Llengua i demoscòpia

Catalunya és una terra en disputa, fruit d’un conflicte nacional no resolt. Ni els catalans hem pogut emancipar-nos, ni els castellans han reeixit a assimilar-nos completament. A la Catalunya autonòmica, al sud de l’Albera, aquesta situació d’equilibri inestable es tradueix en un sistema polític de doble eix: el social i el nacional. Tot i això, els mercats polítics no estan completament segmentats, com passa, per exemple, a Bòsnia i Herzegovina, on cada ètnia vota els seus representants, en un sistema de triple veto (bosnians, serbis i croats), en què l’obligació del consens impedeix una democràcia funcional. Fins ara, ningú s’ha dedicat a estudiar sistemàticament el patró de vot a Catalunya en funció de les característiques etnolingüístiques. Des de Pujol fins al PSUC i els seus hereus, i amb el beneplàcit de la dreta espanyola, no hi ha hagut un qüestionament de la democràcia catalana, com si el nostre país estigués en condicions de normalitat: tots som catalans, cadascú vota el que vol. La realitat és que, sense arribar a la segmentació total, el demos català no és únic, ja que hi ha ciutadans d’adscripció nacional catalana i altres d’adscripció nacional espanyola. La pregunta és: fins a quin punt és porosa la frontera nacional? Tenen realment comportaments polítics molt diferents els catalanoparlants dels castellanoparlants? Han canviat amb el temps? Per respondre aquestes preguntes, he tractat les dades brutes del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). M’he centrat en el record de vot de les eleccions al Parlament del 2003, el 2010, el 2015, el 2017 i en les darreres eleccions del 2024. Les dades utilitzades corresponen a l’enquesta just posterior a cada elecció, per minimitzar biaixos en el record.