Sembla que definitivament la dècada dels seixanta té un nom propi als Països Catalans. El Seixantisme serà un capítol del projecte Routledge Handbook of the History of the Catalan-Speaking Countries, com a títol provisional, coordinat pels historiadors Jaume Claret i Andrew Dowling.

El nom fa la cosa, perquè influeix directament en la percepció del que hi ha al darrere, ja que allò que no té nom resta confús. Però calia edificar la construcció argumentativa: assentar els fonaments d’un conjunt de moviments dinàmics que van coincidir durant la dècada, comprendre’ls, descriure’ls, posar-los després en relació, establir-ne una cronologia, apuntar-ne uns límits, observar-ne l’evolució ideològica i estètica, marcar-ne les etapes. La perspectiva d’estudi cinquanta anys després afavoria tenir en compte els sediments pesants, tot prescindint de la brossa que s’havia endut el corrent de la història. El Seixantisme quedava assentat com una forma específica de viure els sixties, barrejats amb la lluita antifranquista i el redreçament cultural.

L’assaig Seixantisme: l’esclat cultural català dels 60 va ser presentat en diversos llocs —Barcelona, València i Palma de Mallorca com a puntals de referència. Des dels tres territoris arribaven aportacions favorables dels experts i fins i tot Josep Murgades des de Reus i Gustau Muñoz des del País del sud estimulaven investigacions locals orientades per la línia general que l’obra impulsava.

Però, d’altra banda, hi ha un aspecte que es reitera en diverses ressenyes, també en el pròleg de Julià Guillamon: l’encaix de català i castellà en un mateix territori, entre una llengua que circula lliure i l’altra que vol emergir dificultosament. Josep Playà es queixa des de La Vanguardia: «Les referències a aquest esclat cultural passen de puntetes sobre la cultura en llengua castellana». Jordi Amat, al Quadern, incorpora a més la constatació d’August Rafanell: «A la dècada dels seixanta es tanca el cicle de normalització de castellà entre els catalans». En canvi, Julià Guillamon adverteix: «Al costat del miracle català, que és un fet substantiu i indiscutible, hi ha altres mons que funcionen amb unes dinàmiques diferents, i fins i tot contràries». Efectivament, l’assaig es decanta per estudiar, en general, la cultura en català, perquè la recuperació de la llengua era, recordem-ho, un dels reptes del moviment. Considero que no tota la cultura dels seixanta és seixantista. La Gauche Divine, que hi apareix com a capítol, es trobaria en el cercle concèntric més allunyat del nucli i beuria d’ambdues fonts.

Voldria destacar també un apunt de Julià Guillamon, en el qual constata que el text està escrit amb esperit objectiu, «seguint el model del seu mestre, Joaquim Molas». Bé, doncs, a partir d’ara, aquest article farà un gir i es decanta cap a la subjectivitat. Vaig celebrar que Guillamon acceptés d’escriure’m el pròleg. En Julià i jo ens coneixem perquè vam estudiar plegats Filologia Catalana en el mateix curs de matí. Tots dos vam ser alumnes de Molas i ambdós vam ser testimonis del seu mètode durant aquells anys. Semblava que el professor tractés un text literari com un objecte científic, distanciat, com si tingués un gran escrúpol d’incorporar, diríem, emotivitat estètica. Posteriorment en Julià ha fet una llarga carrera literària i crítica i ha arrodonit un estil personal en el qual incorpora, precisament, el seu jo. Com que vam néixer el mateix any —el de les tràgiques riuades al Vallès, el de la gran nevada damunt Barcelona—, s’imagina que vam viure una infància paral·lela: «Suposo que Marta Vallverdú deu tenir uns records i uns objectes semblants d’aquella època». Doncs no ben bé. He llegit amb interès les seves memòries a El rellotge verd i els nostres records s’allunyen. Precisament pel fet d’habitar, durant aquella dècada, en una ciutat com Santa Coloma de Gramenet, vaig viure molt de prop el procés de castellanització triple: d’una banda, el de la immigració —aquell contingent enorme de població forastera, que parlava en un dialecte andalús que pràcticament no enteníem. Simultàniament a la meva arribada al món, el meu pare va decidir comprar un televisor, amb el qual vaig conviure moltes hores i amb el qual vaig aprendre castellà estàndard. I la llengua d’ensenyament de l’escola.

El meu nucli familiar era diferent del de Guillamon. Els pares se sentien conscientment perdedors de la guerra. En Marià, per higiene mental, s’havia adaptat, però no així la Dolors. Quan apareixia en Franco ja decrèpit per la tele, en feien befa venjativa —en Marià, burleta; la Dolors, ressentida. Mentre que en Guillamon era el germà gran, jo, en canvi, era la petita. La meva germana Marga va entrar a l’agrupament escolta de la parròquia abans dels setanta i rebia regularment la revista Oriflama que jo fullejava; la Marga era rebel i catalanista, i va haver de suportar algun cop de porra. Certament quan vaig començar a llegir a casa ho vaig fer en castellà, amb l’editorial Bruguera sobretot —de la qual Playà reclama una atenció al Seixantisme—, però la Dolors va estar amatent als primers textos de La Galera i me’n va comprar algun. Jo no vaig aprendre l’escriptura de la llengua amb les fitxes Ruaix com ell, sinó amb l’atenció directa dels mestres voluntaris Joaquim Arenas i Lluïsa Corominas, que impartien, per a Òmnium Cultural, classes eficaces de llengua a la biblioteca de la ciutat als primers setanta i amb la consulta de l’utilíssim Signe d’Albert Jané. I sí, les meves lectures també van continuar amb «El Cangur» d’Edicions 62. Paral·lelament, a Santa Coloma hi havia la presència reivindicativa dels capellans del catalanisme progressista majoritàriament decantats a l’esquerra. Vaig ser testimoni del seu treball a l’ombra en les reivindicacions socials i urbanístiques dels barris caòtics, desvalguts. Totes aquestes experiències m’havien deixat un residu que certament, en escriure el Seixantisme, vaig intentar, per prescripció universitària, no evidenciar, però que em va ser útil.

En una altra direcció, alguns comentaristes coincideixen a ponderar el ròssec del Seixantisme i fins la seva vigència. Gustau Muñoz, per exemple, recorda que el nostre present és ordit a través de mil fils diferents i que és conseqüència del que va passar abans. David Guzmán, conductor del programa Ciutat Maragda de Catalunya Ràdio, defineix l’assaig del Seixantisme com «una mirada rica i documentada per poder explicar fenòmens actuals». Però quins són aquests fenòmens actuals? El director d’aquesta revista em demana que en vinculi passat i present, que hi especuli —i també que estimuli debat. De seguida se m’acut una resposta taxativa: possiblement la nostra cultura s’hauria extingit sense la reacció determinada i valenta de les generacions seixantistes. Van ser uns anys de redreçament, de remar a contracorrent, i algunes de les línies culturals engegades van tenir continuïtat a la dècada següent, adaptades a l’evolució estètica —tot i que Julià Guillamon es decanta com Molas cap al pessimisme i considera que els seixanta van caure en el fracàs. Però recordem, per exemple, el definitiu Congrés de Cultura Catalana (1975-1977), que va guanyar els carrers, que va espolsar les idees i en què van participar fins a 12.000 activistes i intel·lectuals que van fer pedagogia popular sobre les línies nacionals arreu dels diversos territoris. El Congrés va ajudar a recatalanitzar el país.

Certament, a diferència dels seixanta, en què predomina la cultura per obligació conjuntural, durant els setanta despunta el joc polític incardinat per l’Assemblea de Catalunya (1971-1977), la qual dibuixa les línies de transició democràtica, i aquesta és conduïda, simptomàticament, per actors del Seixantisme: Pujol, Maragall, Benet, Capmany, Max Cahner; en la línia literària, Castellet i Molas assenten un cànon, controvertit, a través de les col·leccions populars «MOLC» i després amb «MOLU». Joan Fuster i Eliseu Climent continuen sent els capdavanters de la cultura valenciana, connectada amb la resta dels Països Catalans. Joan Triadú persisteix en la funció de crític, de pedagog al CIC i a la selecta escola catalana Thau, d’ideòleg a Òmnium Cultural, que creix i creix. Oriol Bohigas, a través de l’Ajuntament de Barcelona a partir del 1980, dissenya el seu urbanisme, que culminarà amb el dels Jocs Olímpics. Mentrestant l’escola del Principat adopta el mètode pedagògic de la immersió —València i les Illes fan doble xarxa lingüística; al Rosselló ja havia nascut la menuda Bressola, el 1976—; la Gran enciclopèdia catalana culmina el volum quinze i arriba a centenars de milers de cases i de centres educatius d’arreu.

Dues dècades després, ja entrats al segle xxi, aventurava, en la meva introducció a l’assaig, algunes marques comunes entre el Seixantisme i el Procés polític (2010-2024), tot i ser corrents allunyats en el contingut: la vitalitat èpica de la societat civil, la capacitat ingent de crear xarxes, d’organitzar-se i de mobilitzar-se, d’unir-se davant l’adversitat. Ambdós van ser intergeneracionals i aquells adolescents dels seixanta van ser activistes per la independència després. Lluís Llach n’és un paradigma, actualment president de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), irreductible, contestatari persistent.

En la nostra cultura més immediata, quin residu seixantista perdura? Segons els joves intel·lectuals Frederic J. Porta i Mireia Arguijo, hi és i és necessari bandejar-lo. Diu concretament Porta: «Cal superar el Seixantisme». L’articulista considera que se n’ha mantingut una actitud resistencialista i victimista, respecte de l’agressió del franquisme llavors i ara de l’Estat espanyol. Seguint aquesta argumentació, ¿en seria un exemple el cas de Plataforma per la Llengua, tal vegada, que denuncia les agressions contra el català i col·loca la població catalanoparlant en posició d’ase dels cops? De fet, seria funció de l’Administració recollir aquells fets lingüístics flagrants i elaborar legislació per solucionar-los, cosa que no du a terme. Tanmateix, opino que aquesta actitud psicològica, la del victimisme, és més aviat contemporània que no pas pòsit dels seixanta. Tal com afirma Jaume Claret en el seu article, el Seixantisme va significar més aviat una evolució del resistencialisme cap a un cert expansionisme.

«Manifest dels 100» o «Manifest per la llengua catalana», impulsat per Carles Muñoz Espinalt, Joan Triadú i Delfí Dalmau, reproduït a la revista Ressorgiment de Buenos Aires, núm. 524, març del 1960, p. 6.

Arxiu de Revistes Catalanes Antigues. Biblioteca de Catalunya

D’altra banda, crec que després de tants anys de bugades s’han perdut uns quants llençols. La meva subjectivitat tendeix també cap a un to pessimista. Fent un exercici comparatiu sumari entre la cultura de seixanta anys abans i la que compartim actualment, observo com la Cultura s’escorre fent cercles pel forat del desguàs. Per exemple: té avui dia prestigi i reputació la figura de l’intel·lectual —com aquells homes agulla fonamentals que van ordir les idees i els projectes seixantistes? Em temo que no, ni aquí ni enlloc. Quin és el valor present de la Cultura? El seu pressupost a la Generalitat del Principat en seria una mostra: no arriba ni a un miserable 2 %. Mentre l’Administració pública no impulsa la Cultura, el mecenatge pràcticament ja no hi és. Encara bo que Òmnium Cultural —i també Acció Cultural del País Valencià i Obra Cultural Balear—, ja amb gestió democratitzada, es manté amb desenes de milers de socis i pot actuar com una petita conselleria a l’ombra. Altrament, a hores d’ara, la publicació, per exemple, d’un llibre combatiu, que en principi pot ser polèmic, no crea controvèrsies enceses que es puguin allargar en el temps, com va ser el cas de l’antologia —i poètica!—del 63, de Castellet i Molas, tal com se sorprenia Xènia Dyakonova a Ciutat Maragda. La cultura es troba abaltida —Porta i Arguijo opinen que la seva institucionalització li ha restat dinamisme, tot i que jo crec que la font econòmica ha de sortir dels nostres impostos. Mentrestant, aquí i arreu formem part de la pseudocultura de la globalització.

I del jovent, la gent d’avantguarda llavors? Què se n’ha fet? Actualment, amb una piràmide de població en tendència cap al capgirament, la gent jove ja no és majoria poblacional, ni protagonista, difícilment lidera i combat col·lectivament. En tot cas les seves lluites ja no són tant d’origen polític com social: el nou feminisme, la lluita per assolir un habitatge digne, el futur fosc de l’emergència climàtica. Algunes de les arrels d’aquestes reivindicacions no provenen dels seixanta, sinó de la dècada posterior. I ara, fruint d’una postmodernitat desgastada, d’un neoliberalisme desbocat, d’un feixisme que sotja, mentre que els corrents marxistes s’esvaeixen i ja no fan de contrapoder, els valors socials tendeixen cap a l’individualisme —en tot cas els grups són conjunts de seguidors virtuals—, el relativisme, la incertesa de cara al futur. Ben lluny de l’èpica del Seixantisme, de la confiança en el col·lectiu, de la fortalesa, de l’optimisme, de la ingenuïtat utòpica, de l’idealisme progressista, però puntualitzem i no idealitzem: la majoria del jovent seixantista també era una minoria llavors.

Per una altra banda, aquell país del paper, fonamental llavors, s’ha aprimat o ha desaparegut? Encara hi ha supervivents: Serra d’Or, Cavall Fort; s’hi afegeixen Revista de Catalunya, L’Avenç, L’Espill, El Temps o Sàpiens, algunes amb mitjà digital. Però quants subscriptors mantenen? D’altra banda, la Gran enciclopèdia és un fòssil verd fosc a les prestatgeries, tot i que la seva informació valuosa ha estat absorbida per la Viquipèdia. La Viquipèdia té un gran valor perquè, entre altres coses, és un dels pocs casos de supervivència dels Països Catalans seixantistes, que van ser vetats per l’Estat, quan a finals dels setanta els polítics claudicaren i acceptaren l’article 145: «En cap cas s’admetrà la federació de Comunitats Autònomes». Només resta l’Institut Ramon Llull de Catalunya i les Illes, el País Valencià segregat. El Procés independentista, per exemple, només tenia com a objectiu el Principat.

I del tercet editorial cabdal dels seixanta —Club Editor, Edicions 62, Proa—, què en roman? A hores d’ara un altre tercet aglutinador ha assumit el monopoli de la indústria del llibre, seguint la tendència globalitzadora, en la maniobra de la qual s’ha evidenciat la subsidiarietat del català: el gegant Penguin Random House, el Grup Planeta (on ara s’inclouen els segells Edicions 62 i Proa) i l’Abacus Futur. Els dos primers grups, en general, es belluguen amb criteris comercials i no tant de qualitat, mentre pretenen envair el mercat i les llibreries per saturació. Tanmateix, al marge, hi fiquen el nas multitud de petites editorials independents amb una àmplia varietat d’interessos, de llengües i de cultures per traduir. Són un gresol d’industriositat —un gen de la nostra cultura que, com sembla, no s’ha extingit.

Fem una ullada a dos camps culturals que van ser adés mascarons de proa: l’educació i la cançó. Pel que fa al primer, els mètodes pedagògics actuals continuen volent ser a l’avantguarda: l’escola activa i la focalització en el subjecte de l’estudiant. Tanmateix, des de la meva perspectiva llarga com a docent, considero que la línia pedagògica actual —acceptada per l’Administració— s’equivoca de mig a mig: la fixació reduccionista de la figura del professor a un mer acompanyant del treball de l’alumnat beu més de l’antiautoritarisme del post 68 que de l’origen de Rosa Sensat; d’altra banda, el treball per projectes naufraga en lapsus objectius del currículum i que es podran traslladar a les puntuacions insuficients de les proves PISA.

L’altra aresta, la música en català, per contra, que ha viscut una evolució fulgurant, des de la cançó protesta de llavors, a la cançó rock, a la cançó polititzada, fins a la més recent, la que es coneix com la banda del pati, té èxit, en canvi. És urbana, despolititzada, poliestilística i tendeix a temes genèrics adaptats als interessos de la gent jove d’ara: vivències personals, centrades en l’amor romàntic i la festa. Tanmateix hi ha un cert consumisme de voràgine: les melodies, les modes, s’encenen i s’apaguen i en venen d’altres, amb altres artistes i autors. Ara, per exemple, són al capdamunt grups com Buhos, Oques Grasses o The Tyets i cantautors com Maria Hein, Colomet o Lildami. L’any que ve, Déu dirà. Hi ha uns altres dos àmbits peremptoris i íntimament relacionats, que són tan nuclears com als anys seixanta: l’ús social de la llengua catalana i la immigració sobreeixida. En aquests dos casos, adoptant una expressió de Jaume Claret, crec que hem tornat a la casella de sortida. En seixanta anys hem doblat la població: hem passat de quatre milions a principis dels seixanta, travessant els multiproclamats Som sis milions de l’any 1990, a vuit milions a partir del 2023. La població pot créixer, però no el límit físic del territori que l’ha d’anar absorbint. Altrament, ni abans ni ara no podem ser sobirans d’aquesta situació evolutiva. Allò més pregon, i allò més evident, malgrat la conjuntura política diversa, és paral·lel als anys seixanta: al 1970 la immigració a Catalunya era del 37,4 i, actualment, segons el sociolingüista Albert Fabà, és d’un 36,4 %, una de les més altes d’Europa. Idescat consigna que en tres anys, del 2021 al 2023, van arribar gairebé 800.000 persones. A hores d’ara, aquesta població nouvinguda, majoritàriament de Llatinoamèrica i amb la llengua vehicular castellana —a la qual s’assimila la població d’altres llengües—, se suma a l’escreix dels contingents anteriors que no es van integrar, que no consideren el català com a llengua pròpia. Evidentment als anys seixanta aquesta població no tenia possibilitats d’inculturar-se (i, tot i amb això, remarquem-ho, una part sí que ho va fer), però ara hi hauria d’haver eines per facilitar-ho.

La realitat actual és que, tot i que Catalunya ha estat històricament terra d’al·luvió, la densitat de població i d’integració, a hores d’ara, en fa un encaix complex i necessita tenir present, alhora, que només un terç de la població té el català com a llengua pròpia, a anys llum de la situació dels seixanta, en què la població catalanoparlant era majoria, però que per diglòssia del règim no es permetia que aparegués públicament.

En quina situació més paradoxal ens trobem. Som i no som el reducte dels seixanta? Hem tornat a la casella de sortida, però ben transformats. En tot cas, si no hi ha un projecte polític profund i lúcid, l’espai cultural autòcton podria, en un futur, començar a fer aigües.

Referències bibliogràfiques

Amat, Jordi. «El canvi cultural dels seixanta». Quadern. El País, 26 febr. 2023.

Bendicho Giró, Núria. «On és la meva història? ». Ara, 3 ag. 2023. Claret, Jaume. «Seixantisme». Quadern. El País, 16 abr. 2023.

Guillamon, Julià. «Pròleg. Nosaltres i el miracle català dels anys seixanta». Seixantisme. L’esclat cultural català dels 60. L’Avenç, 2022.

Guzmán, David. Ciutat Maragda, 13 maig 2023, https://www.3cat.cat/3cat/seixantisme-marta-vallverdu-i-lesclat-cultural-dels-60/ audio/1171724/

Lillo, Manuel. «Un país que reneix enmig de l’adversitat». El Temps, núm. 2084, 21 maig 2024.

Muñoz, Gustau M. «L’aventura del passat». Compàs d’Amalgama, núm. 1, oct. 2024, DOI 10.1344.

Murgades Barceló, Josep. «Seixantisme». Revista del Centre de Lectura, 22 set. 2023.

Nopca, Jordi. «Retorn als 60, ¿última dècada prodigiosa de la cultura catalana?». Ara, 15 febr. 2023.

Playà Maset, Josep. «Radiografia d’una època». Cultura/s. La Vanguardia, 28 març 2023.

Pons, Pere Antoni. «Reconstruir y construir». Última Hora, 11 juny 2023.

– «Reconstruir y construir (y dos)». Última Hora, 18 juny 2023. Porta, Frederic J. «Superar el Seixantisme». Esperit, 9 març 2025. Porta, Frederic J. i Mireia Arguijo. «Les lliçons del Seixantisme». Esperit, 5 maig 2024.

Vallverdú i Borràs, Marta. Seixantisme. L’esclat cultural català dels 60. L’Avenç, 2022.

Rastres del Seixantisme