El català ha tornat al centre del debat públic perquè, en temps d’incerteses, les societats busquen instintivament els fonaments que les defineixen.
En els últims anys, s’ha fet palès que l’estat del català és un dels indicadors que alguna cosa essencial no funciona a Catalunya. D’una banda, el català és oficial, s’ensenya a l’escola, és entès per gairebé tothom, té més parlants en termes absoluts que mai i ha arribat i s’ha normalitzat en espais on abans no hi era. Però, alhora, les dades mostren que cada vegada menys persones el parlen habitualment i, quan ho fan, sovint és amb formes empobrides, deformades i influïdes pel castellà. Alguns sociolingüistes alerten que fa temps que seguim el patró de les llengües en procés d’extinció, però ni la classe política ni les institucions semblen tenir una estratègia clara per revertir-ho. Aquesta «emergència lingüística» —com se la comença a conèixer avui, tot i que fa molts anys que ens afecta— s’ha posat damunt la taula de l’opinió pública en un moment de desencantament i de desmobilització general, en plena ressaca del Procés, i amb un país que ha perdut, aparentment, la capacitat d’iniciativa.
La crisi del català és el reflex d’una crisi existencial de tot el país. No es tracta, únicament, d’una mera crisi de la llengua, perquè el català és el fonament de la nostra identitat nacional. La sensació general de buit, de fragilitat, d’intempèrie i de desassossec que sentim és totalment comprensible, perquè si cau el català, cauen moltes altres coses que donem per descomptades i que s’hi troben íntimament vinculades.
Potser el més inquietant és que no vivim sota una dictadura, ni hem patit una derrota militar recent que expliqui la davallada de la llengua, ni hi ha hagut una interrupció en la transmissió generacional. L’arrel del problema, que tot just ara comença a assenyalar-se, és una demografia absolutament desequilibrada, conseqüència de les migracions promogudes pel franquisme. La combinació d’un Estat hostil, d’unes institucions autonòmiques febles i falsejades i d’un sistema econòmic extractiu, en què l’economia de sol i platja té un paper desproporcionat, amb salaris baixos i una mobilitat de població constant que erosiona la llengua, predomina arreu dels Països Catalans. Territoris com el Rosselló, Eivissa, València o Palma són els avisos de la deriva que va prenent la situació i s’hi veu quina llengua parlen els qui hi guanyen i els qui hi perden.
El castellà, que va ser-nos imposat per la força de les armes amb la derrota a la Guerra Civil del segle xx i va créixer amb les onades migratòries promogudes pel franquisme, es manté avui a Catalunya gràcies als fluxos del segle xxi. En aquest sentit, les onades migratòries recents han suposat ploure sobre mullat. No és casualitat que Barcelona s’empobreixi i s’assembli cada vegada més al Buenos Aires, el Madrid o la Lima d’avui que no pas a la capital catalana i cosmopolita d’abans de la guerra del 36. Les llengües obren espais de relacions humanes, i no són els salaris l’única cosa que s’anivella quan cauen les fronteres. El castellà no tan sols comporta un empobriment econòmic: també un de cultural, simbòlic i polític.
El català, en canvi, protegeix un sistema propi de valors, de vincles, de cultura, de llibertat i de benestar. És una llengua forta, de les més poderoses d’Europa i del món, parlada per milions de persones i ensenyada i estudiada en universitats d’arreu del planeta, amb una història mil·lenària, una tradició política única i una cultura rica i viva. La crisi del moment actual ens impedeix pensar en el potencial immens que té el català com a fonament d’una cultura. Sense el català, som una simple província d’un espai sobre el qual no tenim cap pes ni capacitat de decisió. Amb el català, som el centre del nostre propi univers.
El reviscolament, la transformació d’aquest món nostre que gravita entorn del català, comença en cadascú de nosaltres. La crisi de la llengua, del país, té una dimensió interior, espiritual: no tan sols es tracta del català, sinó de la relació que tenim amb nosaltres mateixos. El català representa una manera de ser, la dels catalans, que ha estat perseguida, reprimida, subordinada: una identitat que de vegades vivim amb culpa, amb por o amb submissió. Això, que pot sonar estrany d’entrada, es converteix en una evidència a través del català i de la seva relació amb el castellà. Des que som petits, ens ensenyen que el castellà és neutre i que canviar de llengua és educat i cordial; que parlar català, en canvi, pot generar problemes i conflictes, i ser fins i tot desagradable, lleig. Aquesta qüestió ha creat un hàbit de dissociació dins nostre: un complex, un tarannà submís, una palanca a través de la qual dominar-nos.
I no és només una qüestió simbòlica: és un conflicte real. Parlar català en tot moment i context és una manera de restaurar una connexió perduda amb nosaltres mateixos. Mantenir el català en les relacions quotidianes —amb la família, amb els amics, al comerç, a la feina, en els negocis, però també en una comissaria o en un concert— fa visibles les tensions que l’Estat no vol que es facin explícites. Exigir-lo és un acte d’autoafirmació individual i nacional. Cada vegada que es trenca la inèrcia i es posa en evidència la nostra condició de país ocupat i de cultura subordinada, emergeix un conflicte nacional soterrat. I només des d’aquesta consciència es pot començar a parlar de llibertat real.
Aquest procés de desvetllament implica també un treball psicològic. Cal identificar les marques psicològiques —pors, vergonyes, culpes— que l’ocupació deixa en cadascun de nosaltres. I cal assumir que el conflicte és inevitable i que tot el que cedim i no lluitem ara pot ser terreny perdut en el futur. La catalanització dels espais públics i del consum és essencial. Cadascú pot actuar segons les seves possibilitats, però el canvi comença en la pràctica quotidiana: llegir en català, comprar i consumir productes en català, parlar-lo sempre i amb tothom. L’arribada de la intel·ligència artificial pot ser una oportunitat per recuperar espais ara dominats pel castellà.
Les grans renaixences catalanes han començat sempre amb una minoria decidida a canviar la seva relació amb la llengua i el país. Això va lligat a una nova manera d’organitzar-se, sovint al marge de les institucions autonòmiques i d’uns mitjans que mai havien parlat d’aquest problema i que, ara, es dediquen al mer alarmisme i provoquen desmoralització. El català ha de deixar de ser una llengua feble, resignada, defensiva. Necessita una nova energia, una nova força, una mística del poder i no del greuge. No calen més lamentacions: cal determinació i acció partint del que tenim. És imperatiu que tothom qui pugui fer, faci, especialment aquells amb poder d’alguna mena o amb altaveus públics. Els primers passos s’estan començant a donar i les coses aniran sortint a mesura que posem fil a l’agulla i prediquem amb l’exemple.
Les llengües creen realitats. I per crear-ne una de nova, n’hi ha prou que unes desenes, unes centenes de persones comencin a viure el català d’una manera diferent i posin en relleu un conflicte que l’Estat espanyol nega que existeixi. Darrere poden venir, com en tantes altres coses, milers, centenars de milers o milions de catalans i també els estrangers que vulguin arrelar a Catalunya. Cal tenir ben present que el català s’ha degradat, també, perquè moltes de les coses que s’han defensat a través seu els darrers anys eren mentida. Refer la relació del català amb la veritat, en el sentit més ampli, és la tasca fonamental que ens hem d’encomanar els anys a venir. És des de la llengua que es pot transformar la nostra psicologia individual i col·lectiva, reemplaçar marcs febles per d’altres basats en la seguretat, la llibertat i l’autoafirmació. Si ens en sortim, no serà només la literatura i la cultura el que canviïn, sinó l’economia, la política i tots els aspectes de la vida del nostre país. Cal tornarnos a posar en marxa i cercar, de nou, una (gran) victòria que esdevingui fundacional. Perquè és precisament aquí, amb el català, que comença una nova etapa de la histò