Florilegi d’exercicis per empoderar-se i baixar a la trinxera (d’una santa vegada)

El bilingüisme, com el feixisme, cal combatre’l (i de passada el catanyol també: allò d’«El feixisme se’l combat» és castellà calcat). Tants anys d’aquesta ensarronada massiva han deixat la llengua molt tocada. De la mateixa manera que els costums depredadors i inva-sius dels veïns han devastat el paisatge (començant pel geogràfic i continuant pel moral) i l’hispanocentrisme ha convertit els mitjans de comunicació en pornografia castellana, la convivència amb una llengua de vocació supremacista ha deixat la nostra feta una coca. El famós axioma que cap a les acaballes dels noranta es demanava, provocadorament, si «ens morirem abans per falta de català o de catalans», continua sense resoldre’s, tot i que cada dia resulta més irònic etiquetar de català això que bramulen molts dels nostres compatriotes, especialment els més joves. La destrossa lèxica, tanmateix, és el menor dels danys: allà on el català és cada cop menys català és en la fonètica, tant pel que fa a la prosòdia i l’entonació com al repertori fonològic. Ara bé, com que, després de tants anys de política de l’estruç, finalment han caigut les caretes i ja som en fase de guerra oberta, qui tingui ganes de batallar ja triga. L’època de contemporitzar i de fer diagnòstics s’ha acabat. Perquè una cosa sí que hem après, de tanta vaca magra: que el polític del qual ens puguem refiar encara ha de néixer. Necessitem un govern fort, per descomptat, però la pinya també ho ha de ser; si la pinya fa figa, el castell s’ensorra.

(Pretendre caure bé a l’altre és el tret definitori de l’esclau.)

Això que ve a continuació són mitja dotzena d’exercicis d’empoderament personal a l’abast de tothom qui vulgui fer alguna cosa de realment efectiu per la llengua, més enllà de les declaracions vanes i fútils de sempre. Un petit decàleg d’ús per a la trinxera quotidiana:

Desterrar del propi repertori els sintagmes llengua catalana i la nostra estimada llengua. Quan parlem de llengua sense adjectius, és obvi que ens referim a la nostra; si volem fer al·lusió a una altra, llavors hi posem l’adjectiu o el complement que calgui: italiana, de signes, dels castellans... Deixeu el sintagma llengua catalana per als funcionaris i els lingüistes. Quant a l’altre, dir (o escriure) la nostra estimada llengua equival a declarar «soc un ensucrat i un cagacalces que canvio de llengua a la primera, o abans i tot, però això sí, sempre seré el primer a signar qualsevol manifest i declaració d’amor al català que no impliqui cap més compromís que estrictament el de signar». En altres paraules, la nostra estimada llengua és un sintagma que tant pots sentir en boca de la Dolors Montserrat com d’en Collboni.
No forçar-se a ser simpàtics ni a, ehem, seduir. Fa riure haver-ho de dir, encara avui, però pretendre caure bé a l’altre és el tret definitori de l’esclau. Si li caic bé, potser no m’atonyinarà tant, pensa el Kunta Kinte de torn just abans de rebre una fuetada encara més dolorosa. L’esclau demostra una irrefrenable tirada a l’esclavitud quan no és capaç de raonar com l’esclavista (el supremacista, l’hegemonista, l’expansionista): en aquestes mentalitats, el feble no desperta pietat, ni tendresa, ni sentiment de protecció, ans al contrari: encén encara més la ira. Dit a la manera espanyola: el respecte no es pidola, te l’has de guanyar. I amb aquesta mena de gent només es guanya demostrant fortalesa: plantant cara, disparant primer, i si convé (que convé, i molt) buscant brega.
És un exercici difícil, en soc conscient, perquè va en contra d’un dels trets del nostre ADN: no alçar la veu, no buscar raons, passar inadvertits. No ens agrada semblar castellans, com és natural, però com que ara mateix és prioritari empoderar-nos, en la cosa lingüística tocarà fer una excepció. Per tant, concretem: res de demanar les coses amb un somriure, res de desfer-se en elogis davant d’un foraster que s’expressi, o ho intenti, en català, res de mantenir converses sobre llengua amb to fraternal... Fixeu-vos més aviat en el model francès: davant dels neoparlants, normalitat, que no són micos del circ. I als establiments, feu la comanda parlant normal (res de sil·labejar a poc a poc i en veu més alta com si el dependent fos cretí, per l’amor de Déu!), i si us ho fa repetir, l’hi repetiu, però això sí, després d’una pausa amb posat de suficiència i cara de «Hi poso paciència perquè soc així de generós, però que sigui l’última vegada», mirant-lo, ara sí, a la cara amb el posat corresponent. Perquè el missatge que li heu de fer arribar és que qui està en fals, qui necessita millorar, és ell o ella per no saber la llengua del país, no pas vosaltres per gosar expressar-vos en una llengua rústega i endarrerida.
Un punt molt important perquè amoïna el parlant fins a extrems paralitzadors és la qualitat de la llengua. Que, generalment, acostuma a ser millor de la que ell es pensa. Però com que es tracta d’empoderar-se, és a dir, de guanyar confiança (perquè un parlant insegur és un parlant que no té esma de combatre), una recepta ràpida té a veure amb la correcció.
L’exercici és doble: d’entrada, rebutjar correccions d’espontanis, especialment a les xarxes. Qualsevol carallot que us faci un simhopermeteu, nyac!, silenciat automàticament (si a sobre és un anònim, millor blocar-lo directament). Les correccions les ha de demanar l’interessat, perquè si no t’acaben creant una inseguretat que ja no faràs mai res de bo, com és fàcil de comprovar ara mateix a Twitter, Bluesky i les altres, farcides de pobres infeliços preguntant als gurus si bon dia és correcte.
Ara bé: encara més important que saber quan cal dubtar del propi idiolecte és saber a qui has de demanar que t’ho comprovi. Perquè els dentistes no acostumen a saber reparar carburadors ni els monitors de submarinisme són experts en inversions financeres. Mentre no trobeu el vostre assessor lingüístic de confiança (i fins i tot havent-lo trobat), un truc de gran eficàcia és fabricar-se’n un a mida. Un amic imaginari com el que teníem de nanos, però en versió Joan de Serrallonga o timbaler del Bruc: us heu d’imaginar la besàvia, la que va néixer quan el català encara era la llengua del país, i posar-li veu. I quan tingueu un dubte lingüístic, posar la frase o el sintagma en qüestió en boca seva: «Això, la besàvia ho diria així?». I encara més: «Aquest so el faria aixà?». Perquè, no us n’oblidéssiu mai, la fonètica, la pronúncia, és més important que el vocabulari: hi ha més identitat en una vocal neutra o en la cantarella d’una frase interrogativa que no pas en mil mots.
I, parlant de mots, últim apunt: el besavi o la besàvia que recreareu mentalment era una persona normal i parlava català normal; per tant, no feia servir, insisteixo, no feia servir quelcom, plegats, arreu[1] ni cap d’aquests localismes que us han ficat al cap fent-los passar per més catalans. Això deixeu-ho per als acadèmics i la gent que vol parlar enfilat. Si en el moment de fer-li la consulta, el vostre besavi imaginari no us sap dir com es diu quelcom en català normal, és el moment de recórrer al filòleg real.
Finalment, el punt més important, i per tant el que vol més entrenament: autocentrar-se. És a dir, ficar-se al caparró aquella màxima famosa d’en Pla i el bon dia («El meu país és allà on dic “bon dia” i em contesten “bon dia”». Suposo que, com totes les citacions que han fet fortuna, deu estar molt distorsionada, però a l’efecte que ens interessa ja va bé). Autocentrar-se vol dir, etimològicament, mirar-se el melic, que és el que fan totes les comunitats lingüístiques del món per no acabar mirant el melic d’algú altre. En això tenim l’avantatge que els nostres veïns en són campions mundials, i sense cap mena de vergonya, perquè ja s’ha de ser espanyol per estar cofoi d’una cosa tan rància com és ser espanyol, i en canvi mira. Només cal fer com ells, però en relació amb lo nostro, sigui del camp de la cultura o de qualsevol altre. Com que en aquest punt és probable que molts estigueu afectats d’una malaltia típica dels catalans, la de ser més multicultis que ningú (encara ara que ja no en vol ser ningú), us caldrà una dosi més intensa d’extrospecció, un altre exercici que consisteix a fullejar la premsa estrangera. La de Saragossa, per exemple, o la de Valladolit. Agafeu uns quants mitjans espanyols i busqueu-hi notícies sobre Catalunya, les Balears i el País Valencià. Després feu el mateix amb l’europea. Quan haureu comprovat que nosaltres no formem part del planeta xupiguai, que per a aquests suposats companys nostres de cosmovisió i fraternitat universal senzilla-ment no existim, o pitjor, som uns putes fatxes de dretes folklòrics i endarrerits, ja veureu que de pressa que us passen les ganes de ser-ne amics. L’espanyolisme es cura viatjant en el mateix avió que un grup d’espanyols.
A mesura que aneu practicant els exercicis anteriors, estareu llestos per al més difícil: deixar enrere el graó del #mantinc i enfilar-se al #notentenc. Perquè no cedir a la norma de con-vergència i mantenir la llengua en tota mena de situacions està molt bé, però a escala social no és prou productiu. Vol dir sortir a empatar, i ja se sap que qui surt a empatar el partit, nou de cada deu vegades perd. Per això, quan no canviar de llengua ja us surti de manera natural i sense esforç (i no tingueu por, que és un hàbit que s’adquireix en poc temps), convé que passeu al graó següent: no entendre el castellà. Tenint clar que l’objectiu final, i aquest és l’element realment essencial, no és pas barallar-se amb ningú ni provocar situacions incòmodes, sinó fer aflorar la catalafonia latent. Manifestant a l’interlocutor dificultats de comprensió del seu codi («Perdona, però és que a mi el castellà em costa», «Més a poc a poc, que parles molt de pressa» o la meva preferida: «És que tens un castellà molt tancat»), s’aconsegueixen dues coses:
– Primera, capgirar la dinàmica de dominació que acaba ocultant les llengües subordinades. Els parlants de llengües dominants (anglès, castellà, mandarí, àrab...) no estan avesats que no els entenguin, perquè fora del seu àmbit lingüístic els que s’esforcen per facilitar la comunicació són els interlocutors (recordeu l’anècdota que explicava Jesús Tusón dels dos turistes espanyols sortint indignats d’una botiga d’El Caire?: «Es que estos árabes son la hostia, ni te entienden ni te quieren entender. ¡Y mira que se lo he dicho bien alto y bien claro!»). Per això, dir-los que no els entens és posar-los un mirall a davant, forçar-los a una situació a què no estan acostumats. Així, independentment de la seva reacció (que per regla general serà més positiva del que temem; ja he explicat que no es tracta de dir «No t’entenc!» en to desafiant, sinó de manifestar incomprensió amb qualsevol de les frases abans esmentades o alguna de la vostra collita), l’efecte més beneficiós d’invertir el mirall és col·locar-vos vosaltres en un rol en què els parlants de llengües mioritzades no ens col·loquem mai: el de tenir la paella pel mànec. O com a mínim la meitat del mànec, perquè així aprenem que la comunicació és cosa de dos (pel cap baix; en les interaccions grupals, de més gent) i que no hi ha cap llei que dicti que les coses han de ser com els que manen ens han dit que havien de ser. Si tu, per exemple, ets el client i no t’atenen al teu gust, tens tot el dret del món a canviar de proveïdor. Oi que s’entén?
– I segona, ajudar els parlants d’altres llengües a fer el pas que els costa més. Perquè en les situacions en què podem triar, els humans sempre tendim a decantar-nos per l’opció que implica menys esforç (i això no és cap caprici, sinó una mera estratègia adaptativa, com tan bé ens ha explicat Ferran Suay); és quan no tenim possibilitat de triar que ens hem d’esforçar tant sí com no. Per això els centenars de milers, o tal vegada milions, de conciutadans que tenen nocions de català (potser perquè l’han estudiat al CNL, que és un cas freqüent), però que no el practiquen mai fins que se’ls acaba rovellant, davant d’un #notentenc no tindran més remei que intentar-ho (sempre que la interlocució els interessi, és clar. Per això cal ser prou vius per aplicar aquestes tècniques en les situacions oportunes). Tingueu present un factor molt rellevant: els fills de la nova immigració seran, en un percentatge elevat, els catalans del futur o els pares dels catalans del futur. Rumieu tres segons en això i entendreu per què és tan important ajudar-los a convertir-se en catalans de debò, és a dir, en catalanoparlants.

Sortir a guanyar