La nostra web RevistadeCatalunya.cat utilitza cookies pròpies i de tercers per a personalitzar la navegació i millorar els seus serveis. Si continues navegant entenem que n'acceptes el seu ús de conformitat amb la nostra Política de Cookies. Veure més informació | Tancar

Antoni Rovira i Virgili

Història de la Revista de Catalunya > Antoni Rovira i Virgili

Antoni Rovira i Virgili (Tarragona 1882 – Perpinyà 1949) va fundar la Revista de Catalunya el 1924 en plena dictadura de Primo de Rivera. Aleshores era un periodista i historiador de prestigi de 42 anys que creia que la millor eina per defensar un país i desprestigiar una dictadura era utilitzar la cultura tot difonent les idees democràtiques, republicanes i catalanistes. Ho seguiria fent anys més tard sota el mateix règim –explícitament i radicalment anticatalà–, creant el diari de tarda La Nau (1927).

Rovira i Virgili havia manifestat ja de ben jove una clara vocació d'articulista fundant el 1901 La Avanzada a Tarragona. Fou aleshores quan descobreix el periodisme i la llengua catalana i ja mai més renunciaria a cap dels dos. El 1905 es va traslladar a Barcelona per haver guanyat un concurs periodístic convocat pel diari El Poble Català, integrant-s’hi com a redactor. Després col·laboraria a La Campana de Gràcia, L'Esquella de la Torratxa, La Veu de Catalunya, La Publicitat i la revista Iberia, entre altres, mentre ocupava el càrrec de cap de l'oficina de premsa de la Mancomunitat de Catalunya. Amb una prosa senzilla, elegant i precisa, el seu era un exemple clar de l'anomenat "periodisme d'idees" centrat en tres paraules clau: nacionalisme, republicanisme i federalisme. Igualment el podem qualificar de periodista total, ja que fou promotor, director, empresari, redactor, etc.

Paral·lelament s'havia despertat en ell la vocació d'analista de les nacions sense estat a Europa, i les estudià al llibre Història dels moviments nacionalistes (1914). Això el portarà al terreny de la història com a base que legitima i que acreix la consciència nacional. El 1922 va començar a publicar la monumental Història Nacional de Catalunya (estroncada el 1936 al volum setè, que arribava al segle XVII). Després seguirien Debats sobre el catalanisme, Els camins de la llibertat de Catalunya, Pau Claris, Els polítics catalans, Resum d'història del catalanisme i molts altres, esdevenint, així, un dels més destacats analistes i divulgadors del nacionalisme català.

Fou sempre un nacionalista republicà que no va defugir les responsabilitats polítiques. Així, el 1922 és un dels fundadors d'Acció Catalana, el 1932 és elegit diputat al Parlament de Catalunya per ERC, en plena guerra (1938) assumeix el càrrec de vicepresident primer del Parlament i a l'exili ocuparà el càrrec de president. Allà també constituiria, per encàrrec del president Irla, el Consell Assessor de la Generalitat. Tanmateix, mai no va descuidar el conreu del periodisme i de la història. Al llarg de més de set anys va col·laborar a La Humanitat i, durant la guerra, ho féu a Moments, Meridià, Catalans!, Última Hora i altres. El 1937 va guanyar la primera convocatòria del Premi Valentí Almirall de treballs periodístics amb un recull de quinze articles sobre la Guerra Civil. De la seva sortida cap a l'exili i de la derrota de Catalunya en tenim un colpidor testimoni en el seu llibre Els darrers dies de la Catalunya republicana.

Periodista, historiador, escriptor, ideòleg, polític i fins i tot filòleg i poeta, la seva obra és inabastable, tant, que aquí només en podem fer una aproximació quantitativa gràcies a l'obra de Felip Calvet i Teresa Rovira Bibliografia d'Antoni Rovira i Virgili. Al llarg de la seva vida va escriure a l'entorn d'uns onze mil articles en diaris i revistes i més de seixanta llibres d'història, assaig, teoria política, narracions, cròniques... cosa que significa una obra de dimensions descomunals al servei d'un país i d’una llengua.


El seu activisme cultural el va portar a participar en tota mena d'activitats donant la imatge definida d'un intel·lectual compromès; en plena guerra va escriure: "El periodisme m'ha permès d'alçar la ploma com una arma al servei de Catalunya i de la Llibertat", i qui sortia el gener del 1939 cap a l'exili no era pas un home vençut, sinó una persona esperançada que escrivia: "Enmig del present desolat i tràgic, poso la meva esperança en els dies que vindran, en el dret que triomfarà, en les llibertats que es restabliran, en la llengua que persistirà. No em descoratjo, no renuncio, no deserto. I somnio en la més gran Catalunya, la més gran pel territori, la més gran per la llibertat, la més gran per la civilització. (...) Treballar en tot allò que jo pugui, perquè ressorgeixi –més sòlida, més pròspera i més noble encara que abans– la pàtria caiguda. Aquest és, mentre el tren en marxa m'allunya de Perpinyà, el meu jurament de català nacional". Moriria a Perpinyà; les seves despulles no han retornat a Catalunya com a testimoni d'una guerra i d'un exili que ell i d'altres no van provocar ni van voler mai.

Josep M. Roig i Rosich


Cercador
Vull subscriure-m'hi
Segueix-nos a facebook i flickr Facebook Flickr Twitter
Contacta'ns


Revista de Catalunya

Amb el suport de:

Obra Social La Caixa Diputació de Barcelona Generalitat de Catalunya