L’èxit de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, la Protectora (1898–1939)

Com es pot mesurar l’èxit d’una entitat catalanista? Una primera constatació és pel nombre de suports rebuts, els socis; la mesura precisa per la qual un nombre de persones aporten una quantitat modesta per a un gran projecte col·lectiu. Una segona constatació és l’impacte públic que va tenir la seva trajectòria quan va poder actuar en llibertat, quan gairebé cada dia en la dinàmica premsa catalana republicana, de tots colors, hi havia notícia de la qualificada com a «Benemèrita» Protectora (i no em refereixo, és clar, a la Guàrdia Civil). Una tercera constatació és que el projecte principal de la Protectora, ajudar a fer escola catalana, ha quedat avui com una institució nacional. Per tant, l’èxit ha sobreeixit el mateix impulsor, com a «gra de mostassa». Heus aquí, però, un aspecte a tenir en compte: què ho fa que se n’hagi perdut la paternitat, malgrat que el fill, l’escola, sigui un vailet d’allò més joliu?