Ens cal conèixer allò que destruí el franquisme

Com van superar, la cultura i la llengua catalanes, quaranta anys de persecució genocida? Breu: amb tantes formes com van poder trobar i amb les eines més efímeres i flexibles possibles. La seva quantificació i identificació sempre serà, doncs, aproximada, atès que, en clandestinitat o persecució, calia ser previngut, però les manifestacions de resistència o afirmació catalana podien esdevenir molt extenses i molt diverses, tantes com grups formals o informals o caps de brot les duguessin a terme, sota formes diverses. En aquestes breus notes, apuntem i identifiquem les que creiem més significatives. Totes aquestes, de les més espontànies a les que maldaven per crear una petita estructura (sempre amenaçada), tenien l’objectiu comú de recordar una llengua i una cultura a partir de formes que s’havien ja establert abans del 1936. Cal conèixer el panorama cultural català destruït des del 1939 per entendre que el terme genocidi cultural hi és del tot adient, més enllà dels termes del Dret Internacional vigent, malgrat l’interès inclusiu que demostrà en aquest aspecte Raphael Lemkin en els orígens de la proposta feta sobre dades objectives, per al qual tota forma de genocidi també tenia un component cultural, per fer desaparèixer una cultura perseguida.

En aquestes línies hi ha una doble comesa de denúncia i reconeixement de persones i grups oblidats massa sovint. Així, doncs, com recordaven Josep M. Batista i Roca i Josep Benet, el cas català és un cas inaudit de llarga repressió (els quaranta anys de dictadura) d’una cultura que, el 1936, havia assolit fites gairebé de normalitat, com una cultura europea coetània més; al seu torn, com també recordava el Congrés de Cultura Catalana el 1977, el moviment de defensa contra aquesta repressió i brutalitat va ser dels més estructurats i extensos del 1939 al 1978: vam passar així de la resistència cultural a un moviment popular per la cultura catalana; del Finis Cataloniae a una nova renaixença o una segona edat d’or, com creien possible el mateix Batista o Joan Triadú.

Què comportà l’espanyolització forçada, enmig d’una panorama general de destrucció, repressió-revenja i gana, de la població de Catalunya des del 1938?

Com començà a reclamar el manifest per la cultura catalana del 1960 i que ja es manifestava des del nostre exili al començament dels cinquanta, es produïa una triple reivindicació constant des d’aleshores: català a l’escola, lliure ús del català als mitjans de comunicació i ús del català a les administracions públiques, entitats i corporacions. Res d’això s’assolí dins del règim franquista, llevat d’esforçades excepcions mai generalitzables (veurem com van ser possibles). Dues generacions de nens i nenes de Catalunya (més de quaranta anys) no van rebre ensenyament oficial, obligatori i per a tothom de català fins al curs 1977-1978, cosa que havia estat possible des del curs 1931-1932. Si entre el 1920 i el 1936 s’havien editat més de 1.500 publicacions en català, del 1939 al 1960 n’eren 14. Ni l’1 % anterior. Si l’any 1935 els llibres publicats en català a l’Estat podien representar més del 20 % dels publicats els anys de la República, fins a mitjan anys seixanta van arribar tan sols al 2 %. Per això fins al 1978 no es van editar el mateix nombre de títols en català que el 1935: 43 anys després. Pel que fa al ric teixit associatiu construït pel catalanisme, poc en va quedar. Tan sols el Centre Excursionista de Catalunya / Centro Excursionista de Cataluña i l’Orfeó Català en van ser l’excepció, dues entitats, controlades políticament, que tenien una projecció internacional destacada. La destrucció sobre el teixit associatiu indispensable per entendre l’èxit cultural popular del catalanisme va ser gairebé total.

Quin és el panorama del país sobre el qual cal reconstruir una cultura que és dinamitada? Un país per reconstruir materialment, amb rancúnia, por i fam, on la cultura, i més la dels perdedors, la catalana, no és una prioritat: principalment, un record esvaït, enyoradís. Qualsevol manifestació de catalanitat és mirada amb reserva, com a manifestació separatista i, com recordava Josep Espar a mitjan anys setanta, encara es creia que el separatismo lliurà el país als comunistes. El pas lent dels anys permetrà, a la fi, una acord nacional per al rellançament de la llengua i l’expansió de la cultura catalanes (després de les limitacions brutals), com reclamava Miquel Ferrer des de Mèxic, inici posterior, també, d’un acord polític ampli contra la dictadura.

Viure sota terra

Aquest panorama tenyit de blau marí («la camisa azul con el yugo y las flechas será...») fins al 1946, de destrucció absoluta d’ús públic de la llengua, d’editorials, publicacions i entitats, totes les eines regulars d’estructura d’una cultura nacional, serà, com definia Albert Manent, un nou ambient «catacumbal», com recollí, com a al·legat, Josep Benet.

El criteri inicial dels primers intel·lectuals retrobats i retornats va ser posar aviat dempeus qualsevol iniciativa cultural catalana que fos possible, per primparada que fos. Primer, retrobar persones i, en acabat, amb un triple objectiu: garantir la continuïtat cultural amb nous actors literaris, no col·laborar amb el règim i aprofitar tota escletxa, com diria Josep Maria de Sagarra: «aprofitar-ho tot i no agrair res». Una cultura com la catalana no es podia aturar. Fos com fos, calia editar en la llengua proscrita, trobar nous autors joves, ensenyar la llengua i aplegar gent, com fos i on fos.

I catacumbàriament, tot va començar amb reunions familiars en cases de l’Eixample o de Sarrià, prou grans per encabir-hi vuitanta o cent persones, on llegien noves creacions en la nostra llengua els escriptors lleials. Una mansarda al carrer de Sant Pau reunia, amb la mateixa comesa, una vintena d’estudiants. Dos públics diferents. El grup de l’Estudi hauria de tenir un reconeixement nacional que no ha tingut. L’edició catalana es traslladava a Mèxic per al públic català local, amb «Biblioteca Catalana», Edicions Catalanes de Mèxic, Club del Llibre Català, Edicions Xaloc o Bartomeu Costa-Amic editor, entre d’altres. Una edició deslligada del seu públic natural.

Quan els estats occidentals beneeixen Franco

Dins de l’intent constant (i impertorbable) de genocidi cultural, quan el nazifeixisme és esborrat del món, tímidament es comença a autoritzar l’edició en català (amb censura, és clar. Com diria Josep M. Cruzet, més enllà de censura, «Inquisició»). Es podia editar més com més minoritari era el gènere (la poesia era més autoritzable), però per crear un públic lector calia difusió i no va ser possible consolidar una revista literària o d’informació en català. Així van anar caient, l’una darrere l’altra, Ariel, Temps, Antologia, Occident, La Veu de la Parròquia, Ressò, Quart Creixent, Aplec... L’excepció acostumava a ser una revista d’una associació local, sovint en bilingüe. Calia evitar el paper impulsor per al creixement literari que tingueren les publicacions literàries, com L’Escena Catalana, Catalana, El Nostre Teatre, «La Novel·la d’Ara» i les col·leccions de La Renaixença o la Llibreria Bonavia, abans del 1936.

Calia eixamplar el públic lector en català, amb la venda a domicili per part del mateix autor, comprant llibres de vell des d’algun racó amagat d’una llibreria, amb corredors de llibre català o cercant subscriptors de les col·leccions de llibres a baix preu o creant difusores com Club de Divulgación Literaria, amb un afegit de literatura en català, promocionada en castellà o, un xic més endavant, sota la iniciativa de Santiago Albertí i Joan Ballester, Acció Editorial Coordinada. Una iniciativa de promoció d’editorials mancomunades del Principat, del País Valencià i de Mallorca: Santiago Albertí editor, Editorial Moll i les editorials Torre i Sicània. A empentes i rodolons, Miquel Arimany engiponà El Pont, jugant tipogràficament per fer veure que no feia revista literària, com un llibre de col·laboradors diversos. Fins i tot podia ser freqüent fer publicitat en castellà de literatura i obres de teatre catalanes, fins ben entrats els cinquanta.

Quan a l’Espanya de Franco li calia trobar un reconeixement internacional que aportés a les eixutes arques «del Estado» divises fresques, els alts càrrecs diplomàtics podien brandar llibres en català o revistes prohibides per dir que no es perseguia la nostra llengua i la nostra cultura, però els llibres de Benet, Ferrer i Gironès, Solé i Sabaté amb Villarroya i les denúncies en l’única premsa catalana lliure, editada a Mèxic DF, Buenos Aires, París o Montpeller, com Pont Blau, La Nova Revista, Xaloc, Veu Catalana, Ressorgiment, Estat Català, Endavant i Vida Nova, entre d’altres, tenen la pedra de toc final en les declaracions de l’abat Escarré, a finals del 1963, a Le Monde, com a forma més efectiva de denúncia al món de l’opressió sobre la ciutadania catalana, que ho destacaven amb proves fefaents, que la dictadura volia amagar. Una ferida al règim allí on feia més mal, en el seu reconeixement internacional.

Anar soscavant el règim per part de nuclis catalans allí on les seves urpades no podien arribar va ser la tasca principal d’intel·lectuals i activistes exiliats reunits al voltant del Consell Nacional Català que van dirigir Salvador Armendares, Josep M. Batista i Roca i, també, Miquel Ferrer com a secretari. Una setantena de peticions, segons Lluís Crusellas, a l’ONU, a la UNESCO, al Consell d’Europa, al PEN Club Internacional, a diverses cancelleries... Amb un argumentari comú: els pactes signats per l’Estat espanyol cal complir-los (fins on volia, perquè no existia un sistema de control i punició als incompliments), sobretot quan els acords de les assemblees de la UNESCO de Nova Delhi i París (1956, 1958) reclamaven als estats membres la protecció de les llengües no oficials i el seu ensenyament, com faria, encara amb més precisió, l’encíclica de Joan XXIII, Pacem in Terris (1963). Els escriptors de l’exili i els de l’exterior podien ser premiats anualment arreu del món pels Jocs Florals de la Llengua Catalana, sempre mirant de tenir el màxim de ressò en el país d’acollida i les seves autoritats.

La Revista de Catalunya de 1956, concebuda a Barcelona però publicada per mecenes a l’exili brasiler, a Sao Paulo, mostra de la voluntat d’entroncar amb el país i la cultura anteriors a la guerra per eixamplar l’escletxa

La pressió exterior creixent justificava la tímida permissivitat editorial? La pressió internacional del Consell Nacional Català i l’activisme de catòlics catalans dins de l’Església universal en defensa de principis comuns no actuava sola, existia una diversa i complexa xarxa estantissa per diferents motius: perquè hi podia caure la repressió franquista en qualsevol moment; les accions havien de ser puntuals i amb la mínima estructura; i els joves, que també s’havien de «guanyar la vida», tenien pocs recursos, la qual cosa provocava allunyaments lògics d’activistes, molts cops per evitar detencions. Amb el llibre en català com a bandera, l’àmbit editorial principalment aplega els literats (sense prou remuneració) i els activistes. D’entre les iniciatives editorials que eren més que editorials i estructures febles, cal esmentar F. B. Moll i Manuel Sanchis Guarner, que des l’Editorial Moll, de Palma, pogueren llançar un llibre denúncia per la situació de la nostra llengua i la nostra cultura, un llibre bàsic de Joan Coromines: El que s’ha de saber de la llengua catalana (1954), escrit quan aquest era professor a les universitats dels EUA, amb la col·lecció «Raixa» i el Diccionari català-valencià-balear; des del País Valencià cal esmentar les editorials Torre i Sicània; també Josep Maria Cruzet, des de l’Editorial Selecta, suma de gèneres, una macroeditorial, en aquell moment, i també l’herald de la biografia de qualitat i la nostra història, l’Editorial Aedos; «Biografies Catalanes» de l’Editorial Teide l’acompanyava en aquesta especialitat; un supervivent, Josep M. de Casacuberta, que començava a treballar durant la dictadura de Primo de Rivera, rellançava i redimensionava Editorial Barcino, amb volumets clau de volta per a l’aprenentatge de la llengua; Ramon Aramon impulsava l’Institut d’Estudis Catalans i les primeres societats filials; Carles Salvador impartia cursos de valencià de Lo Rat Penat; començava el Centre d’Estudis Algueresos, amb Rafael Catardi i Antoni Simon Mossa, i el Grup Rossellonès d’Estudis Catalans, amb J. P. Cerdà, Pere Verdaguer, Pau Roure i Renat Llech-Walter; a més, sortien a l’arriscada palestra, intentant quadrar balanços, els editors esforçats Santiago Albertí, Miquel Arimany, Rafael Dalmau i Jaume Aymà, amb el nom propi en l’editorial, lluitant per impulsar principalment el gènere novel·lístic, calendaris molt populars o la divulgació de la Història de Catalunya; Joaquim Horta, com l’Editorial Millà, editava teatre català; Benèfica Minerva ajudava els Amics de la Poesia i la històrica Protectora de l’Ensenyança Catalana, a més de fer de mecenes d’intel·lectuals perseguits; una altra plataforma, amb el suport de Joan Ballester i els seus col·laboradors des de la Llibreria Públia, era l’Obra del Diccionari [català-valencià-balear], primera obra amb deu volums en època de llibres de petit format, fent obra de divulgació de la llengua, amb conferències arreu dels Països Catalans i exposicions sobre l’extensió de l’idioma, encapçalades per F. B. Moll des de l’exili. També es volia crear una plataforma de catalanització des del Patronat de la Cultura Catalana Popular. Les nostres lletres es reunien a l’entorn del nounat Premi Joanot Martorell. La indispensable continuïtat es va garantir amb grups de formació per a joves i estudiants, amb formulacions adaptables als temps: el Grup Torras i Bages, l’Acadèmia de Llengua Catalana, Miramar i els Estudis Universitaris Catalans. Reunits en cases particulars o entitats religioses. Joves que també impulsaven pedrons que recordaven els nostres poetes, carregats per Xavier Polo. Posar banderes barrades en llocs emblemàtics, fer cursos d’Història de Catalunya, iniciats per Miquel Coll i Alentorn, eren altres formes possibles.

Eines plausibles per a un impuls incert

Com va ser possible impulsar aquests processos —sense mitjans— d’ensenyament i demanant llibertat per a la llengua catalana, al començament dels seixanta, crear noves editorials, primeres revistes no prohibides, la Nova Cançó, les primeres llibreries catalanes i entitats de foment de la cultura catalana i de la llengua, com Òmnium Cultural i la Junta Assessora per als Estudis de Català? Adaptant-se a un entorn inhòspit.

La importància de les xarxes informals, sense local o en cases particulars, creava un teixit humà i de confiança, sovint sota l’aixopluc de l’Església fidel al país, amb entitats especialitzades dins de l’Acció Catòlica, casals parroquials i entitats al voltant de l’abadia de Montserrat, com la històrica Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, que s’anava escampant arreu i es feia i es desfeia, en places, cims i corriols. L’excursionisme, l’escoltisme, impulsat per mossèn Batlle, el sardanisme, amb la tasca expansiva de l’Obra del Ballet Popular, i una xarxa creixent de cursos de català, consolidats per Joan Triadú i Josep Tremoleda, clandestins o discrets, anaven formant una base humana per al creixement, indispensable per entendre una nova circumstància des dels anys seixanta.

Per això ens podem preguntar: Com enllaça l’impuls cultural català dels anys cinquanta amb el posterior? Quina és la base de creixement d’allò consolidat des dels seixanta? És la mateixa?

Hi incideix la tasca de denúncia internacional sobre l’intent de genocidi cultural, desenvolupat principalment pel Consell Nacional Català? Superada la fase de liquidació radical, fins al 1946, quina és l’estratègia de l’Estat per mantenir la seva obra espanyolitzadora, bilingüista i mantenint la cultura catalana «dentro el acervo común» de la cultura espanyola? Ha romàs?

Referències bibliogràfiques

Benet i Morell, Josep. L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995.

– Catalunya sota el règim franquista, vol. I. Edicions Catalanes de París, 1973.

Duran, Lluís. Els cims del catalanisme. Alçament de llum en la tenebra. Un Nouaire, 2024.

Faulí, Josep. L’interludi tràgic 1939-1975. Edicions 62, 1981.

Manent, Albert. La literatura catalana a l’exili. Curial Edicions Catalanes, 1976.

La frontissa per eixamplar l’escletxa. El catalanisme que fa cultura abans de l’inici dels seixanta