, i també els centenars de vides segades pel maltractament laboral i pels empresonaments, els infants condemnats a l’adoctrinament, famílies fracturades, dones reduïdes a objecte de les polítiques d’assimilació... Un llarg inventari de violències que van marcar generacions i que només començaren a esvair-se fa poc més de cinquanta anys. N’hi ha un record ben viu.

L’auge actual del revisionisme hispanista i del negacionisme colonial pretén invisibilitzar aquesta realitat: apel·la a la «llegenda negra», presenta el colonialisme com una empresa paternalista amb «algun excés» i omple les llibreries amb obres de nostàlgia imperial espanyola. També a Catalunya, on colons catalans i els seus descendents, a través del portal Crónicas de Guinea Ecuatorial, evoquen una experiència tropical idíl·lica. Ben cert que no poden comparar-se, en magnitud, conseqüències i arrelament, les dues realitats —espanyola i catalana—, però el negacionisme del colonialisme (o de l’esclavitud, també a debat) creix com a part d’un fenomen nacional i global, interpretant les visions crítiques com atacs a experiències i identitats. Ara bé, quina identitat col·lectiva podem extreure d’un passat que beneficià una minoria de terratinents i empresaris a costa del patiment de pobles sencers sotmesos? Hi ha qui sostindrà que el colonialisme no fou només violència, i apel·larà a històries fragmentades de convivència o a determinades aportacions. I tindrà raó: no tot fou violència. Però, sense matisos, el colonialisme va ser, sobretot, una forma de dominació, d’aculturació i d’espoli, travessada de cap a cap per la violència i el racisme. I aquest racisme —cal subratllar-ho— no és un problema del passat. Per això, cal abordar amb rigor i serenitat un debat sobre el reconeixement del colonialisme, no des de la culpa col·lectiva —sempre estèril i poc constructiva—, sinó des d’una posició democràtica i reparadora, capaç d’assumir el passat i d’interpel·lar també el present. Que el camí obert fa més de vint anys per les víctimes del franquisme, i que ha fet possible l’aprovació de marcs de justícia reparadora, serveixi com a referent i estímul per avançar en el reconeixement d’altres realitats, tant del franquisme colonial com d’altres passats incòmodes.

Referències bibliogràfiques

Álvarez Chillida, Gonzalo. «Epígono de la Hispanidad: la españolización de la colonia de Guinea durante el primer franquismo». Imaginarios y representaciones de España durante el franquismo. Col·l. Casa de Velázquez, vol. 142, 2014, p. 103-125.

Álvarez Chillida, Gonzalo i Rosa Pardo Sanz. «La independencia de Guinea Ecuatorial: el hundimiento de un proyecto neocolonial (septiembre de 1968 a mayo de 1969)». Hispania, vol. 82, núm. 270, 2022, p. 201-232.

Álvarez Chillida, Gonzalo i Juan Ignacio Castién Maestro. Proceso y legado de la descolonización española en África, vol. I. Bellaterra Edicions, 2025.

Aranzadi, Juan i Gonzalo Álvarez Chillida. Guinea Ecuatorial (des) conocida: lo que sabemos, ignoramos, inventamos y deformamos acerca de su pasado y su presente. Editorial UNED, 2021.

Casielles, Laura. Arena en los ojos. Libros del K.O., 2024.

De Castro Rodríguez, Mayca. Empatía y violencia. Perspectivas transdisciplinares para leer el pasado colonial español en Guinea Ecuatorial durante el siglo xx. Tesi doctoral. Universitat de Granada, 2021.

Gargallo, Eduard i Jordi Sant. El petit imperi: catalans en la colonització de la Guinea Espanyola. Angle Editorial, 2021.

López Bargados,Alberto, Eloy Martín Corrales, Khalid El-Mansouri. Ifni, la mili africana dels catalans. Ajuntament de Barcelona, 2019.

Ndongo-Bidyogo, Donato. Historia y tragedia de Guinea Ecuatorial. Edicions Bellaterra, 2019.

Nerín, Gustau. «Franquismo contra los franquistas: los políticos de Guinea Ecuatorial ante el proceso de independencia (1967-1969)». Historia del Presente, núm. 41, 2023, p. 45-63.

– Guinea Equatorial, història en blanc i negre. Empúries, 2010.

Nerín, Gustau i Alfred Bosch. El imperio que nunca existió: la aventura colonial discutida en Hendaya. Plaza & Janés Editores, 2001.

Reyné Vergeli, Josep Maria. «Ikunde: animals salvatges de la Guinea Espanyola per al zoo de Barcelona». Actes d’Història de la Ciència i de la Tècnica, vol. 16, 2023, p. 95-117.

Sampedro Vizcaya, Benita. «Franco’s Instituto de Estudios Africanos: Spanish Colonial Science, and Local African Responses». The Routledge Hispanic Studies Companion to Twentieth and Twenty-First Century Spain. Routledge, 2025, p. 325-341.

Sant Gisbert, Jordi i Eduard Gargallo. «Capitales catalanas en los negocios forestales de la Guinea Española». Revista de Historia Industrial – Industrial History Review, 2025.

Sesma, Nicolás. Ni una, ni grande, ni libre. Crítica, 2024.

Soberón, Mikel, Núria Morell, Lluís Ramoneda. «Un encaix difícil. Context i eines per abordar la recerca de procedència amb els fons de l’actual Museu Etnològic i de Cultures del Món (MuEC)». Huellas: Spanish Journal on Slavery, Colonialism, Resistances and its Legacies, núm. 2, 2025, p. 52-72.

Stehrenberger, Cécile. «Folklore, Nation, and Gender in a Colonial Encounter: Coros y Danzas of the Sección Femenina of the Falange in Equatorial Guinea». Afro-Hispanic Review, vol. 28, núm. 1, 2009, p. 231-244.

Stucki, Andreas. Violence and Gender in Africa’s Iberian Colonies. Springer Nature Switzerland AG, 2020.

¡Arriba el Imperio! La dictadura franquista a l’Àfrica. Conceptualització i reptes en el seu reconeixement