La cultura en temps de foscor

El 8 de juliol de 1939, cent seixanta dies després que les tropes franquistes entressin per l’avinguda Diagonal, l’escriptor Ernesto Giménez Caballero va pronunciar una conferència a l’Ateneu Barcelonès. Es titulava «Cataluña y el amor de un español», i, en el resum que va aparèixer l’endemà a la premsa, es reproduïa un fragment en el qual el conferenciant, aleshores conseller nacional de la Falange, recordava l’experiència d’haver visitat Catalunya dotze anys enrere, en plena dictadura de Primo de Rivera. Giménez Caballero havia vingut «a su conquista por las buenas [...] creyendo que con su amor se acallaría la incomprensión que España reprochaba a Cataluña». Però la temptativa no va resultar excessivament reeixida i «cuando creyó recoger un abrazo, encontró un desvío. Un divorcio». El problema, seguint el mateix fil argumental, havia estat que «aquella Cataluña se marchó con franceses, rusos y algo peor: los hombres del 14 de abril». Malgrat el trasbals provocat per la visita, Giménez Caballero no s’havia resignat a «perderla» i, a partir d’aleshores, s’havia dedicat en cos i ànima a «la rehabilitación del Honor Español ofendido». Va ser per aquest motiu que «entró el soldado el 26 de enero conquistándola por las armas y gritando ¡Mía! ¡Nuestra! De España otra vez y para siempre».

Subscriu-te per llegir l'article complet

Subscriu-te