És vox populi per a molts catalans que el franquisme perviu en diverses estructures —com l’exèrcit, la judicatura o la monarquia— gairebé mig segle després de la mort del dictador. Del que potser no som tan conscients és de la pervivència, també, de tot un seguit d’actituds, de buits, de traumes, de silencis, de tabús i de deformacions causats sobre el poble català. Ni la distància temporal ni l’actual existència d’unes institucions autonòmiques i d’una certa normalització de la nostra llengua el darrer mig segle han acabat de revertir l’impacte profund de la Guerra Civil del segle xx, de la derrota i dels quaranta anys de dictadura franquista.
El franquisme no tan sols va imposar una dominació, sinó que va produir un buit: un tall en la transmissió, una discontinuïtat històrica i un retrocés incalculable en molts àmbits. No és exagerat parlar d’un genocidi, com a mínim, cultural. L’adaptació que va requerir la supervivència del poble català en aquestes dures circumstàncies va empetitir la manera d’entendre’ns i d’imaginar-nos a nosaltres mateixos, com a individus i com a poble o nació.
Per a Catalunya, 1939 és un punt d’inflexió només comparable al 1714. En tots dos casos es va trencar la continuïtat d’un país que havia viscut, amb tots els matisos i les limitacions que es vulgui, un cicle ascendent d’afirmació nacional. Les dues dates delimiten clarament dos períodes completament diferents de la nostra història. En ambdues situacions, la derrota no va ser només militar: va ser institucional, cultural, lingüística, demogràfica i, fins i tot, psicològica i espiritual. I tampoc no va ser només dinàstica o ideològica, perquè la identitat catalana va ser reprimida i perseguida molt més enllà de la mera política, per molt que hi hagués catalans entre els vencedors.
La magnitud de l’impacte de la derrota i dels quaranta anys de franquisme costa de transmetre al lector del segle xxi. No es tracta només dels morts, empresonats i exiliats —una sagnia que va afectar el nucli dirigent del país—, sinó de la destrucció deliberada d’un ecosistema polític i cultural construït al llarg de més d’un segle. La Renaixença, el Modernisme i el Noucentisme —etapes d’un mateix procés de reconstrucció nacional— havien culminat en un projecte de sobirania institucional i normalitat cultural que va ser esclafat mitjançant una violència sistemàtica. Tot un món va quedar devastat: es van perdre lideratges, es va desarticular l’espai públic català i es va prohibir la llengua en l’àmbit educatiu, editorial, periodístic i institucional, tot imposant una diglòssia ferotge que cercava reemplaçar-la pel castellà. Catalunya i els Països Catalans van ser reduïts al silenci, sense institucions, sense espais de transmissió cultural ni veu pròpia.
Tanmateix, com després del 1714, el país va tornar a posar-se dempeus. El Seixantisme, la nova cultura catalana que pren forma durant la dècada de 1960, és el reflex del renaixement de Catalunya i dels Països Catalans. No hi ha director d’orquestra, no hi ha programa, no hi ha institucions pròpies, però el país torna a generar, de mica en mica, un gruix cultural, un poder propi diferent del que l’ocupa, militarment, des del 1939. S’aprofiten totes les escletxes i tots els espais que l’Estat franquista no controla: es fan cançons, revistes, editorials, associacions, ateneus i escoles als marges. Tot plegat, enmig d’un ambient molt hostil i de canvis demogràfics, amb unes onades d’immigració massiva que no es van poder assimilar com calia. De mica en mica, el gruix cultural esdevé un poder polític alternatiu, que a Catalunya es constituirà primer en la il·legal Assemblea de Catalunya el 1971 i, després, mort el dictador, en la legal Generalitat de Catalunya del 1977.
Va ser un miracle històric: una nació sotmesa a la pressió repressiva d’un totalitarisme que cerca anorrear-la aixeca un moviment cultural de resistència que li permet de sobreviure. Sense el Seixantisme, no hauria estat possible la normalització cultural, lingüística i institucional, ni la consciència nacional compartida als Països Catalans, ni un imaginari i una força que van desbordar el marc legal i mental autonòmic amb el Referèndum del 2017. Però el Seixantisme té també els seus límits: aquella cultura, nascuda en la resistència, ha acabat convertint-se en el relat predominant i, amb el temps i la institucionalització, ha esdevingut sinònim d’un conformisme confortable. El que era dinàmic ha esdevingut avui un llast; les mateixes mutacions que ens van permetre de resistir i de sobreviure en uns anys tenebrosos ens impedeixen, avui, adaptar-nos al segle xxi. Els traumes i els silencis imposats ens han impedit explorar qüestions clau: una nació pot tornar a aixecar escoles i diaris, pot tornar a tenir un govern autonòmic, mitjans públics i fins i tot policia pròpia, però les marques de la violència i la destrucció patides durant dècades continuen ocultes i afecten tota la seva vida pública i privada.
El present número de la Revista de Catalunya presenta alguns d’aquests buits, d’aquestes mancances, d’aquestes qüestions que van quedar per abordar durant i després del franquisme. Perquè només a través de renovar les preguntes i assenyalar les tasques pendents podem entendre el present i fer sortir el país de l’atzucac cultural i polític en què es troba en l’actualitat. Per això explorem la qüestió del trauma històric i la seva transmissió generacional, pràcticament inèdita a Catalunya, observant també com l’ocupació soviètica a l’Est d’Europa va deixar marques anàlogues en diversos pobles, fins i tot més enllà de les seves independències; assenyalem el buit generat per l’extermini d’una generació, l’exili d’una altra i quaranta anys de repressió sistemàtica, una qüestió encara pendent d’estudi; treballem alguns dels aspectes més desconeguts del règim, com la seva dimensió colonial i els discursos que el legitimaven i, també, la seva mutació geopolítica per adaptar-se i sobreviure; resseguim, en un dossier indexat, els canvis en la seva cultura oficial durant quatre dècades; estudiem també el tall de la derrota i el renaixement català del segle xx des de diversos angles, com el cultural i el polític; qüestionem la concepció de la immigració i el poble català que va deixar el franquisme; i ens fem algunes preguntes, des del segle xxi, per entendre quaranta anys clau de la història del nostre país que afecten, encara avui, la nostra manera de ser.
Només des d’aquest exercici de revisió i d’autocomprensió de la nostra història sota el franquisme —sense tabús, sense complexos, ni negacions, ni simplificacions— podrem normalitzar el que encara no ho està, abordar el que ha quedat pendent, refer el que encara no s’ha refet i portar la recerca, però també la política i la cultura del país, un pas més enllà.
– Som al segle XXI encara hi ha moltes coses sobre el franquisme que no s’han dit.
– És que esperem que s’acabi el franquisme per dir-les...
Vinyeta original de Kap per al número «La pervivència del franquisme» de la Revista de Catalunya.