L’ocupació soviètica com a font de trauma

Les humanitats contemporànies, en què els estudis sobre el trauma són molt populars, dediquen una gran atenció al trauma col·lectiu i històric. Aquest concepte fa referència al tipus de trauma que resulta del sofriment experimentat per comunitats senceres —generalment nacions— i causat per un passat extrem: guerres, ocupacions, terror, extermini. L’exemple emblemàtic i més conegut d’aquest tipus de recerca és l’estudi del trauma jueu provocat per l’Holocaust, que, segons els estudiosos, va afectar no sols les víctimes directes, sinó també les generacions posteriors, creant una «cultura de la ferida» específica. En aquest context, sorprèn que s’hagin dedicat pocs estudis al trauma de les societats que van viure sota dictadures comunistes. Això afecta les nacions de la Unió Soviètica —russos, ucraïnesos o georgians—; els lituans, estonians i letons ocupats pels soviètics el 1941; i també els països incorporats a l’esfera d’influència soviètica pels acords de Ialta del 1945: Romania, Hongria i Polònia. En tots s’hi van construir sistemes polítics de caràcter dictatorial, fins i tot totalitari. Governaven mitjançant el terror d’estat. El poder del partit comunista era defensat per un ampli aparell militar, policial i propagandístic. La societat era supervisada per prohibicions oficials i no oficials, reforçades per una densa xarxa d’informadors secrets. Els obedients eren recompensats; els més desobedients, castigats amb empresonament, camps de treball o fins i tot la mort. Altres eren intimidats amb l’impediment d’ascensos o promocions, l’expulsió de l’escola o la universitat, la negativa a publicar un llibre o la denegació del permís per viatjar a l’estranger. Viure en un sistema així obligava no tan sols individus, sinó grups socials sencers, a enfrontar-se a situacions límit, fonts de sofriment físic i psicològic, que conduïen a lesions i trastorns —és a dir, a un trauma.