El poder d’ésser del català

La causa de l’amenaça sobre el futur del català és evidentment el domini del castellà imposat per l’estat. En principi, aquest domini estructural ens deixa només dues opcions als catalans: o bé proclamar un estat propi que dissolgui la jurisdicció espanyola, o bé mantenir la resistència activa que hem practicat durant tota la modernitat. La primera opció sembla difícil d’assolir ara mateix, tot i que en qualsevol moment es pot produir una cosa impensada que faci realçar l’independentisme. Mentrestant, la segona opció ens col·loca en la situació que Armand Obiols ja va definir l’any 1932 amb la frase famosa: «En el pla brutal de les essències, la qüestió catalana és d’una simplicitat radiant: ells volen devorar-nos i nosaltres no volem ser devorats» (61). Tot i la clarividència amb què Obiols descriu l’antagonisme entre nosaltres i ells, la posició resistencialista no és l’única manera de concebre i encarnar la catalanitat. Aquesta percepció reactiva, tan habitual en els espais mediàtic i polític, ens impedeix de reconèixer el nostre poder constituent propi. De fet, aquest poder propi ens permet invertir la frase d’Obiols i dir que el catalanisme ha sorgit com una força transformadora i que és Espanya qui ha hagut d’anar reaccionant a l’emprenedoria política dels catalans.