Sobre ficcions, fal·làcies i falses dicotomies

Fa un parell d’anys, en una xerrada a l’Ateneu Barcelonès («El mite: política, cultura i ideologia»), vaig sentir una definició del concepte mite que em va convèncer, encunyada per Jordi Graupera. Hi afirmava que els mites són mentides que contenen alguna veritat, algun valor que volem preservar. Convertits en referents comuns i simbòlics, aquests relats acaben complint una funció social i, per tant, política. Un dels contes preferits dels catalans és el del bilingüisme, que és la ficció que Jordi Martí Monllau s’esforça a desmuntar —amb èxit— al volum de publicació recent El mite del bilingüisme i altres textos per a descolonitzar la ment (Edicions del 1979, 2025). Tal com anuncia el mateix títol, Monllau es dedica a enfilar diversos textos —alguns dels quals hem pogut llegir parcialment en mitjans digitals— que, a mig camí entre la sociolingüística, la filosofia política i àdhuc el dret, volen combatre algunes mentides que ens hem explicat entre tots i que passen per sentit comú pel simple fet de tenir un suport estatal, constitucional o, directament, colonial.