Qui som
La Fundació Revista de Catalunya es va constituir com a fundació privada subjecta a la legislació de la Generalitat de Catalunya, el 24 de gener de 1986, mitjançant carta fundacional atorgada davant del notari del col·legi de Barcelona Sr. Josep Maria Puig Salellas. Els seus patrons fundadors van ser Joan Guitart, Albert Manent, Martí de Riquer, Miquel Tarradell i Max Cahner, que en va ser el president fins a l’any 2011. L’objecte fundacional que consta en els seus estatuts és la creació i el sosteniment de publicacions en llengua catalana i, especialment, l’edició de la Revista de Catalunya.
La Revista de Catalunya no solament té un passat de prestigi i de rigor intel·lectual, sinó també un projecte de futur. Des del 1924 fins ara ha superat alts i baixos, crisis molt fondes i moments de popularitat i d’influència en l’àmbit cultural remarcables. Ara es troba en una d’aquestes fases de superació i de compromís renovat amb la societat catalana. El seu futur depèn de tots, dels qui la fan i dels qui l’han de fer possible llegint-la, difonent-la i subscrivint-s’hi. No hauríem de permetre que se silenciés una veu catalana oberta al món que parla de nosaltres i de tots d’una manera intel·ligent i seriosa. Estem convençuts que la història i el significat d’aquesta capçalera bé valen tots els esforços.
Segurament el repte més problemàtic és l’econòmic, i aquí sí que voldríem confiar en la col·laboració i complicitat dels potencials nous lectors-subscriptors. Ens agradaria ser capaços de poder convocar als bons escriptors, historiadors, artistes, economistes, cinèfils, fotògrafs, etc. del país, que els tenim, i de fora per tal que aportin les seves reflexions a aquesta revista, que la sentin com a pròpia i que entenguin que és una aposta a favor de la vigorització de la cultura catalana a la qual potser no li falta vitalitat però sí penetració, estímul i fe en ella mateixa. Els noms dels que han volgut acceptar formar part del patronat de la Fundació, de l’equip directiu, del consell de redacció i del comitè assessor –tots de vàlua prou reconeguda–, crec que avalen la proposta que presentem. Voldríem que la Revista de Catalunya estigués present a totes les biblioteques públiques i privades, a les cases dels professionals i dels interessats en la cultura del país esperant que no desapareguin més revistes de pensament en català. Sabem que depèn de nosaltres, però no només de nosaltres.
Patronat
El patronat de la Fundació Revista de Catalunya nomena el director de la Revista així com el comitè assessor; controla i supervisa la publicació de la Revista i aprova els pressupostos anuals i els estats de comptes que es presenten al Protectorat de Fundacions. Els béns i rendes de la Fundació s’entenen efectes i adscrits, de manera directa i immediata, a la realització dels fins fundacionals.
Membres del Patronat
Josep M. Roig Rosich– President
Jordi Manent – Secretari
Francesc Fontbona (vocal)
Josep M. Murgades (vocal)
Oriol Pi de Cabanyes Almirall (vocal)
Josep Reyner (vocal)
Joan Manuel Tresserras (vocal)
Vicenç Villatoro (vocal)
Comitè assessor
Dr. Cèsar Calmell – Musicòleg i professor de la UAB
Dr. Josep M. Domingo – Professor de Literatura Catalana de la UB
Dra. Pilar García-Sedas – Crítica literària i doctora en Humanitats per la UPF.
Dr. Josep Maria Sans Travé – Historiador i arxiver. Acadèmic de número de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona
Dr. Antoni Simon – Catedràtic d’Història Moderna de la UAB
Dr. Jaume Sobrequés – Historiador
REVISTA DE CATALUNYA
Equip de redacció
Consell de redacció:
Secretaris del consell de redacció
Andrea Pereira (UAB) – Jordi Jiménez Guirao(CSIC/UNED)
Secretària de redacció: Júlia Martínez Fernández
Comitè Científic
Dr. Paul Preston (London School of Economics, Regne Unit)
Història
La REVISTA DE CATALUNYA, una publicació emblemàtica
L’any 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, l’historiador i polític Antoni Rovira i Virgili impulsà una revista d’assaig (història, literatura, pensament, lingüística, món internacional) on aplegà els millors intel·lectuals del moment, de Riba i Pla a Ferran Soldevila així com alguns joves valors. Va tenir un gran ressò i subscriptors. Paradoxalment, el 1932, per raons econòmiques, tot i haver dedicat un número a la proclamació de la República, es va suspendre. L’any 1934 fou represa sota el patrocini de la Generalitat de Catalunya gràcies al conseller Ventura Gassol, però amb els fets del 6 d’octubre se n’anà en orris. No tornà a aparèixer fins el gener de 1938, patrocinada també per la Generalitat i pel conseller de Cultura, Carles Pi i Sunyer. Durant aquell any, i sota la direcció d’Armand Obiols, es tornà a convertir en la revista de referència cultural de Catalunya. L’any 1939 tornaria a sortir a París, avalada per la Fundació Ramon Llull, que dirigia l’antic conseller Antoni M. Sbert, però l’any 1940 desaparegué quan la Gestapo trobà un número dedicat a l’humanista Joan Lluís Vives. Els nazis s’ho endugueren tot i els amos de la impremta parisenca –uns catalans de cognom Solsona- feren cap a un camp d’extermini. El 1943 Antoni M. Sbert n’edità un número triple a Mèxic.
Max Cahner i Albert Manent van preparar un número, amb editorial de Carles Riba, que enviaren a Sao Paulo, on el galerista Salvador Riera la va fer imprimir. L’aventura itinerant de la Revista de Catalunya confirma que era una publicació consagrada i emblemàtica. I encara el 1967, Vicenç Riera Llorca, Joaquim Molas i Albert Manent van recollir materials per a un número, el 106, que pagà a Mèxic Dalmau Costa, antic cap de cerimonial de la Generalitat.
El 1985 Max Cahner féu un estudi de la represa de la Revista de Catalunya, la més antiga del país, i la Generalitat va confirmar de nou el seu patrocini. L’any següent, la publicació inicià una nova etapa, amb el mateix esperit que impulsà Rovira i Virgili. Malgrat els anys que no pogué sortir a Catalunya, el fil de la continuïtat es mantingué a l’exili, i ha arribat fins avui, i per voluntat de la Fundació Revista de Catalunya, mantindrem i consolidarem aquesta emblemàtica aventura.
Des del gener del 2012, la Revista de Catalunya enceta una nova etapa amb un nou director, Josep M. Roig i Rosich, i un nou consell de redacció. La publicació passa d’editar-se mensualment a trimestralment, amb l’afegit de dos números extraordinaris a l’any, que tractaran temes monogràfics.
El mes de maig de 2015 el Patronat encarrega a Quim Torra la direcció de la Revista en substitució de Josep Maria Roig (actual President del Patronat). El maig del 2018, es nomena el periodista i escriptor Agustí Pons i Mir. El febrer del 2022, Lluïsa Julià assoleix la direcció de la revista.
Carta de J.V. Foix a Max Cahner publicada amb motiu de la represa de la revista (Revista de Catalunya, núm. I, nova etapa, octubre del 1986). Agraïm a la Fundació J. V. Foix la seva col·laboració.
LLETRA DE J.V. FOIX A MAX CAHNER
Amic benvolgut:
No és gaire estrany, per dir-ho així, que les vel·leïtats físiques d’un norantè calb, però prudentment eixerit, retardin la correspondència amb amics, i tot tan avantatjats com vós, amb tantes de subtils manifestacions d’activitat patriòtica i intel·lectual.
Si faig record de la Revista de Catalunya en la seva primera època, quan hi senyorejaven En Rovira i Virgili i tants de noms alejants d’aquell temps, em cal evocar també aquells números que jo vaig dirigir l’any 1934 al mig del llarg parèntesis en l’aparició de la revista entre 1932 i 1937, talment com durant l’any 1938, quan, per exemple, ultra la permanència del nom del qui en va ésser fundador, hi ha també l’aparició d’altres, com Lluís Nicolau d’Olwer, Ferran Soldevila, Pau Vila, Carles Riba, Marià Manent, Joan Oliver, Mercè Rodoreda, Josep Carner, Pere Bosch i Gimpera, Xavier Benguerel, Maurici Serrahima, Carles Pi i Sunyer, Josep M. Capdevila, Alexandre Galí i tants d’altres de bell anomenar.
Jo us diria, pensant-hi bé, que no modificaria gaire el sentit que donava a la múltiple col·laboració unes perspectives intel·lectuals adients a la realitat.
No sé si ara l’ampliaria, donat el fet d’una certa absència personal (ça c’est l’âge). Vós, en aquesta hora, en sabeu, segurament, més que jo, i els qui us coneixem, és en vós que confiem. Us encoratjo, doncs, a continuar l’empresa amb el mateix deler dels altres promotors de la revista.
Tireu, sobretot, endavant: el vostre projecte m’enforteix. Amics ara i sempre,
J.V. Foix